"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 4 de setembre de 2017

Irat de punys, pacífic de corbelles (homenatge a Estellés)


Imatge de la xarxa
No coincideix, enguany i en el meu cas, amb cap tornada de vacances, perquè la meua ja va ser --a l'espera d'agafar-me un bon remitjó que tinc encara pendent per a quan més convinga-- a principis d'agost. Però hi ha tradicions que paga la pena mantindre; i, tot i que quant a tradicions, la important és la Diada d'Estellés, promoguda ja fa huit anys per l'escriptor Josep Lozano i cada any més estesa i consolidada arreu el País, també ho és un poc que La línia s'hi afegisca, modestament, a aquesta jornada d'homenatge al poeta de Burjassot. Amb la temptació, circumstàncies obliguen, d'evocar algun que altre Suetoni (que és un fill de puta / cosa que no té cap mèrit...), al remat m'he estimat més deixar-ho córrer: posats a construir-nos un futur diferent, millor bastir-lo sobre cançons noves i multituds contentes, i ja s'ho faran, ells, amb els seus odis.

Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.



Quasi tots els anys em passa, si fa no fa, el mateix: em pose a rellegir poemes en els llibres que hi ha per casa, i em costa molt decidir-me per posar-ne ací un o un altre; que ve a ser, si se'm permet dir-ho així, com triar a un Estellés o a un altre: el que estima, solemne, un País que encara no és; el dels odis concrets i ben delimitats, de l'afany i la ràbia; el del sexe vital i l'amor brusc i salvatge, però també el de la tristesa amarga i les morts quotidianes... I al final, sense ser-ne millor o pitjor, sempre m'acabe demorant en aquell Estellés de poble i del poble, apegat a la terra, que talla en tires el pimentó torrat i li canta a l'horta i als canyars i a la meua Mariola; i faig, com quasi tots els anys, el mateix: en pose un altre, de poema, només perquè m'agrada.


He vist un plat dels d'obra, de Manises
d'aquells que canviaven, al meu poble,
per espardenyes velles o per draps,
amb unes pomes i unes peres, i era

millor el plat que un capitell romànic
amb uns colors, una vivacitat,
amb una carn tendral de novençana,
la matinera gràcia d'octubre,

la incipient tardor, una dolcesa,
jo no sé dir-ho, alguna plenitud,
tot l'orgull de la terra, arrels agrícoles,

i era agradable viure i oblidar-se
dels poetes llatins, i de Cézanne,
i una tristesa encara remotíssima.





4 comentaris:

  1. Magnífica tria, doncs, la que has fet. La tria de versos d'Estellés és difícil i fàcil a la vegada. No saps quins triar, però és encert segur, escullis elq quins escullis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és cert, Carme: amb Estellés sempre es va sobre segur. I alegra molt veure com, a poc a poc, la seua figura va sent cada volta més coneguda (i reconeguda) per la gent del carrer, la mateixa de la que ell parlava... Llarga vida a la Diada d'Estellés, i a la poesia: la seua, i tota la resta. Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Llegir Estellés és retrobar-nos amb els nostres antics. Amb la terra, l'argila, les passions nobles i primitives... El sabor del pimentó i un bon raig d'oli. Imprescindible Estellés. La nostra poesia del segle XX, sense ell no s'entén.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dit en un sol vers (havia de ser les "Horacianes"): "és sorprenent el fet d'una cirera"... Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...