I’m a shell collector

De totes les col·leccions que he començat en la meua vida –des de segells a banderes, passant per minerals, fòssils, gramàtiques, monedes i clauers, per esmentar-ne només algunes--, no són moltes les que han sobreviscut el pas dels anys. De fet, a hores d’ara i tret d’algun rebrot esporàdic i més o menys virulent, crec que només em puc considerar com a col·leccionista actiu de gasteròpodes marins (caragols de mar, vaja). Però això si: fins al moll de l’os. Des de menut, la meua passió per aquests animalets –o, més pròpiament, per les seues parts dures, que anomenem closques o conquilles—m’ha dut a fer més d’una ximpleria, i en tot cas a dedicar entusiasme, temps i recursos dignes de millor causa per tal de saber-ne més i ampliar progressivament una col·lecció que, segons recompte recent, supera les mil espècies distintes i els tres mil exemplars de tot el món.

Diuen que la primera vegada mai s’oblida, i deu ser cert. La meua va ser als deu anys, un mes d’agost al carrer Major de Gandia --nosaltres estiuàvem a Piles--, on des d’una botigueta de records i regals em va fascinar la meua primera porcel·lana: una Mauritia mautiriana que encara conserve. Després, i durant anys, no he deixat passar cap ocasió de rebuscar en fires i botiguetes; he recorregut amb fervor els pobles litorals valencians –i de més enllà—tractant de trobar algun exemplar acceptable amagat entre figuretes de record, tortuguetes fetes amb caragolets (maleïdes siguen per sempre) i altres trastets horteres; m’he emocionat quan, per casualitat, he ensopegat amb alguna botiga especialitzada o, simplement, he tingut la sort de trobar alguna cosa distinta de les habituals (una vegada, a les Rambles de Barcelona i camí de Pirineus, vaig trobar un exemplar preciós de Tibia fusus que va passar quinze dies de marxa muntanyera embolicat en mitjons dins la motxila; miraculosament, va sobreviure). He aprofitat viatges propis o de coneguts per incrementar la col·lecció amb exemplars arreplegats a les platges de mig món. Però en general, cal dir que la cosa anava molt lenta fins que, no fa encara dos anys, vaig descobrir eBay i el seu immens potencial per a col·leccionistes ratllats com jo. I en això estem, rebent cada poc paquets de Filipines, Austràlia, Namíbia o Brasil que deuen tindre un poc (més) confús al meu carter, que és el de l'Alqueria.

Actualment, s’estima que hi ha prop de vuitanta mil espècies distintes de gasteròpodes. No totes tenen closca (com els acolorits nudibranquis o llimacs de mar) i moltes altres són terrestres o d’aigua dolça, per la qual cosa queden fora de les meues prioritats. Però amb tot, és evident que es tracta d’un volum excessiu per a qualsevol col·leccionista, i per això és habitual que la major part de la gent que s'hi dedica se centre en unes poques famílies, com a molt. Tot i que grups com els múrex, les volutes, les olives o les mitres tenen els seus seguidors entusiastes, les famílies més populars són les ja esmentades porcel·lanes (Cypraeidae) i els cons (Conidae). Jo tinc un poquet de tot, però aquestes dues són també les millor representades en la meua col·lecció, sobre tot les primeres. I dins d'elles, hi ha grups o gèneres que resulten especialment atractius. En el meu cas, per exemple, sent una predilecció especial pel gènere Cribrarula, un grup d’espècies indopacífiques realment precioses –o que m’ho pareixen a mi—i que, a més, són d’allò més interessant evolutivament parlant.




Així és que, darrere de cipreids i altres caragols i sempre que tinc una estoneta, recórrec platges, webs i botigues, participe en subhastes i fòrums, seguisc les novetats taxonòmiques, m'interesse per la conservació de les espècies i els seus hàbitats, intercanvie informació i exemplars amb col·leccionistes de mig món (“Dear sir, sorry for my poor english, I’m a biologist and Cypraeidae collector...”) i vaig tractant d'aconseguir aquelles espècies que es compten entre les més rares i, per tant, entre les més cares. He assolit, no sense esforç, coses que allà per la meua infantesa, quan llegia àvidament els pocs llibres sobre el tema que tenia a l’abast, em semblaven un somni. Tinc unes quantes Lyncina aurantium (una espècie mítica, bellíssima, molt rara fa anys però hui relativament fàcil de trobar a preus assequibles); a falta d’algunes varietats extremadament rares i de preu prohibitiu, tinc ben representades quasi totes les espècies del gènere australià Zoila, el preferit dels col·leccionistes d’arreu del món. Fa uns mesos que ja tinc la Lepocicypraea valentia i encara fa menys que vaig poder aconseguir la meua primera Lyncina leucodon, per bé que el meu exemplar no és perfecte i vaig buscant-ne algun altre. Espere acabar l’any amb alguna Barycypraea fultoni al meu calaixer. I encara em guarde per a algun dia –un somni com qualsevol altre—la Lyncina broderipi. Perquè algun dia potser em semblara que gastar-se una pasta en un caragolet, encara que siga una broderipi, no és una bogeria. Ja ho deia, a "El amante del volcan", la Susan Sontag: “El col·leccionista és un encobridor, algú les alegries del qual mai estan exemptes d’ansietat. Perquè sempre n’hi ha més. O alguna cosa millor. Has de tenir-la perquè és un pas per a completar idealment la teua col·lecció. Però aquesta culminació ideal, que tot col·leccionista anhela, és una meta il·lusòria”. Val, no et dic que no. Serà il·lusòria. Però tu posa a les meues mans una Cribrarula garciai, i després ja parlarem de metes.

