Ara i sempre

Feia temps --des de bastant abans de l'obligada pausa pandèmica-- que no em deixava caure per cap manifestació. Però aquesta vegada, sense saber molt bé per què, vaig estar convençut des del primer moment que calia anar-hi. Potser per Fuster, de qui no vaig poder escoltar en directe aquell discurs, també a Castelló, el 1982, però a qui dec molt del que pense sobre allò que som i el que podríem arribar a ser. O bé pel risc evident de que aquells que diuen estimar-se aquesta terra però només actuen pel seu propi benefici acaben una volta més amb els minsos avanços (molts menys i en molts menys aspectes del que voldria, però avanços al remat) que els valencians i valencianes hem pogut assolir els últims anys. O simplement, perquè m'abellia tornar a ser una veu més, entre moltes altres, cridant que el País Valencià segueix ben viu i actiu, decidit a seguir avançant malgrat tots els entrebancs, els riscos, els càlculs i els oportunismes. I és cert que m'hauria agradat que haguérem estat molta més gent, ahir, als carrers de Castelló, però les hores de viatge van pagar de llarg la pena: per retrobar a vells amics a qui feia temps que no veia, per l'emoció de tornar a veure les muixerangues aixecant-se; però sobretot, per la sensació de que tot i que tenim encara per davant un llarg camí, res ni ningú podrà acabar amb la nostra ferma voluntat de seguir fent-lo. Ara i sempre. 

De rambla a riu

Si preguntàreu, a alguna persona de la zona, sobre el lloc on naix el riu Vinalopó  --un dels tres corrents fluvials principals, junt amb el Clariano i el riu d'Alcoi, que tenen la capçalera de les seues conques en la important unitat  hidrogeològica que constitueix la serra de Mariola-- allò més probable és que vos dirigira a l'encisador enclavament de la Font de la Coveta. En aquest punt, un brollador que naix de l'escletxa de la roca alimenta amb un cabal variable però permanent el llit del riu, que a partir d'ací discorre, flanquejat a trams per un dens bosc de ribera, a través d'un pintoresc recorregut entre tolls i salts i en el qual sovintegen també els testimonis dels antics aprofitaments agrícoles i fabrils tan habituals en aquestes comarques. Però tampoc no seria estrany que vos parlaren d'un indret anomenat Els Brulls, un paratge situat uns pocs centenars de metres aigües amunt, als peus de l'antic castell del Vinalopó que probablement va donar nom al mateix riu, i que tret dels períodes més eixuts sol ser el punt on el cabal, magre encara, comença a discórrer de forma permanent llit avall gràcies a l'aigua que brolla --d'ahi el nom-- des del fons pedregós de la mateixa llera.

Des dels Brulls cap amunt, i fins el punt on assoleix el seu límit superior, el caixer només porta aigua de forma ocasional, sobretot després de fortes pluges, i per això se'l sol conèixer com a Rambla del Vinalopó o de Mariola, el llit de la qual travessa un dels sectors més singulars d'aquesta serra. En aquesta part de la muntanya, la volta del potent anticlinal que la conforma va acabar cedint a les forces tectòniques per donar lloc, en esfondrar-se, a una àmplia vall vorejada a nord i sud per llomes i relleus arbrats, i ocupada des d'antic per masos i conreus que configuren, junt amb les clapes de pineda i carrascar, un paisatge amable i divers que contrasta amb l'abrupta Mariola de cims elevats i pendents vertiginoses que s'aboca, cap a l'est, sobre la vall del riu d'Alcoi. Al fons de la valleta, la rambla va ascendint suaument cap a la seua capçalera, situada al denominat Pla de Bodí, als peus del mas del mateix nom; tot i que el pla, com la immediata Foia del Bovalar, s'hi troben ocupades a hores d'ara per extenses àrees de cultiu, és encara possible resseguir entre els bancals els regalls i escorrentius que, a partir de les fonts i els brolladors que sovintegen a la zona, acabaran confluint poc després per donar lloc al llit principal.

