Dempeus

Tot i que amb certa controvèrsia, hom sol considerar a Ned (Edward) Maddrell, un pescador de l'Illa de Man, com l'últim parlant nadiu de gaèlic manx. Amb la seua mort el desembre de 1974, als noranta-set anys d’edat, aquesta llengua celta estretament emparentada amb l'irlandés i el gaèlic escocés va passar a considerar-se com a extinta, per bé que ja en aquell moment algunes persones, amb el suport d’entitats compromeses amb la llengua i la cultura locals, havien començat a ensenyar-la a les escoles a partir dels enregistraments que s'havien anat recollint des de mitjans del segle XX. A hores d'ara, el manx --classificat actualment per la UNESCO com a críticament amenaçat-- és parlat com a segona llengua per poc més de dues mil persones (un 2,6 % de la població de l’illa), s’hi considera com a llengua oficial juntament amb l'anglès, i s’utilitza de forma general a la senyalització i almenys en alguns documents del govern. Per contra, la seua presència als mitjans de comunicació és pràcticament testimonial, i pel moment només s’ensenya a una petita part dels centres educatius del país.

La història de la desaparició i el posterior ressorgiment --incipient encara, però aparentment decidit-- de la llengua pròpia és sense dubte una de les causes principals del meu ja antic interès per conèixer Ellan Vannin, però no és en absolut l'única. Deixant de banda allò de les carreres de motos i la fiscalitat notablement laxa, temes que no figuren ara com ara entre les meues prioritats, podria esmentar la meua curiositat pel peculiar estatus polític de l'illa, dependència de la Corona Britànica que no forma part del Regne Unit; la singularitat del seu autogovern, amb un òrgan legislatiu (el Tinvaal o Tynwald) format per dues càmeres i considerat com el parlament amb existència continua més antic del món; els nombrosos elements que configuren un patrimoni històric i natural certament remarcable, i fins i tot la seua heràldica distintiva i un poc xocant. Motius més que suficients, des del meu punt de vista, per justificar el desig d’una visita que s’ha fet esperar, però que finalment hem pogut complir fa només uns dies. I amb molt bona companyia, perquè a més de l'amic Rafa Enguix, company habitual en aquestes escapades, també hem pogut comptar en aquesta ocasió --i tan de bo que no siga l'última-- amb Francesc Gisbert, que a més de moltes altres coses, de llengües amenaçades en sap bona cosa. Tot plegat, un parèntesi curt però ben aprofitat --l’illa, amb una superfície pràcticament idèntica a la d’Eivissa i ben comunicada internament, és pot recórrer de cantó a cantó sense cap dificultat-- mentre arriben unes vacances que encara hauran d’esperar unes setmanes, i que em tem que tindran també enguany un caràcter marcadament viatger. I quant a aquest, a falta de dir alguna cosa més concreta en un altre moment, ho deixarem en que ha pagat sobradament la pena conèixer un poc millor un país que ha fet de la resistència un dels seus trets essencials: “Quocunque Jeceris Stabit” (“Onsevulga que el llances es mantindrà dempeus”), diu el seu lema, i sembla decidit a demostrar-ho.

Entre aquesta entrada i l’anterior ha transcorregut pràcticament un mes complet, el de juliol, que com veieu pot considerar-se en blanc a efectes del blog. I he de dir, a poc que hi pense, que no ha estat en aquest cas per falta de temes sobre els quals escriure, sinó perquè molts d’ells --la majoria, de fet--em posen de tan mal humor i em fan sentir tan impotent que cada volta que m’he enfrontat a la pantalla amb la voluntat de dir alguna cosa sobre ells he acabat per deixar-ho córrer. Què dir, que no haja estat dit ja, sobre l’inqualificable genocidi dels palestins a Gaza, la misèria moral de Mazón i els seus acòlits, la falta de pudor d’un supremacisme castellà cada volta més envalentit o la revitalitzada ofensiva contra el valencià --amb alguna complicitat ignominiosa-- per part de la dreta extrema i l’extrema dreta, per esmentar només alguns dels temes que m’amoïnen? Crec que hauria de pensar-ho amb un poc més de calma, però potser és aquesta sensació --que ja hi ha massa gent dient coses i expressant opinions tan prescindibles, com a mínim, com la meua-- la què ha fet que, a diferència d’unes altres èpoques de la línia, faça ja algun temps que allò que escric ací té a veure sobretot amb el que faig i no –o no molt—amb el que pense. O potser és, simplement, que fa molta calor, estic cansat i necessite unes vacances...

