"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 5 de maig del 2010

Filopatria (i filopatriotes)

És sabut que, quan un alcoià aplega per primera vegada a l'Antàrtida, sol comentar: "pos a la Font Roja, l'any vint-i-sis, també va nevar una barbaritat...". Gent envejosa i malintencionada atribueix comentaris com aquests al xovinisme alcoià, un terme certament pejoratiu que, per a aquestes persones, s'associa de forma habitual a la imatge (evidentment distorsionada, qui sap per quins interessos obscurs) que tenen d'Alcoi. Bromes a banda, cal reconèixer que molta gent del meu poble té --tenim-- certa tendència a eixides d'aquest tipus, les quals poden interpretar-se en el sentit que alcoians i alcoianes ens sentim, d'alguna forma, superiors pel fet de ser-ho. Això és, essencialment, el que significa xovinista: creure, fins extrems pròxims a la paranoia, que la pròpia terra és millor que les altres en qualsevol aspecte. A mi, francament, el xovinisme em sembla una estupidesa, però també se me'n fot bastant que algú diga o pense que tots els alcoians (o socarrats, o valencians o gallecs) són açò o allò. Primer, perquè ja sóc bastant majoret com per estorar-me per favades amb tantes coses importants com hi ha per a calfar-se el cap; segon, perquè a aquestes edats puc dir que he trobat gent de categoria i autèntica gentola, si fa no fa, en quasi tots ells llocs, amb poques diferències estadísticament significatives; xovinistes, també. Qui tinga altres experiències, que actue en conseqüència.



La qüestió, en tot cas, no era aquesta, sinó parlar d'un comportament que, des del meu punt de vista, és pràcticament universal, a més de ser molt més complexe que la pura exaltació patriòtica i tindre més a veure amb la frase amb que he començat aquestes ratlles (òbviament apòcrifa; em sap mal per qui ja estava esmolant la navalla de desbudellar alcoians). Em fa l'efecte que, quan algú es desplaça fora del seu entorn més quotidià, tendeix de forma innata a atribuir allò que va descobrint a referents que li resulten més familiars. He trobat rastres més o menys evidents d'aquest comportament en gent molt diversa i procedent, també, de llocs molt diferents; i, més encara, en persones --com les meues pròpies filles-- gens sospitoses, per edat i condició, de xovinisme localista o similar. Per això, sorprèn com, de forma natural, un bosc espès és comparat amb el Carrascal, una muntanya amb el Penyagolosa, la Costa Brava amb la Granadella o el pre-desert tunisià amb el Montnegre de Xixona. També passa, amb alguns matisos, amb artefactes humans: castells, esglésies, cultius... Rarament he trobat en aquestes equiparacions --insistisc-- continguts valoratius del tipus "és més bonic lo nostre", tot i que de vegades es donen. La impressió, més aïna, és com si hi haguera una tendència natural a "interpretar" els paisatges estranys en clau d'elements coneguts de referència; a efectuar de forma quasi automàtica una mena de traducció que, simplement, facilitaria l'assimilació d'uns aspectes diferents, aliens, estranys. Fins i tot, en casos extrems, he sigut testimoni de la descomposició en elements discrets d'un paisatge especialment distint (el Kilimanjaro, per exemple) per tal de referir-lo, a trocets --un turó de certa forma, la neu i el gel, certs tipus d'arbres o un matollar-- a aquestes claus pròpies i tranquil·litzadores.


Probablement aquestes coses tindran un nom, que ignore, en psicologia; segurament, també, deuen estar molt ben estudiades en les seues causes i els seus efectes. A mi, que a més d'ignorant sóc un atrevit, sempre m'ha fet l'efecte que hi ha, al darrera, una desconfiança atàvica i inconscient front a allò desconegut, que es manifesta en molts aspectes del comportament humà. En aquest cas, la comparació tindria, com he dit, un efecte tranquilitzador, en permetre una adaptació més suau a un entorn distint (de vegades, molt distint) a l'originari. I seria, per això, un comportament escaient: com diem els biòlegs, adaptatiu.

