De misteris

La jornada va començar amb un arròs amb costra --cassolà i ortodox-- i va acabar, entre ventalls i oripell, amb la recèlica retornant majestuosament al cel del què s'havia despenjat. Entre mig, unes quantes hores de conversa estimulant i instructiva a la brisa --escassa però agradable-- del Camp d'Elx, i un retrobament amb el Misteri que, per diverses circumstàncies, s'ha fet esperar més temps del desitjable. Cal agrair l'oportunitat a una bona gent d'aquella terra, que ens aplegaren, a una colla d'amics --en la què han tingut l'amabilitat d'acollir-nos-- a una taula ben guarnida de menjars i de savieses. No es estrany, per això, que la vesprada es consumira, entre penjolls de massapà, figues i espirituosos, en una llarga tertúlia multilingüe i multidisciplinar (de la literatura a la política, de l'economia a la sanitat...). Gent, aquesta, amb moltes coses que contar i a la què val la pena sentir, perquè la mescla d'experiència, coneixement i fina ironia és un digestiu reconegut i un bé malauradament escàs.

El motiu, en tot cas, era el Misteri, del què ahir es feia un dels "assajos generals". Els quals són, a banda de tot el demés, una bona ocasió per a que els forasters, que tenim més difícil gaudir de Vespra i Festa com cal i amb més freqüència, puguem conéixer (o recordar) aquesta joia, per a la què simplement s'esgoten les paraules. Si el coneixeu, el Misteri d'Elx, probablement ja sabeu el que vull dir; si no, creieu-me que és imprescindible veure'l, al menys una vegada. Deixar-se dur per la màgia de la mangrana i l'araceli, per l'ambient únic (i càlid, molt càlid) de la Basílica i, sobretot, per la música (impressionants els cants monòdics de la Verge o de l'àngel, o les emotives polifonies del Ternari --probablement, el meu preferit-- o la Judiada...) i comprendre i compartir, per una estona, l'orgull d'aquells que ens han servat aquest Patrimoni únic, excepcional, nostre. Com escriu Alfons Llorens al fulletó que es lliura als assistents (quants d'ells ho llegiran?), "El Misteri, festa cívica, ha constituït l'única aparició pública, oficial, digna i solemne d'una llengua prohibida --la llengua dels valencians--, l'única manifestació plena d'una cultura marginada, que reproduïx íntegra el seu àmbit. És segell dels nostres orígens i encarnació viva de la nostra supervivència i de la perduració dels distintius d'un poble, de la resistència del poble, de tot un poble enfront de la despersonalització imposada".

M'he posat a escriure açò, ara, perquè plou. El Misteri és la Mare de Déu d'Agost, i a qui fa ara les festes majors --que, a més d'Elx, és mig País-- no li deuen fer gens de gràcia les tronades. Però aquesta pluja és una bona notícia per a la legió de micòfils i micòfags --altrament dits esclatasanguers-- que prol·lifera per aquestes muntanyes. És, segons antiga i arrelada creença, el moment oportú per que aquestes primeres aigües, després del dur i eixut juliol, sembren les serres per a poder recollir-los quan siga l'hora: quaranta dies després, sempre i quan es complisquen tota la resta de condicions (que torne a ploure quan toque, ni molt ni poc; que el vent no seque la serra, que les nits refresquen quan toca...) tan variables i complicades que converteixen l'adveniment de fongs i bolets en un altre misteri. Sé de gent que està celebrant aquestes tronades com si li anara la collita de l'any amb elles, i de qui --com cada any-- assenyala en el calendari els dies i els llocs on cauen, per tal de poder-se programar adequadament les eixides allà per la primera setmana de l'octubre. Jo, que sóc també de la colla dels tocats del bolet, ja vaig fent els meus càlculs, i ja veurem com va. Però pel moment, ací em teniu, tancat a casa veient com plou i rellampega, i més content que un ginjol imaginant que, potser, aquest serà un bon any d'esclata-sangs... o de morenes, o de fredolics; la qüestió és no tornar de buit (o, com diuen ací, no fer pala).

