"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 29 de maig de 2012

Llegir i viure

M'adone que, des de fa uns mesos i sense cap premeditació, quasi tots els llibres que m'han passat per les mans han tingut com a tret comú un fons de desfici, una atmosfera més o menys explícita de tristesa i neguit que persisteix, de vegades ostensiblement, molt després de tancar les seues planes. Repasse (sense cap ànim ressenyaire) aquestes lectures, escampades encara sobre la taula mentre esperen ocupar el seu lloc en els prestatges, i només trobe com a excepció –certament significativa, en tot cas-- el vitalisme irreverent de "Somiant amb Aleixa" de Mercé Climent i Francesc Mompó: un llibre estimulant, en el fons i en la forma, fins i tot per a un lector, com jo mateix, que sol apreciar més el sexe quan emergeix oportunament en una trama --em venen al cap alguns passatges de Belli, Roth o Skármeta, per exemple— que quan fa de justificació principal de la mateixa.

Però tret d'aquest, començant amb l'excepcional "Jo confesso" de Jaume Cabré i la seua magistral visió dels efectes devastadors del pas del temps i de la persistència de la maldat humana a través d’aquest i de la història, i acabant amb l’inquietant i meritori "Les mans de la deixebla" d'Anna Moner (que he trobat remarcable tot i que, a estones, m’ha semblat que l’atmòsfera sufocant i el llenguatge frondós asfixiaven un poc el relat), tota la resta podrien encabir-se dins aquesta categoria de llibres els personatges dels quals naveguen entre la frustració, la inquietud i la desesperança. He trobat o m’ha semblat trobar aquests trets en “Els Voltors” de Miquel Adrover --una novel·la interessant, però en la què potser havia posat massa expectatives-- i també, i molt especialment, en la imprescindible “Vides desafinades” de Xavier Aliaga, de la qual podeu trobar comentaris i ressenyes merescudament elogioses en abundància, i del qual em limitaré a dir que potser ha estat –junt amb el ja esmentat de Cabré— el que més m'ha captivat, per personatges, trama i llenguatge, d'aquesta tongada de lectures.

L’emotivitat descarnada i sense concessions de “El caçador d’estels” de Khaled Hosseini, i l’ambient opressiu i angoixant del sorprenent “Quadern de les vides perdudes” de Silvestre Vilaplana, tots dos simplement magnífics, han estat els darrers d’aquesta llista de llibres llegits en unes setmanes que no han estat massa propícies per llegir, i en les que el desassossec quotidià en què massa sovint em trobe immers ha trobat un curiós i inquietant reflex en les paraules impreses. Per cert: a la vista del panorama actual, i ateses les perspectives immediates, he decidit prescriure’m –per a llegir, i per a viure-- una dosi extra d’ironia. Quant al primer, he optat per rellegir Tom Sharpe i “L’ovella negra”, que m’ha semblat especialment adient per als temps que corren. I pel que fa a la vida, alguna cosa se m’acudirà...


diumenge, 27 de maig de 2012

Ocells de tempesta


Hi ha molts trets que fan d'ella una espècie singular. És l'au marina més petita d'Europa (només un poc més gran que un teuladí) però, com la majoria de les seues congèneres, és una voladora incansable i experta, que només toca terra per reproduir-se. La major part de la seua vida --i pot viure fins trenta anys-- la passa sobrevolant el mar per alimentar-se, sortejant les tempestes que li han valgut un nom que alterna amb el de noneta, amb què és conegut a les Balears, i el d'escateret, que predomina en terres valencianes. Es creu que el seu sentit de l'olfacte, molt desenvolupat, té un paper important en la captura d'aliment, i també els permet localitzar el niu quan retornen en plena nit a les colònies (de vegades molt nombroses) en què crien, sempre situades en coves, petites cavitats i esquerdes de les roques. És una espècie relativament comuna en l'Atlàntic, però les poblacions mediterrànies --que es consideren una subespècie diferent-- es troben a hores d'ara amenaçades: la presència de rates i gats a les illes i illots on es reprodueix, la freqüentació humana i la predació per part de gavines, han reduït notablement els seus efectius.



