Només un tast

Per un moment, ningú no haguera dit que erem a Formentera al ple de l'estiu, cap de setmana d'un calorós setembre tot just acabat de començar. En davallar de la Mola, un xàfec tan breu com oportú va foragitar la gent de Ses Platgetes, i ens va deixar pràcticament sols enmig l'arena blanquíssima i les aigües transparents. Durant una estona, a mesura que els núvols s'allunyaven i el sol anava obrint-se pas en el cel, tots els colors del blau van anar succeint-se sobre la superfície de la mar, fins que el turquesa i els banyistes van prendre, de nou, possessió dels seus dominis.

Feia molt de temps que volia conéixer l'illa, així que l'oportunitat d’anar-hi enguany –més encara, en companyia ben estimable— compensava de llarg el poc temps disponible i els riscos d’una època propensa a la massificació. Evidentment, dir que ha valgut la pena és queda molt curt; tot i que apenes ha estat un primer contacte, només un tast de tot el que Formentera pot oferir, han estat molts els moments i les sensacions a recordar. Però sé, també, que hi ha massa coses que m'he deixat per veure i per viure com per no voler tornar-hi. Des del mateix moment que hi vaig marxar, de fet.