La mar, de quí?

La setmana passada, abans de les meues digressions gürtelianes --sabreu perdonar-me, però és que la cosa té collons es mire com es mire-- hi havia almenys dues cosetes sobre les què m'havia plantejat escriure. La primera, un llarguíssim dinar (per fi!) amb els amics-de-tota-la-vida, que ja sabeu que són aquells als què acabes veient menys que al teu dentista; la segona, a tall de un (altre) viatge de faena a Madrid, sobre el mar, la seua conservació i les responsabilitats públiques sobre el tema. Com que l'amistat és cosa sagrada i de temps no en tinc molt ara, deixe aquella per a altra ocasió, que bé s'ho mereix. I quant a la segona, doncs la veritat és que dit com ho he dit ja es veu que pot ser un assumpte més aïna avorrit. Així és que no sé si me'n reixiré, però em sembla que paga la pena intentar-ho, i ja veurem que passa.


A pams: prescindiré de detalls sobre les meues ocupacions professionals, una part de les quals té a veure com dic amb les espècies i els hàbitats que viuen, mal que bé, en les aigües que confronten amb les costes valencianes. Tema que, ja de per si, resulta complicat, perquè la veritat és que a una manca molt notable d'informació sobre què passa a l'aigua i als animals i les plantes que hi viuen, s'ajunta també un cert (i també general) desinterés sobre el particular, tret de sectors socials concrets, de que passe alguna cosa lletja i especialment visible --un abocament de gasoli, posem per cas-- o d'alguns aspectes puntuals i específics, com els que tenen a veure amb el bany a les platges o els alguers de posidònia. Majoritàriament, però, el nostre mar segueix sent un immens albelló, destí final de tota mena de residus i humiliacions, mentre les meravelles que, miraculosament, han aconseguit sobreviure a una desfeta que no es detura, continuen sent unes grans desconegudes --és el que té viure baix l'aigua, supose--entre la desidia o la complicitat de la major part de la població, que només espera platges netes i arena blanca.

I a això cal afegir, encara, una situació legal diguem-ne complicada, que és el que volia provar de dir hui. La cosa, a grans trets, pot resumir-se --molt i malament-- en dos aspectes clau, que podriem anomenar "sectorial" i "competencial", tot i que ambdós es troben íntimament relacionats. El "sectorial" vol dir que la conservació del medi ambient marí es troba al mateix nivell que altres àmbits d'actuació de l'administració, com ara els ports, la navegació, la regeneració (?) de platges o (molt especialment) la pesca marítima, que solen recaure sobre departaments diferents i sovint molt distants, amb directrius i pólítiques també diverses. Des de d'aquest punt de vista, doncs, la conservació ve a ser simplement una cosa més de les que afecten al mar, i s'ha de fer el seu lloc en un context polític i tècnic no sempre favorable a aquestes qüestions. El camí per fer, en aquest camp, és molt llarg encara, i ja dic --i no és per fugir d'estudi-- que, malauradament, el nivell de conscienciació i les exigències socials sobre el particular no ajuden molt.

La segona, la "competencial", és encara més complexa, fins i tot un punt surrealista. La cosa comença, precissament, pels "títols competencials" reservats per la Constitució (Espanyola) a l'Administració central i a les comunitats Autònomes. En alguns temes, com ara la pesca, la cosa sembla estar bastant clara: a partir del que s'anomena línies de base recta (línies imaginàries que uneixen punts prominents del litoral, des de les quals es delimita el mar territorial dels estats) es defineixen dos sectors marins que queden subjectes a diferent competència en matèria pesquera. De la línia de base cap a terra, hi ha les denominades aigües interiors, que corresponen a la comunitat autònoma; la resta, des de la línia cap a mar obert, són aigües exteriors, i és l'Estat l'encarregat de la seua gestió. Així ho estableix l'article 148.11 de la Constitució (Espanyola), que diu que les comunitats Autònomes podran assumir competències en "La pesca en aguas interiores, el marisqueo y la acuicultura, la caza y la pesca fluvial". El problema és que l'apartat 9 del mateix article també atribueix a les comunitats Autònomes "La gestión en materia de protección del medio ambiente", però en aquest cas sense deixar clar, quan aquest "medio ambiente" és marí, on està el límit...

