"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 29 de juny de 2011

Ja tocava

No deixa de ser curiós: aquests últims dies han estat moltes les persones –incloent-hi gent de procedència diversa amb la què he coincidit a Madrid—que m’han fet algun comentari sobre el recent ascens de l’Alcoyano a la Segona Divisió de la Lliga espanyola, altrament denominada (per raons que ignore) Liga Adelante. La qual cosa, a banda de ratificar que no dec ser un exemple de discreció pel que fa al meu lloc d’origen, reafirma també la reconeguda capacitat del futbol per fer visibles determinades realitats, fins i tot per a qui no demostra en general cap interés especial per un esport tan noble i viril. Per una vegada, el nom d'Alcoi ha aparegut, en els mitjans no domèstics (ni necessàriament esportius), lligat a una notícia positiva; tan banal com vulgueu, en última instància, però positiva. I només per això ja paga la pena, encara que haja hagut que tornar a explicar, una i altra vegada, la base històrica –no tan exagerada com vol fer creure la llegenda-- de la famosa dita de la moral.

És evident que retornar a la Segona Divisió, quaranta dos anys després d’abandonar-la, no ha estat tasca senzilla; i a més, l'ascens s’ha culminat, en els partits del play off, d’una forma brillant, contra equips complicats i amb un mèrit notable. A mi, que ja sabeu que a banda de tot m’agrada el futbol i que per raons òbvies considere l’Alcoyano el primer dels meus equips (Barça i Llevant són els altres dos), em sembla una magnífica notícia. És cert que fa anys que no puge al Collao, tret d’alguna ocasió comptada i especial, i no será fàcil que ho faça molt més en el futur. Però fins que vaig marxar a València, fa ja un grapat d'anys, vaig ser abonat i assidu del Gol B, sempre que es podia just davant del marcador "Dardo", primer de la mà de mon pare, després amb la colla d’amics. I guarde records inesborrables d’aquelles vesprades de diumenge entre fum de cigars, esbroncades als àrbitres i gotets de menta amb casera.

La qüestió és que hui, per primera vegada en molt de temps, puc parlar de l’Alcoyano obviant les referències a un passat remot i gloriós, a les temporades en Primera i els partits per a la llegenda. Tan de bo fóra només un (altre) símptoma que alguna cosa comença a canviar en el meu poble, i que ho fa per a quedar-s’hi. Però com diu l’amic Javier Llopis --sempre de paraula esmolada i aguda percepció-- no traurem les coses de context i ho deixarem on toca: l’Alcoyano està en Segona, el que va davant va davant, i qui vinga darrere, que amolle. Que ja tocava.


Fa lleig de dir, però reconec que he de fer un esforç notable per valencianitzar-li el nom a l’Alcoyano, i més encara per fer-ho amb el tradicional crit de guerra de Deportivo. Però com que hi ha fites irrenunciables i estic convençut que aconseguir-ho representarà –junt amb el dia que puguem sentir les Ambaixades en valencià—un avanç substancial en la normalització de la llengua, faig propòsit de referir-me, per sempre més i des d’ara mateix, al Club Esportiu Alcoià. Amunt, Alcoià, i molta sort en Segona!

8 comentaris:

  1. Enhorabona alcoians! Us ho teniu ben guanyat després de l'escàndol de l'any passat.

    Per la meva part, el meu Sant Andreu, amb el que compartíeu categoria fins aquest any haurà d'esperar, un any més, després de tocar la glòria amb els dits l'any passat... llàstima.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, porquet! La veritat és que jo encara no m'ho crec... Han estat tants anys que quan no era una cosa era una altra, que quasi semblava ja que mai arribaria. I a més, haver-se desfet en la primera eliminatòria al Real Madrid-Castilla, una satisfacció especial ;)

    L'any que ve ens retrobem amb el Sant Andreu a Segona, segur. Salut!

    ResponElimina
  3. Enhorabona!
    En efecte, vulguem o no, el fútbol és una cosa important. I que l'Alcoià estiga en segona, de categoria. I ens alegrem els conveïns.

    ResponElimina
  4. Doncs l'enhorabona per l'ascens. L'altre dia em vaig creuar amb u que anava per l'Avinguda del Port amb una samarreta blanc-i-blava i vaig pensar que era argentí, potser era de més a prop pel que veig. Ah! Saps qui me'n va demanar per tu? la Scarlett; em va dir: Vicicle, dóna-li records de part meua a l'Alfred. Tu sabràs ;-) Salut.

    ResponElimina
  5. A mi ha vingut a passar-me una cosa semblant. Sóc molt contrari als excessos del futbol però aquest dies he estat un aficionat més. I la gent al meu voltant se sorprèn. Però clar, fins i tot als que no ens agrada l'esport rei sabem tot el que significa socialment.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Jesús! Que ens dure l'alegria, i com més en siguem (i més amunt), millor.

    ResponElimina
  7. Doncs no és improbable que fora un alcoià, Vicicle... Si quan les coses van malament ja ens costa dissimular-ho, a la mínima que podem lluir-ho amb orgull podem posar-nos un poquet pesadets

    Ai, Scarlett... Reconec que la tinc un poc abandonada, i creu-me que em sap mal, però les coses venen com venen... Dona-li molt de carinyo, que se'l mereix ;) Salut!

    ResponElimina
  8. És cert, #M#. Tot i agradar-me el futbol com a esport, hi ha moltes coses al seu voltant --des dels pressupostos obscens que mou fins a la irracionalitat fanàtica a la què sovint empara-- que trobe inacceptables. Però com tu dius al teu blog (al què per cert he enllaçat sense dir-te res; sabràs disculpar-me...) és també un factor de cohesió i projecció que convé no rebutjar, sempre dins de paràmetres mínimament racionals i raonables. I, en el cas d'Alcoi, potser arriba a més en un moment especialment oportú... Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...