Noves glòries a Mórdor

--Estic envoltat d'inútils i incompetents! --va bramar Sàuron contenint a dures penes el tic que li havia sortit en l'ull que tot ho veu--. Es pot saber què punyetes passa amb els habitants de la Terra Mitjana? Per què no acaten el meu poder en lloc de qüestionar-lo contínuament? I per què segueixen parlant el seu idioma ridícul en lloc de la gloriosa llengua negra? Només són pobres mortals! Tan difícil vos resulta controlar-los? "Reunir-los a tots i a la foscor lligar-los", collons! 

El primer nazgûl –conegut com Whërt, senyor de Minas Mórgul-- va gosar respondre-li amb un fil de veu:

--Fem tot el que podem, oh gran senyor de les tenebres. Però no és fàcil... Ho hem provat tot: fa decennis que espoliem els seus bens, controlem els seus mitjans de comunicació, posem tots els entrebancs possibles per evitar que parlen i aprenguen qualsevol llengua que no siga la de Mórdor. Però tot i que molts han cedit a la nostra empenta, d'altres són cabuts i es resisteixen a deixar-se mordoritzar. Alguns fins i tot diuen que, posats a aprendre idiomes, s'estimen més saber quenya perquè així poden lligar amb elfes... 

--I no negareu que, malgrat tot, es fan avanços, senyor –va intervindre un segon nazgûl--. Bauzàruman controla les illes, hem fet passes substancials per eliminar definitivament l'oestron de la Franja de Lothlórien, i hem aconseguit també que els habitants de la Comarca renuncien a aquest nom i accepten dir-li el Trosset.

--I a més, heu de tindre en compte que això de volar sobre bèsties immundes i estridents ja no els terroritza com abans --va afegir un tercer--. Em sembla que entre la crisi i el banyador de Falete, estan curats d'espant...

La veu enfurismada de Sàuron va retronar de nou. El tic de l'ull es va fer encara més intens:

--Calleu! Tot això són bovades! Avanços? I tota la gent que segueix parlant oestron? I les escoles? I la música? I tots els que encara parlen dels maleïts Països Oestronians? Sou una colla d'ineptes i de necis, espectres miserables! Ja la vau cagar una volta, quan aquell embolic de l'anell, per menysprear a un hòbbit insignificant. Però ara no em tornarà a passar. Si cal, invocaré un poder encara més fosc i malèfic que el meu; i espere --pel meu bé i pel vostre-- que puga ser capaç de controlar-lo...

***

En algun lloc de la Comarca --oficialment, el Trosset-- Àragorn, fill d'Àrathorn i net de Rosita la Saladurera, es va despertar cridant i banyat en una suor freda. Arwen, la seua esposa, es va sobresaltar.

--Que et passa, Àragorn? Somniaves? --li va dir dolçament

--He tingut un malson terrible, Arwen... He vist les nostres terres devastades per una horda de bàrbars que es feien dir “govern de coalició pp-upyd”...

--Coalició pp-upyd? És un nom estrany, no l'havia sentit dir mai. Què pot significar?

--No ho sé, Arwen. Però ha estat un somni massa real; eren sanguinaris, i fastigosos... Fins i tot he vist un orc al que els altres anomenaven alguna cosa així com Tonicantó, acabant ell sol amb qualsevol rastre d'intel·ligència i sentit comú...

--Està bé, Àragorn. Però ara calma't i descansa; només ha estat un malson.

--Potser si, Arwen, potser si. Però alguna cosa em diu que ens hem de preparar per al que puga passar. I potser farem bé d'anar avisant també a Gàndalf...

Doncs si, m'agrada Tolkien. Així que poques bromes amb Mórdor, que ja sabeu com les gasta. I ara seriosament: tot el suport per a la gent de la Franja, que fa molt de temps que lluita per dignificar el català a aquelles comarques aragoneses, i que ara ho tindrà un poc més difícil per culpa d'un sectarisme estúpid i injustificable que els valencians coneixem molt bé. I una abraçada també per a tots aquells que han aconseguit, amb la vaga i les manifestacions d'ahir, que el primer nazgûl haja hagut de recular i ajornar l'aprovació de la seua nefasta i mordoritzadora llei. Quant a mi, marxe d'ací una estona a escoltar a la meua filla en el concert de "Com sona l'ESO", que enguany es fa a Cocentaina amb la participació del gran Pep Gimeno "Botifarra". Joves de tots els Països Catalans units, un any més, per la llengua i per la música: el camí no és fàcil i potser encara ens espera més d'un malson; però avancem, i avançarem. Mal que li pese a Sàuron i els seus trolls. Bon cap de setmana!

