Trenta anys després, he tornat a pujar a la Pica d'Estats. Durant aquests anys, havia tornat per aquelles valls unes quantes vegades i per diferents motius, però per unes coses o per altres no havia trobat el moment d'encarar-me de nou amb el cim. Finalment, ha pogut ser aquest agost, i a més amb l'agradable i imprevista companyia de l'amic Xavi Ródenas, que té la vida partida entre les arbredes de la Safor i els boscos del Pallars, o viceversa. Dels records de les meues primeres caminades adolescents pels Pirineus, a principis dels vuitanta --començant en Boí i acabant en Andorra després de recórrer, amb aquelles monstruoses tendes canadenques al coll, un bon grapat de quilòmetres per pistes i caminals-- potser que en diré alguna cosa més avant: estic removent àlbums i calaixos buscant algunes fotos d'aleshores, i si les trobe i aconseguisc véncer la vergonya, ja les veureu per ací, encara que només siga per recordar els amics que ja no estan i aquells dels què fa molt temps que no tinc notícies. Ara com ara, val a dir que, tret que ara hi havia molta menys neu, m'ha sorprés comprovar que els records de la muntanya que he guardat tots aquests anys, no anaven molt errats; i que m'ha fet molta il·lusió tornar a aquell cim que em resulta tan especial per molts motius. Hui, que s'acaba aquest setembre que s'ha consumit en un sospir, i amb l'estiu --i la Pica-- que van quedant ràpidament enrere, m'ha semblat un bon moment per recordar-ho. Bon cap de setmana!
que xulo!
ResponEliminaquina és la planta de la foto?
en llavorsí estiguí farà dos anys, però no fiu cap barbaritat com la d'anar a andorra caminant! :P
Gràcies, Coralet! Tinc la botànica pirinenca un poc rovellada, però a falta d'opinió millor fundada jo diria que és Mucizonia sedoides, una crassulàcia d'alta muntanya.
ResponEliminaLa veritat és que, amb això de caminar, hem sigut sempre un poc extremats. I com que el coneixement el tenim intacte (per a estrenar, de fet) encara en fem alguna de bona... Per cert, vas fer ràfting? :P
Fa dies que observo el teu bloc però mai havia dit res, però avui quan he llegit la teva entrada m'has fet recordar aquest magnífic estiu per aquelles terres, preciós i precioses fotos, molt evocadores. Te segueixo.
ResponEliminaBon cap de setmana! i que per molts anys puguis tornar-hi a pujar!
ResponEliminaMoltes gràcies, carina, i benvinguda! La veritat és que, quan es tracta de fer fotos, els paisatges pirinecs ho posen fàcil. Espere no tardar molt en poder tornar-hi... Salut i gràcies de nou!
ResponEliminaBon cap de setmana també per tu, Elfreelang! Pel moment, i vist com passen de ràpids, he fet propòsit de no deixar passar-ne tants abans de tornar-hi... Tan de bo.
ResponEliminano, no... estiguí en Embonui, en una casa preciosa... vaig menjar bé, beure bé, passejar i anar a l'estany de Sant Maurici. que jo molt d'esport mai he sigut. ara encara menys, pels genolls -lo d'anar a andorra caminant és una barbaritat però em dones enveja, que ho sàpies :P
ResponEliminagràcies pel nom de la planta!
No conec Embonui, Coralet, prenc nota per a la pròxima --si es menja bé i es beu bé, m'agradarà segur ;)
ResponEliminaRealment, això d'Andorra enganya un poc: des de la vall de Tor, pel port de Cabús, s'hi passa de seguida. Però per veure coses boniques, tampoc no cal fer-se grans caminades: mira Sant Maurici, sense anar més lluny...
embonui són quatre cases i menys veïns.. no sé si allí, crec que sí, hi havia un home que volia fer un museu amb les ferramentes de l'horta, del camp vull dir, un tal tomàs però no era ca tomàs, sinó ca un altre nom
ResponEliminano hi ha bar ni restaurant... però per la contornà sí... tots els poblets al voltant de sort.
sí, una ha d'aprendre a vore la bellesa allà on va. i sant maurici és preciós!
