Història (de la bona)

Ho veig, això dels íbers, i puge l'aposta: el que hi ha pintat al santuari d'art rupestre del Pla de Petracos --sis mil anys, si fa no fa-- són, clarament, quatribarrades. Què, com vos quedeu?

D'acord, no hi ha que prendre-se'ls a broma. Però no em negareu que aquesta vegada s'han superat a ells mateixos...

Agostejar

Potser siga només per culpa d'aquestes primeres calorades, que sempre arriben de sobte i fan que tot semble una mica més feixuc. Però també podria ser que, a força de neguits, cansaments i desassossecs, la saó que creia haver acumulat se m'haja acabat esgotant abans del que pensava. El cas és que hui, en fer una ullada als meus ànims, els he trobat visiblement marcits i en un estat preocupant d'abatiment, i he pensat que caldria fer alguna cosa abans que s'agostegen del tot. Així que, tal i com solc fer en aquestes ocasions, vaig a veure si trobe algun punt d'inflexió que em faça paper i m'ajude a reviscolar-los, que no hi ha res millor per als ànims decaiguts. I ja de pas, mentre vaig buscant --estic segur d'haver-ne deixat un parell, d'aquests punts, en no recorde quin calaix-- deixe que passe el maleït dilluns, que tampoc no m'anirà gens malament.

S'acaba la primavera i, a més d'alguns ànims, s'agostegen també moltes plantes. Moltes altres, però, segueixen en plena floració o, fins i tot, l'enceten ara: al pati, aquests dies, comencen a obrir-se les flors de l'interessant i aromàtic teucri groc, una esvelta mateta de fulles lluents i finament retallades que posa de manifest les relacions, també biogeogràfiques, entre les muntanyes de la Marina --l'únic lloc al País Valencià on creix-- i les Illes Balears. No li diria "punts d'inflexió", però no hi ha dubte que, per a un botànic, les plantes (i les seues històries) sempre ajuden...

Diners per a què?

Setanta milions d'euros a l'any i set-cents trenta-cinc nous llocs de treball, diuen que serà l'impacte econòmic que produirà l'arribada del tren d'alta velocitat entre Madrid i Alacant. No són xifres menyspreables, però crida l'atenció el contrast evident amb els tres mil vuit-cents setanta-cinc milions d'euros i els trenta-dos mil cinc-cents llocs de treball anuals que van estimar-se, ara fa poc menys de tres anys, quan va tindre lloc la triomfal inauguració (amb Camps i Rita en primera línia) del trajecte entre València i la capital del Reino. Com que jo d'açò de l'economia tinc poca idea, i no conec els càlculs ni les dades que s'han fet servir en cap dels dos estudis, només puc dir --per si algú que n'entenga m'ho pot explicar-- que m'ha estranyat un poc la diferència. Potser és que, vist que les previsions que es van fer per al cas de València han quedat lleugerament per baix del que s'esperava, han ajustat una mica millor la metodologia. O potser algú s'ha adonat que, amb la que està caient, quasi millor no fer molt d'enrenou i mantindre un perfil baix, no fora cas que algun investigador (dels que encara no han hagut de marxar d'ací) els posara encara més en evidència, tan mal com li prova això a la malmesa autoestima del pobre Fabra. I encara que no siga simplement que es van equivocar amb l'Excel, que de més grosses se n'han vist...

Imatge de la xarxa

Per contar-ho tot: vaig començar a escriure açò fa un parell de dies, mentre tornava  en l'AVE de Madrid a València després d'una d'aquelles reunions de faena a les què he d'assistir de tant en tant. Per cert, a banda de no sentir ningú parlar valencià ni a l'anada ni a la tornada, crec que devia ser l'únic passatger del tren --si més no, dels que tenia a la vista, tots ells ben fornits de pantalles de tota classe i grandària-- que feia servir llapis i llibreta per a escriure; excèntric que és un, que voleu que hi faça... I quant a la cançò, tampoc m'ho pense molt. Bon cap de setmana!

