Entre previstos i imprevistos, juny està resultant un mes certament aqueferat. És per això que disposar d’un poc de temps per a nodrir com cal aquestes pàgines ha esdevingut, aquestes últimes setmanes, una tasca complicada. A més, aquesta situació m’ha servit per confirmar un fet que ja intuïa: he comprovat que si, per la raó que siga, em plantege la intenció ferma de fer una entrada sobre alguna cosa concreta, se’m bloqueja la possibilitat d’escriure sobre res alternatiu. Si a més es tracta de temes que requereixen un poc més d’esforç, reflexió o documentació –i, per tant, d’un temps del què no sempre dispose—el resultat ve a ser el que veieu: una sensible disminució en el ritme de les publicacions, i una enutjosa sensació d’embós (agreujada per l’acumulació successiva d'altres
assumptes susceptibles de ser tractats), que convé resoldre com més prompte millor.
Em passa ara, això, perquè ja fa dies que vull escriure alguna cosa sobre la confirmació, anunciada per l'amortitzat
Font de Mora, de que el partit que ens governa substituïrà les línies en valencià per la seua proposta programàtica d'"
una educación plurilingüe en las aulas de la Comunitat con un modelo que garantice la presencia equilibrada del castellano y el valenciano y que incorpore como lengua vehicular el inglés". I no m’ha resultat fácil fer-ho perquè, més enllà de la primera i indiscutible impressió de rebuig visceral i categòric que em provoca la proposta i qui la fa, reconec la meua ignorància sobre el fons de la qüestió: no em dedique a l’ensenyament, no sé res de sociolingüística i la meua formació en valencià es limita a un curset del
Carles Salvador allà pels primers anys vuitanta. A més, sóc dels que tendeixen a pensar que les coses solen ser més complicades que no semblen; i anar seguint molts dels comentaris i reaccions que ha despertat la proposta en blogs, periòdics i d'altres mitjans, sembla confirmar-ho. Xavier Aliaga, a banda d’expressar la seua pròpia visió, feia
fa uns dies una interessant síntesi d'algunes d’aquestes opinions, a les quals --si teniu una mica de temps-- convé fer una ullada. I encara recomanaria també, del què jo he vist, el que diuen
Toni Cucarella i
Enric Senabre; tant en els seus escrits com en alguns dels comentaris que han suscitat, s'aporten idees interessants per a un debat que, he de reconéixer-ho, no esperava però que em sembla que encara donarà de si.
Quant a mi, i des de la meua limitada perspectiva, crec que no hi ha més remei que partir --com recorda també
Cucarella amb la seua lucidesa habitual-- d’una constatació evident: al País Valencià, com a la resta dels Països Catalans, el castellà i el català són llengües en conflicte obert i permanent. Qualsevol avanç del primer representa, inevitablement, un retrocés substancial i constatable –i sovint, difícilment reversible—del segon. Adquirir les necessàries competències lingüístiques és un requisit indispensable per a fer servir qualsevol idioma de forma mínimament decorosa; però en cap cas saber parlar una llengua implica haver de fer-ho, sobretot qual simplement
no cal perquè ha estat relegada de forma conscient i sistemàtica a una posició anomala i marginal (què alguns, amb una barra més que notable, gosen atribuir a una mena de
libre competencia entre lenguas). En una situació de diglòssia galopant com la que ens afecta, amb la conseqüent i indiscutible discriminació social, legal, cultural i mediática a favor de la “
lengua común de todos los españoles”, no imagine cap altre bilingüisme
real que el que ja coneixem sobradament els catalanoparlants: el que se’ns tracta d'imposar a nosaltres quan les dues llengües entren en confrontació directa.
