Propostes de divendres: Canyet i Microvinya

Aquest cap de setmana, a les terres de l'Alcoià i el Comtat, anirem embolicats en parell de propostes que potser vos resulten temptadores si és que vos pega a prop o no vos fa peresa acostar-s'hi. La primera, per al dissabte pel matí: aprofitant que el primer cap de setmana d'octubre se celebra, des de fa ja anys i a instàncies de BirdLife International, el Dia Mundial de les Aus, des de FAPAS-Alcoi convidem, a qui vulga, a vindre a conéixer de primera mà el Projecte Canyet, del qual ja he parlat de passada en alguna ocasió, i les seues instal·lacions a les Pedreres de Sant Cristòfol. La idea és fer un passeig --a l'abast de totes les cames-- per aquesta part de la Mariola, i poder veure els voltors (sempre que ells estiguen també per la feina), des de l'amagatall que tenim preparat per aquestes ocasions. Com probablement sabeu, fa ara deu anys que aquest projecte de reintroducció del voltor comú es va posar en marxa, i en fa ja uns quants que, a partir de les aus alliberades, s'ha instal·lat una colònia reproductora a les cingleres del Barranc del Cint, a les mateixes portes d'Alcoi. I, a més, parlarem d'altres assumptes importants per a la conservació de les nostres serres i la seua fauna. FAPAS-Alcoi, per cert, és una de les entitats que formen part d'Avinença, i per tal de dur a terme els seus projectes fa servir els acords de custòdia del territori, tant amb administracions públiques (com ara l'Ajuntament d'Alcoi) com amb propietaris privats.

I de custòdia del territori parlarem també per la vesprada a Muro, perquè dins de la VI Fira Gastronòmica que se celebra a la localitat (i què és el segon dels suggeriments per a aquest cap de setmana), l'amic Joan Cascant, del Celler la Muntanya, ens ha convidat a parlar de la relació entre la conservació, l'agricultura i el consum responsable. Del Celler la Muntanya i del seu projecte Microvinya he deixat caure també, en alguna entrada anterior, un parell d'idees i algun enllaç que potser haureu visitat. Però, amb tot, convé insistir en què les iniciatives d'aquesta gent activa i imaginativa (i amb els peus ben plantats a terra) mereixen que se'ls preste una atenció especial. Començant, òbviament, per la mateixa idea de les microvinyes, aparentment senzilla però realment interessant. En la base, un compromís convençut per la defensa d'un paisatge mediterrani basat en els minifundis --una de les senyes d'identitat del Celler i els seus projectes-- i en la cultura, la història, la gent i els ecosistemes associats a aquells. Per això, el projecte busca incorporar a petits llauradors de diversos municipis (la iniciativa no deixa de créixer des de que es va posar en marxa fa uns pocs anys), als quals se'l faciliten les varietats de raïm més adequades i, si fora el cas, la formació i la informació necessària sobre les condicions del seu cultiu, i de la producció dels quals obté el celler la matèria primera per el·laborar els seus vins. Uns vins què, diuen els entesos --els meus coneixements enològics són molt limitats; només puc assegurar que jo els trobe molt bons--, són molt meritoris i que van fent-se cada vegada més coneguts en els cercles especialitzats. El projecte, en tot cas, ha arrelat amb força i segueix creixent: a través de l'Associació Elviart, vinculada a aquestes actuacions, es va organitzar fa uns mesos un interessantíssim Congrès Nacional sobre el Minifundi com a defensa de l'Ecosistema Mediterrani, a més d'altres activitats relacionades amb la cultura del vi en un sentit ampli. Una metodologia similar a la de les microvinyes està sent utilitzada també per a la producció d'un oli d'oliva d'alta qualitat a partir de varietats autòctones, i fins i tot s'ha implicat a diversos centres educatius, què han plantat les seus pròpies microvinyes com a iniciativa didàctica. La setmana passada, precissament, va fer-se la primera verema d'aquestes vinyes, i d'ella són les fotos de baix. I, a més, d'ara endavant faran servir taps de suro certificat de la Serra d'Espadà. Segur que, des del Celler, estaran encantats d'ampliar-vos qualsevol informació si és que esteu interessats.

Acabe. Per si no ens veiem demà per Alcoi o per Muro, passeu un bon cap de setmana. I deixeu-me que vos deixe amb una cançò d'un grup cors (I Muvrini) del qual em compromet també a parlar --d'ells, i de la seua illa-- en un altre moment. La cançò es diu "Terra", i m'ha semblat adient. Però sobretot és què, com les aus, el bon vi i la gent que treballa per la terra i el seu futur, m'agrada.

