La connexió pallaresa

Sempre costa tornar de Pirineus. Però després d'aquests dies d'activitat frenètica, recorrent el Pallars i coneixent --o retrobant-- projectes encoratjadors i persones extraordinàries, encara costa un poc més. Han estat cinc dies farcits de vivències i anècdotes que tardarem en oblidar, i que probablement també seran recordats molt de temps tant pels amics de Friends of Avinença que ens han acompanyat, com per molta de la gent que ens ha rebut en aquelles muntanyes: només algú tan especial com Xavi Ródenas s'atreviria a dur un grup de cinquanta jubilats anglesos a parlar amb un pastor a Escàs o a dinar al refugi del Gerdar, o seria capaç de mobilitzar mitja comarca en uns pocs minuts per tal que ens dugueren, en cotxes particulars, a la Caseta de la Coma de Burg --un altre projecte singular al qual paga la pena prestar atenció-- quan l'autobús va partir una inoportuna avaria. Sense ell, i sense Jordi i Ciro, igualment imprescindibles, res no haguera estat igual.

Entre visita i visita, ha estat també interessant parlar, amb qui procedeix d'una realitat tan distinta a la nostra com la britànica, sobre coses com la memòria històrica (interessantíssima la parada, camí del nord, al Centre d'Interpretació de la Batalla de l'Ebre, a Corbera), el conflicte lingüístic, la implicació ciutadana, les majories absolutes o el desig d'independència. Però sobretot, han estat dies d'aprendre de molts projectes i iniciatives --algunes d'elles, sorprenents en una comarca que no arriba als vuit mil habitants-- compromeses amb la terra i les persones, de les quals anirem dient alguna cosa quan es presente l'ocasió i amb les què poden establir-se, també, vies concretes de col·laboració amb entitats valencianes. Pel moment, potser que en uns mesos siguen els amics i amigues pallaresos els qui vinguen a conéixer un poc millor tot el que es fa en aquestes terres. Quant a nosaltres, ja ens ha anat bé carregar piles, que falta faran amb la que està caent; i a més, ara tenim encara més motius per voler tornar, més prompte que tard, a aquelles valls dolces...

Entre xisquetes

Sempre que les circumstàncies ho permeten, m'agrada reservar-me alguns dies de vacances pel que puga passar. I cal dir que, per sort i quasi sempre, el que passa sol ser una muntanya o alguna cosa similar. L'any passat, per aquestes dates, vaig consumir gustosament els dies que havia pogut guardar-me, tot coneixent un poc millor la feina del National Trust i els seus projectes de conservació en el sud-oest d'Anglaterra. Enguany, tornem a viatjar amb els Friends of Avinença, però la destinació ens resulta més pròxima i familiar: a partir de demà, aprofitant els coneixements i les coneixences pirinenques del bon amic Xavi Ródenas, ens deixarem caure uns dies pels Pallars, per tal de conéixer millor alguns projectes de conservació i custòdia del territori --de la qual, per cert, està celebrant-se la Setmana Europea-- que estan desenvolupant-se en aquelles terres. Entre ells, la Casa de l'Ós a Isil, l'Ecomuseu dels Pastors de la Vall d'Àssua (impossible no recordar Les veus del Pamano...) o l'excepcional tasca iniciada fa alguns anys per l'associació Rurbans amb el projecte Grípia, continuada ara amb l'interessantíssima experiència de l'Obrador Xisqueta.

Convindreu que, si anar a Pirineus sempre és desitjable, fer-ho per aprendre i amb bona companyia encara ho és més; així que abandone per uns dies les pantalles --i aquest blog-- i les canvie per prats, pastors, ovelles xisquetes, pluja i ratafia. I en tornar ja vos conte, si voleu. Bona setmana, i fins prompte!

Pel demés, he de dir que aquesta oportuna escapada m'agafa en dies que caldria qualificar, per moltes coses, com a nefasts: per si no hi havia prou amb els incendis que tornen a assolar el País de dalt a baix, aquests últims dies ha començat a consumar-se l'esperada desfeta que seguirà reduint fins el mínim la capacitat de gestió pública del medi ambient al País Valencià i que, entre moltes altres conseqüències --immediates i a llarg termini-- implicarà que, a partir de l'any que ve, l'excepcional equip de persones que he dirigit durant els últims anys siga desmantellat. El tema no és senzill, i potser caldrà parlar-ne algun dia de totes les circumstàncies que han conduit a aquesta situació. Pel moment, però, cal seguir lluitant, també --o especialment-- en aquest front...

