Fent memòria

Tot i que reconec que no va molt amb el meu caràcter, de vegades convé ser un poc previsor i administrar el temps amb certa prudència. La setmana s’anuncia de nou densa i complicada i, a més, tinc prevista per al pròxim cap de setmana una curta però desqueferada escapada insular que em mantidrà allunyat d’altres ocupacions. Per això, tot i que amb una certa malícia per no haver tret a aquest estiuet anticipat tot el profit possible, aquests últims dies he optat pel confinament domiciliari com a condició necessària per complir dignament amb compromisos prèviament adquirits. Els compromisos: des de FAPAS-Alcoi hem decidit commemorar el desé aniversari del Projecte Canyet i, en un moment de debilitat dels què amb certa freqüència em sobrevenen, vaig quedar encarregat --gustosament, en tot cas-- de redactar els textos per a una exposició sobre el particular. De moment, la cosa avança; ja vos contaré com acaba, per si vos abellira vindre a veure-la.

La qüestió és que pensant, llegint i escrivint sobre com va sorgir la idea de reintroduir els voltors a les nostres comarques, i sobre el trajecte –llarg, complicat i no poques vegades descoratjador—que ha calgut travessar per dur-la finalment a la pràctica, he pogut constatar de nou dues evidències que, per bé que sabudes, no deixen mai de resultar un poc inquietants. La primera, que el temps passa ràpid, molt ràpid... Tot i que hem escollit l’any 2000 com a data de referència per a l’inici del projecte (coincidint si fa no fa amb la constitució formal del grup i l’arribada dels primers voltors a les instal·lacions del canyet de les Pedreres de Sant Cristòfol), la primera dada documental que hem pogut recollir  –una crida, publicada en la revista Quercus i feta des de la Colla Ecologista la Carrasca, sol·licitant informació sobre projectes comparables-- es remunta a l'estiu de 1991. La segona, íntimament relacionada amb aquesta, té a veure amb les passades que, sovint, ens juga la memòria: no solament tendim a oblidar molt més del que recordem, sinó que a més un mateix fet pot ser evocat amb matissos diferents –i, fins i tot, contradictoris—per les persones que el visqueren. És per això que, de tant en tant, convé airejar alguns records perquè revifen; i si pot ser amb aquells i aquelles que en foren, també, protagonistes, molt millor.

Ja veieu: cavil·lant, una vegada més, sobre el pas –inexorable, diu el tòpic—del temps i els anys... i la lluita, no sempre reïxida, per tractar d’aprofitar-los al màxim. Siga el que siga el que signifique, al capdavall, aprofitar-los.

Dos assumptes rellevants haurien merescut, hui, que els haguera dedicat aquestes ratlles. Però com que d'altres blocs amics ho han fet amb més traça de la que jo podria posar-li, em permet suggerir-vos que els feu una visita. El primer, l'incendi que aquest cap de setmana ha tornat a assolar les terres de La Safor, i respecte al qual vull fer meues les encertades paraules de Carles Tomàs des del seu lloc. El segon, el divuité aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló, que --com molta altra gent-- recorda el blog de Feliu Ventura: com ell mateix diu, records adolorits, obstinada memòria...

Preparant la resistència

No és cap secret que la meua confiança en la democràcia representativa --i, en conseqüència, en els partits polítics, sense excepció, com un dels elements que la substenten-- cotitza des de fa temps decididament a la baixa, tot i que darrerament ha assolit mínims històrics i alarmants. Només un inevitable pragmatisme i, perquè no dir-ho, la dificultat per albirar a curt termini algun camí raonablement viable --que altres si que semblen haver trobat-- cap a sistemes de govern alternatius i més civilitzats, em mantenen encara mínimament vinculat a la depriment i periòdica litúrgia de les eleccions. Especialment depriment, pel demés, quan a qui es tracta d'escollir és als ocupants del que, en un exercici sense precedents de cinisme i/o de capitulació, hem acceptat anomenar Corts Valencianes tot i tindre ben poc de "corts" i molt menys encara de "valencianes": em tem que, tret d'escasses però ben honroses excepcions, les opcions que se'ns presentaran als ciutadans i ciutadanes per poder escollir el pròxim vint-i-dos de maig seguiran oscil·lant, com en ocasions anteriors, entre la més impúdica incompetència i la falta manifesta d'escrúpols (i, no poques vegades, les dues coses simultàniament).