Zones marítimes, de la Viquipèdia

A partir d'ací, i durant vint-i-cinc anys, cadascú ha anar apanyant-se-les com ha pogut, volgut o sabut, llançant-se recursos a dret i tort, fins que l'any 2002 el Tribunal Constitucional, a tall d'un conflicte entre l'Estat i la Junta de Andalucía sobre el Parc Natural de Cabo de Gata-Níjar, va constatar, després de complexes deliberacions, que: a) la pesca, el medi ambient i els espais naturals protegits són coses molt distintes i que convé no mesclar, i b) el problema és que el l'aigua es mou ("el mar territorial, como soporte topográfico del medio ambiente se integra en primer término por un elemento móvil --las aguas-- que, por obvias razones físicas no pueden adscribirse de modo permanente a un lugar determinado"). Al remat, la Sentència en qüestió ve a dir que, en general i pel que fa a espais naturals protegits (ja he dit que en pesca és diferent), el mar és una competència estatal perquè el territori de les comunitats Autònomes s'acaba en terra; però excepcionalment, i com que l'aigua és "mòbil", aquestes podran assumir la competència si es justifica que entre el mar i la terra hi ha continuïtat ecològica: "las circunstancias y características específicas del espacio a proteger pueden demandar, en ocasiones excepcionales, que el mismo se extienda en alguna medida sobre el mar territorial, singularmente cuando así venga exigido por la continuidad y unidad de dicho espacio físico". Principi, aquest de la "continuïtat ecològica", que ha estat incorporat a les lleis però que en la seua aplicació pràctica no deixa de ser, ja es veu clarament, tan subtil i mòbil com les pròpies aigües.

En conclusió, per no fer-ho més llarg: encara hui, i per sorprenent que puga semblar, hi ha molts dubtes sobre si la responsabilitat sobre la conservació mediambiental del mar que toca les costes del nostre país és del govern autònom, o del de l’Estat. Cosa que no passaria de ser una anècdota per a diletants o material d'estudi per a juristes saberuts, si no fóra perquè, com és obvi, les conseqüències pràctiques d’aquesta qüestió no són en absolut rebutjables i van més d’enllà d’aspectes –diguem-ne—de sobirania que, siga dit de passada, no semblen tampoc preocupar molt a qui sí que s’interessa per altres aspectes de l’autogovern i el territori. Les perspectives, ara com ara, no semblen gens clares (s'està tramitant al Congrés una Ley de Protección del Medio Marino que, si fa no fa, ho deixa tot com està), tot i que he de dir que almenys els tècnics d'allà i d'ací, i d'altres comunitats costaneres, ja anem fent per posar-nos d'acord en allò essencial, encara que calga anar a Madrid a parlar de la nostra mar. Perquè al remat, pescadors, dofins, escaterets, bussejadors o gavines corses comencen a estar un poc farts de romanços. I, entre sentència i sentència, el mar se'ns va morint cada dia un poc més.

Ah, aquells temps feliços en que els peixos duien les quatre barres a la cua...






I un peix, de post scriptum: se'n diu corvina (Argyrosomus regius), fa unes setmanes un amic aficionat a la pesca em deia que era un peix exquisit, que ja no es pescava quasi mai a les nostres costes --abans sembla que era abundant i de bones talles-- i que calia fer alguna cosa per protegir-lo perquè només en trobava d'acuicultura. Casualment, al dinar d'amics que deia abans --que es va prolongar fins el sopar--vaig provar-la. Un dels millors peixos que he menjat. I un altre tresor marí en (aparent) perill. Au, Julio, ja ho he dit.

O no?

Si feu una ullada a la premsa valenciana dels últims mesos, trobareu sovint comentaris sobre la suposada paralització de l'activitat del Govern deguda a la previsible incidència del cas Gürtel, en les seues diverses ramificacions. D’entrada, aquest argument sembla lògic: si qui té la responsabilitat de governar, legítimament atorgada per la majoria de les valencianes i els valencians, té el cap (i el temps) ocupat en altres coses, malament podrà complir amb aquesta responsabilitat, o almenys ho farà amb un nivell de dedicació (i, potser, d’eficiència) menor. Una raó més contra el "no passa res", que deiem ahir. Altra cosa és tractar d'esbrinar què hi pot haver, de cert, en aquesta pressumpció; és a dir: si es nota, intuicions a banda, un canvi significatiu en l'activitat del Consell i les conselleries, i --en cas positiu-- si aquest canvi es deu, o no, a les peripècies judicials d'alguns dels seus representants. A mi, ja ho deia també ahir, no m’abelleix massa calfar-me el cap sobre el tema, però hi ha un indicador relativament senzill per a fer-se una idea de com va la cosa: les publicacions en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana. Una simple recerca sobre el número de disposicions públicades pot orientar –de forma tan aproximada i inexacta com vulgueu—sobre el grau d’activitat de l’administració, fins i tot des de diferents punts de vista. I, aprofitant una estoneta tonta d’aquestes de vesprada plujosa de divendres, m'he animat a fer-ho, sense cap pretensió però amb certa curiositat.

