El preu de la llibertat

Volia escriure quatre ratlles, aquesta vesprada, sobre una travessia perfecta per unes muntanyes que mai deceben a qui les visita: imatges i paisatges d'una tardor esplenderosa que s'aferren al cervell --i, perquè no dir-ho, alguna que altra costera que s'aferra, hui, a les cames. Però he decidit que ben bé poden esperar, ratlles i imatges, perquè hui n'hi ha d'altres de les que cal parlar. Ara més que mai, cal parlar del Sahara. Encara que molts de nosaltres no sempre els tinguem tan presents com potser deuriem, encara que no puguem anar a les concentracions, encara que semble que no es pot fer res contra la barbàrie de la força i la vergonyosa complicitat dels nostres democràtics governs occidentals. Pel que està passant, pel que ha passat, perquè la gent d'aquella terra aspra i oblidada té el mateix dret que nosaltres a guanyar el seu futur, i per tots els companys i companyes que, també des d'ací, lluiten per ajudar-la a aconseguir-ho, hui cal parlar-ne. I demà també. Sahara llibertat!

Imatge de El Aaiun, del web Sahara Libre

Gestionar rebalsos

Ja se sap que uns dels perills més temibles de les vacances fora de temporada és la dura tornada a la realitat. Les inclemències del retorn són ja moltes quan es tracta del període habitualment instituït per al lleure --ara i ací, els voltants de l'estiu--, però com que l'estat de torbament post-vacacional afecta a un percentatge significatiu de la població, s'hi escampa entre la gent una mena de sentiment solidari i comprensiu, i la tolerància cap a una reincorporació paulatina tendeix a ser també major. En canvi, en el cas de pauses extemporànies, les possibilitats d'un reingrés traumàtic augmenten exponencialment, i poden arribar fins i tot a esborrar ràpidament els efectes benèfics prèviament aconseguits. Marxar així, a mitjan tardor, a banda de constituir --ho reconec-- un privilegi que no està a l'abast de tothom, representa també assumir el risc de deixar penjades qüestions i assumptes que, a la tornada, s'hauran acumulat a la taula i no podran esperar molt. I a més, tampoc és raonable reclamar més comprensió que la justa, perquè al cap i a la fi i amb el cor a la mà, ningú ens manava marxar. El risc és el rebals. Evitar-lo és impossible; l'única opció, administrar-lo adequadament.

És per tot això que encarava aquesta setmana faenera --que, a més, ha tingut un dia menys-- amb una certa inquietud. Però, per sort, les meues previsions, sempre un punt pessimistes per si de cas, no s'han vist confirmades. Bo, un poc sí: tant a la faena, com fora d'ella, ha estat una d'aquelles setmanes de no parar, però afortunadament han estat també dies d'avanços i resultats, i això els ha fet indiscutiblement més passadors. Però és cert que l'acumulació de tensió i la necessitat --més personal que corporativa-- de donar sortida a diversos assumptes pendents, ha provocat també moments de tensió, i que algunes persones han patit els efectes indesitjables --i injustificables-- d'aquesta, per la qual cosa demane de nou disculpes a qui pertoca. A més, i entre unes coses i altres, no he tingut temps ni de fer una ullada a la premsa; la qual cosa, ben mirat, pot haver estat més un avantatge que un inconvenient atenent als antecedents recents en la matèria. Amb una excepció: he sabut d'una notícia, bona per variar, que per això fa goig també divulgar: pocs dies després que estiguerem trescant pels turons d'Escalona, un exemplar jovenil d'àguila imperial ibèrica (ni més ni menys) ha estat vist a la serra. Ja he traslladat la meua queixa a ASE per la falta de coordinació --era quan nosaltres hi erem, que hauria d'haver-se deixat veure--, però tot i aquest detall no negareu que es tracta d'una notícia remarcable per la seua excepcionalitat, i una mostra més del què ens juguem si no aconseguim preservar com cal aquella zona.


Faig Pare al Barranc del Retaule. Del web de Terres de l'Ebre

Però les victimes innocents de l'estrés mal administrat i els periòdics sense llegir no han estat els únics damnificats per aquesta setmana boja. Malauradament, he hagut de descuidar també la lectura de la majoria dels blogs amics, als quals no he parat l'atenció deguda i als què espere retornar en breu per posar-me al dia i evitar un rebals encara major. I els llibres que duc en dansa des de fa algunes setmanes, segueixen també en situació estacionària a l'espera de temps més propicis. "El Crucero del Snark" de Jack London i "En los Mares del Sur" de Robert L. Stevenson (efectes secundaris, tots dos, de la lectura de l'"Illa dels Cecs al Color" de Sacks, del què ja vaig parlar en el seu dia, i que m'ha fet renàixer una antiga i persistent fascinació per aquelles mars), segueixen llastimosament embarrancats esperant que puge la marea per tornar a salpar. La qual cosa no passarà, amb tota seguretat, aquest cap de setmana: d'ací unes hores marxe per passar-lo caminant, amb una colla d'amics, per la Tinença de Benifassà, els Ports i el Matarranya. Què no cal dir que m'abelleix d'allò més, però potser també em vindria bé esponjar un poc la meua agenda. La setmana que ve m'ho pense. O l'any que ve, potser: la vida flueix, i es rebalsa. Torna a fluir, i s'estanca, i de vegades es precipita... I entre unes coses i altres anem vivint-la.

