Deus ex machina

És que abans, almenys, s'ho curraven una mica més... Hi havia, no sé com dir-t'ho, un sentit de l'espectacle, un gust pel guió i pels detalls que ara ja no es cuida gens... Túniques vistoses, rics ornaments d'or i porpra, tocats abigarrats de plomes exòtiques... I el cerimonial? On vas a parar. Aquells escenaris grandiosos de temples corprenedors, catedrals tenebroses, volcans a punt d'entrar en erupció i cims de muntanyes amb un eclipse de sol... I la música, que molta o poca mai no en faltava. És que encara que sabies que al final anaven a fotre't igual, fins i tot en la forma de fer-ho hi havia una intenció diferent, molt més original i distingida: els sacrificis humans massius, els actes de fe --quina bona idea, les fogueres, per aquells hiverns tan durs--, no et dic ja això de llançar verges a la lava roent, quina estètica més vigorosa, quina abnegació en el gest... Ara, en canvi, a base d'hipoteques, retalls socials i d'altres eufemismes ridículs i indignants, van xuclant-te la sang tan a poc a poc que quasi no t'adones: res d'immolacions èpiques, només la pitjor humiliació sense glòria de cap classe ni heroismes redemptors. I ni parlar-ne de marcs incomparables, salmòdies enganxadisses ni oficiants ricament vestits: només homes taciturns d'aspecte anodí, mirada esquerpa i corbata fosca, en sales de premsa vulgars i corrents, sense cap grandesa ni solemnitat... Això si, conserven el gust per recitar invocacions i sortilegis només comprensibles per a uns pocs iniciats, i he de reconéixer que els resultats, si fa no fa, també s'assemblen: governs que s'agenollen, succeïts inexplicables que aparentment només ells controlen, les seues butxaques ben plenes i el poble, com sempre, esclau dels seus designis, capricis i arbitrarietats... Ara, el que més em molesta, si t'he de ser franc, és la qüestió dels noms... Iavhè, Thor, Baal, Tangaroa... només amb esmentar-los, ja notes un no sé què de reverencial i místic... Però "Mercat"? Quina classe de déu pot dir-se així? Un poc d'imaginació, per favor... Digueu-li, jo què sé, Cthulhu... "L'evolució del deute sobirà no complau Cthulhu", "el penediment i el copagament vos faran dignes d'entrar en el paradís de Cthulhu" o "Cthulhu està hui especialment volàtil"... Veus quina diferència? Molt millor, no?



Imatge d'El Punt-Avui



Entre parèntesis

Tanque demà aquestes breus però substancioses vacances anticipades, a l'espera de gaudir-ne, la segona quinzena d'agost, d'un altre tros un poc més ampli i de sòlides i abellidores perspectives muntanyenques (amb eventual apèndix insular inclòs). Pel moment, m'esperen uns quants dies de feina que aquest any, a més d'ubicar-se en unes dates ibèricament intempestives, es veuran influïts sense cap dubte per la situació, diguem-ne peculiar, derivada --encara-- de les eleccions domèstiques i la subsegüent remodelació de molts departaments. Però també de com es concreten, a efectes pràctics (altrament dits pressupostaris) els plans i les intencions del flamant president de la Generalitat. I, atès que una part substancial del meu treball té a veure amb les relacions amb el Ministeri del ram, també del nou panorama obert amb la confirmació de l'avanç electoral a Madrid. Seran només uns pocs dies entre parèntesi i parèntesi, però poden ser realment entretinguts. I de setembre ja ni en parlem.