Fa uns dies, a l'Illa de Benidorm, vaig tindre novament l'ocasió de veure de prop els escaterets. I també d'escoltar-los, i d'ensumar l'olor tan peculiar --recorda vagament la brea-- que caracteritza els seus nius. Acompanyava els voluntaris que, coordinats pel Parc Natural de Serra Gelada, fan un seguiment de la colònia que nidifica en aquest illot, en el qual crien també altres ocells rellevants com la corba marina emplomallada o la gavina corsa. Tot i la proximitat de Benidorm --amb la consegüent afluència de visitants i, sobretot, malgrat els efectes de la contaminació lumínica procedent de la ciutat, que facilita la predació dels escaterets i els seus nius per part de les gavines-- l'Illa alberga la colònia valenciana més important d'aquesta espècie, amb uns pocs centenars de parelles que són objecte de protecció i seguiment especial.


De dalt a baix, poll i adult de corb marí emplomallat; niu de gavina corsa; escateret covant l'ou, i l'amic Santa, del parc natural de Serra Gelada, fent una ullada (natural) als nius.

M'agrada molt el nom d'escateret, que remet --via escata-- als costums alimentaris de l'espècie; i també el de noneta, del qual no he trobat referències etimològiques però que potser es relaciona amb els seus hàbits crepusculars quan toca terra ferma. Però trobe especialment evocador, i per això l'he escollit per a aquestes ratlles, el d'ocell de tempesta: conten que els pescadors l'anomenen així perquè saben, quan els veuen volar a prop de la costa, que s'aproxima un temporal i que convé buscar el recer del port. Mentre, el petits ocells capegen la tempesta sobrevolant amb perícia els sins de les ones i resistint amb tenacitat la força del vent. Alguns no ho aconsegueixen i apareixen morts, poc després, a les platges; però la majoria sobreviuen a la fúria del mar i les borrasques, malgrat el seu aspecte fràgil i la seua petitesa. O potser precisament per això.






Per si no ho haguéreu vist a l'enllaç que hi ha més amunt: qualsevol persona interessada pot participar en el seguiment de les colònies d'escateret a l'Illa de Benidorm, a través del programa de voluntariat que ha posat en marxa el Parc Natural. Hi ha previstes diverses visites al llarg de juny, juliol i agost; ací teniu tota la informació, per si algú s'anima...

divendres, 25 de maig de 2012

Distàncies


Ens alerten, des de molt menuts, sobre la cura que hem de tindre amb allò que diem. Farien bé també d'advertir-nos que convé tindre la mateixa cura --si no molta més-- amb tot el que callem. Sempre és dur aprendre que, de vegades, un sol silenci pot allunyar molt més que un miler de quilòmetres, o un miler d'anys. Més, fins i tot, que un miler de paraules... Bon cap de setmana!






El verd --pel que té de simbol d'allò natural, cal aclarir-- està representant darrerament la meua principal evasió front a una realitat quotidiana que segueix mostrant-se grisa, rústega i espessa. Però aquesta nit el canviaré pel blau i el grana, tot i que amb idèntica pretensió: passar-ho el millor possible --xiulada inclosa, evidentment-- i deixar de banda, per una estona, maldecaps i maldepanxes. Així que, passe el que passe, visca el Barça! (i gràcies, Pep!)



Imatge de Kaos en la Red

dijous, 24 de maig de 2012

Trencaclosques

Hi haurà qui pensarà el contrari, i no ha de ser poca gent si ens atenem a la freqüència i reiteració amb que s'evoca aquesta imatge. Però jo sóc del parer que les comparacions entre la vida i els puzzles deixen, en general, bastant a desitjar. Entenc la pertinència de la metàfora pel que tenen, de complicat, una i altres. Però si m'hagués de comparar la vida amb alguna cosa, sense sortir de l'àmbit genèric dels trencaclosques, m'inclinaria sense dubtar-ho per un tangram: només set senzilles formes geomètriques, fragments poligonals d'un quadrat primigeni amb les quals es poden compondre milers de figures sense cap altra pauta que la pròpia intuïció ni cap altra finalitat a priori que aconseguir una combinació satisfactòria.


