Un horitzó per viure

          "La veritat és abstracta, però l'home és concret. I els pobles també ho són, en una gran proporció. Ser algú, tant un home com un poble, és tenir un rostre, una figura. I viure en la història és anar creant una figura, adquirint un estil, forjant una personalitat col·lectiva.

          La història és un espill inexorable on, els homes i els pobles, hem de realitzar-nos, de verificar-nos. A banda de la llum de la intel·ligència, hi actua la força de la sang. A part del cultiu de l'esperit, hi ha el sentit del ritme. El pensament és universal, però l'estil és nacional. L'estil és el sentiment del ritme: depén del contingut determinat per l'origen i el paisatge; es perfecciona per l'educació, però no s'adquireix per la il·lustració" 

Els pobles valencians parlen els uns dels altres, volum I

Manuel Sanchis Guarner

La calor no afluixa, les incerteses persisteixen i la major part dels assumptes que havien quedat ajornats momentàniament segueixen, si fa no fa, allí on els haviem deixat. A estones, ha calgut fer un esforç per convéncer-se que setembre avança i que l'estiu té els dies comptats. Tot plegat, ha estat una setmana tan estranya com era previsible. O tan previsible que s'ha fet un poc estranya... Ja veurem com es presenta la que ve, però pel moment, passeu un bon cap de setmana.

I des del Sud, per suposat, que tingueu també una esplèndida Diada de l'Onze de Setembre!

Com probablement sabreu, ahir divendres es van complir cent anys del naixement del professor Manuel Sanchis Guarner (València, 9 de setembre de 1911-16 de desembre de 1981). Sanchis Guarner és sense cap dubte un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX, autor d'una obra científica insubstituïble i exemple de compromís decidit i permanent en la defensa de la llengua i el País, pel qual va ser objecte d'odis i persecucions que, com en altres casos comparables, romanen encara impunes. La seua figura --també com moltes altres-- segueix sent ignorada per les Institucions i per una gran part de la societat valenciana. La Universitat de València va retre-li ahir un homenatge, i per als pròxims mesos es preveuen també diversos actes per recordar la seua obra i la seua dimensió cívica.

Només un tast

Per un moment, ningú no haguera dit que erem a Formentera al ple de l'estiu, cap de setmana d'un calorós setembre tot just acabat de començar. En davallar de la Mola, un xàfec tan breu com oportú va foragitar la gent de Ses Platgetes, i ens va deixar pràcticament sols enmig l'arena blanquíssima i les aigües transparents. Durant una estona, a mesura que els núvols s'allunyaven i el sol anava obrint-se pas en el cel, tots els colors del blau van anar succeint-se sobre la superfície de la mar, fins que el turquesa i els banyistes van prendre, de nou, possessió dels seus dominis.

Feia molt de temps que volia conéixer l'illa, així que l'oportunitat d’anar-hi enguany –més encara, en companyia ben estimable— compensava de llarg el poc temps disponible i els riscos d’una època propensa a la massificació. Evidentment, dir que ha valgut la pena és queda molt curt; tot i que apenes ha estat un primer contacte, només un tast de tot el que Formentera pot oferir, han estat molts els moments i les sensacions a recordar. Però sé, també, que hi ha massa coses que m'he deixat per veure i per viure com per no voler tornar-hi. Des del mateix moment que hi vaig marxar, de fet.

Valor, sempre

El proppassat 22 d'agost, mentre l'amic Xavi i jo trescàvem serra amunt camí de la Pica d'Estats, prop de dos centenars de blogs i webs responien a la crida de Víctor Pàmies i 1entretants, per tal de recordar en la xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor. Tot i estar desconnectat i de vacances, em va saber greu no participar en aquesta proposta d'homenatge: com a biòleg i naturalista, però també com qualsevol persona que es commoga amb els mots i els paisatges, el meu deute amb el mestre és senzillament immens. Així que després de pensar-ho bé, amb un retard ignominiós però convençut també que el que val és la intenció i que no m'ho tindreu en compte, he decidit afegir-me tot recuperant alguns paràgrafs que vaig preparar, per a la desapareguda revista alcoiana "Imatges", quan Valor ens va deixar el gener de 2000:


I, com diuen els companys i companyes de l'1entretants, fem possibles 100 anys més de Valor!

