Microtresors

D’ençà que recorde, les meues inclinacions malacològiques sempre han tendit a accentuar-se amb l’arribada de l'estiu. No és estrany que siga així si es té en compte que, durant molts anys, era només en aquesta època que la mar esdevenia per a mi una realitat palpable i immediata i, amb ella, també les conquilles objecte de la meua afició, afanosament cercades per les platges de Piles, Gandia o Oliva. Tot i que ara el meu veïnatge amb la mar ja no es limita a les setmanes de vacances familiars, i que internet ha esdevingut la meua font principal de proveïment de nous exemplars, conserve aquesta tendència atàvica a associar estiu i col·lecció; la propensió diletant de les vacances, com també disposar d’un poc més de temps lliure, són factors que també ajuden.


Luria lurida, una de les espècies de cipreids
 mediterranis. Aquests exemplars provenen de
Sicília.

Encara que, com he dit alguna vegada, els col·leccionistes solem prestar una atenció preferent a certs grups exòtics d'atractives i acolorides conquilles (les porcellanes o ciprees, els cons, els múrex o les volutes, per exemple), la varietat i abundància de gasteròpodes a la Mediterrània no és en absolut menyspreable. A les aigües que banyen les nostres costes poden trobar-se nombroses espècies que, per les seues característiques, resulten atractives per als aficionats. De fet, la nostra mar alberga només quatre espècies de Cypraeidae o una de Conus, però altres grups amb conquilles de grandària significativa i aspecte suggerent són relativament diversos i freqüents: un simple passeig per les nostres platges després d’un temporal permet recollir fàcilment espècies com Thais haematostoma, Hexaplex trunculus, Aporrhais pespelecani, Gibbula cineraria o Naticarius hebraeus –per esmentar-ne només algunes de les més habituals—que, potser sense tindre l’espectacularitat dels seus parents tropicals, resulten tot i això ben remarcables pels seus colors brillants o per la forma de les seues closques.

Un dels hàbitats mediterranis que mostra una major diversitat quant a la presència de gasteròpodes marins són els alguers de posidònia oceànica. Desenes –centenars, de vegades-- d’espècies diferents de caragols marins viuen sobre les fulles o entre els rizomes d’aquesta importantíssima fanerògama marina, exclusiva de la Mediterrània i element bàsic d’un dels ecosistemes més valuosos, característics i amenaçats de la nostra mar. Algunes d’aquestes espècies són fàcilment visibles, amb un poc d’atenció, per la seua grandària relativa –entre 0,5 i 1,5 centímetres, en la majoria dels casos-- i per estar dotades, sovint, de dissenys més o menys atractius. Tricolia pullus, Jujubinus exasperatus, Calliostoma laugieri, Smaragdia viridis –una de les meues debilitats--, Bittium latreillei o Nassarius incrassatus solen figurar entre les espècies més freqüents i abundants en els nostres alguers, i per això no es estrany trobar les seues conquilles en les platges. Però moltes altres, representades de vegades per milers d’exemplars en uns pocs metres quadrats d’alguer, apenes superen uns pocs milímetres de grandària. Microconquilles de nombroses espècies de rissòids, ceritiòpsids, eulímids, piramidèl·lids o túrrids, quasi imperceptibles a simple vista, que en ser observades amb una lupa sorprenen per les seues formes i colors, sovint tan fascinants com els dels seus parents de major grandària.

Invisibles als nostres ulls, milions d’aquestes petites conquilles formen part fonamental, junt amb molts altres materials d’origen orgànic, de les sorres que tant apreciem a les nostres platges. I és per això que m’ha vingut hui al cap parlar-ne: de Formentera vaig dur-me una petita bossa amb arena de la platja d’Es Caló; només he pogut començar a fer-li una ullada, però sense arribar ni de bon tros al que succeeix amb les arenes coral·lines (l’any passsat, un amic va dur-me una bosseta amb unes desenes de grams de l’atol de Rangiroa, a les illes Tuamotu; a hores d’ara, hi he recuperat centenars d’exemplars de més de cinquanta espècies diferents) les perspectives són prometedores. En un parell d'estonetes que l’he posada sota la lupa binocular, pinces en mà, he pogut treure algunes desenes de petites joies, closques minúscules –algunes passen amb prou feines del milímetre—que formen part, com tants altres tresors ocults, de la riquesa natural de les nostres costes. Llàstima que, hui per hui, no puga fotografiar-les com cal; per aquesta vegada, i sense que servisca de precedent, haureu de fiar-vos de mi...

