"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 7 d’abril de 2011

De pors, manies i fòbies

No em considere persona especialment propensa a les pors. Tinc les meues manies, com tothom (bé, potser tinc algunes manies més que tothom) però, com dic, no sóc conscient de patir cap aversió o fòbia realment remarcable. Paraula aquesta, per cert, què tot i la benedicció dels diccionaris crec que tendim a utilitzar de forma un poc abusiva: sent etimològicament (i clínicament) estrictes, només hauriem de parlar de fòbia per referència a un temor intens i desproporcionat, que és el que els passa als claustrofòbics amb els espais tancats, o als aracnofòbics amb les aranyes. La utilització --molt estesa-- del terme per a referir-se al rebuig o a l'odi extrem cap a algú o alguna cosa seria, per tant, impròpia: el que en realitat estariem dient quan parlem que algú és xenòfob, homòfobcatalanòfob (afecció que no em consta que estiga reconeguda per la Organització Mundial de la Salut, probablement perquè aquesta organització està en mans dels maleïts catalanistes) és que mostra una por intensa i irracional als estrangers, als homosexuals o als catalans, respectivament. Si el que mostren és odi o aversió extrema, que és el que de fet sol passar, el que serien --a més de profundament imbècils-- és xenomísics, homomísics o catalanomísics: el sufix misia deriva al seu torn del grec misos (μῖσος), que forma part per exemple de la molt més coneguda --però igualment estúpida-- misogínia o odi a les dones.

Però encara dins de l'àmbit de les pors patològiques, un altre ús probablement exagerat de fòbia deriva de l'evident facilitat per associar-la amb pràcticament qualsevol altre terme, preferentment d'arrel grega, per tal de generar paraules rotundes i d'apariència culta que descriurien tota classe d'afeccions i comportaments de pànic o rebuig. És cert que allò que desencadena algunes fòbies autèntiques i mèdicament reconegudes pot semblar certament singular --i fins i tot increïble-- per a qui no les pateix. Només cal que feu una ullada a qualsevol de les innombrables pàgines (com ara aquesta o aquesta, per exemple) que es dediquen a llistar-les, per comprovar com poden ser de singulars algunes d'elles. Però també abunden, en aquestes llistes, pressumptes malalties que no estan reconegudes com a tals pels professionals, però que no deixen de ser dignes de comentari. A banda dels aspectes específicament  mèdics de la qüestió --que m’imagine que no deuen ser cosa de broma si és que algú realment les pateix--, que et diagnostiquen consecotaleofòbia (por als bastonets xinesos), caliguinefòbia (por a les dones boniques), deipnofòbia (por als sopars), hexakosioihexekontahexafòbia (por al número 666) o, fins i tot, valonofòbia (por als belgues francòfons) deu ser una cosa curiosa. Per no parlar d'algunes malaties que, d'existir realment com a tals --evidentment, no tinc criteri per a discriminar què hi ha de cert en les llistes que abans he esmentat, i en moltes altres similars--,  haurien de ser considerades com autèntiques epidèmies en aquest país nostre, com ara la ponofobia (por a treballar en excés), l'epistemofòbia (por al coneixement) o la fronemofòbia (por a pensar).

Pensava tot açò perquè, sense arribar quasi mai a extrems clínics, és evident que qui més qui menys té les seues petites pors, animadversions o antipaties, i hi ha determinades coses de les que tendeix a fugir amb major o menor dignitat o urgència. Potser està lleig que ho diga, però a mi, això, em passa sobretot amb un animalot negre i volador que a més, i en aquestes dates, abunda especialment en el meu patí. A aquestes comarques solem dir-li brumerol, mentre que a altres llocs se l'anomena borinot negre o abella fustera; els entomòlegs li diuen Xylocopa violacea. I, des de que tinc memòria, aquests aparatosos cosins germans de les abelles m'han provocat una inquietud notable i relativament incontrolada, per bé que reconec que amb el temps (i un esforç gens menyspreable) he aconseguit mantindre-la dins de límits assumibles per a un biòleg decent. De fet, i racionalment parlant, em sembla un insecte realment interessant, amb un cicle de vida digne de conéixer i, fins i tot, bonic pels brillants reflexos blau metal·lic del seu cos. Però, a diferència del que em passa amb la resta dels himenòpters habituals en les nostres comarques --abelles, borinots llistats, fins i tot vespes, en principi molt més intimidatòries pels seus vistosos colors aposemàtics-- quan m'encare amb els foscos brumerols he de fer un esforç conscient per controlar les ganes de posar terra pel mig.

