Terra de deus

Presentada amb freqüència com una mena d’extensió del Laugavegur, la ruta que uneix les valls dels rius Krossá i Skódar a través del pas de Fimmvörðuháls constitueix per ella mateixa un recorregut ple d’atractius. La collada, situada a poc més de mil metres d'altitud i coberta de neu la major part de l'any, discorre entre les glaceres de Mýrdalsjökull, a l’est, i la  d'Eyjafjallajökull, coneguda per l'erupció volcànica de  l’any 2010, a l'oest. Sobretot quan s'encara venint de nord a sud, el trajecte supera un notable desnivell per camins en general de bona petja, però amb alguns trams de certa dificultat. La presència, tot just travessada la carena, dels refugis de muntanya de Fimmvörðuskáli i Baldvinsskáli, permet cobrir els vint-i-cinc quilòmetres del recorregut en dues etapes, però també hi ha la possibilitat de dedicar una única jornada, que és al remat el que vam fer nosaltres: tot i resultar lògicament més exigent, aquesta opció ens permetia recuperar el dia de més que, al principi de la nostra caminada, vam haver de dedicar per arribar fins a Álftavatn. Faltava per veure què n'opinarien al respecte les nostres cames, però tampoc no hi havia molta alternativa...

El nom de Krossá, el riu a la vora del qual hi ha el campament de Básar al qual acabàvem de fet nit, vol dir literalment "el riu de la creu"; immediatament al nord d'aquest corrent hi ha el conegut com a "bosc de Tor" (Þórsmörk), mentre que a la seua banda sud hi ha la zona anomenada Goðaland, que ve a significar "terra dels deus". Moltes referències a la divinitat en molt poc espai, el que no hauria de sorprendre si es te en compte que les singulars condicions geogràfiques d'aquest paratge el doten d’un clima relativament càlid i agradable; els bosquetons de bedoll, malgrat la intensa pressió a què van estar sotmesos pel ramat, es troben ben representats en aquesta zona, i de fet la primera part del nostre recorregut cap a les muntanyes va discorrer entre la densa vegetació que voreja el caixer del perillós i imprevisible Krossá. No tardaríem molt, però, en abandonar la vall: en travessar el curs de l’Straka junt a una àrea d’acampada, el sender encara una ràpida pujada, amb alguns trams habilitats, que deixa a la dreta l’imponent congost --l'Strakagil-- excavat pel rierol; el distintiu crestall de l’Útigönguhöfði, amb la glacera d’Eyjafjallajökull al darrere, presideix un paisatge abrupte i imponent, en el què les sòbries tonalitats de les roques volcàniques contrasten amb el verd intens de la frugal tundra de muntanya que substitueix la vegetació esponerosa que ocupava les terres baixes.

Després de deixar enrere un pas estret i un poc exposat conegut com Kattarhryggir (literalment, l'“esquena de gat”), i de superar l’empinada pujada al crestall de Heiðarhorn, el sender arriba a la impressionant planura de Morinsheiði, des d’on es gaudeix d’una vista magnífica de la glacera de Mýrdalsjökull; de tant en tant, ens sorprèn l’estrèpit provocat pels fragments que es desprenen del casquet, un soroll aborronador que fa inevitable pensar en el potent i perillós volcà Katla, que roman sota la immensa capa de gel... El tram que serpara Morinsheiði de la carena de la muntanya representa també el més exigent del recorregut: només abandonar la meseta, cal creuar Heljarkambur, un estret pas de vessant equipat amb una cadena de suport a la part més exposada; superada aquesta dificultat, cal encarar la pujada per les empinades congestes de Brattafönn, que sembla que vol dir precisament això ("ventisquer escarpat") i la neu de les quals es trobava afortunadament en condicions raonables com per poder-les travessar amb un poc de precaució. Finalment, i sempre guiats pels característics (i oportuns) pals grocs que abalisen la ruta, s'arriba a la plana de Goðahraun, nom que rep un imponent camp de lava que es va formar a l'erupció del 2010, i que té també com a testimoni els cràters batejats, en honor als fills de Tor, com a Magni i Móði; arribar des d'ací fins al refugi de Baldvinsskáli representa un recorregut que discorre en gran part sobre la neu, però que en anar vorejant els turons i fugint --quasi sempre-- dels pendents més pronunciats, pot qualificar-se en general com a còmode, al menys sota les condicions en què nosaltres el vam fer; altra cosa ha de ser, sense cap dubte, al ple de l'hivern.