Imatge de la xarxa

A aquestes alçades, em resultaria impossible entendre la vida --ni que fóra al·legòricament-- com una recerca pacient i obstinada per tractar de trobar, entre milers de peces minúscules, aquella que encaixa exactament i en el moment oportú en el buit que té predestinat. Ja no crec en bellíssimes imatges tessel·lades de les costes irlandeses o el Gran Canyó del Colorado que em servisquen, alhora, com a objectiu preestablert i com a guia en el procés. Com a molt aspire, mentre vaig vivint, a anar fent i desfent, amb les poques peces de què dispose, siluetes que recorden vagament un gat, un ocell, una casa o un genet. Figures que perden el seu sentit, si és que en tenien, només que una de les peces canvie lleument de posició; però que poden també reordenar-se fàcilment per crear una nova il·lusió o una perspectiva distinta. Si un sacseig o una ventada desfà la imatge, es pot intentar refer-la, però també pot buscar-se una nova combinació que s'adapte millor a un moment, un estat d'ànim, unes circumstàncies diferents.

I en això estem, de fet, ara com ara.



Imatge de la xarxa




dilluns, 21 de maig de 2012

Set Llunes



Realment, és un topònim que sempre crida poderosament l’atenció a qui l’escolta per primera vegada. Però acostumat a sentir-lo des de sempre, no ha estat fins fa molt poc que he reparat en tota la càrrega lírica que amaga el nom del Pont de les Set Llunes. Tan se val que, en terres alcoianes, les llunes siguen també les arcades (o ulls) d’un pont, de les quals aquest espectacular viaducte --acabat de bastir el 1932 com a part del traçat del ferrocarril que havia de connectar Alcoi amb el port d’Alacant, i que mai va arribar a funcionar-- en té precisament set: és ben sabut que la poesia pot brotar, i de fet sovint ho fa, des d’arrels tan prosaiques i insospitades com un pimentó torrat o una esvelta i elegant infraestructura, exemple remarcable de l’enginyeria civil del primer terç del segle XX.



Com moltes altres vegades des que era un xiquet, vaig tornar a passar ahir sota les llunes del pont, camí del Racó de Sant Bonaventura i els Canalons. Acompanyava un grup d’amics i amigues en un itinerari explicatiu organitzat per l'Ajuntament d'Alcoi per tal de commemorar el desé aniversari de la declaració d'aquells indrets com a paratge natural municipal. Una bona ocasió per tornar a una de les zones amb major interés ambiental i paisatgístic de la rodalia alcoiana, marcada per la presència permanent de l’aigua i a cavall entre els parcs naturals del Carrascal de la Font Roja i la serra Mariola. I un bon moment, també, per compartir records d’aquelles primeres iniciatives de protecció des de l’àmbit local, i per constatar que, si més no en aquesta ocasió i gràcies a la complicitat i la col·laboració de molta gent, s’han pogut assolir avanços perceptibles. Queda camí per fer, evidentment; però no és poc el que ja s’ha recorregut.



Fent de nou camí, de tornada cap Alcoi, se'm va acudir pensar que potser d’ací uns segles, quan el pont tal vegada ja no existisca, algú es preguntarà sobre l’origen remot i el sentit ocult de les Set Llunes. És possible que, en aquell moment encara per venir, hi haja nascut fins i tot alguna legenda que vincule el nom al màgic paisatge de riu i bosc que l’envolta. Potser parlarà de dones d'aigua, o bé d'alguna bella fadrina (em va vindre al cap la inoblidable Blimunda Sete-Luas del Memorial del Convent de Saramago, capaç de veure dins les persones i de capturar la seua voluntat) i de fantàstics encanteris sota l’influx de la lluna plena… Vaig pensar en quantes coses que ara ens semblen misterioses, hauran estat evidents en altres llocs i per altra gent. I quantes altres que ara són diàfanes per a nosaltres, esdevindran inexplicables en ser vistes amb uns altres ulls. O sota unes altres llunes.








