Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
Hui més que mai, al costat de la bona gent de Burjassot, i del seu alcalde, Jordi Sebastià, a qui l'extrema dreta --la mateixa que fa servir, de forma sistemàtica i amb una impunitat insultant, la mentida, l'amenaça i l'agressió-- ha posat en el punt de mira amb el beneplàcit, en aquest cas explícit, dels suetonis que ens governen. Ho he vist en molts dels comunicats que, arreu el País, estan manifestant el seu suport a l'alcalde de Burjassot, i ho faig meu perquè em sembla --hui més que mai-- especialment adient: no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.
No és només pels colors, que ja es veu que també. És el seu aspecte quasi escumós quan es miren des de la distància, la sensual i elegant rotunditat de les seues formes encoixinades, o l'harmonia amb què es disposen entre les roques i el pedruscall... Aquests dies, el cim d'Aitana és --i sabreu disculpar-me el tòpic-- un autèntic i esplendorós jardí. D'acord, si t'hi acostes massa, punxa; però què no?
D'esquerra a dreta, Vella spinosa, Erinacea anthyllis, Hormathophylla spinosa i Genista longipes, algunes de les espècies --eriçades d'espines i de port pulvinular-- que formen part dels matollars d'alta muntanya característics d'Aitana i altres serralades del migjorn valencià, i dels quals ja he parlat alguna altra volta.
Cada any, per aquestes dates, des de la meua Conselleria s'organitza la denominada "Setmana de la Biodiversitat": durant uns dies, investigadors i especialistes en diferents grups de sers vius prospecten de forma sistemàtica un terme municipal (enguany, el de Millars, un petit municipi de la Canal de Navarrés ubicat a peus de la Mola de Cortes) per tal de millorar el coneixement de la biodiversitat que alberga i deixar-ne constància en el nostre banc de dades. Organitzar una cosa així representa un esforç notable --els companys i companyes que se n'encarreguen directament poden donar-ne fe-- però per a nosaltres és també una bona oportunitat per fer un poc de treball de camp, per bé que sense deixar desatesa la feina habitual. Per no fer-ho llarg i lleig: m'havia fet compte, per tot plegat, que aquesta anava a ser una setmana un poc més complicada i amb més carretera de la que ja faig habitualment; però el mateix dilluns, el meu cotxe va decidir, pel seu compte i sense cap advertència prèvia, deixar-me tirat, canviar-me tots els plans i, ja de passada, fer-me miques el pressupost per a una bona temporada.
Ha estat, doncs, una setmana atrafegada, tot i que no s'ha semblat gaire a allò que tan acuradament m'havia planificat. Al remat, però, no pot dir-se que haja anat malament: mal que bé, amb l'entranyable autobús de línia i un poc més de paciència de la que faig servir habitualment, he pogut anar fent, i a més la feina feta a Millars ha donat resultats remarcables --dels quals, si n'haguera de destacar algun, potser triaria la troballa, per part dels companys que es dediquen a aquest grup, d'una excepcional i sorprenent població de madrilla del Xúquer, un peixet endèmic i en perill d'extinció. Però a més, amb tantes hores de bus amunt i avall, he tingut temps també per pensar i per fer-me alguns propòsits per al futur més immediat. Per exemple: a partir d'ara, i en la mesura possible, tractaré d'evitar que siga una màquina estúpida i deslleial qui decidisca sobre la meua llibertat. I si he de trair-la, que siga només per una presó d'amor i una bella carcellera. Bon cap de setmana! (i moltes gràcies per tot, monsieur Moustaki).
D'ençà que va començar a eixir a la llum el denominat cas Nóos, hi ha un detall del qual no he sabut trobar cap referència al mitjans, i que em té --ho reconec-- un poc intrigat. Com tothom sap, en el centre de la trama se situa l'anomenat Instituto Nóos, peça fonamental de l'entramat pressumptament bastit per Diego Torres, Iñaki Urdangarín i la seua augusta esposa per tal de dur a la pràctica la seua personal interpretació del concepte "sense ànim de lucre". A mesura que les diligències han anat avançant, però, s'han anat coneixent altres peces rellevants d'aquesta trama, entre les quals hi destaca una empresa creada el 2003 pels Ducs de Palma, dedicada --deien-- a la "compravenda i arrendament de bens immobles" i la "consultoria i assessorament en gestió d'empreses", i que respon al nom d'Aizoon SL. I és aquest nom, precisament, el que em desperta la curiositat, perquè si Nóos deriva del grec "nous" (νους), que significa "ment", Aizoon és... el nom d'un gènere de plantes crasses, inclòs dins la família de les Aizoàcies, i representat en les nostres terres baixes per una modesta herba denominada gazul (Aizoon hispanicum)
Què va dur a Iñaki i a Cristina a escollir aquest nom? Una casualitat? Podria ser, però la veritat, en una gent tan subtil i espavilada, m'estranyaria molt. Potser el discret i tenaç gazul, capaç de prosperar en terrenys salins i remoguts, amagava per a ells algun significat ocult o simbòlic, tot i que si haguera estat jo crec que m'hauria inclinat més aïna per alguna planta paràsita per a batejar la raó social (Cuscuta SL, posem per cas). Però també podria ser, senzillament, que ho feren moguts per un amor sincer i incondicional per les plantes; si fa no fa, com el que Don Juan Carlos ha manifestat de tota la vida pels elefants i altres animals. Siga com siga, espere amb molt d'interés que la investigació aporte dades rellevants sobre aquesta qüestió; però mentre, i tenint en compte --m'acabe d'assabentar-- que ahir va celebrar-se el Dia Internacional de la Fascinació per les Plantes, quasi que animaria als promotors de tan original jornada, l'objectiu de la qual és "que el mayor número de personas en el mundo queden fascinados por las plantas y entusiasmados sobre la importancia de la ciencia de las plantas", que valoraren la possibilitat d'oferir a la Infanta Cristina la presidència d'honor per a l'any que ve. Mèrits, com es veu, no li'n falten; i perill de que li coincidisca el dia amb algun judici, tampoc no n'hi ha.
El gran dia havia arribat per fi, i
l'alcalde es mostrava comprensiblement exultant mentre esperava, amb
impaciència poc dissimulada, que la comitiva de cotxes
oficials fera la seua aparició per l'últim revolt de la vella i
atrotinada carretera. La resta de la corporació, la banda municipal
i una dotzena de jubilats, atrets per l'expectativa d'un generós vi
d'honor després de la inauguració, feien temps sota un sol inclement. Però per a l'alcalde,
tots els esforços, tots els sacrificis, havien valgut la pena: el
poblet comptaria, per fi, amb una obra del gran Santi Clavatrava, un
edifici sorprenent i emblemàtic que el situaria definitivament en el
mapa i que, per a ell, significaria probablement una reelecció segura --o millor encara, un càrrec en el govern
autonòmic que el traguera d'aquell llogarró miserable. Davant aquesta perspectiva, poc importaven ja la
incomprensió d'una oposició ressentida i curta de mires, el
sobrecost astronòmic de les obres, o la
constatació que el disseny de l'edifici, a més d'original i revolucionari, el feia simplement inaccessible a les persones, pel que tot el que podia fer-se amb ell era contemplar-lo amb admiració i reverència. L'únic important, ara, era que l'edifici era una
realitat --cara, lletja i inútil, però realitat-- i que era ell qui ho havia fet possible. I a més, era una obra avalada per la fama mundial del seu
dissenyador, farcida d'atrevides
solucions tècniques i executada per un constructor amic del partit, així que aquells clavills que havien començat a veure's en la façana tampoc no devien ser res preocupant...