Primer, he provat amb les lleis. Ja sabeu que la seua tramitació sol ser llarga i complexa, i té a veure no solament amb tasques de govern sinó també amb qüestions parlamentàries, per la qual cosa no serien d'esperar grans variacions. Prenent com a període de referència els mesos de gener a abril de diferents anys, els resultats apunten en aquesta direcció: tret de l’any 2007, en el que en els mesos contemplats es van publicar fins a 12 lleis, la resta dels anys el nivell s’ha mantingut menys o menys constant: 1 en 2006, 3 en 2008, 2009 i 2010. Amb tota seguretat, la dada de 2007 té a veure amb les eleccions autonòmiques, que se celebraren el 27 de maig, i amb l'efecte de fi de legislatura, que comprimeix i accelera determinades tramitacions.

La prova amb decrets i resolucions pot donar una idea més adequada de l’activitat de les diferents Conselleries, però cal tindre en compte que, en gran part, aquestes disposicions són fruit d’un treball eminentment tècnic, desenvolupen lleis i d'altres disposicions generals i, en gran mesura, representen el funcionament diguem-ne "de creuer" de l’administració, per la qual cosa no seria esperable tampoc trobar gran variacions. Les dades que poden extraure’s del DOCV confirmen, també, aquesta idea:

• 2006: 57 decrets i 1.177 resolucions
• 2007: 74 decrets i 2.157 resolucions
• 2008: 83 decrets i 1.966 resolucions
• 2009: 71 decrets i 1.671 resolucions
• 2010: 81 decrets i 1.757 resolucions

De nou, 2007 apareix com un any especialment prol·lífic, sobre tot pel que fa a les resolucions (moltes d’elles de concessió de subvencions), però ni els decrets ni les variacions observades en els últims anys respecte a les resolucions (fixeu-vos en el 2010) fan pensar tampoc en una tendència a la reducció significativa de l’activitat de l’administració des que va esclatar el tema en febrer de 2009.
I encara m'ha quedat temps i ganes per fer una ullada a un altre tipus de disposició, els acords: un mecanisme d’aprovació que sol utilitzar-se per a assumptes que no assoleixen el rang de decret però que impliquen, en molts casos, una decisió més o menys directa dels órgans directius. Els acords, des d’aquest punt de vista, poden indicar millor el grau d’activitat "política" del Consell i els seus consellers. I la comparació, en aquest cas, dona uns resultats sensiblement diferents. Considerats en el seu conjunt, els acords publicats al DOCV –no tots es publiquen--han passat de 164 l’any 2006, fins a 63 l’any 2010. Hi ha, però, dos factors a tindre en compte per explicar aquesta reducció tan significativa. El primer, que les decissions de les Comissions Territorials d’Urbanisme adopten aquesta forma, per la qual cosa l’evident reducció de l’activitat urbanística pot ser responsable, en part, de la disminució. L’altre, que també s’utilitza l’acord per a modificacions de crèdit, molt habituals en vespres electorals. Així és que, excloent aquests dos grups (que, siga dit de pas, també mereixerien un comentari a banda, sobre tot en el cas del primer: els acords de les esmentades Comissions Territorials d’Urbanisme han passat de 111 els quatre primers mesos de 2006 a 12 en idèntic període de 2010), els resultats són aquests:

• 2006: 53 acords
• 2007: 71 acords
• 2008: 56 acords
• 2009: 52 acords
• 2010: 38 acords

