"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 7 de setembre de 2011

Valor, sempre



El proppassat 22 d'agost, mentre l'amic Xavi i jo trescàvem serra amunt camí de la Pica d'Estats, prop de dos centenars de blogs i webs responien a la crida de Víctor Pàmies i 1entretants, per tal de recordar en la xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor. Tot i estar desconnectat i de vacances, em va saber greu no participar en aquesta proposta d'homenatge: com a biòleg i naturalista, però també com qualsevol persona que es commoga amb els mots i els paisatges, el meu deute amb el mestre és senzillament immens. Així que després de pensar-ho bé, amb un retard ignominiós però convençut també que el que val és la intenció i que no m'ho tindreu en compte, he decidit afegir-me tot recuperant alguns paràgrafs que vaig preparar, per a la desapareguda revista alcoiana "Imatges", quan Valor ens va deixar el gener de 2000:


I, com diuen els companys i companyes de l'1entretants, fem possibles 100 anys més de Valor!



D’ençà que vaig descobrir l’obra de Valor, sovint he pensat que els paisatges, més que una escenografia, hi són realment un personatge més. Un personatge important que, com realment succeeix a la natura, canvia al llarg del temps, és ric en matissos i perspectives, i manté amb els altres personatges de l’obra una relació intensa i recíproca. Per això, no crec desvetllar res de nou en dir que, si més no a ulls del naturalista, els evocadors paisatges de l’obra de Valor no són solament l’escenari estètic més adient a la història que desgrana: Enric Valor, a més d’emocionar-se amb els paisatges de la seua terra, gaudia sense dubte d’una capacitat excepcional per comprendre’ls. Enric Valor entenia, amb la saviesa antiga de la gent de la terra, a la què tant admirava i escoltava, els paisatges que escrivia; i els escrivia amb els millors mots possibles, per fer-los entenedors a tothom, i molt en especial a aquells que, com la llengua, hem anat oblidant a força de desídia el llenguatge universal de la Natura. També l’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura ho va entendre així en atorgar-li, fa uns pocs anys, el Premi Cavanilles, potser el més “naturalístic” dels innombrables guardons de l’escriptor.

Per això, a la indubtable i intensa emoció estètica, a l’estimul del retrobament d’aquell mot escoltat de boca dels avis i ara quasi oblidat, cal encara afegir l’excitació de poder llegir, en llegir Valor, els seus paisatges. Paisatges que parlen, a poc que se’ls escolte, quasi com ho fan els models originals, i on el Valor meteoròleg, caçador, excursionista i conversador posa en joc totes les seues dots d’observació (quasibé científica a força d’acurada) per mostrar, sense perdre mai la força de la llengua --objecte, aquesta, de la vertadera inclinació científica del Mestre--, les més íntimes relacions entre els animals i les plantes, i la pluja i les pedres, i la muntanya i la vall, el bosc i la vila. I, en mig de tot, les persones: unes persones que, com pertoca a les secularment humanitzades terres mediterrànies, no hi apareixen mai com comparses, sinó com autèntiques conformadores dels paisatges en que hi viuen: els personatges de Valor, com els arbres, les pedres i el cel, com ha estat de fet sempre, són també una part del paisatge.

Amb Enric Valor, els valencians i valencianes hem perdut un gran lingüista i un excepcional escriptor; però també hem perdut un entusiasta naturalista, un autèntic mestre per a tots aquells que tractem de comprendre i fer comprendre la nostra antiga i malmesa terra. Tan de bo el nostre País, capaç de produir figures tan colossals, humanament i intel·lectualment, com n’Enric Valor i Vives, siga capaç també, algun dia, de bandejar per sempre els enemics de la llengua i, amb ells, els de la terra. Mentre tant, ens queden, escrits per sempre, parlant-nos des dels llibres amb les mil veus de la Natura, els paisatges que tant va estimar l’escriptor; i, amb ells, pins, carrasques, coscolles, estepes, ametlers, oliveres, vinyes i anouers, esparvers, ducs, mussols i cornetes, gats servals, fagines, raboses, ginetes, terreroles, perdius, conills i llebres, pinsans, teuladins, oronetes i gaigs, pastors i llauradors, masos i planes, camins i sendes, penyes i barrancs, pluja i neu, estreles i vents.

En nom de tots ells, i de tots els valencians i valencianes que estimem aquesta terra, gràcies, senyor Valor.

8 comentaris:

  1. El que compta és la voluntat. La llàstima d'arribar tard és que potser molts dels participants ja no et llegiran.

    Però la xarxa és com un arxiu on tot hi resta i segur que qui ho cerqui ho acabarà trobant.

    Un centenari és una data ben assenyalada que no es pot deixar passar, però Valor és prou important per no haver d'esperar 100 anys per retre-li homenatge.

    ResponElimina
  2. Preciós el text preparat i citat! (en llegir el títol d'aquesta entrada 'Valor, sempre) abans d'entrar-hi al contingut, pensava que ens parlaries del 'valor' entés com a capacitat, com a energia i voluntat per a enfrontar situacions adverses... Desprès he vist ue no ens parlaves d'això exactament...O sí. I he pensat que potser tot eren distorisions meues)
    Salut!

    ResponElimina
  3. Com diu el Pàmies ...ni que sigui amb retard no treu mèrit al teu homenatge a valor

    ResponElimina
  4. Tens raó, Víctor: el que s'escriu, escrit queda, i el més important és veure el ressò que va tindre entre tants blogs i pàgines aquesta convocatòria (que, com tantes, hem d'agrair a la teua capacitat per animar-nos i animar la xarxa: gràcies!).

    Encara em sorprén quanta gent del País no s'ha endinsat mai en els paisatges de Cassana --probablement, els seus llibres són d'aquells que més vegades hauré regalat--, i els comentaris i impressions que tenen quan, finalment, ho fan... A desgrat del tòpic, cap millor homenatge que llegir-lo. Salut!

    ResponElimina
  5. Com sempre moltes gràcies, Cinderella... Mira, aquesta vegada no havia pensat en el joc de paraules, però ben mirat --i com tu dius-- igual queda apropiat i tot :) Per cert, jo no diria 'distorsions' a la capacitat de mirar sempre un punt més enllà de les aparences... Salut!

    ResponElimina
  6. Gràcies també a tu, Elfreelang :) Hi ha coses que no abelleix deixar passar ni que siga amb retard, i convé no privar-se'n sempre que es puga...

    ResponElimina
  7. Salut Pep! Un plaer estar amb tu! Ho recordaré sempre dolçament, com una fulla de tardor que ara cau sobre la herba!
    Gràcies per aquell dia!
    endavant amb el blog que és fascinant!
    Xavi

    ResponElimina
  8. El plaer va ser meu, Xavi, i ja saps que no ho dic per dir-ho. Realment, va ser un dia magnífic, des del principi fins al final :)

    Des d'aleshores que vull fer quatre ratlles, però m'he encantat perquè volia trobar les fotos de la meua primera pujada a la Pica, fa ara trenta anys, i m'està costant més del previst. Però d'aquesta setmana no passa.

    Salut i moltes gràcies, per tot.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...