 |
| Imatge de la xarxa |
Havia decidit no escriure res --almenys pel moment-- sobre la intervenció militar (majoritàriament) occidental en la guerra civil en la què, segons les notícies que ens arriben, s’ha embarcat Líbia. La raó principal: com que qualsevol opinió fonamentada ha de basar-se en la informació disponible i jo, de Líbia, en sé ben poca cosa i no tinc molt de temps per informar-me ara, m’havia estimat més ubicar-me provisionalment en una posició de rebuig --ferm però difús-- a l’esmentada intervenció. Ajornava així una reflexió més pausada, basada en dades més concretes i contrastades que m’haurien de permetre, si fóra el cas, argumentar aquest rebuig o fins i tot replantejar-me’l. Aquests dies, però, he llegit en alguns
blogs amics opinions –sempre raonables i ben fundades i a les què, per això i per molt més, atorgue un valor especial-- que defensen aquesta intervenció. He llegit, amb interés, els seus arguments, i tot i que amb les mateixes reserves amb les què he començat aquest escrit, he decidit exposar també la meua opinió. Si més no, posar-la per escrit potser em servisca per pensar-hi un poc més.
D’entrada, potser convé dir que no milite en cap partit, ni tampoc em considere pacifista. Hi ha gent que s’estranya quan ho dic, però des de fa molt de temps que pense que l’ús de la violència pot ser necessari i legítim sota determinades circumstàncies, que en tot cas --i sense entrar de moment en més detalls-- inclourien la defensa de drets bàsics (la vida ho és, però també molts altres) i la impossibilitat manifesta de fer servir altres vies –sempre preferibles—per a garantir aquesta defensa. Vull dir, amb això, que la meua oposició a la intervenció en Líbia no té l’origen en una opció ideològica genèrica que, altrament, considere molt respectable però amb la que, com dic, no m’alinee. Per mi, la violència no té sentit en un sistema que garantisca que la defensa dels drets de les persones i els pobles pot realitzar-se per vies democràtiques; però pot ser l’única resposta possible quan tals vies no existeixen i aquests drets són vulnerats, quasi sempre de forma violenta. D’acord amb això, i tot i que evidentment les considere un últim recurs, no estic en contra de
totes les guerres, ni em representa un problema moral irresoluble que la insurrecció líbia utilitze mitjans bèlics per oposar-se al règim de Gaddafi, que també els utilitza; ni que s'interprete que les Nacions Unides autoritzen l'ús de la força ("
de les mesures necessàries") per tal de protegir els civils i les zones poblades per civils.
 |
| Imatge de la xarxa |
Si que em costa un poc més empassar-me, sense mastegar-ho un poc, el
mapa de bons i dolents que la premsa dels nostres països ens ha dibuixat aquestes darreres setmanes: massa casual, massa oportú que Gaddafi, davant qui els països occidentals havien mantingut –sobretot els últims anys—una tèbia posició de comprensiva condescendència, haja esdevingut de cop i volta el
sanguinari dictador que, probablement, no ha deixat de ser des que va accedir al poder fa quasi cinquanta anys. Això no vol dir, evidentment, que el defense o el justifique. Amb la limitada informació amb la què, com he dit, compte a hores d'ara, l’autoproclamat
Lider de la Revolució líbia segueix semblant-me un despota amb trets psicòtics evidents i al què, amb tota probabilitat, se li poden atribuir quasi tots els excessos, crims i despropòsits que li imputen els seus enemics.
Ara bé, que considere al
coronel com una figura nefasta tampoc no fa que, d’entrada, senta una simpatia sense matissos cap a qui se li oposa, només pel simple fet de fer-ho. Tampoc no la vaig sentir per Ronald Reagan ni pels Estats Units quan van borbardejar Líbia l’any 1986 amb intencions ben evidents d’eliminar-lo. No sé, realment, qui són els “
rebels” que lluiten contra un règim que, insistisc, considere tan il·legitim, repugnant i reprobable com el que més, ni sé que persegueixen, més enllà de voler eliminar a Gaddafi i el seu aparell de poder i repressió. No sé que en pensen de la democràcia, dels drets humans, de les dones, d’aplicar la xaria, dels drets dels
amazics. Però, amb tot, puc fer un exercici de pragmatisme i simplificació estratègica, i pensar que la simple oposició a Gaddafi, el desig de derrocar-lo, és suficient per a legitimar qualsevol que vulga fer-ho, per més que no conega ni de lluny les seues intencions ni quines alternatives proposa.
Per això, tot i aquestes reserves, he acabat per acceptar --i fins i tot per mirar amb una innegable simpatia-- la legitimitat dels rebels en la seua lluita contra Gaddafi i els seus sequaços, sobretot tenint en compte la forma com el règim s'ha aplicat per tractar de reprimir aquesta lluita. Una simpatia que, en tot cas, faig extensiva a altres revoltes que, en diversos països musulmans, s'estan produïnt ara mateix tot i que la seua repercusió social i mediàtica és molt menor. Rebutge, sense cap mena de dubte, qualsevol tipus de repressió que el poder establert a Líbia, o a qualsevol dels altres països en què s'estan produïnt les revoltes --les notícies que arriben hui mateix de
Síria, com fa pocs dies ho feien des de
Iemen o
Bahrain, són especialment inquietants-- dirigisca cap a la població civil per tal de perpetuar-se. I, des d'aquest punt de vista, la Resolució 1973 de les Nacions Unides pot semblar-me, fins i tot, escaient.
