De paraules

Imatge d'Anairb Black baixada de la xarxa

Ho pensava ahir, veient al diari una de les nombroses notícies aparegudes aquests últims dies al voltant de la creació de Sortu (la qual cosa, siga dit de passada i a falta de veure realment en què acabarà tot plegat, em sembla una magnífica notícia i un pas rellevant per a que el terrorisme deixe de ser un dels principals obstacles per a la independència d'Euskal Herria). Comentava un lector que deia procedir --si no recorde mal-- dels Països Baixos, la seua estranyesa per la importància que presta la premsa (i la societat) espanyola a les paraules, front a la poca que dedica als fets. I, el cas és que ben mirat, potser no li faltava raó: els mitjans dediquen planes i espais a declaracions, contradeclaracions, interpretacions i comentaris, moltes més que a valorar les accions (o les omissions) dels emissors de tantes i tan variades efusions verbals.

Hui, m'han fet recordar-ho. Les paraules són importants: expressen idees, transmeten sentiments... o tracten de fer-ho.  Jo mateix escric açò, ara, jugant maldestrament amb elles. Però, diguen el que diguen, mai no és més important el nom que la rosa. Rarament una paraula desmenteix els fets; quasi sempre és cert, quan passa al contrari. Podem comprendre una mala paraula ocasional d'algú que ens demostra, amb la seua actitud habitual, afecte, consideració o estima. Però no tolerarem la hipocresia de qui amb les seues accions ens humilia, ens ignora o ens menysprea, per més que les seues paraules falses i endolcides vulguen indicar-nos el contrari. Repetir mil vegades "llibertat", "amor", "solidaritat", "honradesa", no ens fa més lliures, solidaris o honrats; tampoc no ens ensenya a estimar... Si hem de jutjar, si ens han de jutjar, que siga pel fets. O pels deixats de fer. Bon cap de setmana!

La informació és bella

Des de que me la van fer conéixer (moltes gràcies, també per això) que en sóc visitant habitual. I la veritat és que no deixa de sorprendre'm. Però l'he tinguda molt present darrerament, arran del curs del que ja he escrit en altre lloc, i en el què --entre moltes altres qüestions-- parlàrem de la necessitat (i la dificultat) de comunicar a la societat en general la importància de la biodiversitat i de la seua conservació. Se'n diu "Information is beautiful", i en ella l'escriptor i dissenyador David McCandless tracta de presentar la informació d'una manera diferent. Com ell mateix diu a la pàgina, no es tracta només de dades i estadístiques, sinó de la forma de visualitzar-les: si són mostrades d'una forma adequada, atractiva i accessible, poden ajudar-nos realment a entendre millor el món.

Només heu d'entrar a la pàgina --també hi ha, del mateix autor i amb el mateix nom, un llibre disponible en castellà-- per comprendre el que vol dir. Per exemple: hi podeu trobar un esquema, molt senzill però que sintetitza una gran quantitat d'informació, sobre la suposada eficàcia mèdica d'alguns productes, aliments o suplements dietètics habitualment usats. Però també m'ha resultat cridanera la proposta per a un nou disseny dels formularis en què es mostren els resultats de les anàlisis de sang. O fins i tot (qualsevol camp que genere dades susceptibles de ser mostrades és adequat per a treballar-hi) la possible relació entre les alertes terroristes i les eleccions als Estats Units a partir de les estadístiques de cerca en Google, o com esquematitzar de forma exhaustiva totes les tipologies de relacions íntimes. Molt més que una pàgina sobre infografia o un recull de curiositats: tota una lliçó del poder de la informació quan és mostrada d'una forma fàcilment comprensible. I bella.

Caminar

"Pels cingles de Mariola

vaig igual que un pelegrí.

Del meu gest de bruixot místic

s'ha burlat un teuladí."

Joan Valls, "La cançó de Mariola"

Difícil resistir-se a la llum d'un matí com el d'ahir. Més encara, tenint a tocar la serra i els seus racons. Acostar-se a les màgiques ombries de la Teixera d'Agres és sempre una opció recomanable; i fer-ho d'anada per la ferèstega Cabrantà, i per les carenes del Comptador i el Cerincal en la tornada, un passeig rodó, dels més complets i recomanables de tots els que ofereix la Mariola, que en són molts. Dels teixos --d'aquests, i dels de la resta de les muntanyes que envolten el meu poble-- hi ha tantes coses a dir que ho deixarem per a altre dia. Ahir es tractava, només, de caminar. I de pensar. O potser era a la inversa...

Fins quan?

Em tinc, en general, per una persona relativament tranquil·la i tolerant, més amiga de la discussió fonamentada que de l'enfrontament inútil, i amb tendència a buscar --i, quasi sempre, a tractar de respectar-- les raons que mouen a cadascú a pensar, creure o actuar com ho fa, encara que no sempre em resulten fàcils d'entendre ni, molt menys, de compartir o justificar. Però reconec que, quan llisc coses com aquesta, m'agafa una mala llet tal que em venen unes ganes immenses de llançar a la merda tranquil·litats, raons i toleràncies. Tan se val que no coneguem tots els detalls del cas: ja n'hi ha prou que la pressumpta innocència recaiga, sempre, del mateix costat (el seu). I a més, dissortadament, ja sabem massa bé com abunden, en aquest país, els energúmens que actuen així quan es tracta de la --nostra-- llengua; quasi tots en tenim algun o alguna a prop, quasi tots ens hem topat, alguna vegada, amb ells, simplement per voler fer servir normalment, naturalment, el català. Però cada vegada en som més, també, els que ens resistim a acceptar-ho sense més, a resignar-nos a seguir sent, alhora, víctimes i còmplices. Algú de tan mala mena, algú tan desconsiderat, ignorant, neci i indigne com per ser capaç de desatendre a un ancià que té una urgència mèdica per fer servir el valencià (a Alcoi!), només mereix el major dels menyspreus. I la ràbia més gran, i un desig immens que, algun dia no molt llunyà, de la manera més clara i irrebatible, comprove per si mateix que els valencians i valencianes ja ens hem cansat d'haver de suportar-lo, a ell i als que són com ell. No és, només, una qüestió de llengua: és, sobretot, una qüestió de dignitat.


(Per cert, els companys de valencianisme.com i els blogs de Cucarella, Muntaner i Lluis Torró, han dit també la seua sobre aquesta qüestíó. No deixeu de fer-hi una ullada)

Reflexes

Hi ha persones que són com espills. Quan mirem, ens retornen de nosaltres mateixos una nítida imatge reflectida, i ens mostren com som, com erem o, fins i tot, com podriem arribar a ser algun dia. No sempre ens agrada, allò que veiem; però convé no oblidar que girar la vista --o trencar l'espill-- no serveix, realment, de res... Bon cap de setmana!