Domar futurs

És difícil no pensar-ho: vist des de l'avui, el demà espanta. Els desànims, les perplexitats i les indignacions del present projecten una ombra massa fosca sobre el futur com per no imaginar-lo inhòspit i amenaçador --i, el que es pitjor, com a simplement indefugible. Realment, des d'aquest ara i en aquest ací, i més enllà de desitjos genèrics i proclames més o menys benintencionades, costa trobar algun signe que moga a l'optimisme en l'esdevenidor: la temptació de deixar de lluitar, de fondre's amb el llit i escoltar la pluja és, de vegades, pràcticament irresistible. No seré jo qui qüestione aquesta opció, ni voldria caure tampoc en buits al·legats sobre la necessitat de no resignar-se, siga el que siga el què això signifique. Però encara crec, emparat en l'etimologia, que pre-ocupar-se pel demà només pot significar ocupar-se de l'avui; i que no hi ha cap altra tècnica realment eficaç per a la doma --i monta-- del futur, que amansir i sotmetre prèviament el present. Perquè futur i incert no deixen de ser, si bé es mira, termes profundament redundants. Per sort, diria jo.

Ho he dit, darrerament, més d'una vegada: vull creure que una manera de no deixar que ens roben també el present --i per tant, i d'alguna forma, d'anar guanyant el futur-- és tractar de viure cada dia tan intensament com les circumstàncies ho permeten. No sempre és fàcil, però convé intentar-ho. Pel moment, a mi m'espera un cap de setmana muntanyer: dissabte, piolet en mà a buscar la neu en La Sagra; diumenge, amb la Flama de la Llengua a Montcabrer, on recordarem també a l'Ovidi... Probablement, dilluns no seré persona; però el que va davant, va davant, i ja vos contaré. Bon cap de setmana! 

Lapsus linguae

És ben sabut que bellesa i crueltat s'avenen sovint, i totes dues havien assolit, en aquella Bruixa, extrems igualment excepcionals. Segons la legenda, transmesa de boca en boca des de temps immemorials, cap mortal podia resistir-se a l'influx del seu cos perfecte, màgicament modelat a còpia de conjurs i pocions, i font --contaven-- de plaers indescriptibles. Moguts per aquesta promesa, homes bells i valerosos de tot el Regne mamprenien l'àrdua travessia que els portaria, si no deixaven la vida pel camí, fins el llit de la malvada i voluptuosa dama. També sabien, però, que el major risc que haurien d'afrontar en aquesta empresa era la pròpia Bruixa, amant àvida i exigent que no perdonava la incompetència, la premura o la ineptitud. El càstig, per al pobre desafortunat que no estiguera a l'altura de les circumstàncies, era tan cruel com inapel·lable: quedar convertit per sempre més en un miserable gripau. Tal i com estava passant-li, a ell, ara mateix.

Estava sent transformant en un amfibi, i no sabia ben bé perquè. És cert que, com a amant, no havia estat la seua millor nit; però a canvi, havia estat realment brillant recitant poemes, proposant converses i explicant tota classe d'històries i rondalles a la Bruixa. I ella, incomprensiblement, s'havia anat indignant cada volta més fins que, amb els ulls plens de fúria, va llançar-li la terrible maledicció... Va ser llavors, just abans que es consumara per a sempre la infausta metamorfosi, que en un últim i fugaç rampell de lucidesa va comprendre que l'enigmàtica advertència de la qual també parlava la legenda ("i, si tota la resta fallara, busca en la llengua recer i salvació") no es referia exactament a l'idioma.

