Sîpanê

El volcà de l’Ararat (el nom del qual en kurd, Agirî, vol dir precisament "foc") i la seua muntanya bessona, el denominat Petit Ararat o Agiriyê Biçûk‎, no són ni de bon tros els únics testimonis de l’accidentada història geològica que ha afectat a aquesta regió, habitualment coneguda des del punt de vista geogràfic i a desgrat de les vicissituds polítiques que també l’han sacsejada històricament, com Altiplà d’Armènia. Cons volcànics d’altituds i grandàries diverses, brolladors termals, extenses colades i fins i tot llacs, com ara el de Wan (Van, en turc), en són testimoni de la intensa i de vegades destructiva activitat tectònica que ha afectat a la zona. El Sîpanê Xelatê o Süphan, amb 4.058 metres d’altitud, n’és un altre d’aquests testimonis: un estratovolcà, actualment dorment, que s’eleva abruptament al nord de la planícia ocupada per l’abans esmentat llac de Wan, del qual ofereix unes perspectives excepcionals, i que va ser escollit pels nostre guies com a zona d’aclimatació abans d’encarar-nos amb l’ascensió principal del viatge. 

Des de la mateixa arribada per aire a Wan, on volàrem procedents d’Estambul, la presència del llac (i del cinturó muntanyenc que l’encercla i del qual forma part el nostre objectiu) representa una fita fonamental del paisatge, més encara després d’haver-lo hagut de rodejar al llarg d’unes quantes hores i molts quilòmetres --la massa d’aigua té una longitud de més de 120 km per 80 d’amplària-- fins al poble d'Elcewaz (o Adilcevaz), on ens havien de lliurar els permisos necessaris per a l’ascensió al Sîpanê i que veig, ja a la tornada, que va ser un lloc rellevant en l’antic Regne d’Urartu, el qual s’estenia per les ribes del llac entre els segles IX i VI aC. Ni la història ni l'arqueologia són òbviament els motius principals d’aquest viatge, però sobta pensar en tot allò que s'ha esdevingut en aquestes terres en les que, al llarg de milers d'anys, tantes cultures i civilitzacions han deixat la seua petjada, de la mateixa forma que no puc deixar de lamentar el poc que en sé, de tot això... 

De dalt a baix: el llac de Wan i el Sîpanê des de l'avió; vista d'Adilcevaz i castell bizantí bastit sobre les restes d'una fortalesa urartiana; el llogaret d'Aydinlar, a prop del qual instal·làrem el campament, i aspecte del Sîpanê vist des d'aquell. 

Siga com siga, el nostre objectiu és la muntanya, i ja amb els papers corresponents i adequadament avituallats, ens desplaçàrem fins el llogaret d'Aydinlar, a prop del qual i al voltant dels 2.200 metres d'altitud, establírem finalment el campament per passar la nit prèvia a l’ascensió. Un indret solitari, d'una bellesa feréstega i amb unes vistes privilegiades sobre el llac i el propi cim, en el qual ens instal·làrem amb la sola companyia de les tortugues de terra i els suslics que es movien --lentament unes, de forma trepidant els altres-- entre la rústica vegetació que prospera en aquestes estepes de muntanya, i en la qual crec reconèixer, entre d'altres, diverses espècies d'astràgals de port típicament espinós i encoixinat. Un paisatge fascinant, tot un regal per a qui s'estima la muntanya, l'encís del qual encara es va veure augmentat per la presència d'una espectacular lluna plena: hi ha casualitats afortunades, i no hi ha dubte que aquesta és una d'elles.

