Palmeres

Palmerar d'Elx. Imatge de la Viquipèdia

A poc que conegueu Elx i el seu Camp, sabreu del paper cabdal que les palmeres i el Palmerar representen en la cultura i el paisatge d'aquestes terres meridionals del País. Declarat per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat ara fa deu anys, el Palmerar d'Elx és una autèntica joia històrica i ambiental, que ha merescut des de fa molt anys l’interés d’estudiosos i institucions. Una llei de la Generalitat Valenciana de 1986 regula la tutela sobre el Palmerar, en base al seu caràcter de “testimoni d’un aspecte singular de la història econòmica i social del poble valencià”, i a la seua “especificitat com element del patrimoni cultural valencià: objecte vivent, en evolució i desenvolupament constant”. El primer antecedent de protecció legal d'aquest paisatge cultural i natural es remunta a un Decret de 1933, que declarava d’interés social la conservació dels horts de palmeres d’Elx, i que diferents disposicions més o menys encertades han anat completant al llarg dels anys.

L’origen del Palmerar d’Elx s’ha establert, segons criteri general –i, segons em sembla, suficientment fonamentat-- en l'època andalusina. Els paral·lelismes d’aquest paisatge amb d’altres similars en l’entorn mediterrani i de l'orient mitjà són nombrosos, i abasten des de les xarxes de reg sobre les què es basteixen els horts, fins al mateix sistema tradicional de conreu d'aquests –hui pràcticament desaparegut-- en el qual les palmeres vorejaven les parcel·les i facilitaven el cultiu de molts altres productes d’horta al seu centre. En tot cas, ni l’interés que des d’antic ha despertat el Palmerar entre investigadors de tot el món, ni la ja prolongada història d’intents legals per a garantir la seua protecció, han estat suficients per evitar les amenaces ni, especialment, per a garantir una gestió adequada d’aquest paisatge eminentment agrícola. I així, a les pressions derivades del creixement urbanístic de la ciutat d’Elx, les alteracions sobre el sistema hidràulic –autèntica i imprescindible base territorial i funcional del Palmerar-- o l’abandonament del sistema tradicional de cultiu i la seua substitució progressiva per una mena de plantacions intensives de palmeres destinades sovint a un ús ornamental, s’ha sumat en els últims anys un nou perill, en forma de plaga: es tracta del morrut roig.

El morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus) és un coleòpter originari del sud-est asiàtic, que s’ha estés per nombrosos països d’Europa i Àfrica, en gran mesura a través de les importacions de palmeres per a ús en jardineria, sobre les què no sempre s'ha exercit un control adequat. Les seues larves perforen galeries en el tronc de diverses espècies de palmeres, fins provocar la seua mort. Els adults s'estenen amb molta facilitat d'uns peus a altres, la qual cosa dificulta el seu control una vegada s'han implantat en un indret. La primera referència de l’espècie a la Península Ibèrica es remunta a l’any 1994. El 2004 es va detectar per primera vegada el corcó al Palmerar d’Elx, assolint caràcter de plaga molt poc temps després. A hores d’ara, hi ha encara molts dubtes sobre la capacitat real per a controlar-la. La plaga s’ha instal·lat també a Canàries, on amenaça a la palmera endèmica de les Illes (Phoenix canariensis) i on s’estan fent també grans esforços per al seu control i eradicació.



Morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus). De la web d'Acció Ecologista-Agró

L’altre dia, a Madrid, parlava d’aquestes coses amb l’amic Pedro García, d’ANSE (els aprecie especialment a ell i a la seua entitat, pioners tots dos en l’ecologisme ibèric, per la seua tasca valenta, coherent i incansable en un context, com el murcià, especialment complicat per a aquestes coses de l'ecologisme constructiu i combatiu). Em contava Pedro de l'impacte causat pel morrut en moltes comarques murcianes: de com els efectes sobre les palmeres canàries –molt utilitzades en jardineria, també al País Valencià— han esdevingut dramàtics en zones com els voltants del Mar Menor, i de la incidència creixent sobre les palmeres datileres, les washingtònies –habituals també als nostres jardins—i d’altres espècies de palmàcies ornamentals. I parlàvem, també, de la possibilitat que la plaga s’haja estés fins i tot als margallons (Chamaerops humilis), considerats fins fa poc l’única espècie autòctona de palmera d'Europa Occidental. Fins fa poc, perquè pot ser que el morrut roig estiga afectant també a la que podria ser la segona espècie coneguda de palmàcia pròpia de l'oest de la Mediterrània: la denominada palmera de les rambles.