D’ençà que vaig descobrir l’obra de Valor, sovint he pensat que els paisatges, més que una escenografia, hi són realment un personatge més. Un personatge important que, com realment succeeix a la natura, canvia al llarg del temps, és ric en matissos i perspectives, i manté amb els altres personatges de l’obra una relació intensa i recíproca. Per això, no crec desvetllar res de nou en dir que, si més no a ulls del naturalista, els evocadors paisatges de l’obra de Valor no són solament l’escenari estètic més adient a la història que desgrana: Enric Valor, a més d’emocionar-se amb els paisatges de la seua terra, gaudia sense dubte d’una capacitat excepcional per comprendre’ls. Enric Valor entenia, amb la saviesa antiga de la gent de la terra, a la què tant admirava i escoltava, els paisatges que escrivia; i els escrivia amb els millors mots possibles, per fer-los entenedors a tothom, i molt en especial a aquells que, com la llengua, hem anat oblidant a força de desídia el llenguatge universal de la Natura. També l’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura ho va entendre així en atorgar-li, fa uns pocs anys, el Premi Cavanilles, potser el més “naturalístic” dels innombrables guardons de l’escriptor.

Per això, a la indubtable i intensa emoció estètica, a l’estimul del retrobament d’aquell mot escoltat de boca dels avis i ara quasi oblidat, cal encara afegir l’excitació de poder llegir, en llegir Valor, els seus paisatges. Paisatges que parlen, a poc que se’ls escolte, quasi com ho fan els models originals, i on el Valor meteoròleg, caçador, excursionista i conversador posa en joc totes les seues dots d’observació (quasibé científica a força d’acurada) per mostrar, sense perdre mai la força de la llengua --objecte, aquesta, de la vertadera inclinació científica del Mestre--, les més íntimes relacions entre els animals i les plantes, i la pluja i les pedres, i la muntanya i la vall, el bosc i la vila. I, en mig de tot, les persones: unes persones que, com pertoca a les secularment humanitzades terres mediterrànies, no hi apareixen mai com comparses, sinó com autèntiques conformadores dels paisatges en que hi viuen: els personatges de Valor, com els arbres, les pedres i el cel, com ha estat de fet sempre, són també una part del paisatge.

Amb Enric Valor, els valencians i valencianes hem perdut un gran lingüista i un excepcional escriptor; però també hem perdut un entusiasta naturalista, un autèntic mestre per a tots aquells que tractem de comprendre i fer comprendre la nostra antiga i malmesa terra. Tan de bo el nostre País, capaç de produir figures tan colossals, humanament i intel·lectualment, com n’Enric Valor i Vives, siga capaç també, algun dia, de bandejar per sempre els enemics de la llengua i, amb ells, els de la terra. Mentre tant, ens queden, escrits per sempre, parlant-nos des dels llibres amb les mil veus de la Natura, els paisatges que tant va estimar l’escriptor; i, amb ells, pins, carrasques, coscolles, estepes, ametlers, oliveres, vinyes i anouers, esparvers, ducs, mussols i cornetes, gats servals, fagines, raboses, ginetes, terreroles, perdius, conills i llebres, pinsans, teuladins, oronetes i gaigs, pastors i llauradors, masos i planes, camins i sendes, penyes i barrancs, pluja i neu, estreles i vents.

En nom de tots ells, i de tots els valencians i valencianes que estimem aquesta terra, gràcies, senyor Valor.