No tinc, evidentment, cap fòbia al castellà, que és una llengua que em sent afortunat de conéixer i que faig servir a diari, ni molt menys cap a qui el parla. Però crec que el bilingüisme --o el plurilingüísme-- és un tret individual, no col·lectiu. No tinc cap inconvenient, quan es tracta de comunicar-me, en utilitzar qualsevol de les llengües que conec millor o pitjor, i per això no m'importa fer servir l'espanyol, el francés o l'anglès quan l'ocasió ho requereix. Però mentre que no esperaria d'un francés o un anglès cap exigència sobre la llengua en la què han de ser escolaritzats els seus (i els meus) fills al meu País, he d'acceptar que ho faça un castellanoparlant: legalment, té
dret. És per això que trobe legítim però exageradament ingenu considerar un escenari futur en el que al País Valencià s'assolisca una pacífica i idil·lica convivencia entre castellà i català, basada en una igualtat que se m’antoixa hui per hui totalment fictícia. Per aconseguir-ho, hauriem de ser considerats primer com a francesos o britànics, fins i tot com a portuguesos. Hauria de canviar l'ordenament jurídic actual, en el qual --i en base a que som part d'
España-- el nostre dret a conéixer i usar el valencià no solament té una validesa local i perifèrica, sinó que, fins i tot dins dels límits de l’autonomia, sempre es trobarà circumscrit per un dret superior: el de la prevalència del castellà com “
lengua española oficial del Estado": tots els espanyols "
tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Potser per això no caldria recordar que, sense perjudici de les seues connotacions sociològiques, culturals o econòmiques, l’origen del conflicte que afecta al català és indiscutiblement polític, i per tant hauran de ser polítiques –i no exclussivament filològiques o sociopedagògiques-- les seues solucions. La meua posició, no cal dir-ho, ja ha estat exposada
en altres ocasions i, en coherència amb ella, l’únic model de futur que m’interessa, en última instància, és el que aspire a l’educació en la llengua del país. Eduquem bé i en català, i l’anglés i el castellà --o el francés, l'italià, el xinés o el neerlandés-- adequadament impartits que el món és molt gran i paga la pena conéixer-lo, però com a llengües
segones. Si fa no fa, com fan en
Portugal.
Ara bé: mentre esperem que l'actual marc polític patisca alguna alteració substancial (cosa que no sembla que vaja a produir-se de forma imminent), convé també ser moderadament pragmàtics i acceptar que és dins d'ell que ens movem i on haurem de bastir alternatives abans que siga massa tard. I de tot el que he vist, i sempre a resguard –ja ho he dit abans—de la meua falta de formació sobre el particular, segueix semblant-me que l’actual model de línies en valencià (en les què, per cert, estudien les meues filles) será tan millorable com voldrem, però és una fita consolidada, eficaç i irrenunciable. Des del meu punt de vista, l'alternativa que es proposa parteix d'acceptar com a inevitable (o, pitjor encara, com a desitjable) l'actual situació de convivència desigual entre castellà i català; d'estendre la idea que qui aspira a viure normalment en català --i, per tant, a anar més enllà del que ara hi ha-- és un radical exaltat i
manipulat; de consolidar una societat en la qual l'ús real del valencià vaja esdevenint cada cop més domèstic, testimonial i cosmètic (totes les disposicions legals es publiquen en les dues llengües; però la presència del català en qualsevol expedient administratiu en fases prèvies a la seua públicació o quan aquesta no és obligatòria, és simplement anecdòtica, i sé de què parle). No puc deixar de pensar que, amagat sota el suposat plurilingüisme, hi ha simplement el desig de fer veure una falsa normalitat, de negar que hi ha cap conflicte i que les coses estan bé com estan. Però jo crec que no ho estan, de bé; que el conflicte existeix, encara que hi haja qui vulga negar-lo i que de vegades siga molt pesat haver d'estar sempre pensant en el mateix. I que és imprescindible que no l'amaguem, sinó que seguim fent-lo visible tant com siga possible si és que aspirem a que, algun dia, es resolga. I com que ho estic fent llarg i repetint coses que ja han dit altres millor que jo, les propostes didàctiques li les deixe a qui
ho entén.