De dalt a baix: l'original bandera de Man amb la característica trisquela; l'illa d'Yn Cholloo (Calf of Man);
castell de Balley Chashtal (Castletown); Cronk-y-Keeillown (Tynwald Hill); far de Maghal (Maughold);
tombes neolítiques de Cashtal yn Ard; cim de l'Sniaull (Snaefell), la muntanya més alta de l'illa amb 621 m;
bosc de Ballaglass Glen; casa tradicional a Creneash; escut a l'edifici del Tinvaal, a Doolish (Douglas);
foca grisa a Yn Cheyllys (Calf Sound); Loch Promenade a Doolish; i una ovella de la raça Loaghtan Manx,
amb les quatre banyes --fins a sis, de vegades-- característiques.

A casa

Tenint en compte què han hagut de passar quasi vint-i-sis anys --els que fa que vivim a la casa a la què va arribar amb nosaltres-- fins que s’ha decidit finalment a florir, no sembla exagerat dir que el Selenicereus hamatus del nostre pati s’ho ha agafat realment amb calma. Fa algun temps vaig parlar d’ell ací mateix a tall sobretot de la seua resistència, però també hi apuntava les meues limitades esperances d’arribar a veure a casa les seues esplèndides i efímeres flors nocturnes; suposició errada, doncs, perquè fa algunes setmanes ens va sorprendre descobrir-li, en una de les tiges que pengen sobre el pati, tres ufanosos capolls el primer dels quals va esclatar finalment fa unes poques nits. En tindre un poc més de temps cercaré alguna informació complementària d’aquest curiós cactus mexicà, en especial sobre les condicions sota les quals floreix a les nostres latituds, a les què per cert acaba de ser reportada per primera volta com a escapada de cultiu. Però pel moment, em limitaré a deixar constància de què, quasi vint-i-set anys després d’haver-lo plantat i sense que puga atribuir-ho per ara a cap motiu concret, aquests dies --aquestes nits, de fet-- hem pogut veure a casa, durant unes poques hores, les flors obertes del Selenicereus. I que això de anomenar-lo “reina de la nit” potser sona d’entrada un poquet cursi, però que si ho pense bé tampoc no desdiu massa.

Entre les calorades, les ganes de vacances i el penosíssim panorama polític, per dir-li d’alguna forma, que entre uns i altres --inútils, corruptes, renegats i malparits en general-- s’han entestat en convertir en paisatge habitual, em costa especialment trencar l’ensopiment físic i mental per veure de posar-me a escriure alguna cosa amb un mínim trellat. No és estrany, per això, que en dates com aquestes se’m revifen inevitablement les ganes de llegir, i ja va bé que siga així perquè la llista de pendents és encara significativa i per sort no falten a casa racons (i moments) especialment escaients per a aquesta sempre recomanable ocupació. I al remat, a banda d’ajudar a fer més passadora la calor i l’espera de vacances, llegir (i rellegir) no deixa de ser també una forma de fer front a tots aquells, malauradament cada volta més i més presents, que l’únic que esperen dels llibres és que cremen bé...

Imatge de la xarxa 

  

Programa d'actes

Estic convençut de què es tracta d’una altra manifestació de la coneguda síndrome de tindre-ho tan a mà. Però no deixa de resultar(-me) cridaner que, malgrat el meu interès per la història en general i per la denominada època Ibèrica en particular, molts dels testimonis valencians d’aquesta cultura fascinant --la majoria, de fet, si deixe de banda els que tinc literalment al costat de casa-- em resulten encara hui desconeguts. Així que, sense desdir de l’objectiu fonamental d'ajuntar-nos després de massa temps sense haver-ho pogut fer, la possibilitat d’aprofitar per fer una visita (magníficament guiada, a més a més) a l’extraordinari enclavament moixentí de la Bastida de les Alcusses va ser un complement perfecte a una trobada ja de per si més que abellidora. Afegiu-ne, a més a més, un il·lustrador recorregut per l’emblemàtic i prestigiós Celler del Roure (un privilegi, també, haver comptat amb les detallades explicacions de Pablo Calatayud, promotor i ànima del projecte), l’oportunitat d’un bon menjar envoltats pel bellíssim paisatge d’allò que ha vingut en denominar-se Terres dels Alforins --i que no necessita, des del meu punt de vista, comparar-se amb res, ni que siga amb la Toscana--, i l’hospitalitat amb la què sempre comptem quan ens deixem caure per la Font de la Figuera, i convindreu en què el programa d'actes del darrer cap de setmana ha deixat el llistó francament alt. Superar aquest nivell en pròximes visites al que van ser terres d'edetans, contestans i ilercavons no serà, doncs, tasca senzilla, però estic segur de que farem tot el possible per tal d'aconseguir-ho. I la veritat, només amb poder comptar amb tan bona companyia com en aquesta ocasió em donaré, vos ho puc assegurar, per molt més que satisfet.