Tot just s'amagava la lluna quan, encara fosc, començàrem a caminar pels vessants de la muntanya, enganyosament còmodes al principi pels pendents relativament suaus i coberts de fina arena volcànica. Prompte, però, les costeres i els roquissars --i un sol cada cop més inclement, com pertoca a la latitud i l’altitud a la qual ens movíem-- van anar guanyant protagonisme per fer la pujada més lenta i feixuga. També la vegetació va anar  canviant al llarg del trajecte, i nombroses espècies alpines --la majoria vagament familiars, si més no fins el nivell de gènere-- en plena floració omplien de color els costers i els pedregars. Finalment, unes hores de marxa ens van acabar duent, entre congestes migrades i escabroses tarteres, a encarar el pronunciat esglaó que culmina la mola de muntanya i que representa l'últim tram de l'ascensió abans de guanyar finalment el cim.

De tornada al campament, cansats però satisfets, només quedava recuperar forces per a encarar el repte principal del viatge, i a fe que ho férem gràcies als nostres guies i acompanyants. L'objectiu d'aquesta primera etapa, el nostre primer contacte amb les muntanyes del Kurdistan, quedava doncs cobert a bastament. I, al remat, passar dels quatre mil metres no es cosa que es puga fer tots els dies. Per cert, veig a la tornada, jugant amb els traductors automàtics, que el nom kurd de la muntanya (Sîpanê Xelatê) té alguna relació amb “premi” o “recompensa”; ignore si és cert, i quina és la causa d’aquesta relació, però si més no als nostres efectes, ho trobe d’allò més encertat perquè haver fet el cim ho és, sense cap dubte. Altra cosa fóra per als antics habitants armenis de la zona, víctimes del terrible genocidi perpetrat a principis del segle XX; però això ho deixarem, si de cas, per a un altre moment. 

Parlava l'altre dia de persones, i la veritat és que poder compartir aquestes experiències amb els companys i companyes de viatge va ser, i no exagere gens, un autèntic privilegi. A més del gran Pako Crestas, organitzador del viatge però un més, com sempre, a l’hora de fer grup, i d’Orhan Temel, kurd de soca-rel, responsable d’Ararat Travel --l’agència local que ens va acompanyar tot el viatge-- i molt més que el nostre guia principal, he tingut la sort de compartir aquests dies amb una colla de persones realment excepcionals: Xavi, Gemma, Pilar, Antonio, Javi, Ayoze, Ramon i Luisfer, moltes gràcies/ muchas gracias, espere que ens veurem prompte a la muntanya...

De persones i de muntanyes

Doncs si, com haureu deduït del silenci dels últims dies, al remat hi vaig anar, i fa a penes una estona que acabe de tornar. I entre mig de tots dos verbs, hi ha tantes coses sentides i viscudes que ara mateix no sabria ni per on començar: persones excepcionals, paisatges corprenedors, hores de converses i experiències compartides... I, per suposat, muntanya, molta muntanya, amb el cim del mític Ararat --l'Agirî de l'extraordinari poble kurd, a qui mai tornaré a mirar amb els mateixos ulls-- per damunt, literalment, de tota ella. Moltes coses per contar, doncs, tan bon punt li haja tret la pols a les botes. Pel moment, ho deixe en dir-vos que hi he anat, i que he tornat; i que ho he fet, com sempre passa, amb moltíssim més del que hi vaig dur...

En pausa

Entre apurar preparació muntanyenca (després de l’Aitana, li va tocar el torn a Benicadell, d’on són les fotos i de qui ja destacava Cavanilles “sus cuestas rápidas sembradas de escombros y de precipicios que horrorizan”), tancar a la feina alguns temes importants que no podien esperar, i algunes altres fites rellevants de les quals em deixe pendent parlar en altre moment perquè a un no el conviden tots els dies a presentar-li un llibre a l’amic Martí Domínguez i la veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé escoltant-lo, ha estat setmana densa i un poc més atrafegada del que venia sent habitual els últims temps. La done en tot cas per dignament superada, i a falta de fer encara alguna última prova de cames, de repassar una volta més el material abans de tancar definitivament el farcell i, sobretot, de comptar amb la preceptiva PCR que pot condicionar-ho tot --no hi ha prou, per entrar a Turquia, amb el certificat de vacunació, i encara que tot fa pressuposar que la prova serà negativa, sempre hi ha un marge d’incertitud que em té, no puc negar-ho, un poc inquiet-- des d’ara mateix i a tots els efectes pose el cap i el blog en mode pausa viatgera-muntanyenca. Si no vos veig d’ací uns pocs dies, serà senyal que m’han deixat pujar a l’avió, i ja vos contaré a la tornada; i si no, doncs a la pròxima serà, però ja vos dic que confie en que no calga. Així que, pel moment i si vos sembla, ho deixarem en que ens veiem aviat, però no massa... Fins llavors, cuideu-vos molt, i bon(s) cap(s) de setmana!

