A mig aire de la serra

"Llençols grisos de gebre

cobrien els bancals dels ametllers,

però les pluges van venir com màscares

i l’herba va esborrar els miralls del fred.

L’aire càlid als ulls de l’hivern

començava a mentir a les ales grises

d’ocells erràtics dins els arbres nus.

En una sola nit de tebiesa

amb la fosca d’imatges al mirall

es van obrir les flors dels ametllers.

Tu també vas venir en un temps de fred

i soledat: l’amor va ser un oratge

damunt del gebre gris. Flors oblidades

escampaven perfum de primavera

en els àmbits glaçats, càlida neu

d’efímeres flors blanques. Amb tristesa

les recordo a l’hivern

que en una sola nit les va glaçar."

                                Joan Margarit, "Flors blanques en la boira"

.

He de confessar, no sense recança, que és molt poc el que conec de Margarit. Però hi posaré prompte remei, sense cap dubte, perquè alguns dels poemes que he llegit ací i allà arran de la seua mort recent, m'han resultat propers i colpidors. Així que, tot i que ja es veu que aquesta nota havia nascut amb intencions obertament maragallianes, em permetreu que canvie, de poema i de poeta, només per deixar dit que un any més, els ametlers --aquells que sobreviuen, malgrat tot, a la seua pròpia i devastadora pandèmia-- han tornat a florir a les serres i valls que tinc per meues.  I que a ma mare, que ahir va fer un any que ens va deixar, li agradaven molt, també, les seues flors, encara que feia ja molt de temps que no podia dir-nos-ho. 

 

D'amors i tempestes

"S'aturen a la vora del camí. La Margaret té fred. Queda absorta en la contemplació de l'aiguamoll. A la llunyania, les aigües espurnejants del braç de mar continuen el seu treball de sapa, excavant la badia, pacientment, mentre esperen poder connectar-se amb el mar del Nord. Aquell dia, quan cedeixin els últims metres, Skallingen es convertirà en una illa. Amb les espatlles endavant i les mans entaforades a les butxaques, la Margaret es balanceja a poc a poc d'una cama a una altra. En Marc voldria abraçar-la, escalfar-la. Però té la mirada extraviada. No sap per on l'ha d'anar a buscar per fer-la tornar. Els separa un fossar. Ample, profund, de les dimensions del que va ser la seua intimitat. El que la memòria oblida, el cos ho recorda. Allà on la consciència amaga, on la voluntat alça una barrera, el cos reacciona lliurement, interfereix, imposa les seues normes, tot el cos d'en Marc es revolta, en la continuïtat de tot el que van viure, en la negació del temps que ha passat, com si les condicions no haguessin canviat, com si no s'hagués trencat res. Tornen a caminar."

Élisabeth Filhol, Doggerland 

Reconec que el vaig triar bàsicament pel títol, tot i saber per sinopsis i ressenyes que anava a llegir una novel·la que parlava, sobre tot, de persones i les seues relacions, i en la que allò que ara s'anomena Doggerland --aquella terra europea que, fa sis mil anys, va desaparèixer sota les aigües del mar del Nord i que em resulta, per ella mateixa, tan fascinant-- no era més que un pretext, un escenari sobre el qual l'autora basteix, amb un estil brillant, dens i a estones un poc feixuc, la seua història. La de dos antics amants, vinculats tots dos i per raons diferents a la terra enfonsada, que es retroben una vida després enmig d'una violenta tempesta que evoca la gran inundació prehistòrica que va acabar dibuixant l'Europa que ara coneixem. Amb un ritme al què potser li falta, per al meu gust, un poc de vivesa, no m'han destorbat gens les pinzellades tècniques (sobre meteorologia, geologia o arqueologia, per exemple, però també sobre l'escalfament global o la indústria petroliera) que Filhol va deixant caure mentre dibuixa amb paciència els perfils --antagònics, en molts aspectes-- dels personatges i prepara el terreny per al seu retrobament. Així és que hi vaig entrar, bàsicament, pel títol i pel que significa, però he eixit amb la sensació d'haver llegit un bon llibre, amb un estil personal i consistent, i que més d'una volta m'ha fet alçar els ulls i fer-ne una pensada... "Pots canviar de feina, o comprometre't en la defensa d'una causa, o fins i tot exiliar-te a l'altra part del món. Però els problemes t'acompanyen com polissons si has fugit d'una part de tu, i t'asseguro que als tròpics la melancolia és molt pitjor que una depressió en ple mar del Nord. Almenys aquí un cop de vent s'ho emporta tot". O quasi tot, afegiria jo. 