En moviment

Ahir, a l'Aplec Ecologista, aprenent un poc més sobre custòdia del territori, gestió forestal i economia del bé comú, mentre milers de persones es manifestaven als carrers per demanar una escola pública, de qualitat i en valencià. Hui, el programa continuava a Carrícola parlant sobre llavors autòctones i productes de la terra, però jo m'he deixat caure per una interessant i concorreguda jornada de portes obertes al jaciment ibèric del Puig, a Alcoi. Només en aquests últims dies, he hagut de triar entre molts altres actes, propostes i convocatòries --des de cursos i trobades fins a recitals de poesia-- als quals no he pogut acudir perquè l'agenda no dóna per a tant. I el calendari, en octubre, es presenta també ben atapeït.

És indiscutible que la situació és complicada, i que tot fa pensar que ho serà encara molt més; però també sembla evident que, al País Valencià, cada volta hi ha més persones, grups i entitats que no es resignen i que segueixen i seguiran sembrant. Caldrà fer encara molta feina, perquè la terra ha estat erma massa temps i són moltes les llavors que es perdran. Però moltes altres arrelen amb força, i tampoc estaria de més que, sense deixar de tindre els peus en terra, començàrem a desterrar alguns complexes i autocompassions i reconeguérem amb orgull que, malgrat tots els seus esforços per lligar-nos curt, encara no ho han aconseguit derrotar-nos. Ells ho saben, i és per això que, cada volta amb més freqüència, acaben perdent ridículament els nervis. I això sempre és, per als que ens estimem aquest País, un bon símptoma...

#senyerainfinita a Almenara. Imatge de Vilaweb

Equinocci

Comences volent dir alguna cosa, sense gaires pretensions, sobre l'inici imminent de la tardor; però quasi sense adonar-te'n --coses de Google-- et trobes escoltant a Jean-Michel Jarre i després, una cosa porta a una altra... Tots tenim un passat, i una part (bastant remota) del meu sona a sintetitzadors. I tampoc no passa res si deixe per a un altre dia el rock del sud que pensava posar hui... Bon cap de setmana!

Atavismes

Ekain és una cova guipuscoana molt coneguda per les importants pintures rupestres paleolítiques que alberga, moltes de les quals representen cavalls. Vaig esmentar-la, fa uns mesos, en l'entrada que vaig dedicar a les enigmàtiques atzebres: algunes d'aquestes representacions magdalenianes d'equins, com la que il·lustrava aquella entrada --i que reproduisc ací, a partir de la mateixa font-- mostren ratlles en el llom i les pates que recorden a l'aspecte que, segons es creu, devien tindre les desaparegudes atzebres ibèriques, i que van ser la causa que el seu nom servira posteriorment per a designar les zebres africanes.

El cas és que caminant aquest estiu pels prats d'Aralar, també en terres de Guipúscoa, em vaig trobar amb aquest exemplar --el qual, des de la meua absoluta ignorància sobre el particular, diria que és més un mul que un cavall-- que em va sorprendre d'allò més. Repareu en les pates llistades o en la línia negra en la base del coll, i digueu-me si la comparació no resulta com a mínim cridanera...

He sabut després que la presència d'aquestes marques --les pates zebrades, la línia longitudinal sobre el llom o la marca en la base del coll-- no són excepcionals en els cavalls. Es coneixen com a marques primitives per trobar-se presents en les espècies salvatges de cavalls (com el Przewalski o l'extingit tarpan) i en races domèstiques amb trets atàvics com els sorraia. La seua presència s'associa a un gen denominat dun, que dilueix els pigments del pelatge de l'animal tot donant lloc a una coloració més clara i, molt sovint, a l'aparició d'aquests trets característics.

Potser algun dia algú descobrirà, en alguna vall remota i oblidada, el rastre de les perdudes atzebres; tot i la sorpresa inicial, el fet de veure aquest exemplar cabestrat ja em va fer sospitar que no havia estat el meu cas. Però no deixa de ser, com tots els atavismes, una curiositat remarcable: jo mateix estic convençut d'haver-me creuat, entre els usuaris habituals del transport públic de València, amb individus indiscutiblement emparentats amb els neanderthals i, fins i tot, amb els antecessor. I això per no parlar dels votants de cert partit. O de la monarquia espanyola...