"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 25 d’octubre de 2011

Acabar entre ànecs


Recorde, de quan era poc més que un xiquet que col·leccionava àlbums Maga i la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente, dues històries sobre animals salvats in extremis de l'extinció que, per alguna raó, em van impressionar profundament. La primera parlava d’un cérvol xinés, el milú o cérvol del Pare David (Elaphurus davidianus), què deu el seu nom a Armand David, missioner francés –nascut en Iparralde--que el va donar a conéixer per a la ciència occidental. L'espècie va salvar-se d’una extinció segura gràcies als pocs exemplars que es van conservar en captivitat, en parcs privats europeus, quan desastres naturals i guerres artificials van acabar amb ella en els seus llocs d’origen. La protagonista de la segona era una oca hawaiana, coneguda també com a nēnē (Branta sandvicensis), que havia perdut en gran mesura la seua capacitat de volar, i a la què la caça i la predació per part d'espècies introduïdes a les illes havia reduït a una exigua població de trenta exemplars a principis dels anys 1950. En aquell moment crític, el pintor i conservacionista anglès Peter Scott (fill del famós explorador Robert Scott, mort a l’Antàrtida el 1912), va encetar una campanya mundial que va aconseguir la reproducció en captivitat dels nēnē i la seua posterior reintroducció en les seues illes d’origen, de les quals és actualment au oficial.

Quan vaig saber que anàvem a visitar, com a última etapa del nostre viatge per Anglaterra, el centre que la Wildfowl & Wetlands Trust  (entitat fundada per Sir Peter Scott el 1946) té a Slimbridge, no el vaig associar amb la meua infantil fascinació per la història de les oques nēnē, tot i que va ser allí on Scott va aconseguir els seus primers èxits amb aquest ocell emblemàtic. Tampoc no hi vaig pensar que es creu que és d’Slimbridge d’on es van escapar els primers exemplars d’ànec de Jamaica (Oxyura jamaicensis), que ara es consideren una amenaça per als nostres ànecs capblancs (Oxyura leucocephala), amb els quals s'hibriden. Va ser en veure les oques hawaianes i els ànecs jamaicans, junt amb desenes d’altres espècies (autòctones i exòtiques) que hi viuen a la zona dedicada a aquesta finalitat en els jardins d’Slimbridge, que vaig acabar per lligar caps: només per això --coses de biòleg un poquet friqui-- ja pagava la pena haver anat.

Però pagava la pena per moltes més coses. És cert que la primera impressió que dóna Slimbridge, quan s’accedeix a les seues instal·lacions, té més a veure amb un zoològic o un parc temàtic, que amb un  projecte de conservació. Realment, però, aquesta impressió és precipitada i no respon a la realitat: WWT gestiona 325 hectàrees de l’Estuari del Severn, la majoria de les quals tenen la consideració de Reserva Natural –són lloc d’especial interés científic, aiguamoll protegit pel Conveni de Ramsar, i zona d’especial protecció per a les aus-- i no estan obertes a l’accés públic. A canvi, el centre de visitants (molt semblant als que podem trobar en els nostres parcs naturals, però construït i gestionat per una entitat privada) i les seues instal·lacions annexes, de prop de cinquanta hectàrees, es dediquen íntegrament a la recepció de públic, a activitats lúdiques i a programes d’educació i sensibilització ambiental al voltant del món de les aus i els aiguamolls, alhora que serveixen com a font de finançament per a les activitats del trust. Recorreguts habilitats per a tots els públics, basses temàtiques amb espècies d’aus de diferents parts del món, passejos amb barca, parcs infantils o la possibilitat de veure en viu espècies tan seductores com les llúdrigues o els talpons, a més d'una notable col·lecció d'ocells d'aiguamoll de tot el món, atrauen milers de visitants al centre. WWT és, en aquest sentit, una entitat que no assoleix ni de bon tros a les dimensions del National Trust o de la RSPB; però els seus 212.000 socis i la resta d'ajudes i donacions que reben, li permeten gestionar nou espais d'elevat interés ornitològic a tota Gran Bretanya, establir acords de custòdia amb propietaris i gestors de la rodalia d'aquests espais, i participar en projectes de conservació i cria en captivitat d'espècies amenaçades arreu del món.


