Ma mare dormita en el sofa, els ulls
tancats, el cap caigut cap a un costat. De tant en tant,
sense obrir els ulls, gesticula enèrgicament amb les mans, com si canviara coses
de lloc (ella creu que ho està fent, pense quan la veig). Cada volta
li costa més caminar, sempre amb passes vacil·lants i recolzada en
algú, i també parla cada vegada menys: només de tant en tant, amb
un fil de veu, pregunta pel seu gos –que va morir fa ja molts
mesos-- o se sobresalta perquè s'ha descuidat de comprar un arreglo
de putxero per a ves a saber quins convidats. Sovint, però, la seua
conversa ens és incomprensible, i tot el que podem fer és donar-li
la mà i dir-li que si, que no patisca, que tot està bé. Sembla que
ha passat una eternitat, però fa menys d'un any que entre tots els
germans no podíem subjectar-la, i la malaltia li posava a la boca
paraules que mai hauria imaginat que li sentiria dir. Ara, quan es
posa nerviosa, es limita a repetir com una lletania “agonia agonia
agonia”. I plora. Al seu costat, mon pare –setanta-nou anys i
trenta-huit quilos de pes-- mira la tele tapat fins el coll amb una
manta: malgrat les temperatures impròpies de l'estació té fred,
ell que mai n'havia tingut en tota la vida. Està lliurant les
últimes batalles d'una guerra que, ara si, sap ja irremissiblement
perduda. Fa unes setmanes que han deixat d'administrar-li la
quimioteràpia perquè no ha reeixit a parar l'evolució del tumor que li diagnosticaren fa sis mesos i,
al remat, el tractament només servia per afeblir-lo encara més. Per
sort, no té dolors, i tot i que les molèsties comencen també a ser
cada volta més feixugues, molts dies encara troba forces –no sé
d'on les treu, pense també sovint; probablement, i almenys en part,
del seu caràcter metòdic, precís, maniós fins l'exageració-- i
surt una estona de casa a pegar una volta, segellar la loto i prendre
un cafè amb els amics.
Dubte, mentre escric açò, si hauria
d'estar fent-ho: ho rellisc, i no em puc treure de damunt una certa
sensació d'impudor, com si estiguera exhibint alguna cosa que no
convé mostrar, que és millor mantindre discretament en la
intimitat. I no vull fer llàstima, ni molt menys encara vull que els
meus pares en facen. Al remat, només són dues persones, majors i
malaltes, que estan vivint, com tantes altres, la darrera etapa de la
seua vida; i nosaltres –jo mateix, els meus germans, tota la gent
que tenen pròxima-- estem sent testimonis d'aquesta etapa, i tractem
de fer el possible per tal que, amb totes les limitacions i
entrebancs que suposen la vellesa i la malaltia (i amb tota la
nostra inexperiència per fer-ne front, a unes i als altres) puguen
viure-la amb la major dignitat possible. Però m'adone, també, que
fa mesos que hi ha, en quasi tot el que faig i en quasi tot el que
visc, un solatge de tristesa, una melangia constant i permanent que
arriba sovint a impregnar tota la resta. Potser és per això que fa
molt de temps que no parle, ací, del meu estat d'ànim: moltes
voltes, no em sent capaç ni de definir-lo. Però també és per això
que m'he decidit a escriure, ara, açò. Per recordar-me que la
vellesa i la malaltia no són xacres que hagen d'amagar-se
ni fantasmes que hagen de ser exorcitzats; són, simplement, una part
de la vida, i com a tal hauríem d'aprendre a viure-la quan arriba, si és
que ho fa. I que, de vegades, una certa mena de tristesa és natural,
i inevitable, i s'ha d'aprendre, també, a conviure amb ella; però
ni ha d'anticipar d'altres tristeses que intuïm com a imminents però que ja arribaran quan hagen
de fer-ho, ni hauria de fer-se tan densa que arribe a amagar moltes
altres alegries, gran i petites. La de ma mare, per exemple, quan se li escapa un
somriure en veure arribar als meus nebodets. O la de mon pare,
ensenyant a la meua filla com fer un molinet de joncs que ell feia,
de xiquet, quan anava a passejar al Barranc del Cint.
