Up and Down

Tal i com s'explica a la seua web, The National Trust va ser fundat el 1895 per tres filàntrops Victorians preocupats pels efectes del creixement urbà i la industrialització sobre el paisatge, el litoral i els edificis històrics. Miss Octavia Hill, reformista social, filla d'un banquer i comerciant en fallida; l'advocat londinenc Sir Robert Hunter, i el clergue, poeta i conservacionista Hardwicke Drummond Rawnsley, des de punts de vista diferents però units per una mateixa preocupació, van posar les bases d'aquesta entitat que, a hores d'ara i com ja ha estat dit, compta amb quatre milions de socis i gestiona 250.000 hectàrees de terreny, 1.200 quilòmetres de costa i més de dos-cents edificis i jardins d'elevat interés històric i paisatgístic. El seu conegudíssim principi "For ever for everyone", per sempre per a tothom, implica que la majoria de les propietats del trust són adquirides a perpetuïtat i no poden ser venudes o desprotegides, i també que es troben obertes a l'accés i l'ús públic.

La conservació  d'edificis i jardins històrics constitueix, per tant, un dels objectius bàsics de The National Trust des de la seua fundació, per la qual cosa una visita com la nostra no podia deixar de prestar atenció a aquest rellevant aspecte de l'activitat de l'entitat. De les diverses opcions disponibles (a hores d'ara, 215 edificis històrics; 47 monuments industrials i molins, a més de nombroses fàbriques i mines; 12 fars; 35 pubs i hotels; 19 castells; 49 esglésies i capelles; 57 llogarets, i 25 caserius medievals) Paul i Pat Pruden van escollir, per a aquesta ocasió, dues finques reconegudes, també, per l'interés dels seus jardins: Stourhead i Tyntesfield. La primera, una mansió del segle XVIII, antiga propietat de la família de banquers dels Hoare, d'estil neoclàssic i famosa sobretot pels seus espectaculars jardins: més de mil hectàrees del més pur estil paisatgista anglès, que inclouen un gran llac, nombrosos arbres monumentals i diverses edificacions d'interés. La segona, un casalot d'estil Gòtic Victorià, va ser bastida el segle XIX per la família Gibbs --propietària d'un imperi comercial amb forts vincles amb Madrid i Iberoamèrica-- i ha estat recentment adquirida pel trust en subhasta, després d'una campanya de captació de fons que en uns mesos els va permetre aconseguir, segons ens contaven, els vint-i-un milions de lliures necessaris. Si Stourhead (adquirida el 1947) és una de les propietats més conegudes i visitades del National Trust, Tyntesfield es troba en ple procés de reconstrucció i rehabilitació, la qual cosa ens va permetre també conéixer detalls interessants al respecte.

Però més enllà de l'innegable interés històric i arquitectònic d'aquestes propietats (i del seu contingut: habitualment, el National Trust hi adquireix, també, tot allò que alberguen, amb la qual cosa les seues col·leccions de llibres, mobles, obres d'art o estris de tota mena han assolit una rellevància excepcional), i del privilegi de poder-les visitar de la mà dels responsables del seu manteniment i gestió, hi va haver de nou alguns aspectes que no puc deixar de remarcar en aquesta personal evocació. El primer, especialment cridaner per a una mentalitat com la nostra, és el potent entramat comercial bastit al voltant d'aquestes propietats: aparcament i entrades --tots dos gratuïts per als socis-- però també botigues, restaurants (espectacular el de Tyntesfield, ubicat en els antics estables de la propietat), allotjaments en els cottages situats en les pròpies finques... En conjunt, i tenint en compte els més de cinquanta milions anuals de visitants que reben les propietats del National Trust, una font ben remarcable d'ingressos, complementada a més amb moltes altres aportacions, com les que la fundació de la National Lottery dedica a la restauració de diverses dependències de Tyntesfield. Tot i això, remarcaven els nostres guies, cal tindre present que quatre de cada cinc propietats de l'entitat són deficitàries, i que els fons que es recapten han de ser distribuïts per al conjunt. En segon lloc, i com ja s'ha dit en diverses ocasions, sorprén la implicació dels voluntaris, també en aquestes finques: des d'aquells que es dediquen al manteniment del jardins o els horts (kitchen gardens), fins als jubilats --un en cada estança-- que expliquen als visitants els principals trets dels edificis i la seua història, o aquells que treballen inventariant col·leccions o restaurant mobles, centenars de persones s'hi impliquen activament en la tasca de l'entitat; i la sensació d'orgull i satisfacció que transmeten per fer aquesta tasca no deixa de provocar un punt inevitable d'enveja i admiració.

 

 

Després, passejant ja pels carrers de Cheltenham, no podiem deixar de comparar la diferent percepció que tenim, els anglesos i nosaltres, sobre el paper de l'administració quan es tracta de conservació. Per a la majoria del britànics, que desconfien del govern tant com confien en la Corona i estan acostumats a una llarga història de desamortitzacions i venda de propietats públiques, el National Trust ofereix una seguretat molt major que el propi Estat quant a la pervivència del patrimoni i l'eficàcia en la seua gestió, la qual cosa explica --si més no en part-- l'èxit del seu model. Un altre assumpte, un poc més subtil, ens voltava també pel cap: rere cadascuna de les finques que haviem visitat s'endevinava una història d'amos i criats, de rics i pobres, de poderosos i treballadors --em va impressionar especialment el panell de campanetes per avisar el servei a Tyntesfield-- que, a la vista de l'actitud dels visitants, no semblava tindre massa importància. Segons ens reconeixien, podia haver algun punt fosc --mai, però, "explotació" o "esclavitud"-- en la forma en què les grans fortunes angleses adquiriren moltes d'aquestes propietats; però, al cap i a la fi, això era història passada. Allò important és que, a hores d'ara, aquestes cases, els seus jardins i les seues ostentoses col·leccions, són propietat del National Trust i, per tant, i d'alguna forma, han estat redimides: ja són de tots, i ho són per sempre.

I, entre tantes xifres i dades, impressionats per l'allau d'informació rebuda, una pregunta va quedar pendent: quants fantasmes recorren, en les fosques i boiroses nits angleses, els solitaris corredors de les finques? i, sobretot: estan en plantilla, o els han convençut perquè siguen voluntaris?

Com en les anteriors entrades --que espere que no se vos estiguen fent massa pessades, però que a mi ja em venen bé per ordenar un poc el cap i les idees--, deixe dites les fotos per si de cas, a saber: els impressionants jardins d'Stourhead, amb el seu llac; avisos del National Trust a l'entrada de la finca; els edificis principals d'Stourhead i Tyntesfield (totes dues, escenari de nombroses pel·lícules, segons ens explicàren); un castanyer de sis-cents anys de la primera, i la sala de trofeus, el 'kitchen garden' i un dels hivernacles de la segona;  i, finalment, les campanetes que feien servir els senyorets (up) per avisar el servei (down) i que sapigueren exactament on acudir.

I una última qüestió, que m'acaba de sorgir mentre escoltava les notícies: acceptarien com a fantasma, els nostres amics anglesos, a González Pons? a veure si encara fem tracte...