I una nota final: voler ser irònic, en aquest País, és arriscat, perquè sovint la realitat supera a la ficció. Ho dic per allò dels bous, pel que jo mateix deia i pel que diuen ells. I mentre, amb veus que semblen vingudes des del fons de la nostra història, el cor dels jueus canta:

Aquesta gran novetat
nos procura deshonor;
anem tots a pas cuitat,
no comportem tal error.

Però no passarà res: de seguida ho veuran clar, i es convertiran a la vertadera fe.

La nit dels temps

La vida intel·ligent sobre un planeta assoleix la seua majoria d'edat quan resol el problema de la seua pròpia existència. Si alguna vegada visiten la terra criatures superiors procedents de l'espai, la primera pregunta que formularan, a fi de valorar el nivell de la nostra civilització, serà: "Han descobert, ja, l'evolució?"

Richard Dawkins, "El gen egoista"

La capacitat humana per sobreposar-se als canvis i adaptar-se a unes noves circumstàncies és, realment, sorprenent. Jo mateix, sense anar més lluny, ho acabe de comprovar: només fa uns dies, i quasi no m'ha costat gens acostumar-me a les plàcides rutines d'aquest assossegat principi de vacances --i deixeu-me que ho remarque, això de "principi". Han estat jornades de descans canònic i preceptiva recuperació --del cos i l'esperit--, de matinar un poc menys i vetlar bastant més. I d'esmerçar les hores en activitats més aïna sedentàries, frívoles i bàsicament improductives. Però fins i tot en aquest temps gandul, on l'única ambició es limita a gaudir de l'ombra més acollidora i la cervesa més freda, pot aparéixer un llibre escaient; la qual cosa vol dir, en aquest context i a aquests efectes, que abellisca llegir-lo. En el meu cas, ha estat un imprevist, i també una sorpresa. Es diu "Evolución", és de ciència ficció i l'ha escrit Stephen Baxter. M'ho he passat d'allò més bé llegint-lo, i és per això que no m'he pogut estar d'escriure-ho. Per això, i perque sembla que, en només una estona, per fi tronarà i no fa tanta gosera tancar-se dins de casa.

No és un llibre sencill, ni és fàcil parlar d'ell sense que inadvertidament s'hi escole cap spoiler, així és què tractaré de ser prudent. La brevíssima ressenya de la solapa, en l'edició que tinc a mà (la Factoría de Ideas, Coleccion Solaris Ficción nº 54, 2004), a penes aporta pistes sobre el seu contingut, i fins i tot resulta un poc enganyosa. Però diu: "Des dels primers homínids a l'homo sapiens, l'ésser humà s'ha enfrontat a la lluita per perpetuar-se i assolir la supremacia sobre les demés espècies". I aquest és, en essència, el contingut del llibre: una narració novel·lada i, per tant, totalment imaginària però científicament plausible --l'autor hi insisteix, en aquest fet-- de diferents etapes en l'evolució humana, des dels primer primats supervivents a l'extinció dels dinosaures, fins a un futur llunyà... El llibre consta de tres parts (Ancestres, Humans i Descendents) organitzades en dinou capítols què, tot i mantindre un fil comú, són essencialment autònoms i més o menys reeixits segons els casos. Probablement, i amb aquesta estructura, desvelar detalls de l'argument --per dir-li d'alguna forma-- no fóra massa rellevant; però ja he dit que m'incline per la prudència, i deixe al vostre criteri llegir-lo; si ja ho heu fet, o voleu més informació, podeu trobar ressenyes més o menys detallades en diversos llocs, com ara ací, ací, ací o ací.