Imatge de la xarxa

La neu, per fi

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Miquel Martí i Pol

De neu, a Mariola, no pot dir-se que en quedara ja molta aquest matí. Limitada primer a algunes raconades especialment protegides, disputant-li l'espai al gel allà on els freds d'aquestes nits rigoroses han empedreït els escorrentius de fonts i regalls, no ha estat fins assolir les parts més altes --a partir del Mas de Llopis i els costers que s'enfilen cap a Montcabrer-- que el blanc ha acabat imposant sobre el paisatge el seu domini, per bé que en aquesta ocasió haja estat un domini inacabat i desigual. Ha estat suficient, en tot cas, per moderar un poc l'ànsia de muntanya, i per passar una estona amena gaudint de l'hivern a la serra. I encara amb la sort, ja de baixada, d'haver esta sorprés per una animada i imprevista nevada que ha tornat a enfarinar, en un tres i no res, senderes, brolles i vessants.



I ja de tornada, mentre la neu arribava també a la vall, he recordat una frase atribuïda a Rabelais que vaig llegir fa temps a la xarxa, i ara em sembla que fa especialment al cas: "I, ara que hi som a la vora del foc, parlem, si us plau, del fred"...

4.02.2012

Si no s'haguera agafat vacances, hui l'Ovidi faria setanta anys. O, per dir-ho millor dit: l'Ovidi, que fa vacances, compleix hui setanta anys, i això sempre és cosa de celebrar. Per molts anys, Ovidi!

Al pas deixaré
tota la sang meua.
Al pas vull deixar
amor i cap pena.
Pensant de tornar
i trobar tothora
que m'he de quedar
ple de temps, sense hora.

Bons i dolents

Dues setmanes després de nàixer, els gatets de la Mixi han obert els ulls, tot i que realment encara tardaran bastants dies en fer-los servir com cal. També serà durant unes quantes setmanes més que seguiran dedicant la major part del seu temps a mamar i dormir; a poc a poc, però, els seus moviments dins la caixa que els fa de recer (i que ha estat impossible substituir per algun artefacte més digne perquè la gata no ho ha permés) van fent-se més vius. Quan sa mare els deixa sols per menjar o airejar-se --cosa que cada vegada fa amb major freqüència i durant més temps-- els gatets s’afanyen a buscar el contacte i l’escalfor dels altres, barallant-se per escollir la posició més confortable i esdevenint finalment un bolic càlid i tremolós en el què costa destriar a quin d’ells correspon cada cabet.

Resulta difícil creure, davant una estampa tan casolana i entendridora, que aquests animalets puguen representar un problema; però el cas és que ho són, i de vegades molt greu. Ho recordava aquesta setmana, quan la premsa es feia ressò d’un estudi –que realment va publicar-se fa ja alguns mesos-- sobre el paper dels gats assilvestrats en l’extinció de nombroses espècies de vertebrats insulars: segons aquest estudi, els gats han intervingut, en major o menor mesura, en un 14 % de les extincions conegudes. El gat del farer de l’Illa d’Stephens, anomenat --segons llegenda probablement apòcrifa-- “Tibbles”, i al qual s'atribueix la desaparició de tota una espècie d’ocell (l’acantisítid Xenicus lyalli), és un cas extrem i profussament citat, però no és l’únic exemple. A hores d’ara, i per tal de garantir la conservació de desenes d'espècies insulars amenaçades, s’estan fent grans esforços per tal d’eradicar els gats assilvestrats de moltes illes, la qual cosa provoca sovint una forta contestació social.

Xenicus lyalli, de la Wikipèdia

I és que, com se sol dir, cada cosa té un lloc i un moment: allò que en unes circumstàncies determinades resulta amable, commovedor o entranyable, pot amagar un potencial destructiu que només espera el moment escaient per manifestar-se amb tota la seua virulència. Tot és relatiu, ja se sap. O potser és que només ens ho sembla…

Les gelades de la nit han fet que a la Serrella (com a Mariola, Aitana o la Font Roja) encara quede un tallonet; suficient, probablement, per justificar una visita demà de matí. En tot cas, aneu alerta amb el fred, i que trobeu l'escalfor que calga allà on siga que la busqueu. Bon cap de setmana!