Personetes

Potser destaca més per extravagant que per vistosa, i tampoc no és l'única de les nostres orquídies les flors de la qual recorden vagament una silueta humana: Orchis italica o O. simia, per exemple, tenen també labels antropomorfs (o, per dir-ho amb més propietat, clarament andromorfs, si vos hi fixeu bé). Però l'Aceras anthropophorum és sempre interessant de veure --aquestes, fa uns dies, a la Cova Alta d'Albaida-- perquè tot i que localment pot ser fins i tot abundant, resulta en general una espècie poc freqüent en les nostres terres. Per cert: allà on nosaltres creiem veure homes penjats --com els ahorcados dels espanyols o els pendus dels francesos--, els anglesos i els portuguesos troben simplement homes (man orchid i orquídea-homem, en diuen), els gallecs xiquets (rapazinhos) i els italians, ballarines. Coses del Volksgeist, supose.

Ha anat bé, el cap de setmana, per carregar piles i gaudir de primaveres: ahir, caminant amb els amics per una Mola de Cortes esplendorosa i de la que em deixe pendent un comentari més calmat; hui, entre gossos i pastors, en el magnífic --i molt concorregut, m'ha semblat-- concurs d'Agres. Carpe diem, diuen, sempre que es puga; o, si ho preferiu, no belar per no perdre bocí... 

Gossos i pastors

"Molt abans de ser terra de drapaires i telers, d’obrers i d’empresaris, vam ser, en gran mesura, una terra de pastors", vaig escriure una vegada: Mariola, com altres zones de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, ha estat secularment vinculada amb la ramaderia i el pasturatge. Una extensa xarxa de corrals, abeuradors, descansadors i camins ramaders, a més de no pocs topònims, donen testimoni de la rellevància històrica de l'activitat ramadera, reduïda actualment a un àmbit pràcticament residual, però sense la qual no seria possible entendre la configuració actual dels nostres paisatges ni la importància que la indústria tèxtil va assolir en aquestes terres.

Afortunadament, i com passa a altres llocs del País, hi ha qui es resisteix a donar per perduda una activitat al voltant de la qual s'ha configurat un patrimoni històric i cultural d'interès excepcional, però que també pot ser, a hores d'ara, una font sostenible d'aliments i llana, a més de constituir, sota determinades condicions, una ferramenta de gran utilitat per a la gestió ambiental. En aquest context, i amb l'objectiu de "donar a conèixer i posar en valor el patrimoni immaterial i divulgar la cultura tradicional popular", un grup de joves entusiastes ha organitzat, per al cap de setmana del 4 i 5 de maig, el primer Concurs de gossos de ramat de la Valleta d'Agres, una iniciativa singular que mereix tot el suport i que justifica de sobres una visita a aquest preciós poblet mariolenc. El concurs pròpiament dit (s'anuncia la presència d'entre dotze i quinze participants vinguts de Catalunya, Euskadi i diversos pobles valencians com Torrent, Benissa, Ares, Morella, Borriol o Sot de Ferrer) tindrà lloc diumenge de matí, a partir de les deu i mitja; però al llarg de tot el dissabte hi ha previstes activitats de senderisme, rutes guiades i concerts. Si vos interessa, podeu trobar més informació ací; i si, malgrat tot, encara dubtàreu si passar-vos per Agres dissabte i diumenge, tingueu en compte que la primavera, en Mariola, no és cosa per deixar passar.

Bellesa en flor

"Els sentits de l'home i dels animals inferiors semblen estar constituïts de forma que els colors brillants i certes formes, com també els sons harmoniosos i rítmics, causen plaer i es diuen bells, però sense saber nosaltres per què".

