"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 16 d’octubre de 2011

Cultivant el paisatge


He de reconéixer que la visita a Stonehenge, la primera del viatge, em va resultar especialment emocionant. D'ençà que recorde --i fa ja uns quants anys d'això-- l'enigmàtic i majestuós cercle de pedres m'ha semblat un indret fascinant del qual m'han interessat singularment les característiques de la seua construcció, la seua possible utilitat i les habilitats i coneixements astronòmics dels qui el van bastir. Un interès que encara és major ara gràcies a les recents troballes i hipòtesis, tant sobre el propi monument com sobre el que, en realitat, constitueix un conjunt molt més extens, divers i complexe del que es pensava: megàlits, necrópolis i d'altres restes, estructures i elements arqueològics, que han estat declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO. Trobar-me, finalment, davant les imponents lloses de gres, recórrer --com fan cada any centenars de milers de persones-- el passeig que les envolta, va ser un d'aquells moments que costa descriure amb paraules.

En aquest cas, però, l'interés de la visita excedia els assumptes històrics o monumentals (i, evidentment, les meues preferències emocionals i simbòliques) per centrar-se en aspectes lligats a la gestió de l'espai i el seu entorn, i és sobre això que volia dir quatre coses. D'entrada, cal assenyalar que l'espai que ocupa el monument --una milla, aproximadament-- és una propietat pública gestionada per English Heritage, l'agència governamental dedicada a la investigació, conservació i millora del Patrimoni històric. El propi funcionament i estructura d'English Heritage --oficialment denominada Historic Buildings and Monuments Commission for England-- és, en si mateix, un cas interessant: tot i el seu caràcter públic (depén del Departament de Cultura), disposa d'una notable autonomia de funcionament i una part substancial del seu finançament prové tant de donacions i ajuts privats, com dels seus membres individuals --a hores d'ara, més d'un milió--, els quals paguen una quota anual a canvi de la què poden accedir a diversos avantatges, com ara l'accés gratuït als més de 400 jaciments i llocs històrics que gestiona l'entitat.

En Stonehenge, English Heritage s'encarrega tant de la investigació i el manteniment del monument --d'acord amb el que estableix la planificació del lloc del Patrimoni de la Humanitat-- com de la gestió dels visitants: un espai molt senzill dedicat a aparcament, recepció, botiga i bar que rep prop d'un milió de visites anuals i que segons ens explicava Peter Carson, el seu responsable, representa uns ingressos per a l'entitat d'uns huit milions de lliures cada any. Tot i que és cert que Stonehenge és un cas excepcional per la seua fama i rellevància, i que cal ser molt prudent en aquestes coses --com en moltes altres-- quant es tracta de fer comparacions, a la vista d'aquestes dades i del model de funcionament que s'hi aplica és inevitable fer alguna reflexió sobre la nostra realitat i els models que fem servir, ací, per a la conservació del nostre patrimoni històric i arqueològic. O sobre els què no fem servir, si ho preferiu.

Quant al National Trust, el seu paper en aquest indret em va semblar especialment interessant: pràcticament tot l'entorn del monument és propietat de l'entitat, o bé aquesta ha arribat a acords de gestió amb els seus propietaris. L'objectiu, tal i com ens explicaren els seus responsables, és senzill: fins fa pocs anys, una part substancial del paisatge que envolta el megàlit estava ocupat per cultius, la qual cosa interferia en la imatge escènica del propi monument i en donava una percepció que no es considerava adequada. Després d'un procés de debat i discussió, va decidir-se que el paisatge més adient per a emmarcar les vistes eren els característics prats del countryside anglès, i aquesta és la feina a la què es dedica, bàsicament, el National Trust: a mantenir en les seues finques activitats compatibles amb aquesta imatge paisatgística, i a afavorir que ho facen els propietaris amb qui té establerts els acords. No és, evidentment, l'única actuació, ja que també s'hi duen a terme nombroses activitats de conservació de la biodiversitat --algunes d'elles, en col·laboració amb altres entitats com la RSPB, que disposa també d'una reserva a la zona-- o d'ús públic i recreatiu de les finques. Però la tasca principal, l'objectiu prioritari en aquest cas, és tan simple i tan complicat com això: cultivar paisatge.

