El petit falcó viatger

Aquests dies, en els penya-segats de les Columbretes, els polls ja crescuts d'una de les nostres rapinyaires més fascinants es preparen per afrontar el primer gran repte de la seua encara curta vida. Pertanyen a l'espècie que els ornitòlegs anomenen falcó d'Eleonora (Falco eleonorae), nom amb el qual va ser batejada en honor d'una reina de la Sardenya medieval. Des que van nàixer, al ple de l'estiu, al mig d'una colònia abocada a la mar, els seus pares els han alimentat amb petites aus que capturen sense descans; cal que completen, tan aviat com siga possible, el seu desenvolupament, perquè el desafiament que espera als joves falcons resulta realment colossal: en unes poques setmanes, abans que acabe octubre i el fred comence a arribar a aquestes costes, hauran de recórrer més de nou mil quilòmetres fins els seus refugis hivernals, situats a les costes de Madagascar.

Aquest viatge anual d'anada i tornada és, sense dubte, una de les característiques que més han despertat l'interés dels investigadors, però no és en absolut l'únic tret singular d'aquesta espècie. El falcó d'Eleonora --conegut també com falcó marí o falcó de la reina-- és una rapinyaire essencialment mediterrània, tot i que també apareix puntualment a les Canàries i a algunes poques localitats en les costes atlàntiques del Marroc. Només es reprodueix en hàbitats insulars, generalment illots situats a prop de la costa. Més de la meitat de les parelles reproductores de l’espècie viuen al mar Egeu; en la Mediterrània occidental, a banda de la seua població --unes seixanta parelles-- de les Illes Columbretes, es coneixen colònies a Mallorca, Cabrera, Dragonera, Eivissa, Tagomago, es Vedrà i es Vedranell; en conjunt, la població balear de l'espècie ha estat estimada en unes sis-centes parelles.

Cada any, en els mesos de març i abril, els falcons de la reina tornen a les illes i els illots mediterranis on van nàixer, per tal d'encetar una nova temporada de cria. Quan arriben de nou a les nostres costes, i fins a ben entrat l’estiu, la seua dieta està formada principalment per insectes. Però en començar l’època de reproducció, l'alimentació dels falcons passa a basar-se sobretot en la captura de petits ocells, molts dels quals estan començant ja el seu flux migratori cap a terres més càlides. És per això --per aprofitar al màxim aquest recurs tròfic, abundant però de durada limitada-- que els falcons de la reina no solament escullen per a instal·lar les seues colònies emplaçaments estratègics vinculats al pas d'aquests ocells, sinó que també han retardat la seua reproducció fins avançat l’estiu –és la més tardana de totes les rapinyaires europees— de forma que coincidisca al màxim amb aquestes dates d'abundància de preses.

Imatge del Banc de dades de Biodiversitat

En els últims anys, gràcies als nombrosos estudis que s'han dut a terme, s’ha avançat notablement en el coneixement d’aquesta espècie emblemàtica. Però no ha estat fins fa molt poc que s’ha començat a desvelar una de les majors incògnites que encara persistien: la ruta que els petits falcons seguien entre les zones de cria i els seus refugis hivernals. Durant molts anys va pensar-se en la possibilitat que els falcons seguiren una ruta marítima que, en el nostre cas, els duria a recórrer cap a l’est tota la Mediterrània fins a la Mar Roja i, des d’allí i resseguint les costes de Somàlia, fins a Madagascar i les illes de l’Índic. La presència, en les costes de la Mar Roja, d’altres espècies molt pròximes evolutivament al nostre falcó marí (com ara el falcó fumat, Falco concolor) i que també hivernen a Madasgascar, semblava recolzar aquesta hipòtesi. Però ha estat el seguiment per satèl·lit de diversos exemplars valencians i balears, dut a terme els últims anys per part d’investigadors de les Universitats d’Alacant i València i de l’Estació Biològica Terra Natura, el que ha permés resoldre la qüestió: els falcons de Balears i Columbretes travessen cap al sud el Mediterrani fins Algèria, segueixen sobre el desert durant milers de quilòmetres, i des de l’Àfrica Central, es dirigeixen ja cap al sud-est per assolir, finalment i després de travessar el Canal de Moçambic, la seua destinació final a Madagascar.

Imatge de la web de la Societat Valenciana d'Ornitologia-SVO

D'ací unes setmanes, els falcons de Columbretes començaran, com cada any, el seu viatge cap al sud; alguns d'ells, de nou, tornaran a ser marcats per tal que es puga conèixer millor el seu cicle vital i garantir-ne, així, una adequada conservació de les seues poblacions. Si voleu seguir el llarg periple dels falcons i d'altres espècies migradores, un interessantíssim projecte permet de fer-ho --i de resseguir la trajectòria de diversos exemplars en anys anteriors-- en aquesta web. De segur que aquestes petites i elegants rapinyaires tenen, encara, moltes coses per ensenyar-nos.

Eleanora d’Arborea, a qui deu el seu nom el falcó de la reina, és un (altre) d’aquells personatges vinculats a la nostra història que resulten tan poc coneguts com fascinants. Filla de la noble catalana Timbora de Rocabertí i de Marià IV, sobirà --Jutge-- del Giuigadu de Arborea (un dels regnes en que es dividia la Sardenya medieval, sobre la qual la Corona d’Aragó tractava d’exercir la seua influència), la mort del seu germà gran Hug III el 1383 la va dur a ocupar la Judicatura, com a regent dels seus fills, fins a la seua mort el 1404.

Eleanora, que segons algunes fonts hauria nascut a Molins de Rei l'any 1340, és una figura llegendària per als sards: la seua resistència a la assimilació de Sardenya per part dels aragonesos, i el seu paper com a governant i legisladora, li atorguen un notable rellevància històrica. La Carta de Logu, promulgada per Eleanora el 1392, és una compilació legal que va estar vigent a Sardenya fins ben entrat el segle XIX. Les lleis de la Carta, molt avançades per a la seua època, inclouen, entre molts altres aspectes destacats –com ara els que fan referència als drets d'herència de les dones-- aquells relatius a la cura dels animals i la pràctica de la falconeria, a la qual la sobirana d’Arborea era una gran aficionada.

El 1836 --només nou anys després que la Carta de Logu deixara de vigir al Regne de Sardenya-- el militar i naturalista Alberto della Marmora va descobrir, en l'illot sard del Toro, una espècie desconeguda de falcó, les dades de la qual va remetre al zooleg lombard Giuseppe Genè per a la seua descripció. Genè, coneixedor de les disposicions de la Carta relatives als falcons, va voler retre homenatge a la reina sarda, i va decidir anomenar la nova espècie Falco eleonorae.