Amb tot el que s'ha dit, convindreu que no calen massa excuses per a recórrer els vells caminals que travessen aquests paratges. Però per si en feren falta, aquesta volta teníem un parell de bons motius per a afegir. Per una banda, i en haver vist fa uns dies que la Rambla, poc més amunt dels Brulls i a l'altura de la casa que porta el mateix nom, baixava amb bona cosa d'aigua, teníem certa curiositat per comprovar fins a quina altura del seu llit es mantenia un cabal significatiu després de les últimes i generoses pluges. I per una altra, és precisament als peus dels turons que envolten la vall on apareixen algunes de les orquídies més boniques i interessants de les que es fan a la muntanya, la majoria d'elles en flor en aquestes dates. Quant al primer, val a dir --i no recorde haver-ho vist massa vegades-- que l'aigua no solament començava a regallar, esgolant-se entre els bancals, des de la mateixa capçalera, sinó que els barrancs i rierols que hi menen baixaven també ben animats. I quant a les segones, quasi que em remetré a les imatges que vam anar prenent al llarg del dia. Flors i aigua, doncs, una volta més aquesta primavera extraordinària; i més dies que tinguérem per tant com hi ha per veure, que açò no ha fet més que començar...

Me n'adone, després d'haver caminat aquest cap de setmana passat a vora rambla, que fa també prou temps que no m'acoste al tram on el Vinalopó comença a fer de riu; faig propòsit de fer-ho, i de parlar-ne, tan prompte com trobe un moment, perquè també ha de pagar la pena veure'l amb tota l'aigua que ha caigut. I quant a les orquídies, allò que buscàvem sobretot eren les bellíssimes papilionàcies i les singulars purpúries, i ja veieu que l'objectiu es va complir a bastament; les abelleres (grogues, blaves i becades), els homenets i els curraians ens van anar eixint al pas per completar, al remat, un matí magnífic. 

 

Les abelletes de Cavanilles

Tot i que molt menys coneguda, entre el públic general, que les seues famoses “Observaciones” (el professor López Piñero se’n lamentava de veure’l amb freqüència reduït a “una especie de excursionista por tierras valencianas”), l’obra botànica d’Antoni Josep Cavanilles assoleix una rellevància fonamental que fa d’ell un dels científics més importants que han donat aquestes terres, hereu d’una tradició que es remunta segles enrere amb figures com Joan Plaça o Pere Jaume Esteve. Ja fora a partir de les seues pròpies recol·leccions, com sobre materials procedents de diverses expedicions científiques al continent americà, Cavanilles va descriure, seguint la metodologia linneana introduïda a Espanya des de mitjans del segle XVIII, centenars de gèneres i espècies de plantes, la majoria de les quals hi figuren en la seua obra "Icones et Descriptiones Plantarum", escrita en llatí i de la qual se’n van publicar sis volums entre 1791 i 1806, dos anys després de la mort del prevere.

En els diferents volums de les “Icones” s’hi inclou la descripció de set-centes dotze espècies diferents, la majoria d’elles acompanyades, a més de la preceptiva descripció, d’una làmina que il·lustra els detalls de cada planta. Com s’ha dit, una part significativa d’aquests taxons --fins a 162, tot i que molts d’ells han canviat posteriorment de rang taxonòmic o han estat recombinats a uns altres gèneres-- corresponen a plantes recol·lectades pel botànic al llarg dels seus viatges pel territori valencià, d’algunes zones del qual l’obra incorpora també referències específiques. Al volum II, per exemple, s’hi inclouen, entre d’altres, descripcions breus però detallades de les serres d’Énguera (“De Montibus Enguerinis”), Mariola, Aitana i la Serralada Ibèrica (“De Orospeda, Aytana et Idubeda”) o de la Vall d’Albaida (“Albaydae Vallis descriptio physica”), en les que a més de diverses consideracions de caire geogràfic, s’hi sol incloure una referència a les plantes més destacades que poden trobar-se a cada zona.