O siga: que ens els quatre primers mesos de 2010, la publicació d’acords s’ha reduït una quarta part respecte a la de 2009, i un terç respecte a la de 2008. Un poc, doncs, si que sembla notar-se... Altra cosa seria, com ja s'ha dit, analitzar fins a quin punt aquesta reducció obeeix a una o altra causa, o fins i tot fer una anàlisi més fina, conselleria per conselleria o mirant-se amb major detall els continguts de les disposicions. Cosa que a mi, ara com ara, em fa massa peresa. Ho deixe, com també les interpretacions, per a qui tinga temps i ganes o sàpiga un poc més de sociologia política. Però a mi, a la vista d'açò, em fa l’efecte que, en general, la paralització (o ralentització, si voleu) té un caràcter més estructural que conjunctural, afecta de forma diferent a determinats temes (molt marcats ideològicament) i, en tot cas, no sembla fàcil de constatar. O almenys, no tant com sovint sembla reflectir-se en certes declaracions. O si?

Sí que passa

Ja s'havia anunciat que, fóra quina fóra la postura del Suprem, la consigna a seguir havia de ser diàfana, inequívoca i compacta: no passa res. I, de fet, aquest ha estat el missatge que més clarament s'ha percebut fent hui una ullada als diaris: adobat, encara, amb pseudoarguments tan fal·laços que es veuen des de Cabo de Gata a Finisterre, i algunes pinzellades conspiratòries que sempre fan bonic. Una pena que el sector alacantí haja decidit anar un poc per lliure, però ni això ni res invalida aquest missatge, que cal deixar clar i que convé que tothom assumisca en aquesta tan important Comunidad: ací no passa res. Jo, en canvi, crec que si que passa. No perque s'haja de reobrir el cas, ni perquè al remat condemnen o no a qui toque, que això --ja ho he dit en altre lloc-- ja ho decidiran els jutges; ni tampoc perquè haja o no de dimitir. Passa, sobretot, perquè aquesta situació d'anormalitat en què ens trobem instal·lats, ja comença a cansar. Almenys, a mi. Tant, que avui no tinc ni ganes d'escriure, i m'encomane a Saramago:

"A les deu del vespre, finalment, va aparéixer a la televisió el primer ministre. Es presentava amb la cara trasmudada, amb moltes ulleres, conseqüència de tota una setmana de nits de dormir malament, pàl·lid tot i el maquillatge tipus bona salut. Tenia un full a la mà, però quasi no va llegir, només hi va donar algun cop d'ull de tant en tant per no perdre el fil del discurs, Benvolguts conciutadans, va dir, el resultat de les eleccions que avui s'han celebrat a la capital del país ha estat el següent, partit de la dreta, vuit per cent, partit del mig, vuit per cent, partit de l'esquerra, u per cent, abstencions, zero, vots nuls, zero, vots en blanc, vuitanta-tres per cent. Va fer una pausa per acostar-se als llavis el got d'aigua que tenia al costat i va prosseguir, El govern, reconeixent que la votació d'avui ha confirmat i agreujat la tendència verificada diumenge passat i estant unànimement d'acord sobre la necessitat d'una investigació seriosa de les causes primeres i últimes d'uns resultats tan desconcertants, considera, després d'haver consultat amb sa excel·lència el cap de l'estat, que la seua legitimitat per continuar en funcions no s'ha posat en qüestió, no només perquè les eleccions que s'acaben de fer han estat d'àmbit local i prou, sinó també perquè reivindica i assumeix com a obligació imperiosa i urgent esbrinar fins a les últimes conseqüències els anòmals esdeveniments de què hem estat, durant aquesta última setmana, a més a més de testimonis atònits, temeraris actors, i si, amb la recança més gran, pronuncio aquesta paraula, és perquè tots aquests vots en blanc que han assestat un cop brutal contra la normalitat democràtica amb que transcorria la nostra vida personal i col·lectiva no han caigut del cel ni han sorgit de les entranyes de la terra, sinó que han estat a la butxaca de vuitanta-tres de cada cent votants d'aquesta ciutat, els quals, amb la seva pròpia, però no patriòtica, mà, els han dipositat a les urnes".

M'haguera anat millor parlar sobre medi ambient marí, que és el que volia escriure hui. Però quasi que ho deixe per a un altre dia.

