Danys col·laterals

El 2 d'agost de 1990, Saddam Hussein, antic aliat de les potències occidentals, va envair i es va annexionar Kuwait, al qual considerava com a part del territori iraquià. La resposta a aquesta acció --motivada en última instància per la riquesa petroliera d'aquest petit territori-- va ser l'operació denominada "Tempesta del Desert", en la qual els nord-americans, liderant una coalició formada per una trentena de països, molts d'ells àrabs, van derrotar finalment l'exercit iraquià. El sultanat d'Oman va ser un d'aquests aliats, i va donar un suport rellevant a l'operació: les instal·lacions militars situades en l'illa d'Al Masirah, a prop de la costa oriental del país, van fer de base per a molts dels bombarders americans que van fustigar les forces iraquianes. Abans, però, va ser necessari ampliar aquestes instal·lacions, construïdes pels anglesos però transferides a la Força Aèria d'Oman el 1977, amb unes conseqüències imprevistes: la destrucció quasi completa de l'escull adjacent, i la conseqüent desaparició de la millor població coneguda d'un ciprèid pràcticament exclusiu d'aquesta zona: l'anomenada Barycypraea teulerei.

Imatge de World Register of Marine Species

Barycypraea teulerei és una interessant espècie, estretament emparentada amb la raríssima B. fultoni de l'Àfrica sud-oriental, que forma part d'un dels grups més primitius de porcellanes. Tot i que la seua àrea s'estendria per altres zones pròximes del Golf Pèrsic (i potser fins i tot més enllà), la pràctica totalitat dels exemplars coneguts --molts d'ells, recollits pels pilots i empleats de la RAF destinats en la base des de la seua construcció el 1930-- procedeixen d'Al Masirah, on s'hi trobava sense cap dubte la població més abundant de l'espècie. La destrucció del seu hàbitat --i la conseqüent desaparició de la població-- va estar precedida, però, per un curt període en el qual, abans que les màquines començaren la seua tasca, es van extraure milers d'exemplars: hom conta el cas d'un militar americà que va remetre als Estats Units un paquet amb tres-mil porcellanes. De fet, la major part dels exemplars que encara avui es poden trobar fàcilment en el mercat procedeixen d'aquell moment, tot donant lloc a una curiosa paradoxa: Barycypraea teulerei és avui una espècie habitual en les col·leccions i pot aconseguir-se a un preu relativament baix; però durant trenta anys, després de la destrucció de la població d'Al Masirah, ningú no ha pogut assegurar que quedara encara algun exemplar viu en algun lloc.

Afortunadament, des de fa només uns mesos, sabem que Barycypraea teulerei ha aconseguit sobreviure a la desfeta: l'any passat va publicar-se la primera evidència segura d'exemplars observats vius després de molts anys --la localitat no s'ha especificat, per evitar riscos-- i, si no es produeix cap altra catàstrofe, és molt probable que en un temps la supervivència de l'espècie estiga assegurada. Almenys, si finalment tot va com cal, aquesta curiosa i bellíssima porcellana no es comptarà entre les víctimes col·laterals d'una de les guerres més absurdes i immorals del segle XX, els efectes de la qual s'estenen fins avui; centenars de milers de persones, malauradament, no poden dir el mateix.









Acabe d'assabentar-me: fa només una estona, gràcies als feixistes que ens governen --i a molts altres feixistes que els donen suport per acció o per omissió-- Catalunya Ràdio i iCAT han deixat d'escoltar-se al País Valencià. Ha estat un colp --un més-- i estic trist, molt trist. Però també estic convençut que el genocidi cultural que estan tractant de dur a terme no tindrà èxit, que tard o d'hora aquest País que volen fer desaparèixer els posarà al lloc que mereixen, i que potser aquest moment està més prop del que ells es pensen: no ens ho posaran fàcil, però no ens faran callar. 

Anar tornant

Gener avança ràpid. Sant Antoni --un poc confós enguany, perquè es veu que li han canviat el porquet de sempre per un de vietnamita-- ha quedat ja enrere i, a falta dels Ports (que l'any que ve segur que si), ja ha anat bé voltar per la terreta i tornar a la Fireta de Muro, sobretot amb tan bona companyia com enguany. Júlia en compta ja dèsset, d'anys, i avança imparable cap al dret de vot. I els caragols, un darrere l'altre, han anat recuperant el lloc a les seues calaixeres, amb el nom actualitzat quan ha calgut i no poques determinacions revisades, que mai està de més mudar de parer si les circumstàncies ho exigeixen. Així que, temps passant i feines fetes, m'ha semblat que ja va sent hora que el blog comence a recuperar el ritme, que d'ací no res fem aniversari i fa un poc lleig que ens agafe, l'efemèrides, enmig de la indolència. I a més, massa silencis hem acumulat ja, a aquestes alçades de l'any, com per seguir sense dir res sobre tot allò que va esdevenint-se, siguen consellers jutjats, infantes imputades, ministres sinistres o, fins i tot i si m'apureu, monges amb sor(sic)presa. Anem tornant, doncs, però a poc a poc i sense pressa. El trellat, si de cas, ja anirà tornant també; però no promet res.