 

Penyals, precipicis i misteris

"Guaitava els cingles grandiosos oberts en la carena immensa; les planes despullades per la tramuntana i el ponent; les matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors. L’aire estranyament prim, les diafanitats miraculoses i aquella sensació de vitalitat ferma que anava cada volta més..."

Enric Valor, "L'ambició d'Aleix"

Almenys a la vista de les que vam poder trobar florint per les cingleres i els roquissars, no sembla haver estat un any especialment bo per a les corones de rei que creixen a l’Aitana. O bé podria dir-se, depenent del punt de vista, que ha estat un any magnífic, ja que en tractar-se d’una espècie de les anomenades monocàrpiques, fer flor i fruit representarà també la mort d’aquells exemplars que assolisquen finalment aquesta fase del seu cicle. Sembla doncs que no naixeran moltes rosetes noves l'any que ve (menys, si més no, que uns altres anys de florida esponerosa), però tampoc hi haurà tantes baixes per cobrir... Siga com siga, de corones delicadament florides n'hi havia suficients com per donar un any més per ben complida la ja arrelada tradició d’aplegar-se en dates com aquestes a les altures de la serra per retre'ls homenatge i gaudir de l'espectacle de la randa de les flors retallant-se sobre el gris de la roca i el cel blau. I a més, per a moltes altres plantes --entre elles, algunes de les nombroses singularitats botàniques que fan de l’Aitana un espai excepcional també des d’aquest punt de vista-- l’any si que sembla haver estat ben favorable, i tot i que ja férem un poc tard per a la flor d'algunes de les més característiques, feia goig veure'n moltes altres lluir esplendoroses a recer dels imponents paisatges minerals de la muntanya, evocadors de les extraordinàries descripcions del mestre Enric Valor, que tant se l'estimava ("Més amunt encara, a la seua esquerra, la seda dels cingles altíssims, la carena sublim de l'Aitana clavada en la blavor profunda del cel muntanyés") i terreny propici, a més a més, per a seguir posant a punt les cames per als reptes que s'hi acosten. Molts motius, com es pot veure, per tornar a caminar una volta més per la  muntanya culminant d'aquestes terres de migjorn, si és que, de motiu, en fera falta algun: com més la conec, més convençut estic que a l'Aitana, "la gran serra prodigiosa de penyals i precipicis i misteris", cal anar, senzillament, per celebrar la sort de que existisca. 

A més de les corones de rei, i dels paisatges, algunes de les moltes plantes, moltes d'elles singulars, que vam anar trobant-nos al pas: treponeres (Verbascum thapsus), púdols (Rhamnus alpina), el raríssim timó blanc d'Aitana (Thymus serpylloides ssp gadorensis), el matapoll de muntanya (Daphne oleoides) i el coralet (Berberis hispanica ssp hispanica). El pardalet és un jove i eixerit pit-roig que ens va voler acompanyar una bona estona a la Font de Partagat.  