Amb tot, i a banda de dedicar les vesprades a veure de completar una mudança que, com totes, va fent-se àrdua, espere poder enllestir dignament alguns assumptes professionals importants i relativament independents de circumstàncies sobrevingudes. Com tampoc no perd l'esperança que algunes de les incerteses relacionades amb la reestucturació organitzativa pendent --a la meua conselleria, i a la resta-- vagen aclarint-se, encara que només siga a grans trets i per saber a què atendre's. De fet, animós i confiat com sóc, acabe de fer una ullada als diaris oficials recents, no fóra que s'haguera publicat ja el reglament orgànic i funcional i ningú no haguera pensat a fer-m'ho saber... Evidement, no ha estat el cas, però ha estat revelador llegir els Reials Decrets pels quals Juan Carlos R., a proposta del president del Govern d'allà, nomena al nou president de la Generalitat d'aci, després de cessar a l'anterior "a petició pròpia" i agraint-li "els serveis prestats". La qual cosa es prestaria, probablement, a algun comentari finament irònic, però que deixaré córrer perquè demà he de matinar. "Meet the new boss, same as the old boss", cantaven els Who...

Vagament al·legòric

Dies propicis, aquests, per al turisme de proximitat. Feia temps que no ens deixàvem caure per Otos i els seus rellotges de sol: fa poc, el blog amic de Marius Domingo parlava d'un d'aquests rellotges, dissenyat també --com els d'Otos-- per Joan Olivares. I encara que el cel, un poc tapat, no era el més adequat per a un gaudi gnomònic complet (ja sabeu, sum si sol sit), aquest matí hem ajornat altres plans i ens hem decidit per tornar a fer una volteta per aquest tranquil i sempre recomanable poble de la Vall d'Albaida.

"Venim del nord, venim del sud" és el títol del rellotge del pati del Palau. I la jove oronella, oportunament aturada sobre el seu gnòmon, fent un breu descans abans de tornar a volar. Com el temps...

Deià-l'Havana-Alcosser-Alcoi

El 1931, després d'un curt i poc reeixit intent de fer les Amèriques, Vicent Sanjuan va tornar al seu poble natal d'Alcosser, on tenia quatre bancals, abans d'instal·lar-se poc després al barri alcoià de Batoi. Vidu i amb una filla que havia deixat al poble a càrrec de la família, havia marxat uns anys abans a Cuba buscant una vida millor. Quan va tornar, però, no ho va fer sol: l'acompanyaven la seua segona dona Verònica Teresa (de cognom Rulan), una cubana nascuda a Pinar del Río a la què va conéixer i amb qui va maridar durant els anys passats al Carib, i els dos primers fills del matrimoni, nascuts a ultramar, i als quals s'afegirien després quatre fills més. La mateixa Verònica, de qui la gent més major de Batoi guarda encara un record emocionat i entranyable, era també filla d'emigrants. Com tants altres mallorquins en aquells anys d'estretors i penúries, son pare, Jaume Rulan Coll, fill de Jaume i Petrona, havia partit a Cuba des de terres de Deià a finals del segle XIX. Segons sembla, s'hi va instal·lar junt amb un germà a l'Havana, on va establir algun negoci relacionat amb la mar i els vaixells, i on es va casar i prosperar. A més de la filla que va traslladar-se a Alcoi, Jaume va tindre quatre fills més, que romangueren en terres cubanes i que donaren lloc a una de les branques dels Rulan (ells ho escriuen així, tal i com ho pronuncien; d'altres, els més, ho fan com a Rullan) que sovintegen hui en Cuba, Miami, Mèxic o Puerto Rico. Quant a la branca valenciana --i d'ahi aquesta ressenya genealògica-- allò més rellevant, als efectes que ens pertoquen, és que les meues filles són besnetes, per part de mare, de la Uela Verònica, de qui conten que fumava puros i tocava la guitarra; que ben prompte va substituir el seu dolç castellà caribeny pel valencià d'Alcoi; i que, fins i tot en els moments més durs de la postguerra, sempre tenia un raconet per ajudar alguna veïna a qui li curtejava l'oli o la farina.