En progrés

El de la dreta de la foto és Hades, un mascle que va nàixer a Berlín però que  abans de vindre ací ha estat un temps a Viena. Hera, una femella, ve de Jerez. Els seus  noms, escollits com sempre per la població local --i molt mitològics enguany-- havien de començar per hac, segons pràctica habitual en aquest tipus de projectes, perquè n’han passat ja huit d’ençà que el 30 de maig de 2018 els dos primers polls de crebalòs van ser alliberats a la Tinença de Benifassà. Amb ells es va encetar un llarg camí que esperem que culmine amb la tornada d’aquesta majestuosa au a aquelles terres, i que comença a donar alguns senyals esperançadors: des de l’any passat, Amic i Bassi --dos dels mascles alliberats els primers anys i que a penes acaben d’assolir la seua maduresa sexual-- s'han emparellat, i s’espera que puguen donar lloc, amb la futura incorporació d’una femella, a una de les unitats reproductives poliàndriques que no són excepcionals en aquesta espècie fascinant.

Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no m’acostava al preciós poblet de Bel a donar la benvinguda als polls facilitats per la Vulture Conservation Foundation, entitat que des del primer moment ha donat suport a un projecte que compta també amb la participació i la col·laboració de moltes institucions, entitats i persones sense les quals no haguera estat possible arribar fins a aquest punt, amb un record especial per a l’amic Martí Surroca, que ens va deixar abans de temps. Em va alegrar molt, per tot això, poder tornar a saludar a tanta gent estimable a qui feia massa temps que no veia, i em va agradar comprovar com el projecte segueix en les millors mans i gaudeix de molt bona salut. Quant a Hera i Hades, espere que tinguen molta sort i que, com molts dels qui els han precedit en aquests anys, comencen prompte a solcar els cels de la Tinença: si voleu mantenir-vos al corrent podeu fer una ullada a la Gaseta del Crebalòs, però si passa alguna cosa rellevant serà difícil que no em passe per ací a contar-vos-la.  

Històries de l’ala oest

A falta d’opinió millor fundada, done per bones les ubicacions que sembla haver fixat la cartografia recent respecte als modestos cims mariolencs del Pic de la Creu i el Capollet de l’Àguila, tots dos ben pròxims al nucli urbà de Banyeres. El primer se sol identificar a hores d’ara amb un tossal de 959 m d'altitud, al qual s’accedeix fàcilment per pista forestal, i coincideix amb el punt que alguns mapes antics identificaven precisament amb el segon, un altre turó lleugerament més alt (962 m, segons el visor cartogràfic de l’ICV) i que se situa molt a prop del límit amb el terme municipal de Bocairent. No hi ha actualment cap creu al Pic de la Creu, però si en un altre alteró rocallós de 908 m situat a poc menys de mig quilòmetre al sud-oest d’aquest; quant al Capollet, sembla que aquest nom alterna (o alternava) amb el de Capoll i Cabecet, de l'Àguila tots dos, però també hi ha qui l'anomenava la Mola --jo mateix l'he vist com Muela en mapes antics-- o directament el considerava com el mateix que el de la Creu. 

