Tradicional(ment)

La pujada d'ahir --muntanyenca i festiva-- a Montcabrer per tal d'acomiadar l'any ha estat una de les poques tradicions nadalenques (o perinadalenques, si ho preferiu) que han pogut resistir, enguany, el pas del temps i el pes de les circumstàncies. Em va agradar, en tot cas, retrobar amics i coneguts als quals feia temps que no veia, i a molts dels quals és molt probable que no veja fins l'any que ve, quan és també probable que alguns dels costums i els usatges dels quals hem hagut de prescindir aquest Nadal resorgisquen adaptats a unes noves condicions; o potser seran substituïts per uns altres diferents, però que acabarem fent també nostres, que ja ho deia Fuster: "totes les tradicions, en el seu principi, són novetats, i les novetats no són mai massa encantadores". Pel moment, he decidit prescindir també d'una tradició curta però arrelada d'aquest blog, i no esperaré fins demà per desitjar, als mallorquins i mallorquines, que tingueu una bona Diada; i a tots, que 2014 siga --no demane gran cosa-- un any que pague la pena recordar. Feliç any nou!

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu, 

caminar sense crosses, 

fer l'amor sense haver de demanar permisos, 

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d'estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa: 

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, 

escriure sense crosses, 

caminar sense haver de demanar permisos, 

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Forasters vindran

D'ací uns mesos seran alliberades en alguna marjal valenciana, per tal de reforçar les poblacions existents o per crear-ne de noves si és que hi havien desaparegut. Fins llavors, aquestes petites tortugues d'estany creixen en les instal·lacions del Centre d'Investigacions Piscícoles del Palmar, on es crien en captivitat, junt amb altres espècies amenaçades de flora i fauna destinades també a millorar la qualitat dels nostres rius i aiguamolls. No sorprén, veient-les, que hi haja qui vulga tindre tortuguetes en casa, més encara quan són tan petites com aquestes; però no deixa de ser irònic que un dels factors que estan contribuint a que les tortugues d'aigua autòctones es troben en perill siga precisament l'alliberament al medi natural d'altres espècies exòtiques --les famoses tortugues de Florida, sobretot; però també i cada volta més, altres espècies dels gèneres Trachemys, Pseudemys o Graptemys, entre altres-- utilitzades com a mascotes. Així que, ara que és temps de regals, m'ha semblat que no estava de més recordar-ho: tan de bo que, més prompte que tard, siga innecessari criar en captivitat les nostres tortugues o amollar-ne al que hauria de ser el seu hàbitat natural. I pensar-se bé quins animals volem tindre a casa (i, sobretot, què farem amb ells quan ja no siguen petits i graciosos, perquè cap ésser viu és una joguina) és una bona forma d'ajudar a aconseguir-ho.

Cas típic 1800: noi li agrada noia, noi no té molt clar si li agraden els cementeris

O potser hauria d'haver escrit "noi ignora les instruccions del pons i el felicita pel seu post 1800 quan ha tingut un poc de temps". El cas és que ahir no va poder ser, i com que tenia pendent dir alguna cosa d'una recent visita historico-cultural al cementeri d'Alcoi, he decidit aprofitar l'avinentesa per matar --siga dit sense segones intencions-- dos pardals d'un tir, segur de que la magnanimitat de l'homenatjat farà la resta.

Visitant cementeris? Doncs si: fins i tot sembla que hi ha una Ruta Europea, i que el d'Alcoi en forma part. Així que fa uns dies, esplèndidament guiats per Lluis i Eli --experts en la matèria-- i amb una colla de bons amics i amigues, vam fer una mirada diferent a aquest recinte, les seues peculiaritats i la seua història.

Una de les singularitats de l'actual cementeri alcoià, inaugurat a finals del segle XIX, són les seues galeries subterrànies, autèntiques obres d'enginyeria destinades a estalviar espai i en les què, quan érem xiquets (ara estan molt ben arreglades i il·luminades, però no sempre ha estat així) hem passat alguna estoneta inquietant. Visita indispensable: la tomba d'Agustín Albors "Pelletes", alcalde republicà d'Alcoi mort a mans dels obrers revoltats en els fets del Petroli, dels quals potser caldrà parlar-ne algun dia.

Ja a cel obert, Lluis i Eli ens van il·lustrar sobre l'evolució artística dels diferents elements (el Modernisme i l'Art déco es troben molt ben representats, sobretot en els panteons de les families alcoianes benestants de principis del segle XX), el reflex de les diferents classes socials en els llocs, les tipologies i les preferències estètiques dels enterraments i, en suma, en van permetre conèixer altres aspectes i detalls, interessants i curiosos, d'un espai que --no ho negaré-- no puc dir que em resulte massa simpàtic; per bé que, fins i tot ací, hi ha vegades que l'enginy i la ironia troben un espai per a florir.

En resum, una visita diferent, però molt recomanable. O dues: si encara no coneixeu el blog de pons, no deixeu de passar-vos-en; segur que en sortireu més savis, més feliços i, fins i tot, més alts. Vaja, o això diuen.

Bones festes

Nadal, de nou. Inevitablement diferent, enguany, per a mi i per als meus; però Nadal, en tot cas. Així que em permetreu que, per aquesta vegada, prescindisca de reflexions, matissos i contradiccions, i em quede només, i més que mai, amb el desig: que passeu –que passem-- unes bones festes. Les millors, si pot ser.

Conte de Nadal (relats conjunts)

--Home, Vladimir i companyia, Salam aleikum! Sigueu benvinguts, com sempre, al meu humil negoci. No vos esperava hui, però ja sabeu que uns proveïdors tan fiables i competents com vosaltres sempre són ben rebuts. Digueu, que em porteu aquesta vegada?

--Salut també per tu, Abdal·là. Doncs el cas és que no pensàvem eixir a buscar esclaus aquests dies, però ves per on que fa unes nits se'ns va presentar en el campament aquest paio tan estrany, com sorgit del no-res, tot preguntant-nos si érem pastorets, i encara no havíem pogut reaccionar i va i comença a amollar-nos una xerrameca incomprensible sobre algú que acabava de nàixer no sé on, i que havíem d'estar molt contents per això i anar a adorar-lo i no sé quantes bajanades més... Sort va tindre que aquesta colla de salvatges anaven ja de vodka fins el cap i vaig poder controlar-los abans que el pelaren a cantalades.

--Hum... Home, un poc raret si que pareix, i els bojos no tenen ara mateix molta eixida en el mercat; però bé, me'l quede, que sempre hi ha algun comprador excèntric a qui li podria interessar... Vos va bé el preu de sempre?

--Per nosaltres, perfecte. Però ves alerta i lliga'l curt, no siga que quan comencen a créixer-li altra volta les ales que li vam tallar, pegue a fugir i et quedes sense ell...



Per a la proposta de desembre de Relats conjunts, a partir d'un quadre de Serguei V. Ivanov. I ara, si em disculpeu, he d'anar a que em psicoanalitzen...