Com he dit (i com probablement sabeu), Doggerland és el nom que rep un extens territori actualment submergit que, en un període comprés aproximadament entre fa 10.000 i 6.000 anys, i a causa tant del desgel gradual dels casquets glaciars com de fenòmens catastròfics com el tsunami d'Storegga, va acabar desapareixent sota les aigües del mar del Nord, trencant el contacte entre el continent i les Illes Britàniques i desplaçant als pobles de caçadors-recol·lectors mesolítics que hi vivien. Un tema, ja ho he dit també, que trobe fascinant, sobre el qual s'està investigant activament --amb el canvi climàtic de fons-- i del que hom pot trobar abundant informació a la xarxa, tant de caràcter divulgatiu (com aquesta de National Geographic de la qual he manllevat la imatge de dalt) com més especialitzada. 

Xillibre

Durant els segles VIII i IX, els grups tribals amazics que, d'ençà de la conquesta musulmana de la Península, s'havien establert a les àrees muntanyenques del sud de València (la Yibâl Balansiya de les fonts andalusines) van mantindre una resistència activa als intents de control del territori per part dels emirs omeies de Còrdova. Les dificultats d'accés i l'accidentada topografia de la zona --reforçada, en alguns casos, amb precàries fortificacions d'estructura senzilla i ús aparentment temporal, a les quals el bon amic Josep Torró s'hi refereix precisament com els husun de la dissidència-- van facilitar que aquesta situació es prolongara fins al primer terç del segle X, quan les campanyes militars d'Abd-ar-Rahman III sobre els grups rebels de Xarq al-Àndalus van aconseguir que l'incipient califat cordovès imposara finalment el seu control sobre el conjunt del País.

El Xillibre o Gelibre, també anomenat Almiserà (o Miserà) pel pla que s'obre als seus peus, és un abrupte tossal de 756 m d'altitud, situat a l'extrem oriental de l'alineació muntanyenca que delimita pel sud la Vall de Gallinera, i al cim del qual hi ha les restes d'un dels escassíssims testimonis arqueològics d'aquest moment històric. Tot i que lamentablement assolats per la instal·lació, a principis dels anys vuitanta del segle passat, d'uns repetidors de televisió i d'una caseta de vigilància d'incendis forestals, al replà superior de la muntanya són encara perceptibles les traces del que va ser un extraordinari fortí de planta rectangular, amb murs de pedra en sec reforçats per bastions i torres circulars en els seus vèrtexs, d'una estructura i tipologia que recorda les fortaleses omeies de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica. La vinculació entre aquesta original construcció militar, d'ús probablement limitat en el temps, i les campanyes dutes a terme per Abd-ar-Rahman III contra els dissidents amazics entre el 924 i el 928, va ser establerta per André Bazzana, qui va excavar les restes en 1985 i 1986. A hores d'ara, el contorn de torres, murs i bastions del recinte, parcialment consolidat amb formigó, es pot resseguir encara entre les edificacions modernes com a testimoni no solament de l'època en què va ser bastit, sinó també d'una altra, molt posterior i que voldria creure definitivament superada, que no es caracteritza precisament pel seu respecte per la Història i els seus vestigis.

Dalt, plànol del fortí del Xillibre, de la pàgina lavalldegallinera. Baix, imatges aèries del cim el 1956 i a hores d'ara.