Tot és començar

No està resultant gens fàcil, però a poc a poc crec que vaig aconseguint doblegar la resistència de les meues neurones, decididament obstinades a demorar-se en la indolència vacacional i a defugir les responsabilitats que els pertoquen. Si res no falla, en uns pocs dies espere haver completat amb èxit l'acoblament definitiu i durador entre el meu cervell i la resta del cos, procés del tot recomanable per tal d'evitar inoportunes i comprometedores bilocacions astrals, els efectes professionals i personals de les quals ja se sap que són sempre imprevisibles. Potser per a l'any que ve exploraré la temptadora possibilitat de deixar-me el meu doble etèric currant, i ser jo qui allargue les vacances; però ara com ara no puc fer res més que seguir aplicant-me, amb perseverància i convicció, les ancestrals tècniques recomanades pels mestres gnòstics per a casos com aquests: recitar mantres ("tinc soooooon" és el meu preferit), ingerir dosis descomunals de cafeïna, i escoltar tot el rock que em cau a les mans. Altres anys m'ha funcionat; enguany, ja vos ho contaré...

Un entre tants, en un lloc de la Terra (retorn i homenatge a Estellés)

Demà torne a la faena, i amb ella a la vida diguem-ne normal. Està molt bé fer vacances, i millor encara tindre un treball al qual tornar quan s'acaben, cosa que --tristament-- no tots els meus amics i amigues poden dir. Però això no lleva que hi torne amb les ganes justes, i amb el temps també just per espolsar-me dels peus l'arena de Formentera, on acabe de tancar aquestes setmanes de descans que han donat, com sovint passa, per a més del que semblava. Ja hi haurà temps, si fóra el cas, per fer-ne cinc cèntims de sols, llunes, muntanyes i mars. I també, probablement, d'aquestes mateixes planes, perquè reconec que no han estat poques les estones, durant aquesta voluntària desconnexió, que m'he sorprés pensant en (i per) el blog. I potser direu que és cosa de l'inevitable reblaniment que acompanya el final de les vacances, però he de reconéixer-ho i no se m'acut cap altra forma de dir-ho: vos he trobat a faltar.

No m'encante: a poc a poc anirem recuperant ritmes i seguides, farem endreça i ho deixarem tot a punt, que hui només tocava obrir finestres per airejar, començar a alçar trastos i treure la pols un poc per damunt. Però m'ha semblat que valia la pena aprofitar la segona convocatòria de la Diada Estellés --com l'any passat, al blog de Víctor Pàmies podeu trobar la crida de Josep Lozano i tots els detalls de l'homenatge-- per sumar-nos a la proposta, perquè no deixa de ser una bona manera de tornar a començar. Si l'any passat em vaig decidir per les Horacianes, enguany he volgut recordar el que probablement va ser el primer poema de Vicent Andrés Estellés que vaig sentir en viu recitat per l'Ovidi, i potser és per això que li tinc una estima especial. Heu dormit mai brutalment?

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill

i xiques, al cinema, amb les cames obertes

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami

i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre

per saber el tamany escaient del taüt

i com hi ha els tramviaires que treballen la nit

de cap d’any i els forats de les piques i hi ha

l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant

mentrestant la portera s’emborratxa de vi

i pixa per l’escala i la filla té por

i el marit està fent-ho amb la dona del metge

i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros

i el metge que es dedica a trencar les anous

mentrestant la portera va pixant per l’escala

i trucant a les portes amb un colp de mamella

i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri

a l’ampolla de vi i contempla la Loren

i llavors la suïssa crida pel passadís

i el cosí la segueix brandant el canelobre

i la xica que es gita més aviat que mai

i un fred com una mà li puja per les cuixes

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit

i els veïns que s’han mort els dos intoxicats

l’altre dia i la mare i la filla no tenen

ganes de menjar res i ploren com les rates

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment

i el canelobre encès i el cobertor encès

les cortines enceses i tot el pis encès

els nobles cavallers enterrats en els claustres

mentrestant la portera pixa pels escalons

i el marit no pot més i la dona del metge

se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta

i se’l fica entre cames i tot es pega foc

i la nena que plora sola a la porteria

i les inscripcions obscenes dels comuns

i el crani rebotant per tots els escalons.

Vicent Andrés Estellés, "L’Hotel París"