Perles de peix

L'alburn, albor, albornell o ablet (Alburnus alburnus) és un petit peix freqüent en rius i estanys de tota Europa i, a hores d'ara, un dels més abundants en molts dels nostres embassaments i cursos fluvials. Però com passa amb moltes altres espècies de peixos, fins fa una trentena d'anys els alburns no formaven part de la nostra ictiofauna: a finals dels anys noranta, algú els va començar a amollar en algun punt de la conca de l'Ebre, per tal que serviren d'aliment --el que diuen "peixos past"-- per a altres espècies, la majoria també exòtiques, que són objecte d'interès per als pescadors esportius. Al País Valencià, els primers exemplars es van detectar en el Xúquer el 1995, i en el Túria un any després. Des d'aleshores, la capacitat invasora de l'espècie --i moltes altres introduccions il·legals, sobretot en embassaments-- l'ha duta a colonitzar la majoria de les conques fluvials de la Península, i en molts trams dels nostres rius és amb diferència el peix més abundant, amb densitats d'individus realment espectaculars. Aquest fet és aprofitat per moltes aus, com les garsetes o els blauets, que han trobat en els alburns una presa fàcil i abundant; però per a la majoria dels nostres peixos autòctons, aquests invasors representen un greu problema, en competir amb ells per l'aliment o pels llocs escaients per a fresar.

Alburns (Alburnus alburnus)

Fa unes setmanes, en el riu d'Alcoi, vam poder comprovar, amb els companys del Centre d'Investigació Piscícola del Palmar, la capacitat expansiva dels alburns. A partir probablement d'exemplars alliberats no fa molts anys en l'embassament de Beniarrés, l'espècie ha anat remuntant el curs del riu fins assolir, a l'altura de l'assut de la Paperera, junt a l'Alqueria d'Asnar, densitats molt elevades. Sorprenentment, però, la situació aigües amunt d'aquest assut és, hui per hui, radicalment diferent: molt pocs alburns, i poblacions ben saludables de barbs (Barbus guiraonis) i madrilles bagres (Squalius valentinus), les dues espècies autòctones de peixos pròpies dels trams mitjans dels nostres rius. Caldrà comprovar, en un futur, si l'aparent paper de barrera que sembla estar exercint l'assut per a aquesta espècie invasora es manté, o si --com sembla més probable-- només és qüestió de temps que els alburns superen també aquest obstacle i seguisquen la seua expansió riu amunt. Per cert, en aquest mateix tram es troba també una important població de tortugues de rierol, de la qual ja he parlat en alguna altra ocasió.

Barb (Barbus guiraonis) i bagra (Squalius valentinus), capturats
(i immediatament alliberats) en la rodalia de l'Alqueria.  

Ens deien, a l'Alqueria, que hi ha qui va a pescar els alburns, que poden assolir els vint-i-cinc centímetres de longitud, per a menjar-se'ls, tot i que sembla que la seua carn és de molt poca qualitat. Els pescadors esportius també els capturen quan no hi ha altres espècies més atractives per a aquesta activitat, o quan es fan competicions de velocitat. Però el que més m'ha sorprès, cercant informació per la xarxa, ha estat saber que aquest peixet tenia, en els seus llocs d'origen, una curiosa utilitat: les seues escates, molt nacrades, són especialment apropiades per a obtenir el denominat albet o essència d'Orient, la qual, barrejada amb cola --de peix, evidentment-- i aplicada sobre petites esferes de vidre, s'usa per fabricar perles falses (o, si ho preferiu, artificials). Ignore com està el mercat d'aquestes perles actualment, però una cosa està clara: matèria prima n'hi ha en abundància. Així que a veure si algun emprenedor o emprenedora es fan avant, i matem dos pardals d'un tir...

A cara vista

Feia temps que teniem pensament de fer alguna cosa amb aquella paret. Els anys, les humitats i els pedaços successius i poc afortunats en l'arrebossat, li havien fet créixer una pronunciada i indecorosa panxa que amenaçava amb solsir el dia menys pensat. El cas és que, en picar el mig pam llarg de morter envellit i bufat, els obrers van trobar a sota el paredat original de pedra, típic d'aquestes construccions rurals de principis del segle XX. Res extraordinari, evidentment; però com que l'obra es trobava en millors condicions del que cabia esperar i els xics tenien gràcia i bon gust, han pogut recuperar l'estructura de pedra vista i han deixat una paret que fa goig de veure. I ara jo, aprofitant l'avinentesa, podria dir alguna cosa sobre la necessitat de rebutjar les primeres impressions i prescindir de les capes superficials per arribar a copsar allò realment important ("l'essentiel est invisible pour les yeux", ja sabeu), o fins i tot proposar alguna enginyosa relació entre la duresa del ciment i la cara de González Pons. Però no: el que volia dir és que, com que des de fa una temporadeta sembla que em ponen fins els pollastres, això de que sorgisca un imprevist i que siga per a millor ha estat una agradable novetat. I ara, si m'ho permeteu, me'n torne a mirar la meua vella paret nova, però sense deixar de tocar fusta perquè fa una estoneta, quan tornava de veure a ma mare, el cotxe ha començat a fer un sorollet que no m'ha agradat gens...