Quin és el problema, doncs? D'una banda, la forma en què s'està duent a terme el manament de les Nacions Unides: trobe especialment significatiu l’aparent
canvi de posició de la Lliga Àrab respecte a la intervenció, i crec que hauria de ser un motiu destacat de reflexió per bé que no veig que se li preste, en els nostres mitjans i tret de
comptades excepcions, una atenció rellevant. D'una altra, el paper que els estats occidentals han de representar --estan representant, de fet-- en l'aplicació de la Resolució. Els mateixos estats --Espanya, entre ells-- que, fins fa no res, habilitaven espais per tal que Gaddafi muntara la seua exòtica
khaima vora els palaus presidencials, o que han obtingut substanciosos ingressos per concessions petrolieres o, el que és pitjor, armant els que ara són l'
exèrcit opressor i els
cruels mercenaris del règim. Com quasi sempre passa, parlar d’hipocresia es queda molt curt per qualificar l’actitud dels nostres governs davant aquest cas, i davant molts altres. No dubte gens ni mica que, des que va esclatar la revolta, el règim de Gaddafi ha emprat la violència contra la societat cívil, i ha massacrat opositors o sospitosos de ser-ho. És a dir: si les notícies sobre pressons i repressions són certes, que segur que sí, bàsicament el mateix que feia –sense tant de ressò mediàtic, certament—fa sis mesos, un any o cinc, amb l’aquiescència dels mateixos governs que ara l’han tornat a posar del costat dels
dolents.
Espere que, més prompte que tard, Gaddafi i els seus seguidors hagen d'abandonar el poder. Espere que, més prompte que tard, el poble de Líbia puga decidir de forma realment lliure sobre el seu futur. Espere que s'acabe, de forma immediata, la repressió sobre aquest poble, i sobre qualsevol altre, i tan de bo que la Resolució de les Nacions Unides servisca per tot això. Però no puc estar d'acord en què països que tenen una evident responsabilitat en la situació que ara es vol evitar, que han estat tantes vegades còmplices --per acció o per omissió-- dels règims opressors i que, en molts casos, segueixen sent-ho, vulguen ara assumir el paper de liders i garants d'una llibertat i una democràcia que, fins fa molt poc, despreciaven. Pel que coneixem, fa molt de temps que Gaddafi és una amenaça per al seu poble; probablement, les víctimes acumulades durant aquests anys superen, amb molt, les que lamentablement s’han produït les últimes setmanes. Sense aparell mediàtic, sense resolucions de l’ONU, sense que els països que ara formen la “
coalició” digueren ni mu. L’amenaçada, reprimida, maltractada població civil, el poble de Líbia, ha estat invisible fins que a nosaltres ens ha vingut bé: segurament, fins que raons geopolítiques lligades amb la nova relació de forces que s'està configurant en el nord d'Àfrica hagen fet del coronel un element massa molest pels europeus i els nord-americans. M’haguera agradat que
alguns que ara en parlen molt, hi hagueren pensat abans, en aquell poble. Potser, així, em resultaria més fàcil creure ara que no és hipocresia, ni oportunisme, que era necessari i just entrar en aquesta guerra. Però, pel moment, no m'ho puc creure: nosaltres --per la part que ens toca-- no hauriem de ser-hi.
Entre les impagables estampes típiques que València, sempre pròdiga en excessos sensorials, exhibeix davant propis i estranys en aquests dies de Falles, hi ha una que des de fa molt de temps em resulta especialment torbadora. La descobrireu per qualsevol racó de la ciutat, preferentment en la rodalia dels casals fallers i en aquests dies preliminars en què la festa hi és, però no hi és. Les protagonistes, femenines: figures híbrides un poc desconcertants, imatges quimèriques formades per normals cossos de dona, vestits de carrer, i caps que llueixen --orgullosos, impassibles--el barroquíssim i idiosincràtic pentinat faller (pintes, ganxos i rodets evidentment inclosos). Ja m'han explicat que ha de ser així, perquè pentinar-se d'aquesta forma és llarg i costós, i no pots estar fent-ho i desfent-ho a cada estona. Jo ho entenc, això; però la veritat, que resulte pràctic no lleva que puga ser, també, de gust dubtós i visualment reprobable. Hui mateix, abans de posar definitivament terra pel mig, m'he fartat de veure aquesta síntesi inquietant (cap de fallera, forro polar --de colors cridaners--, pantaló texà i bambes) que tant de desfici em provoca i que haureu de convindre que resulta, com a mínim, estèticament xocant.