La taxonomia del grup de les palmeres datileres (el gènere Phoenix) en el Mediterrani no és senzilla. A banda de la ja esmentada palmera canària, i de la palmera de Creta (Phoenix theophrasti), endèmica d’unes poques localitats de la Mediterrània oriental, la major part de les palmeres datileres s’han agrupat dins una única espècie denominada Phoenix dactylifera què, tot i això, mostra una elevada variabilitat, probablement atribuïble --almenys en part-- a mil·lenis de cultiu i selecció de les varietats més productives. A banda de la gran diversitat de races que s’engloben sota aquesta espècie --i que sovint es distingeixen sobre tot pels tipus de dàtils que produeixen--, alguns autors diferencien encara, dins del complexe de Phoenix dactylifera, la denominada palmera marroquina (P. chevalieri) i la datilera de l'Índia (P. sylvestris). Però molts altres especialistes les consideren incloses dins la variabilitat general de l’espècie i, per tant, no els atorguen validesa taxonòmica (si vos interessa amb més detall la taxonomia de les palmeres valencianes, podeu fer una ullada a aquest treball de l'amic Emilio Laguna, un dels millors coneixedors de la flora valenciana).

 

Dàtils en un mercat a Bahrain. De la web de FAO

L’any 1997, Diego Rivera i el seu equip de la Universitat de Múrcia van descriure una nova espècie dins d'aquest grup. La van denominar Phoenix iberica, i hi van incloure diverses poblacions i exemplars que, fins llavors, s’havíen considerat també com una forma més o menys extrema dins la variabilitat de la datilera. Segons aquests autors, P. iberica apareix formant palmerars relictes en algunes rambles i indrets costaners de les comarques meridionals valencianes i de Múrcia, i presenta característiques –com ara l’amplària dels troncs o estípits—que la diferencien clarament de la palmera datilera. Però són sobretot els dàtils –més menuts que els d’aquesta i no comestibles— i les llavors, els que presenten unes característiques més diferenciades. Aquestes llavors, a més, són molt semblants a restes trobades en jaciments arqueològics anteriors a la introducció, atribuïda als fenicis, de les primeres palmeres datileres a la Península. A hores d’ara, s’han identificat diverses poblacions aparentment naturals de palmeres de les rambles, que tot i això sembla ser extremadament rara i que podria haver-se extingit en estat salvatge en terres valencianes. Però molts dels exemplars existents en el Palmerar d’Elx (i, en especial, els exemplars masculins), com d'altres peus cultivats en parcs i jardins, semblen respondre a les característiques d'aquella.


Palmeres de les rambles (Phoenix iberica). De la web d'ANSE

No tinc molta informació sobre la palmera de les rambles, i sé que la seua validesa com a espècie és encara objecte de discussió entre els especialistes. Però ara com ara, els trets taxonòmics utilitzats per a diferenciar-la de les datileres em semblen, al menys, dignes de ser considerats. També em semblen atractives les hipòtesis sobre el seu origen filogenètic i biogeogràfic --que la situarien com una relíquia més de la vegetació mediterrània del Terciari— i m’estimula especialment el suport arqueològic a aquestes evidències. Caldrà, en tot cas, esperar noves dades i l'opinió final de qui ho entén. Però a falta d’aquesta, la palmera de les rambles pot ser una més de les joies botàniques que teniem a la vora de casa i a les què no havíem prestat atenció. I un altre exemple de com, també en aquesta ocasió, potser és que el palmerar no deixava veure clarament les palmeres.