L'art de la pintura

Tot i el seu tarannà llicenciós i faldiller, sempre es va oposar a que cap de les seues models --moltes de les quals van ser també les seues amants-- posara nua per als seus quadres. "És molt més excitant suggerir que mostrar", solia dir. "Trobe molt menys provocador un cos femení completament nu, que aquell que només s'insinua i les formes del qual he de fer l'esforç d'imaginar". Una anàlisi detinguda de la seua obra permet aventurar que, a més d'un domini excepcional de la tècnica, el mestre devia tindre una imaginació realment prodigiosa.

(per a la proposta d'abril de Relats conjunts)

El 25 d'abril té, a l'altre costat de la península, un sentit diferent. I encara que siga amb un dia de retard, mai no està de més recordar que, tot i que de vegades es faça esperar, l'hora del poble sempre acaba arribant. Bon cap de setmana! 

25 d'abril

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

Si les obligacions familiars no ho impedeixen, farem per estar dissabte a València, tot i que no puc dir que el lema de la manifestació d'enguany m'emocione especialment. Supose que l'elecció tindrà les seues raons, però a poca justícia podem aspirar –ni en el finançament, ni en moltes altres coses-- mentre els lladres que van entrar per Almansa seguisquen decidint per nosaltres: “amb rabosera elegància ens heu forçat a oblidar / que si sentim buit el ventre és per manca de menjar”. I per cert, encara que siga dit de passada: el corn marí, símbol de la resistència dels maulets que il·lustra --sobre el fons de la senyera d'Alcoi-- aquestes ratlles, és hui dia una espècie amenaçada a la Mediterrània, la recol·lecció d'exemplars vius de la qual ha d'evitar-se. Visca la terra, hui més que mai; però visca, també, la mar.

Sant Jordi (i altres patrons)

He de confessar que, més enllà de les connotacions històriques i simbòliques, açò dels sants patrons –o patrones-- m'interessa més aviat poc. Per això, desconec els detalls del procediment que s'aplica a aquestes qüestions, des de que es proposa un candidat al patronatge sobre un territori, poble o col·lectivitat, fins a que s'emet –imagine que després de múltiples formalitats i prèvia audiència als interessats-- resolució definitiva al respecte. Però com que diuen que Sant Jordi va ser també patró de l'antic Regne de València fins que el va reemplaçar Sant Vicent Ferrer, supose que en algun lloc ha d'estar arxivat l'expedient amb els tràmits que se seguiren per substanciar aquesta substitució i on conste, als efectes que pertoquen, que es desposseeix al primer dels seus privilegis patronals per atorgar-li'ls al segon. Que no es tracta, enteneu-me, de remoure aigües passades o de crear polèmiques gratuïtes: no puc negar les meues simpaties per Sant Jordi, però tampoc no tinc res contra Sant Vicent ni contra la seua forma d'exercir el patronatge, que considere tan digna i solvent com la que més. Però mira, tinc curiositat per conèixer com es tramiten aquestes coses, que un no sap mai en què s'ha de veure. I, sobretot, m'agradaria saber que passa amb un sant patró –o patrona-- quan deixa de ser-ho, no fóra el cas que, per culpa d'algun tecnicisme, resultara que Sant Jordi encara segueix sent patró del País Valencià. O compatró. O patró emèrit, jo que sé...

No és en absolut la primera volta, però encara se'm fa un poc estrany estar treballant a València mentre a Alcoi se celebra --enguany, amb un dia d'anticipació-- el dia del Patró. Per cert, si no n'havíem tingut prou amb la inevitable i tradicional polèmica amb el cartell, hui hem assolit ressò estatal amb l'ocurrència (des del meu punt de vista, de gust com a mínim dubtós) dels 'niqabs' i el capità moro. És cert que no s'ha de donar a certes coses més importància de la que tenen ni treure-les de context, però malauradament hi ha detalls que són tot un símptoma. En tot cas, les festes continuen i jo faig compte de deixar-me caure la vesprada de demà per allà, que ja he dit altres vegades com m'agraden els trons, encara que siga només una estoneta. Però per si se'm complicara la cosa, m'avance jo també: passeu una bona Diada de Sant Jordi!

Festa

Oficialment no començaran fins demà al capvespre, quan ens ajuntarem a la Plaça per cantar l'himne i a les filaes es soparà la tradicional i imprescindible olleta de músic. Però qui no té la vespra no té la festa, i si no passa res hui tindrem com a bestreta els Obrint Pas, i una volteta pel centre per fer-se el primer plis-plai i veure l'ambient. Quant a les festes pròpiament dites, jo les viuré, un any més, com a espectador i només a temps parcial, perquè tot i que les han avançades un dia respecte al sacrosant calendari tradicional --les Entrades, que havien de ser el dia 22, han passat a diumenge-- dilluns i dimarts treballe. Però festes són festes, i d'una forma o d'una altra farem per aprofitar-les tant com es puga: són Moros i Cristians que el cafè fa germans, cantava l'Ovidi, i si vos vinguera de gust, per allà estarem. En tot cas, amb festes o sense --però per Alcoi i per Sant Jordi--, bon cap de setmana!

Columbretes enllà

Els pescadors castellonencs anomenen Mar de Bamba l'àrea que hi ha a llevant de les Illes Columbretes, si fa no fa allà on la plataforma continental s'enfonsa de forma sobtada per donar lloc a un abrupte talús, solcat per canals i canyons submarins. Fa temps que se sap que aquestes aigües alberguen una elevada concentració de cetacis de diverses espècies, i és per això que, des de fa anys, la Generalitat, junt amb la Universitat de València i l'Oceanogràfic, duu a terme un seguiment de les poblacions d'aquests mamífers marins.

Ahir, amb un mar excepcionalment encalmat i en una època propícia per a poder observar rorquals, vam fer un d'aquests censos periòdics: quasi deu hores de navegació, al llarg de les quals no vam tindre la sort de trobar balenes --l'absència també és informació, en tot cas-- però que es van veure animades per diversos grups de dofins ratllats i una família de caps d'olla grisos, a més d'altres éssers que viuen en o de la mar (moltes tonyines entre Castelló i Columbretes, bona cosa de peixos lluna i una bona representació també d'aus marines, com els escaterets o les baldrigues). I amb temps, també, per parlar de les amenaces que planen sobre la zona, de les dificultats per les què travessa la pesca --magnífic, per cert, aquest article d'Àgueda Vitòria parlant hui del tema-- i dels dràstics efectes de les retallades sobre la investigació científica, també en aquest camp.

Embocant ja el port, encara vam recollir de la mar una gavina corsa aparentment ferida; aquesta espècie, fins fa poc catalogada en perill d'extinció al País Valencià, no solament està experimentant una notable recuperació: des de fa uns pocs anys i de forma totalment imprevista, una colònia reproductora --amb més de mil sis-centes parelles-- s'ha instal·lat dins del mateix port de Castelló. I és que no serà fàcil, però vull creure que per a aquesta part sovint ignorada del meu País (la que comença allà on s'acaba la terra) també hi ha, encara, esperança.