"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 24 de juny de 2011

Flors de baladre


Vaig créixer sentint cap a ella un temor quasi reverencial, tal era la insistència que els pares hi posaven quan parlaven de les amenaces que amagava. A força d'admonicions i advertències, era difícil no acabar imaginant el baladre com una mena d'encarnació vegetal del mal. I ja era cridaner, això, no solament pel contrast entre la seua anunciada toxicitat i un aspecte que les vistoses flors i les fulles brillants i rígides feien tan atractiu; també sobtava que una planta tan traïdorenca i perillosa no faltara mai, ben a l'abast de qualsevol xiquet inadvertit o imprudent, en parcs, patis, carreteres o jardins dels amics dels pares. La qual cosa ens duia a pensar, també, que potser els majors --o alguns d'ells, si més no-- eren uns exagerats, o bé simplement uns irresponsables. En tot cas, i com no és estrany que passe, el baladre va acabar investit de l'encís irresistible d'allò prohibit i misteriós.

Anys després, vist ja amb ulls de botànic i adequadament matissada la seua innegable toxicitat –les intoxicacions per menjar les seues fulles aspres i amargues són infreqüents, però poden ser realment greus-- he de dir que que conserve pel baladre una marcada simpatia. I encara més pels peculiars matollars que forma, acompanyant-se sovint d'esbarzers i tamarius, en els nostres barrancs. Els acolorits, tenaços i frugals baladrars (com diu la cançó, viuen només d'alló que cau: aigua de núvol i cel blau) són un dels hàbitats més característics --protegit, per cert, per la Unió Europea-- dels paisatges fluvials mediterranis, i representen de fet un ecosistema únic i de gran interés, excepcionalment adaptat a un ambient extremadament canviant i inhòspit. Però són també, ara que el solstici els ha vestit d'una explosió de flors rosades, un autèntic regal per a qui té el gust de caminar sense pressa per les rambles i els torrents.



Probablement va ser amb el baladre que vaig aprendre, per primera vegada, que la bellesa més enlluernadora pot amagar també grans perills per a qui s'hi atansa sense les precaucions escaients. Estic segur que ho vaig aprendre; però ho oblide continuament…

16 comentaris:

  1. Jo també vaig créixer amb les advertències de la familia de no tastar la saba del baladre, tan lletosa i atractiva

    ResponElimina
  2. A mi també m'advertien, però no acabava d'entendre com podia ser tan verinosa i molts, al pobles tenien cortines, a les portes de les cases, de canyetes de baladre.

    ResponElimina
  3. Quantes prevencions i amenaces. La bellesa de la flor del magnolier -com la del baladre- i la sospita del verí de les seues llavors. Si posaves una flor de magnolier a la teua tauleta del dormitori el perill de morir era imminent. Bé, quantes coses que possiblement no foren certes, però que ens marcaren. Una pregunta, i potser és una bajanada: ¿es cert que les plantes més tòxiques són molt menys delicades que les que no ho són? I una altra, i perdona l'abús, però he sentit tantíssims cotxes avui que m'ho prenc com una revenja: com li diríem a la Celinda en català? És que ho he intentat esbrinar i ha estat impossible. Salut i perdona l'atreviment.

    ResponElimina
  4. marilo, jo feia servir les branquetes i les fulles per a fer fletxes, perquè la forma em semblava l'adequada... i a ma mare li agafava un disgust tal que em feia rentar-me les mans amb la terreta d'escurar

    ResponElimina
  5. Àngels, a banda de per la facilitat per enfilar els trocets de vareta, diuen que era perquè no deixava passar les mosques i els mosquits. El que no sé és si funciona o només era qüestió de fe, però ja podria ser...

    ResponElimina
  6. Quasi sempre hi ha un fons de veritat en molts d'aquests costums i coneixements, Vicicle, però és cert que sovint s'exagera (o s'exagerava, perquè també aquest patrimoni està perdent-se massa ràpid) quant als efectes de moltes plantes. No havia pensat el que dius sobre les plantes tòxiques; jo diria que, almenys pel que fa a resistència a factors físics com la sequera o el fred, hi ha de tot --em ve al cap, per exemple, l'acònit. Però com que la toxicitat és, quasi sempre, una adaptació front als herbívors, si que solen ser molt més resistents a insectes, ramats i plagues diverses.
    Quant a la celinda, li he sentit dir alguna volta "vareta de Sant Josep", però crec que és un nom que s'aplica a moltes altres plantes. El que he sentit més habitualment és "xeringa" o "xeringuilla". I res d'atreviment: un plaer, només faltava... Gràcies, salut! (i ànims amb els cotxes)

    ResponElimina
  7. Jo també vaig créixer amb eixes advertències!! perquè a la caseta de ma güela i ma güelo hi havia, de baladre. i també a l'escola. tenia por fins i tot de tocar qualsevol part de la planta!
    gràcies per dur-la hui, esta planta.
    encara hui no la toque, però és una de les plantes preferides...

    ResponElimina
  8. A Sueca, quan algú semblava que havia perdut facultats deien que li havien donat el gotasso [de baladre] per tal de vencer la seua voluntat. Tot i això, el baladre és una planta útil que aprofiten per a fer bardisses als camps de prop de la mar.

    ResponElimina
  9. Una pregunta "tècnica": ma mare diu que se'n vol plantar en casa una rameta de baladre. Quan s'hauria de plantar? Aixó agarra fàcilment? Necessite guants o moriré si la toque?

    ResponElimina
  10. I jo q mai no entenia com si era tan perillosa (el pare em va advertir de llavar-me les mans abans de menjar si anteriorment l'havia tocada)envoltava les reixes del meu colegi... Ara l'han fet nou, el cole, i ja no hi ha ni baladres ni la polseta groga que tant el caracteritzava, i va estar inaugurat pel senyor Font de Mora quan el q sembla és una pressó...
    Per cert, t'has fet 'canvi de look' al bloc, no? Canvies serres per la mar?
    La Fada

    ResponElimina
  11. Gràcies a tu, Coralet! és el que em passava a mi, que per una banda anaves fugint-li però per altra hi havia pertot arreu, i no deixava de resultar una planta fascinant... Ara, jo encara em rente bé les mans després de tocar-la ;)

    ResponElimina
  12. Interessant el que contes del 'gotasso', Vicent; no ho havia sentit dir mai. Si que recorde que, fa anys, feiem una infusió de fulles de baladre per regar amb ella els clots on plantàvem bellotes, per tal d'evitar que les rates i altres animals se les menjaren; però mai no he comprovat l'eficàcia real del sistema. Gràcies, salut!

    ResponElimina
  13. Pere, pel que tinc entés --no n'he plantat mai, la veritat-- sí que arrela molt fàcilment, i l'estiu és una bona època. Pel que es fa amb altres espècies, supose que hi haurà prou amb agafar una branqueta d'un pam o pam i mig i posar-la en aigua perquè traga arrels, abans de passar-la a terra. I amb que et rentes bé les mans crec que n'hi haurà prou també ;) Ja em contaràs. Salut!

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies, Adrián. Benvingut, estàs en ta casa!

    ResponElimina
  15. Fada, ara que ho dius igual al Font de Mora li haurien d'haver donat el "gotasso", que diu Vicent en el seu comentari... També al meu institut hi havia baladre, i ricí (i recorde d'algú que es va pegar una menjada de llavors d'aquest últim que segurament encara no ho haurà oblidat tampoc...).

    Res, un canvi temporal, per allò de que en la varietat està el gust ;) M'ha semblat que quedava més estival així, però segur que tard o d'hora tornaré a les serres: sempre ho faig... Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...