Charles Darwin, "L'origen de l'home" 

M'adone que, malgrat les reconegudes inclinacions botàniques i biofíliques d'aquest blog, les orquídies han ocupat fins ara molt poc espai en aquestes planes. Farem, en la mesura que es puga, per anar posant-li remei: enguany, la primavera està sent especialment propícia –almenys, fins que aquesta sobtada seqüela hivernal l'ha interrompuda per uns dies-- per observar aquest grup fascinant de plantes, que tanta passió desperta entre estudiosos i aficionats. He de reconèixer, però, que si hui m'he decidit per elles, no ha estat pel seu interès biològic i evolutiu, per la raresa d'algunes de les seues espècies ni per la seua extraordinària diversitat: ho he fet, bàsicament, perquè em semblen precioses. I és que potser Dostoievski exagerava quan atribuïa a la bellesa el poder de salvar el món; però no hi ha dubte que, si més no, fa que resulte un lloc un poc menys inhòspit.

Per si tinguéreu curiositat: les fotos corresponen a Orchis champagneuxii (la imatge principal i la inferior dreta), Neotinea maculata, Ophrys dyris i O. lutea, les dues primeres de la Safor i les altres de Mariola. I com que hui tinc ganes de ser positiu, no diré res de Cotino. Ni del que representa.

Teràpia de blog

L'altre dia parlava, un poc de passada, del temps limitat que, entre unes coses i altres, puc dedicar-li ara a la xarxa en general i a la blogosfera en particular. La malaltia de la mare, tot i trobar-se encara en una fase relativament primerenca, avança amb rapidesa i exigeix que li prestem una atenció creixent, i els passeigs i les converses --estranyes, sovint-- ocupen ara, no cal dir que ben gustosament, una part substancial del temps que no dedique a altres ocupacions professionals i familiars. És inevitable, doncs, que la meua capacitat per atendre aquestes planes es veja des d'ara molt més limitada, fins el punt que en algun moment he arribat a pensar si no acabarà resultant simplement impossible mantenir-la.

Però si bé és cert que menys estones cara a l'ordinador representen una limitació rellevant (per exemple, tinc més difícil respondre comentaris o deixar-me caure per blogs amics, el que lamente molt especialment), m'he adonat que el principal efecte d'aquesta nova etapa s'esdevé precisament quan no hi ha el teclat pel mig. No sé si és una cosa habitual, si només passa els primers mesos o si té més a veure amb predisposicions personals; però el cas és que, a hores d'ara, em resulta molt difícil deixar de pensar, arreu i tothora, en l'Alzheimer i en tot el que representa. Tan bon punt deixe anar lliurement els pensaments m'hi trobe, indefectiblement, pegant-li voltes a l'evolució dels símptomes i les seues conseqüències, a les decisions que cal prendre des d'ara mateix i a les que caldrà prendre en un futur imprecís però inevitable... Voltes, al remat, que quasi mai porten enlloc; almenys, enlloc on pague la pena estar.

Afortunadament, hi ha moltes clarors en la meua vida a les quals acudir quan la foscor comença a fer-se massa densa i feixuga. Però m'he adonat també que el blog té, en aquestes ocasions, un paper que no s'ha de menystenir. Pensar en possibles entrades, decidir il·lustracions, escollir una cançó --coses que, de fet, solc fer en moments en què no tinc el teclat a mà; conduint entre València i Alcoi, per exemple-- són ocupacions que, ara més que mai, m'ajuden a esbandir recances recurrents i capficaments estèrils. I això és, bàsicament, el que volia dir: no sé molt bé com podré disposar del meu temps d'ara endavant, ni com afectarà això a aquestes planes, ni a moltes altres coses, algunes més importants i d'altres menys; però ara com ara, escriure --i pensar-- en la Línia em senta bé, i d'una forma o d'una altra faré per seguir fent-ho. Teràpia de blog, podria dir-se...

Foscors, deia... Hui m'he assabentat --encara em costa creure-ho-- que un bon amic ens ha deixat de forma sobtada. Ens coneixíem de tota la vida, tot i que durant molts anys els nostres camins van discórrer allunyats; però per damunt de matisos, distàncies o diferències, ens unia un amor incondicional per la muntanya. I la seua generositat, que ho feia tot molt més fàcil. Et trobarem a faltar, Inda. Molt.