Incidentalment: també vaig pensar, a tall del mateix recorregut però des d’una perspectiva més pragmàtica, en els cridaners paral·lelismes entre ferrocarrils que mai no van ser i aeroports que potser mai no seran, i en els contextos social i polític –la Dictadura de Primo de Rivera i allò que a hores d’ara hem vingut en anomenar "democràcia"— sota els quals es van planificar i construir unes i altres. Sort que la caminada és curta i vaig arribar prompte al cotxe; si no, ves a saber a quines estranyes conclusions podria haver arribat...


dissabte, 19 de maig de 2012

Per davall del paisatge







«Sota l'opció pagesa andalusina per la irrigació potser hi hauria, doncs, una "estratègia camperola de producció de productes fugaços, inaprehensibles" (...). El fet, doncs, de no ser acumulables, dificulta i impedeix el sorgiment de "senyors" que puguin dominar els processos de treball pagès a través de la renda feudal (...). Però també hi hauria una opció pagesa per una agricultura que no repara en grans inversions de treball, ja que el seu objecte és la satisfacció de les necessitats de la comunitat (...). En aquest sentit, les opcions per un o altre tipus d'agricultura no serien fonamentalment resultat de determinants ecològiques o climàtiques ni derivades d'actituds espontànies o "naturals", sino que serien decididament artificials.»

Helena Kirchner, "La construcció de l’espai pagès a Mayûrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró", UIB 1997

Caminar per la vall de Coanegra va representar molt més que un amable i estimulant passeig per un dels recorreguts més interessants, coneguts i freqüentats d'aquesta banda del Raiguer. Va ser, també, l'oportunitat de trepitjar finalment --molts anys després-- unes contrades en les què mai abans no havia estat, però que havien esdevingut familiars a força de llegir sobre elles. I d'evocar, aquesta vegada sobre el terreny, noms i imatges d'alqueries, rafals, séquies i qanâts, de camperols berbers (els Banū 'Arūs, els Banū Ağğer) que, en els tres segles que separen Issam al-Khawlani de Jaume I, van imaginar, construir i habitar aquests espais. Una història de la qual a penes queden, a hores d'ara, alguns rastres subtils i imperceptibles, però sense la què no seria possible entendre aquest paisatge, ni molts altres dels paisatges que estimem i en els quals ens reconeixem.




I si per davall d'un paisatge sempre hi ha la història que l'explica, al dessota d'aquest hi ha, a més --i literalment-- un altre paisatge: l'Avenc de Son Pou, origen probable del mateix nom de Coanegra i culminació immillorable d'una caminada esplèndida. És l'avantatge de deixar-se guiar per algú que et coneix quasi tan bé com el país que et mostra: que t'ajuda a descobrir aspectes --del país i d'un mateix-- que no imaginaves, o a recordar-los si és que els havies començat a oblidar...



divendres, 18 de maig de 2012

L'últim ball


En record d'aquells temps llunyans en que començàvem a comprendre que els divendres no eren un dia com els altres. I de Donna Summer, que tantes vegades va posar veu i cara a les fantasies i les esperances nascudes al seu caliu. És divendres, per fi, i la música ha de continuar. Bon cap de setmana!





dijous, 17 de maig de 2012

Forgotten sunglasses (Relats Conjunts)




Policia del Pensament? Si, bon dia, veurà, que acabe de trobar unes ulleres de mirada única oblidades, si, a la platja, no, no són meues, és clar que no, no, no tinc ni idea, estaven ací abandonades, jo només volia donar avís, si senyor, no, com pot dubtar-ho, de cap manera, jo sóc un bon ciutadà, jo mai oblidaria les meues ulleres de mirada única, només faltava, ni tan sols me les lleve per dormir, no necessite cap altra mirada que la mirada del Partit, per suposat, senyor, la meua fidelitat és inqüestionable, la Llibertat és Esclavitud...