Feia molt de temps que no pujava al Xillibre, i he de reconèixer que mai no ho havia fet pel seu vessant nord, malgrat que des de l'immediat poblet de l'Atzúbia hi ha no poques sendes, totes elles de bona traça i senyalització escaient, que s'hi enfilen pels empinats vessants de la muntanya en direcció a les valls veïnes d'Alcalà i Ebo. Per això, en aquesta ocasió, vam escollir l'evocadora senda empedrada de l'Asmaita (o Esmeita), que porta des del poble fins al Pla d'Almiserà, a peus del pic, amb tornada per la denominada Costera de les Gralles i el sempre destacable Castell de Gallinera. Poques flors, encara, en unes ombries a les què els falten unes setmanes per a lluir amb tot l'esplendor l'excepcional diversitat vegetal que alberguen; però perspectives extraordinàries, com sempre i pertot, al llarg del camí i des del capdamunt de la muntanya: mar, marjal, serres i valls en la rodalia més immediata, però amb vistes que s'allargaven en la distància fins a Eivissa i inclús Penyagolosa... No sorprèn, del cim estant, que els exèrcits dels omeies l'escolliren com a punt de control i observació. Però tampoc que els orgullosos amazics de la muntanya hi pogueren persistir llargament en la seua obstinada dissidència, ni que al-Azraq, segles després, s'afermara en aquesta mateixa geografia per fer front durant un temps a la irresistible embranzida dels feudals; però aquesta és, com se sol dir, una altra història. 

Espectres i glòries

Vaig pensar en ell l'altre dia mentre caminava entre les boires mariolenques, tot i que les condicions en aquell moment (amb núvols de sobra però amb el sol de cara) no eren les adequades per a què s'hi manifestara. Però si que ho va fer, uns mesos abans, en un esplèndid recorregut per la Mola de Cortes: en arribar a l'altura del Pino de la Cortada, abocats a les cingleres que es desplomen sobre l'abrupta vall del Xúquer i poc després de superar la densa nuvolada que la cobria, un vistós i evocador espectre de Brocken va voler comparèixer davant de nosaltres per fer encara més memorable una caminada que, llavors encara no ho sospitàvem, seria de les últimes abans de que la pandèmia ho trasbalsara tot.

L’anomenat espectre de Brocken és, com sabeu, un efecte òptic que es produeix quan l’ombra de l’observador, que ha de tindre el sol a la seua esquena, es projecta sobre una superfície de boira o núvols situada a una cota inferior, la qual cosa dona lloc a una imatge distorsionada (de vegades, de gran mida) envoltada per anells acolorits. Popularment atribuït a forces sobrenaturals, el fenomen va ser descrit i explicat científicament per primera vegada el 1780 per Johann Silberschlag al pic que li dona nom, cim culminant de les muntanyes Harz, a Saxonia-Anhalt; el Brocken (o Blocksberg) és, de fet, una zona associada des d’antic amb les bruixes i els aquelarres, i Goethe hi situa la celebració de la famosa nit de Walpurguis a la qual assisteixen Faust i Mefistòfil. Entre els muntanyencs, és molt conegut el relat clàssic d’Edward Whymper sobre la primera ascensió al Matterhorn el 1865: en el descens des del cim, la cordada va patir un accident que va costar la vida a quatre dels seus set membres. Poc després de la tragèdia, els tres supervivents van veure l'espectre, que Whymper va associar amb el que acabava de succeir i que descriu com “algo maravilloso y terrible, único en mi experiencia y mucho más impresionante de cuanto pueda decirse, por el momento en que sobrevenía”.