Afortunadament, els quasi catorze quilòmetres que separen Baldvinsskáli de la nostra destinació final a Skógar discorren per un camí molt més còmode que els que ens havia portat fins allí, tot i que igualment remarcable pels extraordinaris paisatges que travessa. Però si hi ha un element que mereix ser destacat en aquest tram, és indubtablement la presència permanent de l'aigua: al llarg del seu trajecte per la vall del riu Skógá, el sender --sempre de bona traça, sense pendents excessius i amb evidents senyals d'una elevada freqüentació-- va deixant a la vora nombroses cascades, fins arribar a la culminació que representa el conegudíssim salt d'Skógafoss. No negaré que, a aquestes alçades del viatge, amb la presència incòmoda de la pluja, les presses per no fer esperar massa als taxis (els mateixos amb els que va començar el nostre periple) que ens havien de retornar a Reykjavik, i un cert cansament acumulat a cames i esquenes, va haver algun tros entre cascada i cascada que se'ns va fer una mica llarg; però és també innegable que, posats a triar un final escaient per als prop de cent vint quilòmetres del nostre recorregut, aquest no va estar gens malament. És cert, hi havia molta gent: però també cervesa...

Encara que amb alguns imprevistos d'última hora que afortunadament es van poder resoldre feliçment, poques hores després d'acabar la nostra caminada tornàvem a gaudir dels avantatges innegables d'una dutxa calenta i un llit tou al confortable hotel de Reykjavik. L'endemà, últim dia a Islàndia per a la majoria de nosaltres, i per tal de completar en la mesura possible el viatge, havíem planificat recórrer el famós Cercle Daurat, però una volta més ens vam haver d'enfrontar a circumstàncies inesperades: en arribar al Parc Nacional de Þingvellir, un lloc que m'abellia especialment conèixer per alló de la convergència de les plaques tectòniques nord-americana i euroasiàtica, ens va sorprendre una autèntica multitud que s'hi aplegava --això ho vam saber després-- a un dels festivals de música més importants d'Islàndia. El resultat: quedar-nos bloquejats durant bastant temps a l'única carretera d'entrada i eixida, el què només ens va deixar temps --i bastant just-- per acostar-nos a Geysir i veure-li a penes un parell d'esclafits... Una raó més, si és que calguera, per voler tornar a aquella terra extraordinària de foc i gel. 

Com a l'entrada anterior que vaig dedicar a aquest viatge, i com en aquell cas amb la idea de que em servisca com a recordatori, no em puc resistir a identificar les imatges que acompanyen aquestes línies, que comencen amb l'última rampa abans d'arribar al refugi de Baldvinsskáli, i acaben amb l'alenada del guèiser de Geysir. Entremig, hi ha la vall del Krossá i el mateix riu; la meua primera perdiu de neu (Lagopus muta islandicus); el camí que remunta el canyó d'Strakagil; els crestalls de l’Útigönguhöfði i del Heiðarhorn (vist des de baix i des de dalt); el camí abans del pas de Heljarkambur; vistes del Mýrdalsjökull, i el mateix pas equipat amb una cadena; la pujada pel Brattafönn amb la meseta de Morinsheiði al fons; vistes dels camps de neu al capdamunt del coll de Fimmvörðuháls, i dues vistes del refugi; el camí de baixada cap a Skógar, amb algunes de les cascades que s'hi veuen al llarg del recorregut (les dues últimes imatges són de la d'Skógafoss); una vista del Parc Nacional de Þingvellir, i dues de l'estret d'Almannagjá, entre plaques tectòniques; tramussera de Nootka (Lupinus nootkatensis), espècie invasora molt estesa per les terres baixes d'Islàndia; becadell (Gallinago gallinado faeroeensis) i xatrac àrtic (Sterna paradisaea) a Þingvellir; i ubicació del primitiu parlament (Alþingi) al parc nacional. I deixeu-me que acabe amb una última imatge (no sé a qui li la furte, però li ho agraisc expressament) del grup extraordinari de persones amb qui vaig tindre la sort de compartir aquest viatge memorable: Ximo, Camilo, Juan, Nerea, Claudia, Elisa, Mili, Ana, David, Jose, Aaron, Virginia i, per suposat, Pako, no tinc cap dubte de que sense vosaltres --i sense el 'Þetta reddast'-- res no haguera estat igual. Moltes, moltíssimes gràcies. per tot i de tot cor, I fins a la pròxima...