Oca de coll roig (Branta ruficollis)
Morell d'ulls grocs (Bucephala clangula)
Flamenc del Carib (Phoenicopterus ruber)
Èider (Somateria mollissima)

Poques hores després d'abandonar Slimbridge, meditant encara sobre el vertader significat de l'expressió "tindre pardalets al cap", ens enlairàvem des de Bristol en direcció a la dieta mediterrània, els cotxes amb volant a l'esquerra i les timetables de tipus meridional (que són si fa no fa com les britàniques, però un poquet més laxes). Una tornada amb suficients idees i sensacions com per consumir-ne en fresc fins atipar-nos, i fer després conserva per a quan curtegen. El repte, ara que la digestió es troba ja avançada, és traslladar-les a les persones i entitats que formen Avinença o s'interessen per la custòdia del territori a les nostres comarques, i tractar de dur-les a la pràctica en tot allò que, per al nostre context social, econòmic i territorial, tinguen d'aprofitable. No serà fàcil, però paga la pena intentar-ho. Diuen que potser Gramsci mai va dir la famosa frase que se li atribueix, sobre el pesimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Però tan se val quí la diguera: jo encara me la crec.





Calia anar a aquest viatge per adonar-se de tota la feina --incloent una visita prèvia, uns mesos abans-- que Paul i Pat Pruden han hagut de fer per aconseguir que foren unes jornades realment impressionants. Des de l'elecció dels llocs a visitar i tota la logística associada al viatge, fins els contactes amb totes les persones que ens han acompanyat (i que no llistaré ací per no fer-ho llarg però que ens han tractat sempre amb una amabilitat i una deferència extraordinàries), i malgrat les inevitables diferències d'idioma, cultura i apreciacions, qualsevol agraïment a Paul, Pat i Friends of Avinença es queda molt curt. Quant a Antonio, Paco, Imma, Carla, Carol, Ciro --que ha demostrat, entre altres habilitats, la de ser un consumat conductor per l'esquerra-- i Jordi "Iuri" Domingo, que ha actuat, a més, com el nostre enllaç amb FoA durant tota la preparació del viatge, han estat una companyia esplèndida durant aquests dies de vacances atípiques. Moltes de les idees i reflexions que he abocat en aquestes entrades cal atribuir-les realment a ells i elles. I per això, i per molt més, els he de donar també les gràcies: ha estat un autèntic plaer ;)

6 comentaris:

  1. T'he llegit, però aquestes imatges que has posat m'han deixat amb el cap ple de pardalets o millor dit, d'ànecs...

    Són una passada de bufons!

    ResponElimina
  2. Pep: l'esperança de molts de nosaltres està posada en aquells que continuen creient, com tu, en la frase atribuïda a Gramsci; especialment en la segona part: en "l'optimisme de la voluntat". Gràcies per les teues cròniques, i per tots els estímuls que te'n portes cap ací.
    Jo també he estat aquesta vesprada visitant ànecs, però de més a prop i més comuns: als ullals de la marjal del Grau. A penes hi ha aigua a les sèquies. A veure si plou per fi.

    ResponElimina
  3. Gracies per les cròniques. Està genial saber d'experiències com aquestes.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Carme! Realment són preciosos, per la varietat i el colorit que tenen. I, a més, són molt fotogènics, sobretot aquests que estan acostumats a la gent... Salut!

    ResponElimina
  5. Gràcies a tu, Maria Josep ;) Són temps difícils, bé que ho saps; però no hi ha altra que anar avant -sobretot, quan tanta gent ho està passant tan malament-- i, encara que quede un poc ingenu, buscar com siga la forma de seguir mantenint la il·lusió i les ganes de lluitar; crec que era el Ramon Floch que deia que s'hi pot ser dues coses: possibilista, o impossibilista. La marjal, per cert, un lloc increible (i ple de records, també...). I mira, com que et conteste tard, segur que li han sentat d'allò més bé les pluges. Moltes gràcies i endavant!

    ResponElimina
  6. Gràcies també a tu, Àngels. Sempre es bo saber el que s'hi fa per ahi, i --crec que ja ho deixat dit en algun lloc-- en qüestions patrimonials també hem après un parell de coses... Altra cosa serà que les puguem fer servir, però mai no se sap... Salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...