La més que previsible victòria popular al País Valencià per als pròxims quatre anys --i, en conseqüència i si la justícia no ho arregla, la pressumible perduració del sistema cleptocràtic implantat per una colla de pocavergonyes gràcies a la connivència o la desidia de la major part dels habitants d'aquestes terres-- és una mala notícia per als què per una o altra raó no combreguem amb els seus principis ni amb les rodes de molí que, amb un èxit evident, s'encarrega d'administrar el potent aparell de propaganda del règim. Però, tot i que no és fàcil, convé despullar aquesta previsió de qualsevol connotació apocalíptica o cataclísmica. Quatre anys més de govern valencià en mans d'un grup majoritàriament caracterítzat per la seua devoció a l'espanyolisme més ranci, la incapacitat per a la gestió pública i l'alineament entusiasta amb posicions ideològiques malaltissament reaccionàries no són, evidentment, per a celebrar-ho, tret que en sigues un d'ells; però tampoc és la fi dels temps ni la mort del País. És, només, una putada (una més...) per als que aspirem a una altra cosa. Però nosaltres, a diferència d'ells, ho acceptarem i seguirem avant.

Probablement, en aquests quatre anys, la incompetència de què han fet gala molts membres del nostre govern per a gestionar decorosament el sistema i els diners públics --els que queden disponibles després de pagar a preu d'or les seues ocurrències de nous rics i d'enriquir, pressumptament, els seus amics-- es veurà encara més accentuada, perquè ja sabem que hi ha qui confon majories amb impunitats (legals i, el que és pitjor, morals). Segurament, seguirem veient les nostres institucions en mans de gent inepta, incapacitada per a prendre decisions que afavorisquen el benestar de la majoria de la població i inhabilitada, també, per reconéixer (no parlem ja de rectificar) qualsevol error o equivocació. Però front a ella, seguirem probablement gaudint també d'una oposició majoritària bàsicament inoperant, reiteradament incapaç de construir un projecte alternatiu i il·lusionant, entestada a dissimular la seua torpesa per a promoure, liderar i aconseguir un canvi real i profund. I, mentre, les poques veus lúcides i realment alternatives que, tinc l'esperança, tornaran a seure en el nostre tristíssim Parlament, seran silenciades, ridiculitzades o perseguides pel simple fet d'opinar una altra cosa. Potser per això no sóc dels que creuen que aquest País millorarà màgicament el dia que canvien les majories parlamentàries: la resignació, la ineptitud, la corrupció i el conformisme han esdevingut part substancial i tret identitari d'aquesta societat malalta i decadent en què, entre tots, hem convertit aquesta terra; són molts els mitjans i els mecanismes que els usufructuaris del sistema poden utilitzar per perpetuar aquesta situació, que els resulta d'allò més convenient. I eixir del pou profund en què ens han sumit els successius governs --socialistes i populars-- que, en un moment o altre, se'n han beneficiat, no serà un procés senzill, curt ni agradable. Però tampoc no és impossible.

Com cada quatre anys, tracte de tornar a convéncer-me de tot això, racionalitzant-ho en la mesura possible  mentre cada nova ullada a la premsa s'empenya en contrariar els meus bons propòsits. Però estem avesats, també, a això, i seguirem resistint. De moment, i com cada quatre anys, he pres ja les primeres decisions preparatòries. La primera: encara que no hi crega, votaré en les eleccions autonòmiques (i també en les municipals, i amb més raó encara perquè crec que el canvi, quan comence, començarà realment des dels nostres pobles i ciutats). Encara no he decidit què, entre altres coses perquè encara no sé qui es presenta i perquè ser d'esquerra, ecologista i independentista no sempre ho posa fàcil, ara i ací, a l'hora d'escollir una papereta (per bé que facilita molt la decisió de no escollir-ne d'altres); però tinc encara temps per pensar-ho. La segona: seguir treballant, modestament però amb insistència, perquè siga la societat civil valenciana la què, tard o d'hora, assumisca el lideratge i promoga el canvi que necessita aquest País per tendir cap a una normalitat que se'ns nega de manera pertinaç. I, per a això, les eleccions són importants, però no tant com seguir construint i reforçant un teixit associatiu compromés, actiu i independent del poder i les seues misèries. Altra cosa serà aconseguir-ho, però per provar-ho no quedarà: vull creure que en som molts els que vam triar la pastilla roja. Molts més dels que sembla quan es conten els vots, molts més dels que ells voldrien. Molts menys dels que serem d'ací a quatre anys...