(per a una proposta de Relats Conjunts)

diumenge, 13 de maig de 2012

Zona humida


Feia molt de temps, des dels anys remots i iniciàtics en què començava a interessar-me per aquestes qüestions i el GOB representava ja, per a molts de nosaltres, un referent imprescindible en la lluita per la conservació del territori, que volia conéixer s'Albufera de Mallorca. Per unes coses o per altres, però, mai s'havia presentat l'ocasió de veure-la més que de passada. Tampoc aquesta volta podia anar més enllà d'un tast, perquè tot i que aquestes escapades de cap de setmana presten per a molt, sempre es queden massa curtes; però no podia desaprofitar l'oportunitat de deixar-me guiar per qui coneix a fons els secrets i amagatalls d'aquest aiguamoll emblemàtic, símbol --com tantes altres de les nostres zones humides-- de la sorprenent capacitat de la natura per resistir i sobreviure a les pressions, no sempre amigables i harmonioses, a que la sotmetem nosaltres els humans.

Poc temps, doncs, i a més sota un oratge inclement i amb la tempesta de fons. Mai m'ha molestat --i diria que tampoc a imma-- caminar quan plou, si més no mentre no s'assolisca la categoria de torrencial i els raigs no caiguen massa prop. Pèro a més, sempre he cregut que hi ha alguns indrets als que la pluja afavoreix especialment, com si l'aigua que domina el paisatge arran de terra recuperara alguna mena d'íntima connexió amb el cel i els núvols (els niguls) dels quals, i en última instància, procedeix... Va ser, en tot cas, un passeig encisador entre prats i canals esclatants de vida --i probablement, un altre avantatge, amb molta menys gent de l'habitual un diumenge de maig. Una bona ocasió, doncs, per gaudir de les imatges impagables de la natura en saó, però també per saber un poc més dels trets que han fet de s'Albufera un espai d'importància ecològica excepcional, del paper dels mecenes i els voluntaris en el coneixement i la conservació de la zona, i del lamentable revifament de vells i irracionals projectes que tornen a amenaçar-la.




Abans de marxar, mentre la pluja refermava, una confiada parella de fotges banyudes es va deixar veure ben a prop nostre. La fotja banyuda és una de les aus més amenaçades d'Europa: la major part de les seues poblacions són africanes, per la qual cosa sembla que mai no ha estat una espècie abundant; però van ser la cacera i la dessecació de zones humides les que la van dur pràcticament a desaparéixer de les nostres terres a principis del segle XX. Ara, però, és fàcil veure-la a s'Albufera: des de l'any 2004 hi ha estat reintroduïda, a partir d'exemplars criats en captivitat a l'Albufera de València. Resulta cridaner, però, que les fotges criades a València (on l'espècie s'ha reintroduït també, però amb un èxit limitat a causa de la caça) i que després s'han amollat a Mallorca, procedeixen d'ous recollits en aiguamolls del nord del Marroc, en el marc d'un projecte que va iniciar-se el 1999. Des del Magrib a Mallorca, passant per València: probablement, les fotges han fet el mateix viatge que, molts segles abans, va fer el mateix nom d'al-buhayra que designa els llocs que ara les alberguen, i dels què voldriem que no hagueren de tornar a marxar.





dissabte, 12 de maig de 2012

#nosaltres


Els rius i les muntanyes, els boscos i la mar, els ocells, l'arròs, les garroferes i els oliverars... Llocs, noms, horitzons i paisatges són també #nosaltres: un poble lliure, una terra viva.