Perquè, salvant --tant com calga-- les distàncies, hi ha en etologia una cosa que, si més no, recorda bastant tot açò, i que s'anomena filopatria. En poques paraules, la filopatria és definida com el comportament, que mostren certs animals, de romandre en el lloc de naixement, o tornar a ell en el cas d'espècies migratòries. La comparació, lògicament, no em ve al cap per aquest "amor a la terreta", sinó pels mecanismes que, en les espècies filopàtriques, permeten el retorn al lloc de naixement des de desenes de milers de quilòmetres o mesos (o anys) després d'haver-lo abandonat. Com saben bé aquells que treballen en reintroducció de fauna, moltes espècies desenvolupen en les primeres fases de la seua vida una forta dependència pel lloc en el què estan, el qual reconeixerien per una sèrie de trets físics que queden profundament impresos al seu cervell i que condicionen el seu comportament posterior, ja siga limitant la capacitat de dispersió, o bé afavorint el retorn periòdic després d'una migració: les espècies filopàtriques "reconeixen" el seu paisatge originari, i són capaces de recordar-lo i diferenciar-lo d'altres. La utilitat evolutiva d'aquest comportament es trobaria lligada a l'aposta per un lloc (un hàbitat) que ja s'ha demostrat com a adequat per a l'espècie, atès que va permetre que aquesta s'hi reproduís; la seua utilització en reintroducció es basa, també en poques paraules, en "enganyar" a les cries de l'espècie que es vol recuperar, duent-les de molt petites al lloc on s'hi instal·laran i fent, així, que reconeguen aquest lloc com el del seu naixement; és el que es coneix com hacking. Després, i si tot va bé, la filopatria farà la resta i els animals (quasi sempre, aus) faran propi aquest lloc i s'hi mantindran. Que ve a ser el que hem fet, a FAPAS-Alcoi, amb els voltors i el Barranc del Cint.


No vull passar, ara com ara, de la simple analogia. Però resulta atraient pensar que, d'alguna forma, els humans hem tendit a mantindre un cert equilibri entre un comportament evolutivament dispersiu (que ens ha dut a colonitzar amb èxit ecosistemes molt diversos arreu el planeta) i una vinculació --en aquest cas, probablement cultural-- al lloc de naixement, que en alguns aspectes recorda la filopatria. La "traducció paisatgística" a la que m'he referit abans podria ser, des d'aquest punt de vista, un mecanisme interessant per a reforçar aquest equilibri, i per això hauria de ser tingut també en compte en els estudis sobre valoració sensorial dels paisatges. Tot plegat, un tema complicat, però certament apassionant. I tot per a concloure que, per a paisatges bonics, però bonics de veres, els d'Alcoi. Això ho saben fins i tot els voltors.


12 comentaris:

  1. Totalment d'acord amb que tenim una tendència natural a "interpretar" els paisatges estranys en clau d'elements coneguts de referència. El mateix li passà a un amic meu quan anà a Sicília, que ell hi veia l'Horta de València amb algunes diferències, o jo en un xiringuito/ bar de peix de Tessalònica, em semblava que estava a Calp. No podem evitar-ho. D'altra manera, ens costaria tant comprendre el món!

    Crec que et sé dir una espècie que és poc filopàtrica i que, com els humans, té eixa ànsia colonitzadora que no entén d'hàbitats: les panderoles

    M'agrada com escrius i el blog. Salut!

    ResponElimina
  2. Hola, Pep. T'he deixat un premi al meu blog. Si vols seguir la cadena, allí tens les normes. I si no, doncs res, a continuar així!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Josep Lluís! Prenc nota dels casos de Sicília/Horta i Tessalònica/Calp. Potser no estaria malament anar recollint altres paral·lelismes ("Llocs on m'ha semblat estar en casa"?) si algú vol animar-se: al remat, una de les coses bones que pot tindre aquest comportament (buscar pel món trocets dels nostres paisatges) pot ser també ajudar a valorar-los un poc més... Quant a les panderoles, tens també raó en tant que exemple de comportament dispersiu. Et torne la visita (i, amb el teu permís, t'enllace)

    Vicent, moltes gràcies també; molt afalagat, de veres! Ja veus que sóc un nouvingut i encara em falta traça, però faré per seguir-la. Per cert: demà em voré amb un Torró que crec que et coneix...

    Salut i una abraçada a tots dos

    ResponElimina
  4. Home, doncs dóna-li records!
    Per cert, el post és interessantíssim...