El tercer home (relats conjunts)

Mentiria si no reconeguera que, en algunes ocasions, una fugaç ombra de remordiment m’assalta encara quan pense el que vaig fer. Al remat, feia ja molts anys que servia a la casa, i tot i que la meua relació amb el senyor no s’havia distingit precisament per la confiança o la familiaritat, el temps i el tracte van fer que acabés agafant-li un cert afecte. M'irritava, per això, haver de veure com es deixava ensarronar, una vegada i una altra, per la caterva d’espavilats, marxantons i estafadors que el visitaven regularment amb la intenció d'encolomar-li, quasi sempre a un preu absolutament desgavellat, les últimes "meravelles" que enriquirien les col·leccions del seu gabinet de curiositats i que despertarien --"podeu estar-ne segur, excel·lència"-- l’enveja i l'admiració del seu cercle. Perquè aquesta era, sense cap mena de dubte, la seua principal obsessió: d'orígens extremadament humils, sense cap formació ni cultura, havia sabut jugar amb habilitat les cartes que la vida havia posat al seu abast fins assolir una posició més que benestant que, tot i això, no li havia valgut per guanyar-se el respecte i la consideració de l'exclusiva i excloent classe social a la qual maldava per semblar-se. Tan se val que foren quadres, estampes, tapissos, antiguitats o qualsevol altre objecte amb pretensió de ser, o de semblar, "exòtic". Cada nova adquisició representava per a ell un pas més cap al seu objectiu irrenunciable: ser reconegut com un membre de ple dret de l'alta societat de la qual estava exclòs per bressol però en la qual, segons ell ho veia, s'havia guanyat de sobres el dret a ser acceptat. 

Quant a mi, sempre en un discret segon pla i limitat, feu-vos càrrec, pel meu paper de criat del qual s'espera prudència i discreció, havia d'assistir impassible a les interminables sessions de mentides, enganys i exageracions que invariablement acabaven amb el venedor de torn un poc més ric, el senyor un poc més pobre, i alguna penyora d'escàs valor però d'un preu altíssim lluint damunt d'un alçador o penjant d'una paret. Amb tot, he de dir en la meua defensa que, tot i que la meua posició no em permetia expressar obertament les meues opinions, en algunes ocasions vaig tractar d'advertir discretament al senyor (ah, aquelles pèssimes imitacions de porcellana xinesa, la burda armadura suposadament japonesa que fins i tot un xiquet hauria reconegut com a falsa...), amb l'únic resultat de provocar el seu enuig, que què anava jo a saber, pobre criat, d'aquestes coses elevades de l'art i de la història. I va ser així com, ignorat, rebutjat i ridiculitzat de forma sistemàtica, vaig decidir canviar de bàndol: si el senyor estava disposat a deixar-se entabanar tot i els meus advertiments, crec que no se'm pot culpar per haver decidit beneficiar-me de la situació. Com a coneixedor privilegiat de les seues dèries i els seus desitjos, i a canvi d'una ajustada però merescuda comissió, vaig començar a posar-me d'acord amb els venedors, que en sou d'oportú oferint-me precisament aquesta peça única i buscadíssima, no em digueu que no és una afortunada casualitat, fa no res em deia el meu criat que tothom en parla d'ella com una de les més cobejades a hores d'ara pels vertaders amants de la bellesa... 

Sé que hi ha qui ho trobarà censurable; jo mateix, ho he dit abans, ho pense de vegades, i sé també que potser algun dia hauré de passar comptes per tot plegat: tard o d’hora, fins i tot algú tan obtús i limitat per a aquestes qüestions com qui va ser durant tants anys el meu senyor acabarà reparant, per ell mateix o a instància d'algú altre, en que hi ha alguna cosa que no quadra en aquella “extraordinària col·lecció de gravats de Don Francisco de Joya” per la qual va haver de pagar una petita fortuna i que a mi em va valdre un sucós percentatge gràcies al qual em vaig poder acomiadar i establir-me pel meu compte. Quan això passe, però, jo ja estaré molt lluny, i ningú em traurà del cap que sí, que el vaig enganyar, però que comptat i debatut s'ho havia guanyat a pols. A més, i gràcies a això, jo vaig poder començar la meua pròpia col·lecció, i aquesta, vos ho puc assegurar, si que és realment extraordinària perquè jo no em deixe enganyar tan fàcilment, i sé que gràcies a ella algun dia assoliré el respecte i la consideració que estic segur de que meresc.