Les tres fotos de més amunt són de les meues calaixeres. Les de les espècies són manllevades de la web del Cowrie Genetic Database Project, Florida Museum of Natural History, i de dalt a baix hi ha Lyncina broderipi, Lyncina aurantium, Barycypraea fultoni i Leporicypraea valentia. I damunt d'aquestes ratlles, la Cribrarula garciai, una petita bellesa descoberta fa pocs anys, exclussiva de l'Illa de Pasqua i de la qual encara se sap molt poc. A la web de Randy Bridges es veu encara més bonica...

 

Perquè vull!

Molts, a l’Ovidi, el recordem sovint. Ja veieu, sense anar més lluny, aquestes mateixes pàgines; però avui, com segur que farà molta altra gent, se’n recordem un poquet més. Ell fa vacances –hui fa quinze anys, ja—però nosaltres no, que hi ha rebals de faena i no podem encantar-nos si volem fer-nos amb el pa sencer.



I, tan bon punt pugueu, vejau també de berenar a la muntanya. Amb xiquetes i donetes, preferentment.

Venjar-se de la mort

És el que passa quan celebres aniversaris el dissabte per la nit. Diumenge passat, obrint l'ull matí avançat i el cap espés, molt espés. Un café carregat, dues aspirines i un impuls: buscar entre els llibres amuntegats "El animal moribundo", de Philip Roth. No he vist la pel·licula ("Elegy", d'Isabel Coixet) però potser ho faré, perquè directora i protagonistes em mereixen crèdit. Tampoc no conec molt més, de Roth, però aquest llibre em va impressionar profundament quan el vaig llegir per primera vegada fa un parell d'anys. Per la història que conta i per com la conta, pel seu llenguatge directe i efectiu, de vegades descarnat i fins i tot obscé; probablement --sempre passa amb els llibres que ens agraden-- perque història i llenguatge van trobar saó; devía ser un moment escaient.

No va ser fàcil trobar-lo (nota: afegir a (b) ordenar els llibres). Quan finalment va aparéixer, vaig començar a fullejar-lo, guiant-me a penes per les anotacions que van quedar després de la primera lectura (poques; no soc de marcar molt els meus llibres), deixant-me caure en els passatges que recordava com a més significatius o que em van sorprendre o agradar més. No vaig a contar ací la història de David Kepesh i Consuelo Castillo: llegiu-la si no ho heu fet i us abelleix, i si ho heu fet ja escolliu i serveu els vostres propis fragments. Alguns dels meus: els primers contactes i la seducció inevitable, la història emancipatòria i un poc ingènua de Janie Wyatt, l'orgull madur i seré de Carolyn, l'amargor lúcida de la pèrdua i els abismes dements de la gelosia. Però, especialment i sobre tot, la permanent constatació de la decadència, el pes feixuc i inevitable del pas del temps:

"És comprensible que qualsevol etapa de la vida més avançada que aquella en la què un es troba siga inimaginable. De vegades estàs en la meitat de l’etapa següent abans d’adonar-te'n que has entrat en ella. I, a més, les etapes anteriors de la progressió ofereixen les seues compensacions. I fins i tot així, la zona del mig intimida a molta gent. Però, i el final? No deixa de resultar interessant que siga la primera vegada en tota la teua vida en que et trobes totalment fora mentre estàs dins. Alhora que observes continuament la teua decadència (si eres tan afortunat com jo), en virtut d’una vitalitat que no remet et trobes a considerable distància de la decadència, inclús et sents airosament al marge d’ella. Es inevitable, per suposat, que hi haja una multiplicació dels senyals que condueixen a la desagradable conclusió, i no obstant, a pesar d’això, permaneixes al marge. I la ferocitat de l’objectivitat és brutal.