De pors, manies i fòbies

No em considere persona especialment propensa a les pors. Tinc les meues manies, com tothom (bé, potser tinc algunes manies més que tothom) però, com dic, no sóc conscient de patir cap aversió o fòbia realment remarcable. Paraula aquesta, per cert, què tot i la benedicció dels diccionaris crec que tendim a utilitzar de forma un poc abusiva: sent etimològicament (i clínicament) estrictes, només hauriem de parlar de fòbia per referència a un temor intens i desproporcionat, que és el que els passa als claustrofòbics amb els espais tancats, o als aracnofòbics amb les aranyes. La utilització --molt estesa-- del terme per a referir-se al rebuig o a l'odi extrem cap a algú o alguna cosa seria, per tant, impròpia: el que en realitat estariem dient quan parlem que algú és xenòfob, homòfob o catalanòfob (afecció que no em consta que estiga reconeguda per la Organització Mundial de la Salut, probablement perquè aquesta organització està en mans dels maleïts catalanistes) és que mostra una por intensa i irracional als estrangers, als homosexuals o als catalans, respectivament. Si el que mostren és odi o aversió extrema, que és el que de fet sol passar, el que serien --a més de profundament imbècils-- és xenomísics, homomísics o catalanomísics: el sufix misia deriva al seu torn del grec misos (μῖσος), que forma part per exemple de la molt més coneguda --però igualment estúpida-- misogínia o odi a les dones.

Però encara dins de l'àmbit de les pors patològiques, un altre ús probablement exagerat de fòbia deriva de l'evident facilitat per associar-la amb pràcticament qualsevol altre terme, preferentment d'arrel grega, per tal de generar paraules rotundes i d'apariència culta que descriurien tota classe d'afeccions i comportaments de pànic o rebuig. És cert que allò que desencadena algunes fòbies autèntiques i mèdicament reconegudes pot semblar certament singular --i fins i tot increïble-- per a qui no les pateix. Només cal que feu una ullada a qualsevol de les innombrables pàgines (com ara aquesta o aquesta, per exemple) que es dediquen a llistar-les, per comprovar com poden ser de singulars algunes d'elles. Però també abunden, en aquestes llistes, pressumptes malalties que no estan reconegudes com a tals pels professionals, però que no deixen de ser dignes de comentari. A banda dels aspectes específicament  mèdics de la qüestió --que m’imagine que no deuen ser cosa de broma si és que algú realment les pateix--, que et diagnostiquen consecotaleofòbia (por als bastonets xinesos), caliguinefòbia (por a les dones boniques), deipnofòbia (por als sopars), hexakosioihexekontahexafòbia (por al número 666) o, fins i tot, valonofòbia (por als belgues francòfons) deu ser una cosa curiosa. Per no parlar d'algunes malaties que, d'existir realment com a tals --evidentment, no tinc criteri per a discriminar què hi ha de cert en les llistes que abans he esmentat, i en moltes altres similars--,  haurien de ser considerades com autèntiques epidèmies en aquest país nostre, com ara la ponofobia (por a treballar en excés), l'epistemofòbia (por al coneixement) o la fronemofòbia (por a pensar).

Pensava tot açò perquè, sense arribar quasi mai a extrems clínics, és evident que qui més qui menys té les seues petites pors, animadversions o antipaties, i hi ha determinades coses de les que tendeix a fugir amb major o menor dignitat o urgència. Potser està lleig que ho diga, però a mi, això, em passa sobretot amb un animalot negre i volador que a més, i en aquestes dates, abunda especialment en el meu patí. A aquestes comarques solem dir-li brumerol, mentre que a altres llocs se l'anomena borinot negre o abella fustera; els entomòlegs li diuen Xylocopa violacea. I, des de que tinc memòria, aquests aparatosos cosins germans de les abelles m'han provocat una inquietud notable i relativament incontrolada, per bé que reconec que amb el temps (i un esforç gens menyspreable) he aconseguit mantindre-la dins de límits assumibles per a un biòleg decent. De fet, i racionalment parlant, em sembla un insecte realment interessant, amb un cicle de vida digne de conéixer i, fins i tot, bonic pels brillants reflexos blau metal·lic del seu cos. Però, a diferència del que em passa amb la resta dels himenòpters habituals en les nostres comarques --abelles, borinots llistats, fins i tot vespes, en principi molt més intimidatòries pels seus vistosos colors aposemàtics-- quan m'encare amb els foscos brumerols he de fer un esforç conscient per controlar les ganes de posar terra pel mig.

Realment, no sé perquè em passa açò amb uns bitxos que, pel demés, ni em provoquen fàstic ni tampoc són especialment agressius ni perillosos per als humans; pot ser que, en algun moment remot de la meua infància, patira alguna topada inoportuna que m'haja quedat gravada en el subconscient, però ningú de la meua família ho recorda i, per tant, no ho he pogut constatar mai de forma fefaent. Potser tinga alguna rellevància, també, que allò que més m'inquieta de les xilocopes siga probablement el seu brunzit greu i sorollós, molt més que la mateixa vista dels animals (els quals, en un esforç heròic d'autocontrol, he arribat fins i tot a capturar i a agafar amb la mà). Fins i tot ara, que la florida de les wistèries al pati es veu animada amb la visita de desenes de brumerols, procure imposar-me la teràpia de seure a sota, tan tranquil·lament com puc, a gaudir de la vista espectacular dels penjolls de flors i de tota la brunzent vida alada que s'alimenta amb fruició del seu nèctar. Ara bé, ho reconec: açò de tindre una càmera amb zoom no deixa de ser una cosa realment útil, sobretot quan tens tendències brumerolofòbiques. O, per no caure en la mateixa trampa: quan els tens als brumerols una mica de mania... i ja se sap que, les manies, no les curen els metges.