Quant a l'anomenat Morro del Porc, inevitablement lligat per als qui ho vam viure al terrible incendi de 1994 i a l’accident d’avió que va costar la vida a cinc participants en les tasques d’extinció i en va deixar un altre greument ferit, sembla clara l'altitud (964 m) i la situació. El cim culmina un estret crestall rocallós que a penes destaca sobre la carena de la muntanya, densament coberta de nou pels pins, però ben delimitat a banda a banda per sengles colls; ignore quin pot ser l’origen del nom, que potser al·ludeix a l’aspecte de la lloma vista des d’algun punt en concret, però m’ha sorprès un poc saber que hi ha almenys dos Morros de Porc més, un a Centelles (Osona) i un altre a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Una altra qüestió és parlar de Benifarraig, topònim que segons la cartografia antiga correspon realment a Benifaraig, homònim per tant de la pedania de València. Pel que fa a la seua situació, algunes fonts l'ubiquen --de vegades com una partida del terme de Bocairent, tot i que és dubtós que haja tingut mai aquesta consideració-- a la rodalia del Pla de Santa Bàrbara, però allò més habitual és que sota el nom de Massís de Benifaraig (o Benifarraig) s'abaste gran part del vessant bocairentí de la muntanya, quasi des de la fita amb Banyeres fins a prop del Cabecet de Montserrades, a tocar ja del terme d'Alfafara. Els mapes antics (de 1899 i 1903) que he pogut consultar al visor de cartografia històrica de l'IGN tampoc no aclareixen molt el tema més enllà, com ja s'ha dit, de fer servir la forma Benifaraig: sobre el paper se'n grafia un, que les llibretes d'itineraris identifiquen com a cim, molt a prop del Morro ("Cerro") del Porc i que fins i tot podria ser que coincidira amb el que ara anomenem així; un altre està retolat, en efecte, al nord de Santa Bàrbara, entre Sant Jaume i el Salt d'Alcoi. I entre tots dos, el nom de Loma de Benifaraig sembla referir-se, com s'ha esmentat abans, a una àrea extensa i de límits aparentment imprecisos; qualsevol informació sobre aquesta qüestió serà benvinguda. 

El sector al qual corresponen totes aquestes notes, a la vora occidental de Mariola, es caracteritza per un relleu suau ben diferent de l’agrest i empinada vessant de llevant de la muntanya. Una sèrie de fractures inverses delimiten aquest flanc de l’anticlinal que constitueix la serralada, la volta del qual es va enfonsar per donar lloc a un paisatge abellidor en el què alternen les llomes i les planes; masos i conreus han ocupat secularment aquesta àrea, en la que sovintegen les fonts i a través de la què discorren també nombrosos camins. Si més no per comparació amb altres parts que em queden més a ma, les meues visites a aquesta ala oest de la serra no són massa freqüents, i solen obeir a algun motiu concret (buscar alguna planta que sé que hi viu, o comprovar l’estat del riu Vinalopó per la rodalia del seu naixement, per exemple). També aquesta volta ha estat així, per bé que com veieu la motivació principal ha sigut geogràfica i toponímica: malgrat tants anys com fa que la recórrec, hi ha encara moltes coses que ignore de Mariola en general, i d’aquesta zona en particular; probablement, la meua idea de fer també un llibre sobre ella --el que em faltaria per completar una prevista trilogia que per diverses circumstàncies es va quedar en els dos primers-- no passarà mai de ser un projecte. Però no crec que deixe mai de voler conèixer-la més i millor, i no necessàriament per a escriure sobre ella. 

Ja heu vist que no he escrit molt al blog darrerament. I no ha estat perquè no haja fet coses. Caminar, per exemple: passejades tranquil·les quasi sempre, sol o en companyia, gaudint entre plantes i paisatges de les últimes alenades de la primavera; però també, per allò d’anar  provant-me, amb algun trajecte un poc més exigent i que diria que he resolt de forma digna.  He avançat (quasi he tancat, de fet) alguns compromisos adquirits fa temps, i que com sol passar sovint m’han costat més de fer –d’escriure, vaja-- del que m’havia fet el compte. He tingut la sort i el privilegi de conèixer en persona a la meua admirada Gioconda Belli (gràcies, Carmina, per això i per tot), i encara que he rebaixat un poc la llarga llista de llibres pendents de llegir, també n’he afegit algun de nou perquè de determinades persones cal llegir sense falta tot allò que publiquen. Podria dir que no he escrit més per culpa de l’oratge (ja sabeu com m’arriben a afectar aquestes primeres i sobtades calorades), o perquè llegir les notícies –d’ací, d’allà i pràcticament de tot arreu—em resulta cada dia més indignant i depriment i em falten les paraules per a dir-ho; alguna cosa haurà tingut a veure tot això, sense cap dubte, però em sembla que, en el fons, la causa d’aquest silenci temporal ha estat un poc de cansament i un altre de gossera. A  veure què puc fer, amb l’un i l’altra...