Demà, més

Vos seré sincer: la veritat és que he començat el dia sentint-me un perfecte imbècil. La primera sensació, ací al poble, ha estat què s'havia parat ben poc, encara que en algunes de les fàbriques pròximes si que pareixia que es notava un poc més. Quan hem anat a avisar que les nanes no agafarien hui l'autobús escolar perquè estavem de vaga, hi ha qui ens ha recitat entre dents les conegudes lletanies de la dreta cavernària que fan d'aplicació al cas. Evidentment, la faena que no he fet hui hauré de fer-la demà perquè no he parat cap cadena de producció, només he acumulat uns quants papers més damunt la meua taula; i no deixe de pensar que el substanciòs retall que la Generalitat aplicarà al meu sou a costa del dia --i què deu ser una de les causes, imagine, que la major part dels meus companys i companyes hagen anat hui a treballar, pel què m'han contat des d'allí-- se l'endurà, tard o d'hora, algun amiguet de l'ànima o serà oportunament balafiat en algun dels seus indignes i decadents espectacles.

Però tot i això, i a pesar dels resultats diguem-ne discrets d'aquesta jornada --no m'importen les xifres, no me'n refie de cap, però em deixe dur per les meues impressions-- ja no tinc cap dubte: m'alegre d'haver decidit parar. Respecte profundament a qui, per la raó que siga, haja optat per la contrària (jo mateix, ja ho deia l'altre dia, m'ho he hagut de pensat molt), i més encara a qui ha hagut de treballar perquè no ha tingut cap altra opció. Però jo m'alegre d'haver fet vaga. No perquè la meua opinió dels sindicats i alguns sindicalistes haja millorat d'ahir a hui, ni tampoc perquè em pense que s'haja aconseguit canviar res substancial en aquesta infausta reforma laboral que no ha fet més que escomençar i que ja veurem com acaba. Simplement, m'alegre perquè, si no l'haguera feta, ara mateix em sentiria d'un costat del que no vull formar part. Insistisc: no tots els què estaven d'aquesta banda em mereixen el mateix respecte, ni he deixat d'estimar-me a tots els amics i amigues que hui han decidit estar a l'altra perquè han cregut que era el correcte. Però així a l'engròs, vist els que hi eren ací i allà, m'he trobat d'allò més bé posant terra pel mig. I ja sé que al govern espanyol, a la patronal, al capital internacional i a Rita Barberà tot açò li la sua. I que els sindicats majoritaris farien bé en moderar el triomfalisme, fer una severa autocrítica i preguntar-se perquè tanta gent pensa el que pensa d'ells. Però mira, jo hui dormiré a gust. I demà serà un altre dia; un bon dia per seguir lluitant d'una forma o una altra, sense pensar ja en costats ni percentatges, que la processó és llarga i el ciri curt.


Potser no ve molt al cas, però estic tot el dia pensant en aquesta escena de "La Vida de Brian". Hi ha algun psicoanalista en la sala? Per cert: treure el cap per les finestres digitals dels companys i companyes blogaires que han fet vaga hui, ha estat una forma de no sentir-se tan sol com l'ambient i les notícies donaven a entendre. Gràcies!

Sumes i verbs

Un moment!
No ens precipitem.
Primer pensem.
Jo pense,
tu penses,
ell pensa,
nosaltres pensem,
vosaltres penseu,
ells pensen.
Tots hem pensat, ja?
Llavors cal que fem,
no estiguem parats...

Ovidi Montllor

Subscric --com quasi sempre-- les encertades reflexions de Cucarella sobre la desgana amb què, qui més qui menys, afrontem la majoria aquesta vaga general. I coincidisc també en que una part molt important d'aquesta sensació s'ha d'atribuir a la creixent desafecció que ens provoquen els dos sindicats majoritaris convocants, i a l'ambient general de desmoralització que s'escampa entre una "esquerra social" que cada vegada se sent més allunyada de la majoria dels grups que (de vegades amb més barra que Napoleon) es reclamen com els seus --els nostres-- representants "polítics". Quant a altres comentaris que he anat llegint ací i allà, compartisc els dubtes sobre l'oportunitat d'aquesta convocatòria tal i com ha estat feta, i per tant sobre la seua utilititat real per a aconseguir els fins per als quals ha estat suposadament plantejada. I assumisc també els intents --inevitables-- de manipulació posterior, que cauran de tot arreu i passe el que passe el dimecres. I, per tot això, he de dir que he vacil·lat molt sobre què fer, en consciència, el dia vint-i-nou.