La meua participació, un poc tardana, als relats conjunts del mes de maig. Per cert, fent-li voltes al quadre de Fortuny i al que representa (no ha estat gens fàcil, aquesta volta), no he pogut deixar de pensar en la història de Sir William Douglas Hamilton, diplomàtic, naturalista i col·leccionista en el Nàpols del finals del segle XVIII, la seua esposa Lady Emma, i la relació d'aquesta amb Lord Nelson,  de la qual vaig saber per la novel·la de Susan Sontag "El amante del volcán", un llibre que recorde com a fascinant i que potser hauré de rellegir un d'aquests dies... 

Bon averany

No és una papallona difícil de veure a les nostres terres, i fins i tot és freqüent que voletege pel pati de casa --li agraden especialment les flors del gesmiler, sense rebutjar altres opcions si les troba disponibles-- però mai, que jo recorde, s'havia donat el cas de tindre'l tan a prop i amb la càmera llesta i a la mà. Va haver de ser l'altre dia, caminant per les muntanyes d'Aiora amb un grup d'amics, que un bufaforats va decidir esplaiar-se, repassant a consciència les flors dels cards, just a la vora d'on m'havia apartat un poc per fer, ehem, un cigarret. I com que crec que tot allò que es pot dir d'aquesta extraordinària papallona --des de la sorprenent convergència amb el vol dels colibrís fins al seu caràcter migrador, passant per la seua importància com a pol·linitzador o els mites que li atribueixen ser portador de bones notícies--  ja està dit a bastament i és fàcil de trobar a la xarxa, deixeu-me que em limite a assenyalar que em va alegrar poder estar a prop del que és, sense dubte, un dels meus insectes preferits, i que tot i que no em sona haver-lo sentit mai per la meua zona, el nom de bufaforats em sembla preciós i crec que li pega d'allò més. I que el Castellar de Meca, on va tindre lloc la nostra breu però intensa trobada, segueix sent un lloc realment singular i de visita imprescindible per història, natura i paisatge, malgrat que les seues condicions es troben lluny del que mereix un jaciment d'aquesta rellevància. Tan de bo que trobar-se'l per allí acabe sent, també per a això, senyal de bon averany.

De reis i de pastors

En parlava no fa molt sobre el cas del pinsà vulgar i el pinzón real. i m'ha tornat a vindre al cap a tall del timó reial, que és com li diem a Alcoi al dictam o gitam: diu l'Alcover-Moll que, en aquest context, reial (o real, en la llengua col·loquial) es fa servir per designar “algunes espècies d'animals i plantes considerades principals dins el seu gènere”, i la veritat és que entre els primers i, sobretot, entre les segones, d'exemples en tenim una bona garbera. Altra cosa fóra esbrinar què és allò que fa que una planta o un animal haja merescut ser singularitzada com a "principal" entre tots els seus congèneres. Amb freqüència, i com passava també amb el nom castellà del pinsà mec, diria que un motiu de distinció front als semblants (siguen o no parents) és un aspecte atractiu o un port que es percep com a distingit respecte a aquells amb els quals es relaciona. El baladre, per exemple, tot i no guardar-ne cap relació de parentiu, hauria esdevingut en alguns llocs llorer reial per tindre unes fulles similars però una floració evidentment molt més vistosa, mentre que la reina entre les malves (la malva reial) ho seria també per la seua espectacular floració, que contrasta amb les flors, similars però en general molt més petites, d’altres espècies pròximes. Altres vegades, en canvi. fa l’efecte que la distinció no tindria tant a veure amb l'aspecte com amb altre tipus de característiques, com la raresa, el simbolisme (que podria ser la causa de que s'anomene falcó reial al falcó pelegrí) o alguna altra apreciació especial: a les sajolides se les anomena també timó reial en algunes zones, la qual cosa potser hauria d'atribuir-se a que es tracte de plantes especialment apreciades per les seues propietats, superiors d'alguna forma a les de la resta. 