Content i enllaçat

Vicent Baydal, al seu blog Vent d Cabylia --ja el coneixeu i no cal dir res més-- ha tingut l'amabilitat d'inclore'm en una llista de recomanacions que forma part d'una cadena, "Vale a pena de ficar de olho nesse blog". A mi, perquè negar-ho, m'ha fet molta il·lusió, nouvingut com sóc a aquestes coses, i li ho agraisc d'allò més. I, a més, he dit de seguir-la, la cadena, recomanant-vos jo també alguns dels blogs pels quals em deixe caure quan tinc una estoneta. Ja puc dir que no ha estat fàcil triar ni he sabut molt bé com fer-ho, que encara sóc aprenent i escollir sempre és un risc... El cas és que, a banda de l'esmentat Vent d Cabylia (les regles són les regles), i d'altres que podeu veure ací al costat, aquesta és la meua proposta:

• La muntanya màgica: que dir de la Comtessa d'Angeville... Vivències, propostes i reflexions escrites, com vos diria, a cor obert i amb destresa admirable.
• Pinceladas de naturaleza: de Monòver estant, l'amic Lluís Sogorb fa Art, amb majuscula. Un goig per a la vista, estima per la natura en estat pur.
• Les dones no som (tan) complicades: un plaer llegir Lucrècia de Borja. Pèl i alegria, que falta fa. I quantes coses hi ha sempre per aprendre...
• Saps que vull dir-te? m'agraden moltes coses, però sobretot aprecie les paraules que parlen de paraules. Molt més que estima per la llengua.
• La media ostia: crec que sobra amb el que ells mateixos diuen: "Un blog racionalista, ilustrado, progresista y ateo". Un poc de tot això, i encara més.
• Amics arbres, arbres amics: els arbres i la natura com a motiu central, però amb visions, propostes i sensibilitats molt diverses i totes elles suggeridores.
• Cucarella: per gaudir-ne llegint i saber el n'hi ha. En la llengua escaient i sense pels a la llengua.
• Observatori de la ciutadania: si no recorde mal, ell no és tan seriós com fa veure al seu blog... Interessant, i pertinent, que estem molt necessitats de trellat.
• Otos4: polièdric, Joan. Exquisit, sempre. Benicadell des de l'altra banda des d'on jo el veig, sempre que puc.
• Lareserva: ecologia, medi ambient, ciència i societat a un alt nivell. I entretingut, especialment. Per estar al corrent i passar bona estona.

Deu m'en semblaven molts, i ara veig quants me'n deixe... I els que em queden, encara, per anar coneixent, que no hi ha dia en què no me'n trobe un parell als que també val la pena fer una ullada. O dues. Afortunadament.

Ender i les rosses

Va ser dimarts passat, a l’estació. Era rossa, com manen els tòpics. Va haver d'alçar-se per deixar-me entrar al meu seient, junt a la finestreta, camí de Madrid. Només passar vaig veure, de reüll, el llibre que llegia: “El juego de Ender”, d’Orson Scott Card. Jo duia a la meua cartera “La voz de los muertos”, segona entrega de la mateixa saga que, com he dit en altre lloc, rellegia des de feia un parell de mesos. Tot va passar en un sospir: va ser moure el tren, abans que haguera pogut pensar en fer res (posar distretament el meu llibre a la seua vista, dir-li alguna cosa –“vaya, que casualidad!”-- ) i ja s’havia canviat a un altre seient del vagó semidesert… Tot constatant que les meues habilitats seductores es trobaven al nivell habitual (xorrant sang), amb l’orgull íntimamente ferit, vaig treure finalment el llibre –no m’havia donat ni temps, la bella, la traïdora—i vaig decidir oblidar el que va haver entre nosaltres. I vaig decidir, també, que ja era hora de complir el compromís d’escriure alguna cosa sobre Ender i el seu joc.