Es precís distingir entre el morir i la mort. Si un està sa i es troba bé, el morir és invisible. La fi que és una certitud no s’anuncia necessariament de una manera cridanera. No, no pots entendre-ho. L’únic que entens respecte als vells quan no eres vell és que la seua època els ha marcat. Però entendre sols això només fa que immobilitzar-los en el seu temps, i per tant equival a no entendre res en absolut. Per aquells que encara no són vells, ser vell significa que “has sigut”. Però ser vell també significa que, malgrat haver sigut, a més d’haver sigut i encara que hages sigut en excés, segueixes sent. Allò que has sigut està molt viu. Encara eres, i t’obsessiona tant el ser encara i la seua plenitud com el ja haver sigut, el pretèrit. Considera la vellesa d’aquesta manera: que la teua vida estiga en joc és un fet qüotidià. Un no pot eludir el coneixement d’allò que l’espera dins de poc. El silenci que l’envoltarà per sempre. Pel demés, tot és el mateix. Pel demés, un és immortal mentre viu".

Diumenge, mentre s'esvaïa lentament el mal de cap, vaig tornar a imaginar a Consuelo i el poder devastador del seu cos, em vaig tornar a admirar amb les reflexions brillants, iròniques, amargues o desesperades del vell professor Kepesh sobre el temps, l'amistat, l'amor, la vellesa i la malaltia. I sobre el sexe, omnipresent, imprescindible: "El sexe és també la venjança contra la mort. No t’oblides de la mort. No l’oblides mai. Si, també el poder del sexe es limitat. Sé molt bé com és, de limitat. Però, dis-me, quin poder és major que el seu?". I vaig decidir que, algun dia, tornaré a llegir-lo de principi a final. Quan siga l'hora.

Un any més

El pas del temps farà

de nosaltres colors. 

Ja no se'n fugirà 

l'ocell de tants amors 

 Ovidi Montllor

Els humans som animalets d'allò més sensibles al pas del temps. Potser per això tendim a amollonar els anys amb fites temporals que anem plantant ací i allà. Són moments especials, simbòlics o significatius --personals o col·lectius, propis o heretats-- que cal considerar com a tals i que, per això, han de ser objecte de respecte i celebració ritual. La seua utilitat, a efectes purament il·lustratius i sense cap ànim d’exhaustivitat antropològica, pot especificar-se almenys en tres àmbits diferents: (a) fer una ullada cap enrere per veure com ha anat la cosa en general i les coses en particular (utilitat valorativa), en un període suficientment curt com per a que la memòria abaste però suficientment llarg com per a que els canvis siguen detectables; (b) si fóra el cas, plantejar-se canvis o ajustaments respecte a la situació actual (utilitat propositiva), proposar-se millores, metes o objectius per al període que comença amb la fita en qüestió; i (c), finalment, donar-se permís en un context socialment acceptable per a celebrar, sol o en companyia i d’alguna forma més o menys sorollosa, que almenys hem aconseguit sobreviure un any més fins assolir una altra d’aquestes fites cícliques (utilitat lúdico-catàrtica). 

Evidentment, totes aquestes utilitats potencials es troben íntimament relacionades. Valga com a exemple el fet que, any rere any, una part substancial de l’anàlisi derivat de (a) serveix per a constatar l’incompliment (d’altra banda previsible) de tot allò que ens havíem proposat a partir de (b); el que al remat resulta poc rellevant perquè, a l’empara de (c), estarem ja mig nanos i demà serà un altre dia i un altre any. La qual cosa, per tant, converteix (c) en la utilitat més sòlida de totes i, probablement, en l’única que paga la pena seguir conreant amb especial dedicació amb el pas dels anys, quan valoracions i propòsits van perdent una part substancial del seu atractiu enganyós. Les festes del poble, Cap d’any o els aniversaris –propis o de tercers—representen exemples coneguts d’aquesta pràctica ancestral, la eficàcia de la qual per a una adequada higiene mental déu ser significativa vista la seua aparent universalitat i la pertinàcia amb la qual ens hi lliurem. 

Ahir, dia 7 de març, vaig complir quaranta-set anys. Gràcies als qui vàreu recordar-vos-en (és curiós com, fins i tot qui no dóna importància conscient a aquestes coses, s’alegra que se’n recorden d’ell). Potser caldria dir alguna cosa sobre el fer-se major, la crisi dels quaranta, les passions tardanes, el voler tindre fills i veure'ls com creixen, el carpe diem i el tempus fugit... Un altre dia. Ara em limitaré a declarar que, quant a (a), hauria pogut ser pitjor, francament, pel què bàsicament em done per satisfet i que dure; pel que fa a (b), deixaré de fumar (altra volta), espere pujar al Lenin i l’Aconcagua i seguiré empenyat en no deixar passar cap oportunitat de viatjar, estimar i riure coste el que coste. De (c) no me’n recorde molt, però crec que va estar bastant bé. I, com deia el filòsof, si l’any que ve bon senyal, bon senyal serà. I vostès que ho vegen.