He recuperat la còpia que tinc per casa de les “Icones” en recordar que una de les orquídies més habituals en aquestes dates per les serres que freqüente, la denominada abellera groga, és precisament una de les espècies descrites per Cavanilles en aquesta obra: explica el botànic que la va trobar en llocs humits i ombrívols a prop d’Albaida (“in humidis umbrosis prope Albaydae oppidum”) i, sobretot, al peu d’un turó a prop del naixement de la font (“praesertim ad collis radicem iuxta fontis originem”), on també va descobrir --i descriure-- l’abellera becada, i després d’assenyalar que floreix entre març i abril, indica que és coneguda al país com abelletes grogues (“id est apes luteae”). I tampoc és que al remat siga massa rellevant, però el fet que fóra presentada al món, per part d'un preeminent botànic valencià, a partir d'exemplars recollits a les veïnes terres albaidines, no deixa de ser un motiu més, a banda de la seua innegable bellesa, per a que em semble una planta especialment apreciable. I fotogènica, també. 

He de dir-ho: les paraules entusiastes de Cavanilles, al prefaci d'aquest mateix volum segon de la seua obra, en parlar de la seua terra ("La bellesa dels turons, la fertilitat dels camps, els fruits eterns, les fonts més clares, l'aire saludable i l'abundància de totes les coses per a la vida i l'entreteniment, commou tant als visitants que exalten una província digna de lloança amb els més alts elogis") ben bé podrien servir, a hores d'ara, com a motiu per a una campanya turística; molt millor, al meu parer i amb tots els respectes, que això de Lope de Vega, que ho trobe un poc forçat... 

25 d'abril

Enguany el calendari ha caigut així i caldrà esperar fins el pròxim 7 de maig per dir-ho ben fort als carrers de Castelló, i espere poder ser-hi per a veure-ho i per a viure-ho. Però la data és hui, i ja sabeu que encara que siga a hora horada, la Línia no sol ser de deixar passar aquestes coses, així que queda dit, un 25 d'abril més: pel País Valencià, ara i sempre, feliç Diada.

Imatge de la xarxa

Són, crec haver-ho dit ja alguna volta, casualitats del calendari alcoià, però no deixa de ser curiós que ahir estiguérem rememorant, entre trons i fum i pólvora, la conquesta que ens va fer nàixer com a poble, i només un dia després recordem una altra batalla que a punt va estar, als valencians i valencianes, d'esborrar-nos per sempre de la Història...  Del record de la segona ja en parlarem, si no passa res, en un parell de setmanes. I de la primera, ho deixaré en que vaig tornar a gaudir del Dia dels Trons --el meu preferit, i no és tampoc la primera volta que ho dic-- tant com es pot fer sense un trabuc a les mans; potser que m'ho hauré de tornar a plantejar...

 

Colors de festa

Amb enyors inevitables perquè hi ha absències que pesen encara més en dies com aquests que vam compartir tantes vegades, però també amb la immensa alegria de retrobar-nos, una pandèmia després, amb tot allò que fa que, per a molts de nosaltres i malgrat tot allò que encara queda per fer, aquestes festes siguen molt més que unes festes, i no em feu explicar-ho amb paraules perquè realment no sabria com dir-ho sense haver de recórrer a un rastre de tòpics... Ahir les Entrades, hui el dia del Patró (feliç Diada!), aquests dies, com cantava l’Ovidi, ballen colors de festa al meu poble Alcoi, i els vivim i els viurem amb enyors i alegria i músiques i focs, com pertoca a unes festes que són més que unes festes perquè mouen i remouen emocions que costen d’explicar, com tantes altres coses que van directes al cor. O que venen des d’ell, que ve a ser el mateix.