"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 1 de setembre de 2010

Tot s'acaba...

Doncs ja està. Simplement, un entre tants com acaben vacances. En unes hores s'haurà consumat, com cada any, l'inapel·lable retorn als horaris i al mòbil. Torna el despertador, els pantalons llargs, la maleïda agenda i els maldecaps habituals. Però també --siguem positius-- els bolets, el dormir amb llençol, la cervesa del divendres, els gols del Barça i, perquè no dir-ho, la possibilitat de reobrir aquesta finestra virtual, després del breu parèntesi --brevíssim, m'ha semblat a mi-- d'aquests dies passats, amb persiana baixada i desconnexió absoluta, vagant per una illa al mig de l'Atlàntic. Queda per tant despassat el pestell, i oberts els batents perquè córrega l'aire i tornar a traure el cap per veure qui hi passa; i, si passara algú i hi haguera ganes, fer una barcelleta sobre com ha anat l'estiu. A mi, sabreu perdonar-me, m'abelleix contar un poc del que he vist per Madeira, perquè han estat només uns dies (i potser no els millors, per culpa dels incendis, per als meus plans inicials), però han pagat la pena. I perquè fer memòria ajuda a fer més suau el reingrés a la realitat quotidiana. O, almenys, això diuen.

De l'illa, el primer que es percep en començar a recórrer-la és la diferència entre les bandes sud i nord. La primera, més eixuta, de relleus --relativament-- més suaus, intensament urbanitzada i on viu el vuitanta per cent de la població (només Funchal, amb 130.000 persones, arreplega la meitat dels habitants), concentra també les zones més humanitzades --sovintegen cultius, eucaliptus i acàcies-- i la major part de les infraestructures turístiques. El centre i el nord de Madeira, per contra, són terres esquerpes, de vessants vertiginosos, boires freqüents i barrancs encaixats, densament cobertes per boscos i brugueres, molts d'ells encara ben conservats. Els pobles són també més menuts, i els cultius es limiten a les zones baixes i els fons de les valls. De fet, i en un principi, era aquesta zona per la que preveia moure'm amb més freqüència, però els incendis que s'han anat succeïnt per tota l'illa han forçat al canvi de plans: malauradament, el foc m'ha privat --pel moment-- de conéixer algunes de les zones més interessants de Madeira (l'accés als pics Ruivo i Arieiro ha estat tallat tots els dies que hi he estat pel risc de solcides i de revifament del foc) i han limitat molt la possibilitat de fer caminades per les espectaculars sendes que aprofiten el traçat de les séquies o "levadas" i que solquen els vessants de tota l'illa, penjades sobre pendents impressionants i cobertes per brucs, tis, folhados, barbusanos i loureiros.


Imatge satèl·lit dels focs actius a Madeira el 26 d'agost, estreta del blog Tempo nas ilhas. Els majors incendis van tindre lloc els dies 14 i 15 i van afectar sobre tot a zones de vegetació exòtica --i, lamentablement, al Parque Ecologico do Funchal--, però focs més petits no han deixat de cremar fins ara arreu de l'illa, sovint zones de laurisilva ben conservada.


Així és que, sense renunciar en absolut a fer algunes incursions per les esplèndides laurisilves --les quals deixe pendents per a una altra entrada--, la costa i la mar han assolit un major protagonisme del què inicialment preveïa. I ha valgut, també, la pena, no solament pels impressionants i espadats paisatges volcànics que caracteritzen quasi tot el litoral, sinó perquè també la mar alberga elements que justifiquen una visita i dels que a penes havia sentit a parlar. El primer, probablement, la presència en les Ilhas Desertas --uns illots deshabitats molt a prop de Madeira, parcialment protegits com a reserva natural-- d'una colònia reproductora dels escassíssims llops marins (els nostres vells marins o foques monjos), extingits per la mà de l'home en la nostra Mediterrània fa més de mig segle, i que semblen tindre en aquesta zona una de les últimes poblacions viables del planeta. No he tingut la sort de veure-les en viu, tot i que de tant en tant s'acosten a les platges, i fins i tot al port de Funchal. Però ha estat interessant veure les cales i coves de la Ponta de São Lourenço on comença a ser habitual trobar-les, i somniar en què algun dia animals procedents de Madeira, de Cabo Blanco o d'alguna altra de les comptadíssimes localitats on ha pogut sobreviure, tornen als seus antics dominis en les costes de Xàbia, Tabarca o Columbretes.

Baia d'Abra, en la Ponta de São Lourenço, amb les Ilhas Desertas al fons


Lobo-marinho (Monachus monachus) dissecat al Jardí Botànic de Funchal.


La mar que envolta Madeira és, també, un lloc idoni per a l'observació d'aus marines --una d'elles, el raríssim petrell freira o de Madeira, ha estat posada pels últims incendis a la vora de l'extinció-- i de diverses espècies de cetacis. Abunden per això les possibilitats, més o menys serioses però sempre divertides, de fer eixides d'observació d'unes i d'altres per les aigües costaneres, prop de les quals és molt habitual veure alguna balena comuna o, almenys, algun dels nombrosos grups de dofins de diverses espècies que sovintegen aquestes costes. A més, amb sort, pot ser que el patró --en la curiosa barreja de portugués, castellà i català que tothom sembla entrendre perfectament en aquesta illa-- vos conte alguna història sobre baleners i catxalots, o vos explique què són realment els famosos peixes-espadas, omnipresents --exquisits amb banana i molho de maracujá-- en la cuina madeirense, i que no tenen res a veure amb el que nosaltres anomenem igual ni, molt menys, amb el nostre emperador. I veure des del mar els negres penya-segats basàltics i fer un bany, és clar, en aquestes aigües fresques i d'un blau profund: probablement, un dels records que les meues filles conservaran durant més temps.


Golfinhos, dofins comuns (Delphinus delphis) a prop de Câmara de Lobos




Peixes-espadas (Aphanopus carbo) en el Mercado dos Lavradores de Funchal
En una altra estona, si sembla bé, deixarem alguna cosa escrita sobre els boscos, les plantes i les muntanyes, i sobre la gent de l'illa i les seues obres, que també deixen coses per veure i recordar. I el vi --un malmsey o malvasia de deu anys dels cellers Blandy, posem per cas--, la poncha de cachaça i els populars i improvisats despiques madeirenses. Però ara, quasi que em pose a carregar el mòbil. I a buscar uns pantalons llargs, que ves a saber per on deuen parar.

5 comentaris:

  1. Eixe viatge, a pesar del foc, fa molt bona pinta!

    ResponElimina
  2. Benvingut siga qui a sa casa torna... i no diré res més.

    (és que m'estic mossegant la llengua pa no mostrar-li l'enveja insana que tinc). Mar mar mar mar...

    ResponElimina
  3. Tinc uns amics que van estar fa dos anys i ja em va pareixer un lloc que no puc perdre'm. Ara, amb els teus comentaris... prenc nota!

    ResponElimina
  4. Estalviaré i aniré, em sembla molt interessant el que contes. Jo vull vore laurisilva en viu i en directe, hehe.

    ResponElimina
  5. Gràcies pel vostres comentaris! Espere no haver-me posat molt pessat amb això del viatge, però la veritat és què a mi, amb tot (i tenint en compte que cadascú és un món), m'ha semblat un viatge ben recomanable. Si hi aneu, ja em direu que vos ha paregut... Salut a tots/es!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...