"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 18 d’octubre de 2011

CSI: cetacis

L'escenari, una tranquil·la platja saforenca en la matinada del cap de setmana. Els fets: aproximadament a les 03:00 a.m., una patrulla de la Guàrdia Civil avisa a la xarxa d'avarament de cetacis de l'aparició d'un dofí mort. Amb les primeres llums del dia, la Policia Local s'hi desplaça fins el lloc indicat, per tal de prendre dades sobre l'animal i procedir a retirar-lo. Però tot el que hi troba són unes poques despulles, la cua, restes de sang... i un grup d'unes deu persones ("de origen oriental", diu l'atestat) que s'allunyen apressadament de la zona.

Si atenem a les proves, podria tractar-se d'un cas de relativisme cultural aplicat a l'alimentació, o potser d'un exemple un poc extrem de gastronomia creativa. Però també podria ser un d'aquells casos en què totes les evidències apunten en una mateixa direcció però que, després d'una brillant investigació, tenen un desenllaç inesperat i sorprenent (posem, no sé, que un cop de mar especialment capritxós només s'haguera emportat algunes parts del dofí després d'esquarterar-lo...). S'admeten hipòtesis. Però Horatio Caine i el seu equip ja venen de camí; per posar-los en antecedents, hem quedat a sopar a un xinés molt bo que hi ha allí mateix, a propet de la platja...



Imatge de la xarxa

12 comentaris:

  1. I on l'hauran posat en carns o en peixos?

    ResponElimina
  2. Bona pregunta, Jp... M'ha vingut al cap que l'Esglèsia permetia menjar castor i llúdriga en cuaresma, perquè no consideraven que fóra carn (supose que per viure a l'aigua). Així que la resposta, seguint la doctrina, podria ser: on més convinga ;)

    ResponElimina
  3. Jp, sempre m'has de fer riure encara que sigui per un dofí mort!

    Aquest relativisme cultural referent a l'alimentació o fins i tot a altres coses... a vegades és complicat, eh?

    ResponElimina
  4. M'ha fet gràcia això de 'origen oriental'... darrerament faig moltes coses amb els orientals, jo, i això que sempre he dt (i diré) que a mi els xinets no m'agraden!
    Salutacionsss! M'alegra q hagues tornat!! ;)

    ResponElimina
  5. Ja pots ben dir-ho, Carme... És cert allò de què cada lloc té les seues coses, i que ulls que no veuen i tot això i allò; però en aquest cas, i com deia un company --amb poca convicció, tot s'ha de dir-- tan de bo se l'haja emportat la mar...

    ResponElimina
  6. Sí, sí, la moral va per barris...

    ResponElimina
  7. Bé, dels orientals, a l'Alcoià-Comtat, i en concret a la zona de l'embassament de Beniarrés --com molt bé saps--, també es conten moltes coses (i mira que en eixes aigües pot eixir-te qualsevol entitat mutant Godziliana provinent d'un simple peix gat...). De fet es comenta per ahí que Jaume Balagueró es va inspirar en aquestes històries per a fer la sèrie de REC...

    ResponElimina
  8. Gràcies, Cinderella! content --com sempre-- de veure't per ací :) llegint-vos he pensat que la meua interacció amb gent "d'origen oriental" és nul·la, però no per res sinó perquè mai no s'ha presentat... Tot el que puc dir és que el menjar xinès no m'agrada. Siguen els que siguen els ingredients, vull dir... Salut!

    ResponElimina
  9. Molta ha d'haver-ne, Elfreelang... de veres que un dofí varat pot arribar a ser molt desagradable. Però mira, com deia Marcin Harris, "Bueno para comer"...

    ResponElimina
  10. Sol ser així, Carina... supose que és una altra forma de "relativisme cultural"...

    ResponElimina
  11. Havia sentit dites, Muntaner, però la veritat és que només de pensar el que pot dur dins alguna cosa --no gose dir "peix", per si de cas--que s'haja pescat al pantà de Beniarrés, ja m'esborrone... Potser caldria esbrinar si el PP alcoià té costum de sopar en algun restaurant concret: ves per on, igual hauriem resolt un misteri insondable ;) Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...