Realment, no sé perquè em passa açò amb uns bitxos que, pel demés, ni em provoquen fàstic ni tampoc són especialment agressius ni perillosos per als humans; pot ser que, en algun moment remot de la meua infància, patira alguna topada inoportuna que m'haja quedat gravada en el subconscient, però ningú de la meua família ho recorda i, per tant, no ho he pogut constatar mai de forma fefaent. Potser tinga alguna rellevància, també, que allò que més m'inquieta de les xilocopes siga probablement el seu brunzit greu i sorollós, molt més que la mateixa vista dels animals (els quals, en un esforç heròic d'autocontrol, he arribat fins i tot a capturar i a agafar amb la mà). Fins i tot ara, que la florida de les wistèries al pati es veu animada amb la visita de desenes de brumerols, procure imposar-me la teràpia de seure a sota, tan tranquil·lament com puc, a gaudir de la vista espectacular dels penjolls de flors i de tota la brunzent vida alada que s'alimenta amb fruició del seu nèctar. Ara bé, ho reconec: açò de tindre una càmera amb zoom no deixa de ser una cosa realment útil, sobretot quan tens tendències brumerolofòbiques. O, per no caure en la mateixa trampa: quan els tens als brumerols una mica de mania... i ja se sap que, les manies, no les curen els metges.

6 comentaris:

  1. Quan pugues fes-li una ullada a la vinyeta d'avui del Forges al País. Si aquests brumerols porten gorra de plat, ja saps la causa de la teva fòbia. De fet, els reflexos blau són els que li pertoquen al cos d'aviació, sinó em falla la memòria. Salut. :) Per cert, la peperofòbia existeix?

    ResponElimina
  2. a biologia hi ha molts que no amaguen la mania cap a certs insectes... ja siguen aranyes, ja siguen panderoles. a estos se'ls anomena: biòlegs de bata i no de bota, generalment. jo he intentat amagar-ho, però no m'agrada genys vore una panderola al pati de ma casa ni treballar amb elles al laboratori. amb cap planta em passa, crec que ningú té mania o por per cap flor, no?

    ResponElimina
  3. és un descans no sentir-se única, aquestes bestioles també em posen molt i molt nerviosa i segurament el que tu apuntes en sigui la causa: el brunzit. tot i que en el cas d'un biòleg pot ser un handicap important, si es dedica als insectes, és clar. prefereixo un lleó que no pas una abella, com a mínim el lleó el pots localitzar com cal, i no brunzeix. ;)

    ResponElimina
  4. Gràcies, Vicicle! M'ha costat un poc veure el borinot amb gorra volant, però igual sí que tindrà alguna cosa a veure ;)

    Parlant de borinots, crec que el DSM IV dedica un capítol complet a la peperofòbia en les seues diferents i quasi infinites variants: ritofòbia, fabrafòbia... No és greu, només caldria aplicar un tractament eficaç (democràcia, crec que en diuen...). Salut!

    ResponElimina
  5. Eixe era el meu problema, Coralet: que jo sóc de bota, però molt ;) A més, tot i ser botànic, vaig passar uns quants anys treballant en pol·linització, així que era fer-se l'ànim --que és el que vaig tractar de fer amb relatiu èxit-- o canviar de camp d'investigació... A mi no em fan tampoc molta gràcia les paneroles (blatofòbia, crec que en diuen; a ma mare li fa por fins i tot la paraula "panerola"), però les suporte molt millor: almenys, no fan soroll.

    No havia caigut en això de les plantes; però ho he mirat, i sembla ser que la fòbia genèrica als vegetals (botanofòbia) no és de les més rares i es coneixen bastants casos...

    ResponElimina
  6. La veritat, Clídice, és que crec que en som uns quants que ens passa... I mira, sense saber-ho (i, en gran part, gràcies a ser biòleg) em vaig aplicar la teràpia de l'exposició en viu, que es veu que és de les més efectives. Segur que a tu també et passa quan vas a la muntanya ;)

    No sé jo si el lleó, que sempre se't pot empassar, però amb abelles i companyia em passa això: sentir-te el brunzit a prop abans de veure el bitxo és un ensurt assegurat. Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...