Seguint la proposta de Vilaweb per commemorar el cinquanté aniversari de la publicació de "Nosaltres els valencians".


divendres, 11 de maig de 2012

Més favorits (i més gràcies)

Quan Enric Senabre em va incloure fa unes setmanes en la seua llista de Liebster Blog, a més d'alegrar-me molt, vaig comprovar la dificultat de triar només cinc blogs d'entre tots aquells que trobe estimables. Per això, en saber que Jesús Eduard Alonso --opinador impenitent, com ell mateix es defineix en el seu molt recomanable blog Quimeres, i animador incansable de la cultura i la societat saforenques-- havia tingut l'amabilitat d'esmentar-me també en la seua selecció de blogs favorits, no solament em vaig alegrar tant com llavors, sinó que vaig haver de reprimir-me per no seguir també el nou ramal de la cadena, i proposar-ne cinc més: em va fer la impressió que faria un poc de trampa, i ja sabeu --salta a la vista-- que sóc persona temerosa de Déu i respectuosa amb les normes i els preceptes.

Ahir, però, vaig saber que Ximo Corts m'havia inclós també en la seua proposta de Liebster Blog. I ara sí que, de nou més content que un gínjol, he decidit que no puc deixar passar l'ocasió. Així que, a banda de recomanar-vos que no deixeu de conéixer els sempre interessants punts de vista de Ximo i d'agrair-li, també a ell, el seu amable esment, permeteu-me que aprofite l'avinentesa per suggerir-vos que visiteu aquests blogs, que formen part --com molts altres que, de nou, he de deixar fora-- de les meues lectures habituals:

  • La Crònica de Muntaner: crítica esmolada amb les paraules escaients, amb els peus a Alcoi però mirant sempre més enllà.
  • Filant Prim: literatura amb majuscules, sempre apuntant al cor...
  • Vicent Luna tirant al blanc: un mestre, es mire com es mire: llibres, natura, política... cultura, en sentit ampli, sense deixar-ne passar ni una.
  • Si dubto és que sóc, si penso és que sóc: ací crec que incomplisc les normes, perquè ha de tindre seguidors a manta. Però m'agrada l'aire que dóna Elfreelang a tot el que escriu, sobre quasi tot.
  • El verd és més que un color: a veure, com era... ah, si: "des de les comarques centrals valencianes als països bàltics, buscant camins allà on siga que es troben. I explicant-los amb les paraules justes..."

Si, ja sé que, una volta posat, n'haguera pogut proposar deu; o fins i tot quinze, que més trampes fan alguns i no passa res, i damunt els justifiquen. Però mira, igual és que, al remat, no sóc tan rebel com em pensava. Massa anys de judeocristianisme, potser...






Segueix plovent --i pedregant-- sobre mullat, en aquest maig estrany en què les coses venen com venen i jo vaig com vaig. Però tard o d'hora s'ha d'acabar la tempesta, i si més no hui he decidit que no es perd res tractant de posar-li, al mal temps, bona cara. Lucille, amb la seua veu càlida i suggeridora, sempre ajuda a capejar el temporal. Bon cap de setmana!




dimecres, 9 de maig de 2012

aPARAULA'm: samaruc


Imatge de la Viquipèdia
Diuen els entesos que la seua etimologia és incerta, tot i que el mot germà samaruga –que és com anomenen en alguns llocs a les sangoneres— sembla tindre un origen més clar. Sempre m’ha agradat, en tot cas, la seua sonoritat, en la que em sembla trobar vagues ressonàncies àrabs o, fins i tot, preromanes. Però és, sobretot, per l’animal que designa: un petit peix endèmic, conegut pels biòlegs --què hi farem, si Valenciennes ho va decidir així-- com a Valencia hispanica. El samaruc té un valor científic excepcional: representa una autèntica relíquia biogeogràfica, pràcticament exclusiva a hores d’ara de les marjals del litoral valencià i d’unes poques localitats del sud del Principat, i és un dels dos únics representants del gènere Valencia, l’altra espècie del qual viu en els rierols i marjals d’Albània i Grècia.