Quant a mi, no és estrany que el llibre m'haja enganxat. Com he dit en altre lloc, m'agrada la ciència ficció, i l'evolució (en general, i la dels homínids en particular) simplement em fascina. Per això, tot i que alguns capítols es fan una mica embullats, que algunes parts són massa llargues pel meu gust (i tenen un cert aire a l'entranyable Clan del Oso Cavernario), i que --convé recordar-ho-- es tracta d'una obra de ficció i, per tant, oberta a la imaginació de l'autor (què de vegades és certament extravagant), pensar com podrien haver-se desenvolupat diverses etapes de la història evolutiva de la nostra espècie m'ha resultat realment estimulant. I també fa pensar, i molt. Potser, en altre moment, podria dir alguna cosa un poc més profunda: sobre com pot encara algú amb un mínim de trellat parlar de "disseny intel·ligent " i altres foteses; sobre la futilitat de la nostra espècie --com de totes les demés-- quan ens enfrontem a la història evolutiva i al futur del planeta, i com això no exclou la nostra responsabilitat actual; fins i tot, diria alguna cosa sobre el Viejo Rabino de Delibes, a qui Don Eustasio de la Piedra feia servir, pel seu aspecte, com a prova viva de l'evolució, i a qui li va costar la vida pensar que "No hay Dios. Mi abuelo era un mono. Don Eustasio lo dice"... Pel moment, qui escriu açò, membre d'una espècie contingent i suposadament intel·ligent que a penes comença a intuir d'on ve i on va, esperarà que la primera tronada de l'estiu sembre esclata-sangs, soparà amb uns amics en una terrasseta al poble del costat i, si escampa prompte, potser que vaja a veure si Sant Llorenç plora aquesta nit. I, d'ací cent milions d'anys, ja parlarem: el primer és el primer, i ara estic de vacances.

Imatges baixades de la xarxa

Al capdavall

I, finalment, divendres. Junt és lo temps que mon goig és complit. Agenda tancada, uns pocs dilluns sense matinar (obligadament) i, previsiblement, una mica més de temps per aquelles coses per a les què quasi mai hi ha temps. Vindrà setembre (i tindrà els teus ulls, hauria pogut dir un Pavese inusitadament jovial), però ara és una altra hora i cal, també, consumir-la. En perspectiva confirmada, viatge insular, Misteri d’Elx i escapada pirinenca. Però, com sempre, espere que el millor siga allò imprevist. Déu proveirà.

El blog? Improvisant, també. Tret d’aquells dies que estiga lluny de l’ordinador, imagine que aniré deixant-me caure per ací, perquè encara em diverteix, com també seguir visitant les bitàcoles amigues. Però no em faig cap propòsit ferm, ni en un sentit ni en un altre. Si passa alguna cosa interessant o inusual (posem que es destapara algun cas d’honradesa a un ajuntament del Baix Segura, o que Scarlett Johansson fera finalment aquella trucada que espere des de fa temps) i m’abellira de comentar-la, és probable que m’hi passe. Altrament, i en qualsevol cas, que estigueu molt bé, m’alegrarà retrobar-vos d’ací no res.

Convindreu que l’ocasió demana música de bon rotllo. I, quan és el cas, sempre pense, abans que res, en aquesta. Salut i fins prompte!

De vespres

Dijous. Només un dia més per acabar la setmana i, amb ella, aquest experiment d’anotacions diàries que, tot i que no es repetirà sovint (que ningú s’inquiete, doncs), ha tingut la seua utilitat com a novetat, i per fer més passadores unes vesprades proclius a la indolència. Ha estat curiós constatar com, en contra del què havia suposat, no han estat dies en absolut estèrils. Temes i intencions han anat sorgint ara i adés, fins i tot més del que ve sent habitual. De vegades, han estat simples ocurrències –ja n’heu vist algunes per ací, d’altres queden anotades per quan calga—que acudeixen en els capvespres soporosos o amb les mans al volant. Altres voltes, notícies de premsa de contingut divers que he deixat passar, però que haurien pogut donar molt de joc. Sense anar més lluny, recorde aquesta, amb una peculiar visió del parany; aquesta, sobre el futbol, que ja sabem que és només un esport, o aquesta altra, sobre sentiments nacionals, de la qual espere ampli ressó. Fins i tot, la blogosfera de guàrdia s’ha mogut a un alt nivell aquesta setmana. Molt remarcable l’entrada de fa uns dies de Vent de Cabylia, incloent-hi uns comentaris magnífics, o les sempre assenyades reflexions del Penjoll, però no han estat ni de bon tros les úniques.