La cançó de hui era inevitable. Pel títol, evidentment, i perquè --ho confesse-- jo també vaig tindre la meua època Oldfield; i fins al moll de l'os, com quasi tot el que faig. Tots tenim un passat fosc en el què crèiem que podriem tocar sols tots els instruments, i el meu va girar durant un temps al ritme de la cara A d'"Ommadawn"... Però el present és una altra cosa: som illes, però mai massa lluny... Bon cap de setmana!

Benvinguda

A penes sé de tu que acabes d'arribar, però ben mirat és això el més important: potser algun dia algú t'ensenyarà que els majors, de vegades, poden estimar-se molt sense parlar-ne massa... Encara no sé el teu nom, però això tampoc no importa, perquè l'imagine --ignore perquè-- amb regust a mar, i sé que sona càlid i dolç i que a tu t'agrada. I imagine, també, els teus ulls, plens d'una llum que et ve de lluny i que no farà sinó créixer temps amunt i terres avant... I no sé molt bé que més puc dir-te, per bé que no volia deixar de dir-te alguna cosa i és açò el que m'ha eixit. Simplement, i de tot cor, benvinguda...

Mar ençà

De vegades, una setmana dóna per a molt. Per a moltíssim, si del que es tractara fóra d'abocar en quatre ratlles tot allò que he tingut ocasió de veure i viure aquests dies passats a les Illes. Paisatges, converses, passeigs, imatges i sensacions que han omplit de dalt a baix aquesta setmana a Menorca i Mallorca, i que deixen una empremta que durarà molt de temps. Però sobre totes elles, la gent: persones a les quals ha estat un vertader privilegi conéixer (o re-conéixer), i amb les què compartir idees, propostes, reptes i esperances ha estat una experiència realment enriquidora i encoratjadora. Però també --o sobretot-- divertida. Moltes bones estones (tant se val que fórem a la taula de reunions, recorrent les illes o prenent cerveses a la plaça Bastió), l'hospitalitat natural i sense plecs, el plaer de compartir una mateixa idea expressada amb accents diferents, i una sensació de proximitat, de complicitat fins i tot, d'aquelles que deixen petja. I un buit, també... De les passejades entre verd i tramuntana pel Camí de Cavalls, les Jornades --magnífiques-- d'ICTIB a Raixa, les mil cares de la mar i les converses a s'horabaixa sobre tot allò que ens uneix a banda i banda d'ella, ja aniré parlant-ne si ve al cas, o fent saber de qui en parle. Però ara com ara, vull quedar-me amb les imatges; amb aquestes, també, però sobretot amb totes les que no és a la càmera on han quedat enregistrades...

 

Ha coincidit, el necessari aterratge en aquest costat de la mar, amb el final de la Fira a Cocentaina. Persona de costums com sóc, m'he deixat caure aquesta vesprada i m'he firat amb les meues filles els tradicionals dàtils i el torró, i encara hem afegit com a novetat de l'any un socarrat --què, ben mirat, resulta d'allò més apropiat. Però pels carrerons de la Vila i el Raval, atapeïts de gent i paradetes, una part del meu pensament ha seguit vagant per les cales de Favàritx, les bosquines d'Es Grau, les marjades de Raixa i els alzinars --a penes entrevistos-- de Tramuntana. I alguna cosa em diu que no passarà molt de temps abans que no necessite tornar a buscar-los.

Airejar-se

Imatge del fons de la Reserva de la Biosfera de Menorca

Me'n vaig cap a Menorca. He decidit dedicar a les Illes --després aniré també a Mallorca-- l’última setmana que em quedava de les vacances d’enguany, tot aprofitant també que, fa alguns mesos, els amics i amigues d’ICTIB–Impuls a la Custòdia del Territori a les Illes Balears, em van proposar de participar en algunes de les activitats que tenien previstes per a aquesta tardor. ICTIB és l’associació germana d’Avinença a les Balears; amb ella, i la xct de Catalunya, compartim objectius i plantejaments, i explorem vies de col·laboració i treball en comú. Un dels grups més actius, dins el moviment balear de custòdia, és el GOB-Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa: des de fa molts anys, una entitat ecologista de referència per a tots els què ens movem en aquestes qüestions, pionera també en l’aplicació dels acords amb propietaris, llauradors i ramaders (el seu projecte de custòdia agrària a Menorca ha esdevingut tot un model a seguir). A hores d’ara, ICTIB –amb una implicació especialment intensa del GOB i d’altres grups i entitats de les diverses illes-- està en plena fase de rellançament, i dins aquesta estratègia ha previst dur a terme diverses Jornades, una de les quals tindrà lloc a Mallorca a finals de la setmana que ve.

Hi haurà espai, per tant, per a reunions estratègiques i per a participar en les Jornades (que, per cert, se celebren a la finca --o possessió-- de Raixa, un indret emblemàtic que fa temps que tinc ganes de visitar). Però també per perdre’m en alguna cala, caminar pel Camí de Cavalls, acostar-me a la Serra de Tramuntana i conéixer un poc més aquestes terres de la mà de gent a la què m’estime especialment i de qui dóna gust aprendre. I segur que algun gotet de Xoriguer, guitarra en mà, caurà també... El que no crec que tinga és molt de temps per a dedicar a aquestes planes, així és que sabreu perdonar-me però ja vos ho contaré a la tornada. Bon cap de setmana --bona setmana sencera, de fet-- i fins novembre!