Quant a l'efecte que vam poder veure –i fotografiar-- aquell dia a la Mola de Cortes, diria que, parlant amb propietat, només va ser una part de l’espectre: la que correspon precisament als abans esmentats anells de colors, i que de fet rep el nom específic de glòria o anthelion. Com es veu a les imatges, les nostres ombres (n’erem tres, i el pi quatre) no mostren la inquietant i fantasmagòrica distorsió que va donar lloc a la llegenda, probablement perquè la capa superior de la boira es trobava ja massa allunyada de nosaltres quan els raigs del sol van començar a incidir amb l'angle oportú. En canvi, sí que són clarament visibles les glorioses aureoles que emmarcaven cadascuna de les ombres, i totes elles en conjunt. No deixa de ser, en tot cas, una qüestió de matisos: ja fóra glòria o espectre allò que vam veure --no tothom s’hi posa d’acord sobre la relació entre tots dos fenòmens-- no hi ha dubte que el seu efecte és, com a mínim, sorprenent, i la seua aparició un succeït digne de recordar. De les bruixes, si n'hi havia, no en vam tindre cap notícia.

Balanç de danys

Han passat ja unes setmanes des de les gelades de principis de gener i, després d'un temps prudencial per donar temps a eventuals (i habituals) recuperacions, aquest cap de setmana tocava recompte de baixes i reparació de danys entre les sofertes plantes amb les que compartim pati. Cal dir que, en general, aquesta volta ha estat ben poca cosa si es compara amb els efectes quasi catastròfics d'altres fredorades anteriors; ni va gelar tant (amb prou feines baixàrem dels quatre sota zero) ni ens va agafar d'improvís, amb la qual cosa vam poder posar a cobert molts cossiols i protegir precàriament algunes altres plantes que tinc com a especialment sensibles. Afortunadament, tampoc aquelles que no admeten aquestes proteccions semblen haver patit danys remarcables. La llimera i el taronger, per exemple, però també un dels cactus que hi viuen des de fa ja molts anys i que, com es veu a la imatge de dalt, fa de mal resguardar per grandària, hàbit i ubicació. Respon al nom científic de Selenicereus hamatus, i a banda de la seua remarcable capacitat per sobreposar-se a les inclemències (no solament les gelades: em consta per experiència la seua extraordinària resistència a la sequera), destaca per ser una espècie epífita i enfiladissa les tiges de la qual poden arribar a assolir, en les selves mexicanes de les què sembla ser originari, fins a dotze metres de longitud; a casa, a falta d'arbres pròxims sobre els que créixer, s'enfila paret amunt fins que troba un punt de suport adequat per deixar-se penjar. 

Detall de la tija, amb els característics apèndixs en forma d'ham
que l'ajuden a enfilar-se i que justifiquen el seu èpitet específic

Encara que els ciris de la lluna (que això és el que significa l'epitet genèric Selenicereus, probablement a causa de la seua floració nocturna) no són ni de bon tros els únics representants de les cactàcies que creixen al pati, reconec que em resulten especialment simpàtics, tot i que no sabria dir exactament perquè. Per la seua contrastada capacitat per resistir i sobreposar-se a les condicions adverses, probablement, i per la facilitat amb que es propaguen només amb plantar un fragment de la tija. Però també pel seu aspecte malgirbat i extravagant, que contrasta amb l’harmònica elegància de la majoria dels seus congèneres i que li dona un aire –o així m’ho sembla a mi—despreocupat, rebel i un poc murri. Llàstima que, almenys a casa, siga difícil gaudir de les seues vistoses flors, absents fins a la data; potser els nostres hiverns no són suficients per a matar-la, però algun efecte deuen de tindre en una espècie, com aquesta, d'origen tropical. Un petit inconvenient, en tot cas, fàcilment excusable davant la resta d'avantatges que presenta. I a més, no punxa.

Dalt, els dos extrems del degà dels Selenicereus del pati. Baix, la flor de l'espècie, de la xarxa

Li deia fa poc a l'il·lustre Pons que l'hivern no és la millor època per parlar de plantes en un blog, però aquest cap de setmana m'he posat a remenar pel pati i mira, açò és el que ha eixit. I encara he tingut temps de fer una volteta per la serra i trobar les primeres abelleres fosques (en sentit ampli) de la temporada. O siga, que si més prompte ho dic...