Cada dia que passa, la peresa va guanyant espai inexorablement. Però qui no té la vespra no té la festa, i encara he trobat hui mateix un petit espai de lucidesa per no deixar passar una bona oportunitat. Aquesta vesprada, els amics i amigues del Col·lectiu Vall de Vernissa ens havien proposat, dins el seu projecte de voluntariat per a la custòdia del territori, de fer una passejada pel voltant de Sant Jeroni de Cotalba, al cor de la Safor, acompanyant un pastor i el seu ramat. L’ocassió era magnífica per retrobar companys i companyes als qui aprecie especialment (la setmana passada vaig estar també a Gandia, convidat per la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera, però no vam tindre ocasió de coincidir), però també per la singularitat de la proposta, en una terra en què la professió de pastor va quedant reduïda a la més estricta marginalitat. Tot i la calor i l’horari justetet –a les tres eixir del treball, fer un mos ràpid i seguit cap a Gandia-- l’experiència ha pagat la pena. Ha estat francament interessant conversar una estoneta amb Ángel, el pastor d'Arroyo Cerezo afincat a la Safor: setanta dos anys a l'esquena, la saviesa de tota una vida recorrent serres i valls amb els ramats. Hem parlat de transhumàncies perdudes, de voltors, d'ovelles i cabres, de gent treballadora i gent que se n'ha aprofitat (i se n'aprofita) d'aquella... No vos descuideu de fer una ullada a les propostes i activitats de l’Ecomuseu: són gent activa i imaginativa com poca, segur que us hi trobareu a gust amb ells.

Acabe: jo estic ja a punt, només un dia més. Però molta altra gent, alguna d’ella que m’estime especialment, no. Bé per les condicions del seu treball o contracte, bé perquè simplement fa mesos que no en tenen, d’un o de l’altre, no són pocs els amics i amigues que enguany no estan per sentir parlar de vacances. Jo no puc dir res –ja n’he dit massa, sabreu disculpar-me--, només fer un pensament i esperar i desitjar que tinguen molta sort. Però quan els drets bàsics, aquells que han costat tant de guanyar, comencen a semblar-nos privilegis, és que alguna cosa va malament, molt malament.

Retorns

Dimecres. Emotiu retrobament amb els papers –els de hui i els d’ahir—, al qual s’afegeix la satisfacció de veure pràcticament consumada una mudança de despatx, poc més que una transterminància, què ens ha tingut ocupats els últims dies empaquetant, traslladant i tornant a desempaquetar. Tornar a omplir armaris, abocar de nou tots els estris a la calaixera, restaurar connexions i familiaritzar-se –ben prompte—amb un nou entorn és més fàcil ara: cal resoldre encara uns quants assumptes urgents i prioritaris abans de marxar i no hi ha temps per encantar-se amb detalls sense importància. Les parets, ja les omplirem el setembre.

En arribar a casa, un altre retrobament esperat i entranyable: les primeres bresquilles agostenques de Gorga que menge aquesta temporada. Orgull fruiter de Seta i Travadell, reina indiscutible --segons opinió personal però raonablement fundada—de la selecta branca dels presseguers i afins. Un prodigi de turgència i suavitat, de carn ferma i color provocatiu; prudentment sucosa, dolça d’aroma i intensa de sabor, amb un mos consistent, vibrant i productiu... Molt més que una bresquilla: un goig per a tots els sentits, evocador –quan no directament precursor-- d’altres plaers del cos, d’estivals i frugívores reminiscències.



I encara una recomanació més: si passeu un dia al sol, no oblideu posar-vos barret. Altrament, al dia següent, els efectes de la insolació –a la vista està—poden ser imprevisibles.