Em va resultar, quan el vaig llegir, un llibre certament sorprenent. Per a un aficionat a la ciència-ficció, l’argument de “El juego de Ender” (Ediciones B, 1990) no semblava gran cosa, tot i l’aval dels premis; però el boca a boca era inapel·lable. Per si no l’heu llegida i voleu fer-ho, no xafaré la història més enllà de la sinopsis de la contraportada: “La Terra es veu amenaçada per una raça extraterrestre que es comunica telepàticament i que considera no tindre res en comú amb els humans, als quals vol destruir. Per a vencer-los, cal un geni militar, i per a això s’ha permés el naiexement d’Ender”. S’ha permés (la natalitat, l’any 2070, està restringida a dos fills) pels antecedents familiars del protagonista, que fan pensar que serà algú excepcional. Els extraterrestres són els Insectors (curiosa raça social), i la major part de la trama correspon a l’etapa de formació i entrenament militar d’Ender (Andrew Wiggin), apenes un xiquet, per a la seua missió d'eliminar-los. En realitat, però, el llibre està ple de referències psicològiques, amb una atenció especial a les complexes emocions que experimenta el protagonista i altres personatges rellevants com els companys de l'acadèmia militar, Mazer Rackam o els germans d’Ender (Peter/Locke i Valentine/Demóstenes). Abunden les reflexions sobre les relacions humanes (i extrahumanes) i sobre la percepció de les amenaces i els enemics (el llibre va ser escrit en plena guerra freda). Però on m’ho vaig passar bé, francamente bé, va ser amb les simulacions a que sotmeten a Ender per entrenar-lo: si vos agraden aquestes coses dels ordinadors, i aplegueu –que segur que si—a imaginar-ho en tres dimensions, vos assegure estones molt entretingudes.


Amb aquests antecedents, no es estrany que em llançara de cap a la segona entrega de la saga, “La voz de los muertos” (Ediciones B, 1999), només per comprovar que es tractava d’un llibre radicalmente diferent, molt més complexe que aquell però igualment apassionant. Tres mil anys després (coses de la relativitat), un Ender penedit recorre la galàxia per superar el seu sentiment de culpa front als Insectors… podeu trobar resums fácilment, però jo m’estime més no anar més enllà, tampoc, per si vos abelleix llegir-lo, que també el recomane. Ja dic, però, que en aquest cas la trama resulta molt més complicada, amb propostes brillants d’entre les quals en destaque dues: la raça fascinant dels pequeninos, una espècie extraterrestre amb un cicle de vida… cridaner. Habiten el planeta Lusitania, on hi ha instal•lada un colònia humana d'ascendència i idioma portugués, i entre les dues comunitats s’estableix una relació complicada i plena de matissos. L'autor dedica a aquesta relació una atenció especial, amb el virus de la descolada de fons i, de nou, la psicologia de les emocions com a eix central. Junt amb el paper, trascendent, dels “Portaveus dels morts", Jane és un altre dels elements centrals del llibre: una intel·ligència artificial originada espontàniament a partir de les xarxes de comunicació per ansible desenvolupades pels humans. Trames paral·leles, molts i molt variats personatges i ramificacions de tota mena el fan més difícil de llegir; però m'he divertit tant com la primera vegada.

Card va voler, encara, aprofitar l’èxit de la saga amb dos llibres més, que van completar també la meua etapa “enderiana”. “Ender el Xenocida” té un passe: tan complicat com l’anterior en la trama, però amb una tendència metafísica, trascendent i espiritualista (Card és mormó) que desdibuixa un poc la resta del llibre, tot i que reconec que té un valor metafòric apreciable. I alguna sorpresa curiosa i planetària. Interessants també alguns detalls que completen el perfil dels pequeninos. “Hijos de la mente”, l´últim llibre de la série (encara que l’autor haja seguit utilitzant a Ender en altres obres menors), queda ja un poc forçat i, almenys des del meu punt de vista, aporta més bé poqueta cosa. O siga, i per si fa paper: definitivamente recomanable el primer, francament interessant el segon, i prescindibles tercer i quart, tret que vos passe com a mi i no vulgueu deixar de fer-ne una ullada. Ja em direu.

Vaig agafar el tren de tornada en Atocha després d’una llarga i fructífera reunió. I, ves per on, aquesta vegada era una altra rossa –més guapeta, però amb xaqueteta de pell i amb ordinador en lloc de llibre—qui ocupava la finestreta al costat del seient que indicava el meu bitllet. Una bona oportunitat per a la venjança. No ho vaig dubtar, ni li vaig deixar opció: tan bon punt vam arrancar, em vaig alçar discretament i vaig seure en altre seient sense companys ni companyes. Vaig apurar les últimes pàgines abans d'Albacete, amb la convicció d'haver llançat un clar avís a totes aquelles que s'asseguen al meu costat d'ara endavant, orgullós que és un. I previngut, que dos colps seguits a l’autoestima, no sé si m’enteneu, no sé jo com m'haurien deixat... A la pròxima, siga rossa o morena, potser que faré servir l’ansible.