Històries de caragols

Probablement vos haureu adonat que, en el que portem de 2014, l'activitat del blog s'ha mantingut en nivells mínims, pràcticament testimonials. Però la causa, en aquest cas, no cal buscar-la en els maldecaps amb els que vaig acabar l'any passat, sinó en un altre capficament totalment diferent i molt més benigne: les festes passades, aprofitant un poc de temps lliure i com una forma també de mantindre el cap lliure d'altres (pre)ocupacions, vaig mamprendre la tasca --llargament posposada-- d'actualitzar i reorganitzar la meua col·lecció de conquilles, de la qual ja he parlat alguna altra vegada. Que no és que, en els últims temps, s'hi hagen afegit molts exemplars nous, perquè la veritat és que l'he tinguda, també, bastant abandonada; però sempre hi ha novetats nomenclaturals a tindre en compte, espècies que s'acaben de descriure o idees per millorar-ne l'organització i, sobretot, per garantir que, encara que alguna incidència traga les conquilles de les seues caixetes, podré seguir associant cada exemplar amb les seues dades de procedència i determinació.

Així que ací em teniu, des de fa uns dies, amb la casa plena de caixes i caixons escampats, descuidant altres ocupacions i aprofitant cada estona lliure per anar corregint els noms que s'han quedat obsolets (tot el que fins fa poc era el gènere Conus, per exemple, s'ha desagregat en un muntó de gèneres nous) i posant-me al corrent de les espècies que s'han descrit últimament en els grups que més m'interessen. Tot i que poc a poc la feina va avançant, diria que en tinc encara per uns quants dies; però ja sabeu, també, que amb freqüència els meus caragolets tenen històries interessants que contar, així que és molt probable que alguna d'elles acabe, més prompte que tard, en aquestes planes. I de fet, no puc resistir-me a avançar-ne una: entre les espècies de ciprèids descrites recentment hi ha una petita conquilla denominada Bistolida nanostraca, òbviament absent encara de la meua col·lecció, que només es troba en uns atols situats en l'Oceà Índic que s'anomenen... Cargados Carajos. Ja em direu si, amb aquest nom, no ha d'haver-hi al darrera una història que valga la pena esbrinar. Però millor la deixe per quan tots els caragols estiguen, de nou, al seu lloc; no siga cosa que acabem, ells i jo, al carrer....

Lluny

No és excepcional que, mirant cap al nord des dels alts de Mariola, es puga albirar en l'horitzó la característica silueta del Penyagolosa; però crec que poques voltes --avantatges dels ponents d'aquests últims dies-- l'he arribat a distingir amb tanta claredat com aquest matí, des del Portín d'Alfafara. Deixem-ho, si vos sembla, com un propòsit per a l'any nou: mirar, sempre, un poc més lluny; encara que no sempre es veja clar.

Vaig tancar l'any a Mariola, i a Mariola he volgut començar-lo, tot i que amb un poc de retard perquè he necessitat uns quants dies --potser més dels que pensava-- per treure del cap i de les espardenyes tota la pols i el fang del 2013. Però s'acaben les Festes, torna la seguida i, ara si, comença l'any i seguim camí, amb les espardenyes netes i els horitzons oberts. Ja aniran embrutant-se, unes i altres, però tornarem a netejar-los. Tantes voltes com calga.

Tradicional(ment)

La pujada d'ahir --muntanyenca i festiva-- a Montcabrer per tal d'acomiadar l'any ha estat una de les poques tradicions nadalenques (o perinadalenques, si ho preferiu) que han pogut resistir, enguany, el pas del temps i el pes de les circumstàncies. Em va agradar, en tot cas, retrobar amics i coneguts als quals feia temps que no veia, i a molts dels quals és molt probable que no veja fins l'any que ve, quan és també probable que alguns dels costums i els usatges dels quals hem hagut de prescindir aquest Nadal resorgisquen adaptats a unes noves condicions; o potser seran substituïts per uns altres diferents, però que acabarem fent també nostres, que ja ho deia Fuster: "totes les tradicions, en el seu principi, són novetats, i les novetats no són mai massa encantadores". Pel moment, he decidit prescindir també d'una tradició curta però arrelada d'aquest blog, i no esperaré fins demà per desitjar, als mallorquins i mallorquines, que tingueu una bona Diada; i a tots, que 2014 siga --no demane gran cosa-- un any que pague la pena recordar. Feliç any nou!

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu, 

caminar sense crosses, 

fer l'amor sense haver de demanar permisos, 

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d'estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa: 

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, 

escriure sense crosses, 

caminar sense haver de demanar permisos, 

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol