Treure arbres per fer bosc

L’entorn muntanyós de la comarca andalusa d’Algesires alberga algunes de les singularitats botàniques més rellevants de tota Europa. Una d'elles, considerada pels especialistes com una relíquia de les laurisilves que cobririen la conca mediterrània fa milions d’anys, creix en els famosos canutos --barrancs llargs i estrets que arrepleguen les abundants precipitacions d'aquesta àrea, la més plujosa de la Península-- i rep el nom local d'ojaranzo, Rhododendron ponticum per als botànics. El ojaranzo, parent dels nerets pirinencs, és un arbrissó de fulles coriàcies i floració espectacular, que té la seua àrea principal de distribució en les muntanyes turques, a milers de quilòmetres per tant de les poblacions andaluses de l’espècie, les quals han estat diferenciades com a una subespècie distinta (R. ponticum ssp baeticum).

A Anglaterra, Rhododendron ponticum és, simplement, una plaga. Introduïda en el segle XVIII pel seu innegable valor ornamental (i, segons ens explicaven, també per tal d'afavorir la cria de faisans i d'altres espècies de caça en les alterades arbredes angleses, pràcticament desprovistes de sotabosc) l'espècie ocupa, a hores d’ara, milers d’hectàrees arreu el país. A més de ser una planta tòxica, la presència de Rhododendron impedeix que hi prospere qualsevol altra espècie, la qual cosa dificulta la reconstrucció dels boscos originals de roure i grèvol que ocuparien, abans de la seua destrucció a mans humanes, gran part de les Illes Britàniques. També les brugueres àcides o heathlands, hàbitat de gran interés científic protegit per la normativa europea, s’han vist profundament alterades per la proliferació d’aquesta bellíssima espècie invasora.

Half Moon Common és una de les propietats de The National Trust en l'entorn del New Forest, la major zona forestal del sud d'Anglaterra, part de la qual està protegida com a Parc Nacional. Realment, només algunes zones del New Forest alberguen encara retalls millor o pitjor conservats de les antigues rouredes autòctones. La major part de l'àrea (també la finca que visitàrem) està ocupada per monòtones plantacions de pi escocés i bedollars, sota les quals prospera amb força el rododendre pòntic; però també hi abunden els prats –en els què pasturen els famosos ponies del New Forest— i els matollars, a més d'algunes granges. La gestió que el National Trust aplica a aquesta àrea se centra, per això, en eliminar l’omnipresent Rhododendron, controlar l'expansió de la falguera, i afavorir la substitució progressiva de les pinedes per vegetació forestal madura.

Però aquest tipus de gestió, totalment coherent des del punt de vista ambiental, pot representar un conflicte potencial amb la població local, els visitants i d'altres agents socials: tot i que el caràcter invasor del rododendre –i, per tant, la necessitat de controlar-lo i d’eradicar-lo—comença a ser acceptada per tothom, es tracta en última instància d’eliminar un paisatge característic que els habitants i els usuaris de la zona identifiquen com a propi des de fa molt de temps. I quan es tracta dels pins i altres arbres, la situació és encara pitjor. Treure uns arbres que hi han estat “des de sempre” per a plantar-ne uns altres (roures, grèvols...) que, en el millor dels casos, tardaran decennis en créixer, requereix una bona justificació i moltes explicacions. I és aquest el camp que més ens va interessar –el dels mecanismes d’informació i participació que utilitzen--, més familiaritzats com estem amb les qüestions estrictament tècniques. Al capdavall, i de tots els sistemes que fan servir (entre els quals, i com sempre, un voluntariat extens i compromés), el més eficaç resulta ser també el més complicat i el que requereix un major esforç: el contacte directe, cas per cas i cara a cara, amb totes les persones implicades.

A banda dels boscos, el National Trust també es dedica, en aquesta zona, a gestionar altres hàbitats naturals com les torberes (moorlands) o, sobre tot, les brugueres àcides (heathlands), de les què vam poder conéixer alguns exemples en la zona de Purbeck, una gran finca donada a l’entitat i que inclou a més pastures, platges, granges i fins i tot un castell (el de Corfe). En aquest cas, i tot i que els hàbitats i les espècies als què s'apliquen són diferents als nostres, es tracta de projectes que, si més no als qui ens dediquem a aquestes qüestions, ens resulten molt familiars. La qual cosa, per altra banda, va donar peu a que poguérem presumir --un poc-- de la rica biodiversitat valenciana i de moltes de les iniciatives que s'hi duen a terme per a la seua conservació. Com també ens va permetre constatar que l’entusiasme dels botànics, quan trobem una espècie interessant, ultrapassa barreres de cultura i idioma i és capaç de posar a prova la paciència i la resistència al fred de la resta dels presents no-botànics. Sort que, en aquesta ocasió, els productes locals (una esplèndida sidra produïda artesanalment per farmers del New Forest als què també haviem visitat, i un típic cream tea en el preciós poblet de Corfe Castle) van evitar mals majors. Però a mi, potser per tant de Rhododrendron ponticum o ves a saber perquè, no m'haguera importat substituir els scones --amb nata i melmelada de maduixa; ja quasi els he acabat de digerir-- per un platet de pescaíto frito al solet d'Algesires...

Per si interessa: en les fotos hi ha, de dalt a baix, una flor de Rhododendron ponticum (feta allí mateix); una vista i l'indicador d'entrada a Half Moon Common; una bruguera, amb el seu aspecte característic; un dels brucs més interessants d'aquest tipus d'ecosistemes (Erica ciliaris); molses típiques de les torberes àcides; pomes esperant que s'acomplisca el seu noble destí (esdevindre sidra), i un carrer del pintoresc poblet de Corfe Castle, que forma part d'una donació al National Trust i en el què aquesta entitat gestiona les pastures comunals i té acords amb els habitants per compatibilitzar la ramaderia i les activitats de lleure.