Indignar-se, votar, actuar

Foto de la web de Democràcia Real Ja-València

No puc deixar de sentir una simpatia creixent cap a les mobilitzacions ciutadanes nascudes a l’empara de les convocatòries de "Democràcia Real, Ja!". En tot cas, no hauria de sorprendre: ja vaig expressar, fa molt poc, la meua posició --gens original-- sobre els dèficits del sistema i la necessitat d'avançar cap a models més participatius i en els quals la responsabilitat democràtica no es limite a dipositar un vot més o menys conscient cada quatre anys. La qual cosa no implica --també ho he dit-- que rebutge la importància de les institucions, en especial quan són realment representatives. Ni que, ara com ara, defense com a alternativa l'abstenció, com tampoc no em sembla que ho facen --si més no genèricament ni de forma majoritària-- la gent que s'ha mobilitzat i molts dels col·lectius que s'hi han adherit. L'abstenció pot ser una opció tan legítima com qualsevol altra, però també en aquesta ocasió coincidisc bàsicament amb la sempre raonada opinió de Xavier Aliaga, en el sentit que, ara i ací, no votar no és la millor elecció. Però el món no s'acaba (espere) el dia 22 de maig, i a partir del dia següent caldrà seguir avant, i les lliçons que estem aprenent aquests dies poden ser molt útils. En lloc de les ximpleries que estan dient, és això el que hauria de posar nerviosos a alguns i algunes: potser, a partir d'ara, hauriem d'aconseguir que una majoria absoluta no implicara necessàriament impunitat total durant un mínim de quatre anys, tampoc --o especialment-- en el País Valencià.

No puc ignonar --molts companys i companyes ho expressen també, de formes diferents i més o menys explícites—que hi ha moltes incògnites al voltant del denominat "Moviment 15-M", entre elles quin será realment el recorregut de la protesta, quina viabilitat tenen les propostes que s’estan fent, a qui beneficien i a qui perjudiquen... És el que tenen els moviments populars i horitzontals: no són fàcils d'entendre ni d'interpretar amb les claus habituals. Però crec que és precissament en això on rau gran part de la seua capacitat de promoure --i no necessàriament d'assolir-- canvis reals i profunds. No espere una resposta única i inequivoca a aquestes incògnites per part d'un moviment que naix -i espere que seguisca creixent-- com un corrent espontani, difús, descentralitzat i heterogeni (fins i tot, ho reconec, un poc desconcertant). I crec que s'equivoca també qui li reclama propostes concretes i la forma d'aplicar-les (no és aquest el sentit ni la funció d'una mobilització com aquesta, des del meu punt de vista) o, fins i tot, es permet qüestionar la legitimitat de la protesta perquè en un sistema democràtic “la voluntat popular s’ha d'expressar en les urnes”. Crec sincerament que qui defensa aquesta posició no solament no ha entés res: realment, se situa –conscientment o no—de la banda del problema, i molt lluny de les solucions. Les urnes, els partits, les eleccions, són només un mitjà (i en cap cas l'únic) per representar a la societat. La política, la democràcia, la participació, és una altra cosa molt diferent.

Per això, com a votant vocacional i reincident d'opcions de l'esquerra minoritària (i subrepresentada); com a valencià indignat per la corrupció, la prepotència i la ineptitud de qui ens governa; com a ciutadà que creu decididament que no hi ha prou amb votar cada quatre anys, i que els partits --cap d'ells, gran o menut-- no poden arrogar-se el monopoli de representar a la societat ni de fer política, no puc per menys que sentir-me directament implicat amb les veus que s'han alçat per dir que no es conformen amb el que ens donen. Per això, ara, les mire amb simpatia. Diumenge, votaré, i dilluns seguirem actuant; o tractant de fer-ho...