Ai la Pica... jo fa 12 anys que la vaig coronar... com a celebració d'haver acabat la carrera vam estar 5 dies corrent per aquells paratges acampats als estanys dels peus de la Pica.
ResponEliminaFa dos anys hi vaig tornar però el mal temps i un mal de genoll em van fer tirar enrere després d'haver passat la nit altre cop als estanys.
La veritat és que la pujada clàssica no m'agrada massa... moltíssima gent, molt llarga... ara m'estic plantejant tornar-la a atacar o bé des del vessant francès o des de la vall que queda a llevant (no recordo el nom ara...). I intentar fer el Sotllo i la Punta Gavarró per acabar de completar tots els tres mil catalans!
Les sensacions que descrius són exactament les mateixes que m'atropellen cada cop que visito un indret muntanyenc visitat fa molt de temps... Sempre intento no repetir per a descobrir indrets nous (de fet he repetit ben pocs cims) però quan s'ha donat el cas em passo tota la caminada recordant moltíssimes coses que creia oblidades!
Salut i muntanyes!
Els Pallars estan plens de llogarets que paga la pena conéixer, Coralet; així que espere que no passe molt de temps abans de poder tornar-hi... Aquesta última volta --pel que dius del museu-- em vaig quedar amb moltes ganes d'anar a l'Ecomuseu dels pastors de la Vall d'Àssua, a Llessui, que me'l van recomanar molt. Així que ja veus, ajuntant excuses per tornar... Salut!
ResponEliminaRealment, és una bona forma de celebrar coses, porquet. I uns quants dies en aquells estanys són balsàmics... A mi em feia molta il·lusió tornar, i m'ha agradat molt reviure algunes de les etapes d'aquelles travesses que fèrem amb divuit anyets, que es diu prompte.
ResponEliminaFa temps, també, que a la colla estem pegant-li voltes a fer-la des del Refugi de Pinet, però com que l'accés ens queda bastant més apartat que anar-hi per la Vall Ferrera, haurem d'ajustar-ho. Però és una més per a la llarga llista, a la que ja saps que s'ha incorporat també recentment el Perdiguero i rodalies ;)
Salut i bones caminades! (per cert, potser hauriem de començar a plantejar-nos la possibilitat d'una diada blogaire-muntanyera...)
Doncs la trobada blogaire-muntanyera no és mala idea! El que passa és que no sé si som molts blogaires apassionats de la muntanya (almenys en el cercle que em moc jo que és de blogs més generalistes).
ResponEliminaEs podria plantejar alguna cosa senzilleta i potser s'apuntaria més gent.
Tampoc jo en conec massa, de blogaires muntanyers, si més no sense pensar-ho molt i tirant mà dels blogs que més visite. Però tot és anar pensant-ho: com tu dius, tampoc al fer un gran cim, i del que es tractaria és de que vinguera tothom que li abellira... un passeig per algun lloc bonic, accessible i que no quedarà massa lluny a ningú. Pel moment, podem anar madurant-ho i a veure si ho podem quadrar. Gràcies i endavant!
ResponEliminaSalut Pep!!!! o Sr. Russel!
ResponEliminaMoltes gràcies per la entrada, molt bonica, has lligat molt bé passat present i futur i les fotos són molt xules.
Va ser un plaer total compartir aquell dia amb tu i totes les seves xerrades, des d'Obrint a Ovidi, des de Mariola a la Safor, des de dones passades a dones presents, des de dies amb filles a dies sense filles i dies amb filles dones...va ser un gran dia. Espere tornar a repetir una fita així i tant important també per tu.
Ja saps, al Pallars ho podem fer quan vullgues! Un bon abraç de muntanyer! Estic orgullós d'aguantar l'ensenya del poble d'Alcoi.
xavi
L'eix Alcoi-Gandia, Xavi, que només és qüestió de temps... No ens ho posaran fàcil, però no defallirem i ells ho saben ;)
ResponEliminaAquella jornada a la Pica va ser un dia magnífic, com també la resta dels què vam passar per allí. I la vostra acollida, com sempre, inoblidable. Segur que tornarem a caminar per aquelles terres del Pallars (i per les de la Safor i l'Alcoià també, per suposat). Gràcies i una abraçada!