Ritmes

 

Passejant, dissabte, entre els cirerers de Travadell; com cada any, sempre que s'ha pogut, des de molt abans de saber què volia dir hanami. La bellesa no fa desaparéixer els maldecaps, però sovint els fa veure amb uns ulls diferents: res no fa fruit abans d'haver florit, i ara és --salta a la vista-- temps de florida...

Puc predicar-vos amb les vostres mateixes paraules:

fugiu del cristianisme de les coses,

paganitzeu de nou tots els afectes,

car per assolir la bellesa

us heu de despullar de prejudicis

i viure amb els ulls ben oberts

i amb els sentits tensos com un crit.

Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus

i les vostres mans seran de vent i de llum.

Miquel Martí i Pol

En càrrega

He seguit transitant, durant aquesta setmana que s’acaba, per les regions --familiars però sempre inhòspites-- dels bioritmes baixos i els ànims minvats. Ja sabeu que sóc del parer que les adaptacions fisiològiques als canvis en el fotoperíode (i a tota la resta de mutacions ambientals més o menys sobtades que caracteritzen aquesta època de l’any) tenen alguna cosa a veure amb l’estat d’abaltiment que tendeix a afligir-me, a mi i a molta altra gent, en dates com aquestes. Però com que aquests períodes no sempre em coincideixen amb la universal agitació que provoca la primavera, crec també que ha d’haver-hi alguna cosa més: l'astènia, tan gastada, ha d'influir, però per ella mateixa no em sembla suficient per justificar aquestes etapes recurrents i aparentment idiopàtiques de decaïment generalitzat i sensibilitat incrementada cap a certes situacions, notícies, sensacions i, fins i tot, videos.

Com he dit ací mateix fa no res, una baixada de defenses, una temporada de feina especialment incòmoda, alguna inquietud més o menys explícita però d’abast limitat, són coses que, per elles mateixes, no tindrien probablement efectes apreciables. Però deuen contribuir, quan s'uneixen, s'acumulen i es combinen, a potenciar aquestes temporades indiscutiblement normals però també certament enutjoses. Si fa no fa, i com m’ha fet notar algú, no deixen de ser una mena de catarros anímics que solen cursar sense més importància, però que --com passa quan tens un poc de febre-- convindria poder covar adequadament perquè curen com cal. Per cert: he descobert, aquesta setmana i gràcies a això, una altra utilitat terapèutica del blog, aquesta per omissió: no senta gens malament donar-se permís per no escriure res quan no hi ha ànims ni per escriure. Segur que sabreu disculpar-me.

Siga com siga, i a força de travessar-los periòdicament (i d'anar superant-los de forma més o menys decorosa) he acabat per assumir aquests períodes com una mena de temps de recàrrega: em fa l’efecte com si el cervell --és un dir-- exigira de tant en tant prendre’s un respir, recloure’s en la cova, desconnectar del món, fins i tot reconfigurar-se, d’alguna forma, per tornar a encarar-se amb mínimes garanties d’èxit a la realitat i els reptes quotidians. Ignore si hi ha cap base racional en açò que dic, però tampoc no em preocupa massa: pensar-ho ajuda, no solament a suportar amb major dignitat aquests fases, sinó també a sortir-ne, quan s’hi surt, amb la sensació que s'han carregat les bateries i que les coses milloraran. O que, almenys, tindrem la força suficient per a afrontar-les si no ho fan. I a aquesta subtil però sòlida convicció m’aclame, com he fet altres primaveres. Sobretot, quan les primaveres venen acompanyades d'eleccions.

Ah, si, la imatge: ves per on, cercant alguna il·lustració més o menys escaient per a aquestes ralles, m’he assabentat de l’invent de Wulf Glatz, un científic suís premiat fa un parell d’anys amb l'universalment conegut Swisselectric Research Award de Zurich, que hauria de permetre recarregar mòbils --i altres aparells-- només mitjançant l'escalfor del cos. Manllevar del blog de LaAnet --que és on he trobat la referència-- la suggestiva imatge que en el seu dia van triar per il·lustrar la notícia, ha resultat una temptació massa difícil de véncer. La primavera, sense dubte. Però també el pensament que l'escalfor d'un cos pot ser, realment, un mecanisme de recàrrega pertinent i eficaç. Fins i tot, en aquests períodes de desànim; o, potser, especialment en ells...