Quant al cas del Dictamnus hispanicus, el timó reial per excel·lència (si més no a la meua comarca), no gosaria dir si l'epítet majestàtic hauria de justificar-se per les seues bellíssimes flors (a les que en tot cas cal aplicar un poc d’imaginació per associar-les a les del timó ver o farigola, al que no pot dir-se que s'assemble pràcticament en res), pel seu aroma singular, penetrant i inconfusible, o bé per les moltes i reconegudes virtuts medicinals que se li atribueixen, objecte d'ús ancestral i de nombrosos estudis, i que han fet d'ell component fonamental i imprescindible del tradicional licor que en aquestes terres anomenem herbero. En tot cas, resulta cridaner que mentre que a molts llocs de l’Alcoià, el Comtat o la Vall d’Albaida el nom més habitual siga com s'ha dit el de timó reial, a comarques veïnes com la Marina o la Safor (i fins i tot en alguns pobles de les comarques abans esmentades) la planta siga àmpliament coneguda com alfàbega de pastor, la qual cosa la duu pràcticament d’un extrem a l’altre de l’escala social tradicional i la convertiria en un exemple del que temptativament podria denominar-se fitonímia interclassista. 

De plantes "de pastor", en tot cas, en tenim també una llarga llista (des de cireres a raïm, passant per culleres, pomeres, pesoleres o fins i tot cadires), i la meua impressió és que el qualificatiu es refereix més al caràcter salvatge, rústic o de muntanya de les espècies a les quals s'aplica, que a un intent de vulgaritzar el referent, en general cultivat --en aquest cas, la també aromàtica, medicinal i apreciadíssima alfàbega-- al qual s’hi aplica. Per cert: mentre que en moltes llengües europees els noms populars del Dictamnus fan referència al foc o les cremades per les lesions que la planta --com altres espècies de la seua família-- pot produir a la pell, no he trobat en català cap referència a aquest fet. Ni tampoc en castellà, on els noms més habituals per a la planta (i per al seu parent pròxim, el lletimó o Dictamnus albus) solen ser fresnillo, per la similitud de les seues fulles amb les del fleix; tarraguillo, que segons sembla procedeix del català "tàrrec", sàlvia, i hierba gitana, probablement derivat també del català "gitam". Res de reis ni de pastors, doncs, per als nostres veïns, que sembla que van optar per no calfar-se molt el cap; potser és perquè no coneixen l'herbero...

Vaig pensar en aquestes coses després d’acompanyar fa un parell de vesprades a l’amic Rafa a la Serra de Quatretonda a  collir alguna fulleta de timó reial per al seu reputat herbero casolà, i encara vam tindre temps per fer una ullada a algunes de les singularitats botàniques que, com l'endèmic ull de perdiu, sovintegen a la zona. Jo, entre unes coses i unes altres, ja fa temps que no en faig, d'herbero, però sempre estic disposat a sacrificar-me tastant el que fan amics i coneguts. I per cert, una última nota sobre això dels noms: segons l'extraordinari Corpus de Fitonímia Catalana, de consulta obligada en aquestes qüestions, formes com "monreal" o "tamo real", recollides per Joan Pellicer, apunten la possibilitat que el "timó" del timó reial no fera realment referència a la farigola, sinó que fóra una deformació de la forma original "diptamon", de la que procedeixen també dictam i gitam. Ausades que són entretingudes, les plantes i les paraules...

De dalt a baix: flor, mata i fruit de timó reial (Dictamnus hispanicus); ull de perdiu (Silene diclinis), ajocasapos (Cistus crispus); herba pucera (Pulicaria odora), balladores (Briza maxima), tomaní o cantueso (Lavandula stoechas) i cresta de gall (Bartsia trixago).