Comence hui una setmana de vacances, una bestreta imprevista fins l'últim moment, però benvinguda perquè un breu descans mai no sobra i perquè, a més, en aquest cas hi ha una bona raó per haver canviat els meus plans: una part de la família Sanjuan Rulan --i, amb ella, la mare i l'avi de les meues filles-- viatja demà a l'Havana per retrobar-se en persona amb alguns dels cosins i familiars d'aquella banda de la mar. Ja fa alguns anys que s'havia recuperat el contacte amb alguns d'ells, però els avantatges de l'era d'Internet i les xarxes socials l'han fet, fins i tot tenint en compte les peculiars condicions que regnen a Cuba, molt més fàcil i freqüent. Les meues filles, en aquesta ocasió, es quedaran ací amb mi, perquè són encara menudes, són moltes hores de vol i les coses vénen com vénen. Però aquest viatge compta també, per a elles, com una mena de bestreta: una preparació per al moment --no molt llunyà-- en què també elles vagen a conéixer en persona els seus familiars cubans i una de les terres en les què, per atzars de la història, s'enfonsen les seues arrels. Com coneixeran, ben prompte també, els costers de Deià i el port de Sóller, des d'on el seu rebesavi Jaume es va embarcar, fa més de cent anys, en busca d'una nova oportunitat en una altra illa a l'altre costat del món. Probablement, mai hauria imaginat que, algun dia, un rebrot d'aquella branca s'empeltaria a Alcoi i tornaria a parlar, amb un accent diferent, la mateixa llengua que, com tantes altres coses --dolentes moltes, però segur que també alguna de bona-- deixava enrere per sempre mentre perdia de vista el perfil de la Tramuntana.

Clar com la nit

La història de la poesia universal demostra, sense deixar lloc a cap dubte, que tot es veu diferent sota la llum de la lluna. Potser és per això que, cada cop més, centres excursionistes, col·lectius diversos o simplement colles d'amics proposen ascensions nocturnes a moltes muntanyes, sovint coincidint amb les llunes plenes de l'estiu. Aplegar-se en una d'aquestes nits als cims de Benicadell, el Montgó, Montcabrer o Penyagolosa, permet copsar matissos inèdits --i sovint insospitats-- d'uns camins i uns paisatges recorreguts mil vegades a la llum del dia, però que adquireixen una dimensió singular i sorprenent quan no és la vista el sentit que predomina. Sabreu disculpar el tòpic, però si alguna vegada heu recorregut les muntanyes deixant-vos guiar només per la claror de la lluna, comprendreu com de difícil resulta pensar --o escriure-- sobre això sense fer servir la paraula màgia.

Tal i com avançava ara fa una setmana, dissabte passat vaig atendre l'amable invitació del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera per acompanyar-los en la Pujada Nocturna al Mondúber, que organitzen des de fa onze anys amb la col·laboració de diverses entitats excursionistes i conservacionistes de la Safor. No ha estat la primera nit que he passat pels barrancs i els trencalls del Mondúber i el Buixcarró, perquè també les plantes (i alguns dels seus pol·linitzadors) viuen per la nit, i de vegades és necessari saber què passa quan la llum no les il·lumina per conéixer-les un poc millor. Però mai ho havia fet al mateix cim --al que queda d'ell, ocupat com tants altres per les probablement necessàries però indecoroses antenes-- abocat a les planes i les platges saforenques, i en tan bona i concorreguda companyia. Una bona colla de gent, molts amics i amigues que acudiren, com cada any, a la crida dels organitzadors, i que en una clara i calorosa nit de juliol tornaren a reclamar unes muntanyes i uns paisatges amb futur; molta gent (ho deiem allí mateix) que es reconeix com a part d'aquella terra, i que està disposada a seguir fent un esforç per escoltar els arbres, per evitar que només quede vent...

Francament, fins i tot dir "bon cap de setmana" se'm fa difícil hui, després de llegir les notícies que segueixen arribant des d'Oslo i Utøya. Simplement, no hi ha paraules. Només la profunda foscor d'una nit sense lluna, ni cap esperança de que surta...