Però com més s'apropa aquest dia, més convençut estic que mantindre's al marge no és una alternativa vàlida. Fer la vaga potser no servirà de molt, però no fer-la no servirà de res; almenys, que ens compten del costat dels qui, ací però també arreu d'Europa, diran dimecres que no estan d'acord. Així és que, fent meua també la posició de moltes entitats ciutadanes --entre elles, i especialment, del moviment ecologista--, amb totes les incerteses del món ("És pel dubte. I dubte molt, companys") però també amb totes les ganes de seguir lluitant el dia següent siga quin siga el resultat de la vaga general,  he decidit, per si a algú li interessa, que jo també hi aniré. Au, ja està dit.

Primavera d’hivern

Crec que l’única mostra significativa de comportament coherent, aquesta setmana, he d’atribuir-la a la tardor, que com calia esperar d’estació tan complidora, ha començat puntualment i amb la pluja de rigor. Pel demés, aquests dies hem anat ben servits de curioses contradiccions i equilibris conceptuals. Compteu: hi ha hagut uns que, en juliol, van votar una llei prohibint les corregudes de bous, i en setembre una altra que defensa i consolida altra modalitat evident de maltracte –que és com jo veig els correbous, ens agraden més o menys --, sota l’argument de que aquesta última, que és més nostrada, baqueteja per diversió els pobres animals però no els mata (deliberadament). D’altres que, només per veure d’arrapar un grapat de vots i poder dir-li una brofegada al govern socialista, que també s'ha lluït, eixen una estona de la caverna i es converteixen en activistes antinuclears i ecocombatius. O jo mateix, sense anar més lluny, que com ve sent tradicional, he celebrat –un any més—el dia europeu sense cotxes fent-li al meu més de tres-cents quilòmetres i abocant a la pobra atmosfera diòxid de carboni per un tub (d’escapament). I d’Antonio Asunción ja ni en parlem.

Certament, no sempre és fàcil mantindre la desitjable correspondència entre el que pensem que caldria fer i el que realment fem, i ja ho diu el savi Ripoll, que “qui estiga lliure de pecat...” Però tot i això, i encara assumint que la perfecció --també en açò-- puga ser una utopia inabastable, fóra bo seleccionar acuradament quins són els llindars d’incongruència que no estem disposats a superar, o a tolerar que siguen superats per part d'aquells que suposadament ens representen. I si, malgrat tot i per la raó que fóra, calguera excedir els límits, també convindria, ja posats, no acceptar ni fer servir arguments falaços o excuses més o menys patètiques per tractar de justificar el que quasi sempre és injustificable. La coherència cotitza a la baixa i és cara de mantindre. Però tendir-ne asimptòticament és un objectiu prudent, i acostar-s'hi tant com es puga pot ser també una exigència (pròpia i aliena) raonablement assumible.

Fora d’això, només diré que no sóc d’aquells que es posen lànguids i melancòlics quan arriba la primavera d’hivern; si m'apureu, em passa més aïna el contrari. I si fóra any de bolets, que pareix que vulga ser-ho, ja ni vos conte. Així és que pemetreu que prescindisca pel moment de la tardoral (i, per altra banda, bellíssima) Gymnopédie núm 1 de Satie, perquè el que em demana el cos és alguna cosa animadeta, posem que de la Steve Miller Band. “Jet Airliner” --del mític disc Book of Dreams-- hauria estat bé, però la deixe per a una altra ocasió en què m'abellisca parlar del grup i la seua trajectòria. Hui crec que em quede amb “The Joker”, que tinc el dia gamberro i estaria bé tindre també la nit. Que gaudiu de la fresqueta, i bon cap de setmana!

Records d'Arpitània

Només eixir de Le Pont de Valsavarenche vam trobar els primers exemplars d’stambecco o cabra dels Alps, espècie emblemàtica i símbol del Parc Nacional del Grand Paradiso. A mesura que ascendiem per la vall del torrent Savara, el dia, que havia amanescut serè, va anar ennuvolant-se fins que, poc després de dinar, la previsible tempesta es va desfermar amb força. Només vam tardar uns minuts en arribar a un refugi proper entre trons i rellamps, però ens vam mullar el suficient com per agrair l'aixopluc, un café calent i una copa d’un aiguardent --què no recorde bé però que potser era jhenépi—que pagàrem a preu d’or. En el refugi, ple de gom a gom de muntanyers i excursionistes sorpresos per la pluja, vam poder seure al costat d’un grup que mantenia una animada conversa en un francés en el què es barrejaven accents diversos. Semblava dur la veu cantant un corpulent muntanyés de barret negre i atapeïda barba blanca, del qual vam alcançar a comprendre una ferma i convençuda declaració, dirigida als seus contertulis: els savoians no són francesos ni italians. Savoia --explicava el muntanyés-- havia sigut independent fins ben avançat el segle XIX, i ho seria de nou. Després d’això, vam perdre el fil de la conversa, però ningú va semblar massa sorprés per la rotunda afirmació que acabavem de sentir. D'això deu fer si fa no fa uns quinze anys.