Creure (II)

Dels anys ingenus i fecunds, de formació i descoberta, als què em referia en l'entrada anterior, conserve un record entranyable, encara que adobat amb un cert gust agredolç. I m’ha sobreviscut fins ara un interés viu i poc dissimulat pels procesos i condicions que duen als humans a crear déus, creure en fantasmes i construir sistemes de creences complexos i fascinants en els què, aparentment, tot quadra d’alló més bé. Quan són de bona fe, respecte profundament les creences alienes per peculiars o absurdes que puguen semblar-me, amb la comprensió que dóna el record d’aquells temps en què, també jo, creia que tot estava tan clar. Però exigisc, com a contrapartida, el mateix respecte per a les meues. M'interessen les religions com a fenómen cultural i específicament humà, amb tot el que això representa des dels punts de vista històric, sociològic i artístic, per esmentar-ne alguns; i les aproximacions científiques a aquest fet, ja siguen psicològiques, antropològiques o neurològiques. No em sent superior ni inferior a ningú per la seua fe o per la meua falta d'ella. Però sense deixar passar ni una als hipòcrites, als mentiders i als qui s’amaguen darrere de tals idees i prejudicis -siguen religioses, parareligioses o de qualsevol altre tipus—per a cometre, emparar o justificar injustícies, abusos o crims grans o menuts.

Així és que, per una banda, m’agrada saber que en pensen sobre el tema científics respectables, per bé que reconec que tinc molta feina per davant. A penes he llegit alguna cosa del Doctor Ramachandran (Vilayanur Subramanian de nom), conegut pel seu llibre “Fantasmas en el cerebro” (Ed. Debate, 1999); trobe idees interessants a tindre en compte en els treballs, pel demés fascinants, d’Oliver Sacks --"L'illa dels cecs al color" (Empúries, 2000); "Un antropólogo en marte" (2001) o "El hombre que confundió a su mujer con un sombrero" (2005), tots dos en Anagrama--i tot just acabe de descobrir, gràcies a la capacitat prospectiva de l'amic Juan Jiménez, un camp prometedor en el metge Stuart Hameroff, que ubica l’emergència de la conciencia humana en certs orgànuls de les cel·lules, com els microtúbuls; o, en la mateixa línia, en el físic i matemàtic Roger Penrose, famós per la seua teoria de la ment, basada en la física cuàntica, i que situa aquella com una entitat distinta del cervell. De tots ells, si sembla bé, en faré alguna noteta en altre moment.

Per una altra, i amb el compromís també de parlar-ne més avant, trobe estimulant pensar en la immensa capacitat de les creences –fins i tot de les més perverses, malauradament—per moure voluntats i generar acció. I m’interessa, des de l’honestitat i fugint de la manipulació, el que això pot representar per promoure canvis profunds en una societat i un sistema que fa aigües per totes bandes. Una cosa així com el que estudia el grup “Cultural and Spiritual Values of the Protected Areas” de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), i la seua “Iniciativa DELOS”: un projecte que té com a objectius “comprendre la posició de les religions i les tradicions espirituals existents en països desenvolupats sobre la Natura i la santitat dels llocs naturals; avaluar la pertinència i importància dels llocs naturals sagrats, i tractar de valorar la significativitat dels seus valors espirituals; estudiar còm aquests valors espirituals poden ser mantinguts i incrementats i investigar si poden utilitzar-se com una ajuda addicional per a la conservació dels llocs, i quan fer-ho; i tractar de resoldre eventuals conflictes entre el caràcter de lloc sagrat i les necessitats de conservació i gestió, i substituir-los per sinèrgies si és possible”. M'atrau, sense dubte, però reconec que ara com ara m'ho mire amb certa distància prudent.

Hui sóc un ateu conscient, normal i raonablement feliç, que tracta de ser respectuós amb qui no ho és, però que cada vegada tolera menys els sectarismes que ens envolten, de vegades tan disfresats que costa veure’ls vindre. M’omplin de sobra les meravelles que m’ofereix el món (i la forma com el percep i l’entenc) com per a necessitar-ne d’altres ja siga després de la mort o més enllà de Plutó. Hi ha, ací al costat mateix, suficients misteris i reptes intel·lectuals per a estimular la meua imaginació durant anys, sense necessitat de cercar esperits joganers ni col·legues siderals. M’emociona una posta de sol, uns ulls dolços, un poema d’Estellés, una muntanya, un raonament brillant i un sentiment noble, i per això i més coses em reconec com un animal espiritual. Però, com deia l'Ovidi, "no tinc deus ni pensament de trobar-me en tal cas". I m’agraden, cada vegada més, els “Bright”. Que què són? Un altre dia, si és que vos pica la curiositat.