    ResponElimina
  5. lindo blog
    leo línia (de wallace), leo filopatria y lo que escribes , y vuelvo a rescatar del olvido este texto de john berger hablando de la emigración en "y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos", que recuerdo haberte contado de viva voz y torpemente alguna vez:

    "El hogar era el centro del mundo porque era el lugar en que una linea vertical se unía con una horizontal. La linea vertical eraun camino que hacia arriba llevaba al cielo y hacia abajo, al reino de los muertos. La línea horizontal representaba el tráfico del mundo, todos los caminos que van de un lado al otro de la tierra hacia otros lugares. Así, el hogar era el sitio en que uno podía estar más cerca de los dioses que habitan el cielo y de los muertos que habitan el mundo subterráneo. Esta cercanía garantizaba el acceso a ambos. Y al mismo tiempo, uno estaba en el punto de partida y, se esperaba, en el de regreso de todos los viajes terrenales.
    El cruce de las dos lineas, la seguridad que promete su intersección, probablemente existía ya, en estado embrionario, en el pensamiento y creencias de los pueblos nómadas, pero en su caso, llevaban la línea vertical con ellos, del mismo modo que transportaban el palo de la tienda".

    otra manera de ver lo mismo o algo parecido ...

    ResponElimina
  6. Josep Lluis, el plaer és meu.

    De part teua, Vicent.

    Un placer verte por aquí, blp! Y muy oportuna, además de preciosa, la cita de Berger (otra de mis deudas con vos). A penas he empezado "Puerca tierra", pero me parece que, en efecto, tienes también razón en ésto. Espero llegar pronto a "Lila y Flag", del que creo recordar que me hablabas con especial cariño... Gràcies, moltes!

    ResponElimina
  7. Molt interessant l'apunt, de veres. M'ha agradat l'analogia.
    El teu escrit, a part de recordar-me coses de l'assignatura d'etologia :), m'ha recordat un comentari de Paul Auster, segons ell, les persones al llegir eren de dos tipus: les que quan llegien, per exemple, la descripció d'un saló a una novel·la de Jane Austen sobreposàvem la imatge del saló de sa casa (ell ho explicava millor) i altres que no. N'hi ha gent que de seguida veu referències al seu lloc de naixement, o a sa terra, i altres que no.
    És per fer més nostre un lloc que en principi és estrany, també en la lectura.
    Salutacions! t'enllace ^^

    ResponElimina
  8. Gràcies, Maria! Una apreciació interessant, la referent a la literatura. No hi havia pensat, però probablement, com tu dius, quan ens enfrontem a un paisatge o un lloc a través de la lectura devem fer servir mecanismes pareguts a quan ens encarem físicament a aquells. Curiosa, l'etologia dels humans... Salut!

    ResponElimina
  9. No faré comentaris referents a "l'alcoiania" (Eixa cosa) ni als alcoians (ai, vages on vages del món que te'n trobes, on menys t'ho esperes allà hi haurà un alcoià, és un fet demostrat, te'n vas a l'altra part del món i te'n trobes), però d'això del viatjar i buscar referents familiars... No puc parar de fer-ho. Ejemples: a Equador mirant la pilota, jo pensava POS COM JUGUEM ALLÀ, a Pasqua a Nadal, que al riisipuuro del postre a qui li ix l'ametla ha de pagar, pos jo pensava "COM AL ROSCÓ A QUI LI IX LA FAVA" (i ara pense en un roscó de Reis d'El Túnel i mira, em pose a comparar també amb el que fan allà amb el que fan a la panaderia de Lom i trobe equivalències), i aixina podria estar infinitament. Crec que és inevitable i durant un temps que vaig ser molt conscient de fer-ho em va aplegar a preocupar, pensava que fer això era viatjar amb prejudicis i que impedia acostar-se a la realitat del lloc on fóra que haguera anat. Ara no ho veig aixina, ara de fet m'alegra fer-ho perquè cada volta trobe menys coses a les que anclar-me allà, i les poques coses que em recorden d'on vinc sempre són rebudes com una tragallà d'aigua ben fresca quan tens molta sed.

    ResponElimina
  10. (on diu a Pasqua a Nadal volia dir a FInlàndia a Nadal, es veu que estava pensant també en la Pasqua o ves a saber)

    ResponElimina
  11. "Es en nosotros donde los paisajes son paisaje. Por eso, si los imagino, los creo; si los creo, son; si son, los veo como a los otros. ¿Para qué viajar? En Madrid, en Berlín, en Persia, en China, en los dos Polos, ¿dónde estaría yo sino en mí mismo y en el tipo y género de mis sensaciones?
    La vida es lo que hacemos de ella. Los viajes son los viajeros. Lo que vemos no es lo que vemos, sino lo que somos."
    Coses de Pessoa, Comtessa...

    ResponElimina