Críticament amenaçat per la destrucció dels seus hàbitats, el samaruc fa temps que ha esdevingut un dels símbols de la lluita per la conservació al País Valencià. Sobre la qual cosa, per cert, potser també caldria fer alguna reflexió: hi ha qui té, com a emblema, grans felins, óssos panda o àguiles majestuoses; però a nosaltres ja ens va bé amb aquesta petita, modesta, quasi desconeguda joia de séquia i aiguamoll…




En el blog de Víctor Pàmies, animador incansable de la catosfera i promotor --una vegada més-- d'aquest event, podeu trobar un llistat totes les paraules apadrinades i pegar una volteta pels blogs que hi participen.



dimarts, 8 de maig de 2012

Més que paisatges

És curiós, però només arribar m'adone que l'accent sinever se'm resisteix. La cosa va millorant en avesar un poc l'oïda, ubicar com cal les neutres i saber què volen dir amb lo muc i la mucada. Xeremies, flabiols i tamborins --hi ha festa per la llengua-- mentre m'explica que, a Sineu, no es fa neutra l'e de que, com altres voltes m'ha contat de l'erra afrancesada dels sollerics i l'eu dels pollencins, que no salen. I a tots dos llocs, que fan moros i cristians, i l'escut d'Alcúdia que, vist de passada des de la carretera, em va semblar el d'Alcoi... Un matís, un detall, una història que em mostra i em descobreix a cada poble. Un vi de Binissalem, un pa amb oli o un variat --gran troballa-- a Sa Pobla, un tombet per dinar, l'arròs brut que encara em queda per tastar. Cerveses. I unes herbes, o un rebentat de Tres Cairesquan la conversa s'allarga, que sol ser sempre: el plaer de xerrar de tot i de res, d'aprendre, de seguir coneixent... Hi ha hagut també mar, muntanya i marjal, i sé que trobaré el moment de contar-ho; però de nou he tornat de Mallorca amb molt més, en el cap, del què cap en una imatge. O en mil.


 





Hospital, isquèmia o cerebrovascular són paraules que, de sobte i malauradament, han irromput en el meu vocabulari quotidià aquests últims dies. Per sort, el pitjor sembla haver passat i l'evolució pareix favorable, per bé que la nova situació ha arraconat altres preocupacions molt més prosaiques i m'ha limitat encara més el temps disponible per escriure. En tot cas, no serà cap de les esmentades --ni cap altra que tinga res a veure-- la paraula que trie per 'apadrinar-la' demà, seguint una nova i interessant proposta de Victor Pàmies: l'ha anomenada aPARAULA'm, podeu trobar més detalls al seu blog, i commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Demà en parlem, si no passa res. Que segur que no.


divendres, 4 de maig de 2012

A la deriva

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.


Vicent Andrés Estellés



Li ho vaig sentir, fa alguns anys, a un conseller del ram: "la faena que feu té molt de mèrit", va dir-me. "Pensa que si a la gent li importara realment tot això del medi ambient, no ens votaria a nosaltres..." Encara no he estat capaç de discernir si aquesta declaració va nàixer d'un inesperat rampell de sinceritat o es tractava simplement d'una mostra més de cinisme, com seguisc també sense poder comprendre què és el que li importa, realment, a molta de la gent que els vota. Però recorde sovint aquella conversa, i molt especialment en setmanes com aquesta en les què al degoteig constant i quasi quotidià de retallades, arbitrarietats, agressions i ocurrències dels nostres governants, s'afegeix un context immediat --en l'àmbit diguem-ne professional-- especialment inhòspit, erràtic i descoratjador. Em recorde que, com per a moltes altres coses importants, són mals temps per a "tot això del medi ambient", però que cal fer el que es puga, impedir majors retrocessos i resistir fins que bufe millor vent. I tracte també de trobar recer en tot allò que m'envolta i que paga realment la pena: amistats i estimes, músiques, muntanyes i paisatges, una primavera que avança ferma i esplendorosa... I en la poesia, és clar: ara mateix, per exemple, aniria cara a ells i els recitaria (ben fort) aquell vers inspiradíssim d'Estellés, ja sabeu: aneu a mamar tots!










Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...