El vent bufava fred, i un oportú café amb els nostres amables guies ens va servir encara per completar un poc la visió sobre aquest indret i els plans que s'hi preveu aplicar per resoldre alguns dels principals problemes: la desviació de dues carreteres que discorren molt a prop del cromlec; la necessitat de comptar amb un centre d'informació i recepció més ampli i confortable, que incloga un museu per albergar les troballes arqueològiques de la zona; o els mecanismes que fan servir per tal que els ingressos que produeix el lloc revertisquen en la població local. Per no fer-ho molt més llarg, em quede amb un dels comentaris que més em van fer pensar: fins ara, els gestors havien tractat de resoldre els problemes mitjançant projectes integrals, cars i molt ambiciosos, que no han arribat ni a aplicar-se; des de fa un temps, han optat per anar pas a pas, amb projectes molt més reduïts, parcials, consensuats i operatius, i les perspectives semblen ser també millors. No sempre els grans problemes exigeixen necessàriament grans solucions; sovint, pot ser més útil i intel·ligent optar per les accions petites, continues i coordinades. El café, per cert, terrible; i és que res no és perfecte, ni quan es tracta d'Anglaterra...




Des que vam tornar dimarts passat de la fèrtil, rica i delitosa illa d'Anglaterra, fins a hui mateix, hem aprofitat la presència en el 'UK trip' de la responsable tècnica d'ICTIB (els Impulsors de la Custòdia del Territori a les Illes Balears, dels quals ja he parlat en diverses ocasions), per segrestar-la uns dies més i recórrer amb ella algunes de les experiències de les entitats d'Avinença en diverses comarques valencianes. Podria escriure, també, moltes coses sobre aquests dies intensos i fructífers; sobre com estem, valencians i 'balears', tan lluny i tan a prop; o sobre l'evidència --que sovint oblidem-- que darrere tot hi ha sempre les persones. Però pel moment em limitaré a dir que han estat, simplement i des de tots els punts de vista, uns dies magnífics i que tardaré molt de temps en oblidar. Gràcies, Imma.

11 comentaris:

  1. Doncs, quin començament més maco i impactant. No hi he estat mai i és un lloc que m'agradaria anar.

    Sobre la gestió m'ha semblat interessant aquest planteig sobre tot en temps de crisi i de pocs diners.

    ResponElimina
  2. Molt bona visita i molt interessant ....m'hi agradaria anar alguna vegada..

    ResponElimina
  3. Carme, jo el tenia des de feia temps a la llista dels pendents, i la veritat és que m'ha pagat la pena. La llàstima ha estat no poder veure altres llocs pròxims, així que crec que hi hauré de tornar.

    Hem vist exemples molt interessants, aquests dies, però realment crec hi ha molt pocs que puguen aplicar-se ací --i, fins i tot, alguna coseta no m'ha semblat bé del tot, supose que pel paper que vull creure que han de tindre els poders públics. Però hi ha molts detalls, i moltes idees que surten de les converses, que obrin vies interessants i que ens poden ser molt útils... Digerint, ja saps... ;) Gràcies, salut!

    ResponElimina
  4. saps que dones envegeta, veritat? :P

    coralet

    ResponElimina
  5. Ja diràs que et sembla que hi vages, Elfreelang. Per cert, jo l'imaginava, no sé com dir-ho, perdut a algun lloc remot del mig del país, i em va sorprendre un poc trobar-ho al costat de Salisbury i a tocar de la carretera...

    ResponElimina
  6. No voldria, coralet, però si és així no m'ho tingues en compte ;)

    (i el cas és que, en l'últim moment, van quedar lliures les places de dos companys que no van poder agafar vacances aquells dies i no vam poder-les cobrir...)

    ResponElimina
  7. gràcies a tu, pep, per ser un excel·lent amfitrió i per descobrir-me la teva terra, un poquet meva ara també ;)

    ResponElimina
  8. Dir que ha estat un plaer es queda molt curt, imma. I encara ens va quedar per veure la Vall de Gallinera, així que caldrà apanyar-ho ;)

    ResponElimina
  9. doncs, a l'altra avisa'm ;)

    Fa uns mesos els vaig enviar el currículum, als de National Trust :)

    ResponElimina
  10. Dona enveja tot el que has vist: el monument per sí mateix i l'organització i gestió que en fan d'ell.

    ResponElimina
  11. Fet, coralet. Mira que si a la pròxima eres tu qui ens fa de guia per les finques del National Trust... ;)

    Cert, Morning Star; a mi m'ha agradat molt veure'l, el monument,i també saber un poc més de com ho fan. I reconec que algunes coses de l'organització que tenen m'han semblat simplement admirables; d'altres, potser no tant -si més no en el nostre context-- però t'assegure que el cabet no para des de llavors... si la Marina Baixa s'anima a fer una gestió atrevida del patrimoni, ací estem per fer una maneta ;) Salut i records!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...