"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 14 de novembre de 2011

Heràclit entre els boixos


Una vegada més ha quedat constatat que, en certes ocasions, cansar bastant les cames resulta útil per a descansar molt el cap. No ha estat, però, l'única evidència recollida en la llarga caminada del cap de setmana per les sendes de lo Port. També he pogut comprovar, de nou, que qui agafa una motxilla massa gran acabarà omplint-la indefectiblement de massa coses prescindibles, només perquè hi cabien. Ho sé, i sempre me'n penedisc quan l'esquena comença a protestar; però entre que costa renunciar a les manies pròpies, i que aquesta època de l'any és especialment insegura tot i les cada vegada més fiables previsions meteorològiques, l'única forma de no acabar carrejant tota mena de persis (per si plou, per si fa fred, per si em quede amb fam...) és agafar una motxilla petita i posar només el que hi càpiga. La qual cosa, a poc que s'hi pense, podria aplicar-se no solament a efectes muntanyers, sinó també quan d'allò que es tracta és, simplement, d'anar transitant dignament per la vida.

Quant a la caminada pròpiament dita, diria només que ha cobert sobradament les expectatives. És cert que, de bolets, pràcticament no en vam veure ni un; però a canvi, el Retaule i la Tinença ens han regalat una volta més imatges impagables dels seus paisatges tardorals. En qualsevol moment de l'any, aquestes terres resulten remarcables per la diversitat d'ambients que alberguen i per la rapidesa amb que se succeeixen; però és en tardor quan aquesta diversitat es fa més evident i acolorida. Si, com en el nostre cas, començàreu a caminar des del Molí de l'Abad, passarieu dels matollars amb llentiscle i les pinedes de pi blanc de les parts més baixes, a les ombries d'alzines, aurons, grèvols i corners de la Fou o la Cova dels Bous, per assolir al remat el domini dels pins negrals i les singulars i conegudíssimes fagedes. Des d'aquestes, podrieu recórrer amb calma les fosques pinedes de les Valcaneres i Refalgarí, on els elegants pins rojals cobreixen un dens sotabosc de boixos; i al capdavall, per qualsevol dels barrancs que davallen des de Fredes --posem que, com a aquest cas, pel sempre sorprenent Portell de l'Infern-- tornarieu de nou al punt de partida després de completar una ruta que només és una de les moltes i molt estimables opcions que poden traçar-se per aquesta terra de moles, boscos i barrancs. Per cert, el mapa --d'acurada toponímia i ric en informació-- que els companys de Tossal Cartografies han editat de la zona, ha estat, també en aquest cas, una companyia amable, sobretot quan la nit i la boira ens van sorprendre vora les Ombries del Bassiol.


Però les bondats terapèutiques de les caminades muntanyeres, els avantatges de conduir-se --per la serra i per la vida-- amb l'equipatge estrictament necessari, o els pros i els contres de confiar només en l'instint d'orientació sense cap ajuda suplementària, no han estat els únics pensaments que, a falta de bolets, he anat collint ací i allà vora els pins i els ginebrons. Potser el més rellevant ha estat que, a desgrat del que deia en l'entrada anterior, ni la memòria diguem-ne natural, ni els seus suports artificials --ja es tracte de registrar-la en un blog o de qualsevol altra forma-- no són, encara, suficients per a privar-me del plaer de la sorpresa i el goig del redescobriment. No solament perquè són molts els trets (una olor, un soroll, una emoció) que escaparan sempre a qualsevol intent de ser fixats en paraules, per més destresa que hi vulguem posar; sinó, sobretot, perquè és evident que per moltes vegades que visitem un lloc que estimem, sempre hi trobarem un matís, un detall, una companyia o una impressió que ens assaltaran per primera vegada: el riu pot ser el mateix, però l'aigua haurà canviat. I, ves per on, va ser pensant això, a punt d'arribar al refugi de la Font Ferrera, que em va semblar veure l'ombra d'Heràclit que s'esmunyia en la foscor. O potser només era una rabosa...


13 comentaris:

  1. De segur que era Heràclit, que es va materialitzar en el teu pensament per convenir amb tu que "tot flueix, res s'està quiet".

    ResponElimina
  2. Jo diria que si, novesflors... no vaig arribar a distingir-li la túnica ni la cara de magranetes agres, però quasi segur que era ell ;)

    ResponElimina
  3. Ho veus? Ho sabia... "el plaer de la sorpresa i el goig del redescobriment". Això no és gens repetit.

    Doncs igualment per nosaltres, fotos noves, felicitat a les paraules i ho rebem així mateix.

    Bona setmana, Alfred!

    ResponElimina
  4. Les fotos, espectaculars; i el text, un plaer, com sempre. No m'estranya que l'Heràclit apuntés el nas; bé, l'ombra.

    ResponElimina
  5. Crec que ha arribat el moment de conéixer la Tinença. Molt bon post!

    ResponElimina
  6. M'encanta. M'agradaria escriure com tu, Pep. Salut!

    ResponElimina
  7. Un post magnífic... Amb una capacitat narrativa que ja voldria jo (i una capacitat de memoria per a oferir-nos-ho desprès que també!)
    No és per repetir-me, però t'ha quedat senzill i poètic :)

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies, Carme :) Tens raó, encara que a voltes no siga fàcil i ens prenga aquella sensació de repetició, jo també crec que és important tractar de mantindre sempre la capacitat per a sorprendre's i admirar... i sempre hi ha, a poc que ens hi fixem, alguna raó --nova o no-- per fer-ho.

    ResponElimina
  9. Vicicle, diuen que abans, als boscos tancats, alçaves un poc la fullaraca i trobaves presocràtics pertot arreu... Ara, que es veu que plou menys --o potser és que estan més buscats-- no se'n fan tants, però amb un poc de sort encara pots creuar-te'n algun (o la seua ombra ;) moltes gràcies, salut!

    ResponElimina
  10. MOltes gràcies, Jp. La veritat és que no em cansaré de recomanar una visita a aquella zona, sobretot si no hi has estat mai. I la tardor i la primavera són els meus moments preferits... Ja ens contaràs.

    ResponElimina
  11. Muntaner, Cinderella, em feu ruboritzar... En tot cas, moltes gràcies, i més encara venint d'algú --i ho dic pels dos-- a qui sóc jo qui gaudisc llegint...

    ResponElimina
  12. El Pirineu del Sud, la muntanya nacional dels Països Catalans (per allò de ser en terra que uneix tres territoris de parla catalana), és una autèntica meravella. Jo fa uns anys hi vaig fer una ruta de 5 dies, fent nits al ras o en poblets com Paüls i va ser una de les experiències que més m'ha marcat a la meva vida.

    Un lloc inoblidable.

    ResponElimina
  13. Per trobar-li alguna cosa, porquet, només li afegiria un cim una miqueta més alt... Però pel demés, coincidic amb tu: un lloc meravellós des de tots els punts de vista. I, a més, hi ha pocs indrets com Els Ports --ja ho he dit alguna vegada-- per adonar-se'n de com són d'absurdes les fronteres en que ens han volgut dividir el País... Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...