Savoia, actualment repartida entre diversos departaments francesos, forma part d'una de les nacions més antigues, desconegudes i evocadores d'Europa. En ella es parla una llengua, també relativament poc coneguda i fortament dialectalitzada, denominada francoprovençal, i des de fa uns quaranta anys s'ha generalitzat per anomenar aquestes terres el preciós i encertadíssim nom d'Arpitània, el país dels Alps (Arpes, en francoprovençal o arpitan). Les terres arpitanes s’estenen per diverses regions franceses –com Liyon (Lió) o Grenoblo (Grenoble)--, la Suïssa romanda i el nord d'Itàlia, amb una referència especial, en aquest darrer cas, a la Vall d’Aosta. Aosta va ser, de fet, una de les raons principals per fer aquell viatge: la vall apareixia, en l’escasa informació sobre nacions sense estat de que podia disposar en aquells temps anteriors a Google (uns pocs documents del CIEMEN que em duia o em feia dur de Barcelona), com a part d'un àmbit més ampli, al qual anomenaven "Harpitanya". Conéixer de primera mà un territori que apleglava les muntanyes més imponents d’Europa, i una llengua (i una cultura) singular i enigmàtica, va convertir en irresistible l’objectiu d’acostar-s'hi a la primera ocasió possible; i, certament, va pagar la pena des de tots els punts de vista. La veritat és que ni en Aosta ni en Savoia –vam voltar uns quants dies per les valls que envolten el Mont Blanc, però vam renunciar, per car, a passar al Valais suís-- vam ser capaços de reconéixer ningú parlant arpità. Però tot i això ens vam emportar d’aquelles muntanyes --a més de la inevitable "grolla" de fusta per al café a la valdostana-- la sensació d’haver conegut, encara que fora superficialment, una terra excepcional. Això, i el record inesborrable d'un savoià reclamant, mentre la tempesta retronava en cims i valls, el dret del seu poble a seguir existint.

Diferents banderes utilitzades pels moviments culturals i nacionalistes d'Arpitània

L’any passat vaig tornar a Arpitània. Aquesta vegada m’hi duien interessos específicament muntanyers –fer cim al Mont Blanc per la ruta de Cosmiques--, però abans d’encarar aquesta ascensió amb Xavi (a qui li agraisc algunes de les fotos de més avall) i Ferran, vaig poder tornar a recórrer una part d’Aosta i de Savoia. Tampoc aquesta vegada vaig tindre ocasió de sentir ningú parlar arpità, ni feia la impressió que les coses hagueren canviat substancialment respecte al reconeixement de la llengua i la cultura del país. Però en aquests quinze anys, i gràcies en gran part a Internet, he anat seguint els avanços dels moviments culturals (i, en algunes zones, també polítics) dels arpitans i arpitanes, per bé que les seues manifestacions pràctiques siguen encara molt incipients i no sempre fàcilment visibles quan es visiten aquelles terres. També avança, encara que amb grans dificultats, la normalització de la seua fragmentada llengua, la difusió internacional de la cultura i la construcció d'una consciència comuna entre els diferents territoris que formen aquest país que s'estén --ho diu el seu himne-- tot u tôrn du Mont-Blanc. Cada vegada més, a Europa comença a sentir-se parlar de l'arpità i de la seua resistència a desaparéixer per sempre. També a casa nostra: des de fa uns mesos, els Amics d'Arpitània s'han proposat contribuir a la divulgació de la llengua i la cultura de les terres arpitanes. Obrint Pas acaba d'actuar al Festival dels Pobles Minoritaris d'Aosta; conten de la seua sorpresa en descobrir una realitat que a penes coneixien, i m'han fet ganes de compartir aquests records. Es indubtable que queda molta feina per fer (quants, dels milers de muntanyers que passen cada any per Chamônix, senten parlar de la llengua o la cultura arpitanes?); però vull pensar que el camí per recuperar de l'oblit i la invisibilitat una de les cultures europees més antigues, interessants i amenaçades és, a hores d'ara, irreversible.

El cim del Mont Blanc, Aiguille des Glaciers i vistes des del coll del Maudit