Reconec que, tot plegat, sona bastant friqui; però col·leccionar microconquilles és una activitat cada vegada més estesa entre aficionats a la malacologia de tot el món. Evidentment, és més complicat que fer-ho amb exemplars grans: s’ha de disposar d’una lupa adequada, i la determinació de moltes espècies és complexa per la seua petitesa o per tractar-se de grups taxonòmicament complicats i en general pitjor coneguts. Però, a canvi, resulta relativament senzill i barat obtenir paquets de sediment recollits en moltes parts del món i a diferents profunditats –per exemple, comprant-los en eBay o en pàgines especialitzades, o bé aprofitant viatges propis o aliens— i la sensació d’anar trobant els diferents exemplars a mesura que va furgant-se en un muntonet d’arena aparentment estèril, és d’alló més estimulant: a les meues filles els encanta. I, a sobre, és amanós: una col·lecció de milers d’exemplars ocupa molt poc espai.


Com probablement haureu vist, i com he fet altres vegades que he parlat d’aquestes coses, he enllaçat la majoria de les espècies citades a la imprescindible web d’Eddie Hardy sobre gasteròpodes de tot el món. Tot i això, podeu trobar també diverses pàgines específicament dedicades a les microconquilles (microshells, micromolluscs o microgastropods), com per exemple aquesta, dedicada a espècies mediterrànies, o aquesta altra, amb espècies de tot el món. Moltes altres webs, sense dedicar-s’hi específicament, resulten molt útils per a recolzar la determinació de certs grups, com ara NaturaMediterraneo o Eurasiashells, per esmentar-ne només un parell.

Un horitzó per viure

          "La veritat és abstracta, però l'home és concret. I els pobles també ho són, en una gran proporció. Ser algú, tant un home com un poble, és tenir un rostre, una figura. I viure en la història és anar creant una figura, adquirint un estil, forjant una personalitat col·lectiva.

          La història és un espill inexorable on, els homes i els pobles, hem de realitzar-nos, de verificar-nos. A banda de la llum de la intel·ligència, hi actua la força de la sang. A part del cultiu de l'esperit, hi ha el sentit del ritme. El pensament és universal, però l'estil és nacional. L'estil és el sentiment del ritme: depén del contingut determinat per l'origen i el paisatge; es perfecciona per l'educació, però no s'adquireix per la il·lustració" 

Els pobles valencians parlen els uns dels altres, volum I

Manuel Sanchis Guarner

La calor no afluixa, les incerteses persisteixen i la major part dels assumptes que havien quedat ajornats momentàniament segueixen, si fa no fa, allí on els haviem deixat. A estones, ha calgut fer un esforç per convéncer-se que setembre avança i que l'estiu té els dies comptats. Tot plegat, ha estat una setmana tan estranya com era previsible. O tan previsible que s'ha fet un poc estranya... Ja veurem com es presenta la que ve, però pel moment, passeu un bon cap de setmana.

I des del Sud, per suposat, que tingueu també una esplèndida Diada de l'Onze de Setembre!

Com probablement sabreu, ahir divendres es van complir cent anys del naixement del professor Manuel Sanchis Guarner (València, 9 de setembre de 1911-16 de desembre de 1981). Sanchis Guarner és sense cap dubte un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX, autor d'una obra científica insubstituïble i exemple de compromís decidit i permanent en la defensa de la llengua i el País, pel qual va ser objecte d'odis i persecucions que, com en altres casos comparables, romanen encara impunes. La seua figura --també com moltes altres-- segueix sent ignorada per les Institucions i per una gran part de la societat valenciana. La Universitat de València va retre-li ahir un homenatge, i per als pròxims mesos es preveuen també diversos actes per recordar la seua obra i la seua dimensió cívica.

Només un tast

Per un moment, ningú no haguera dit que erem a Formentera al ple de l'estiu, cap de setmana d'un calorós setembre tot just acabat de començar. En davallar de la Mola, un xàfec tan breu com oportú va foragitar la gent de Ses Platgetes, i ens va deixar pràcticament sols enmig l'arena blanquíssima i les aigües transparents. Durant una estona, a mesura que els núvols s'allunyaven i el sol anava obrint-se pas en el cel, tots els colors del blau van anar succeint-se sobre la superfície de la mar, fins que el turquesa i els banyistes van prendre, de nou, possessió dels seus dominis.

Feia molt de temps que volia conéixer l'illa, així que l'oportunitat d’anar-hi enguany –més encara, en companyia ben estimable— compensava de llarg el poc temps disponible i els riscos d’una època propensa a la massificació. Evidentment, dir que ha valgut la pena és queda molt curt; tot i que apenes ha estat un primer contacte, només un tast de tot el que Formentera pot oferir, han estat molts els moments i les sensacions a recordar. Però sé, també, que hi ha massa coses que m'he deixat per veure i per viure com per no voler tornar-hi. Des del mateix moment que hi vaig marxar, de fet.

Valor, sempre

El proppassat 22 d'agost, mentre l'amic Xavi i jo trescàvem serra amunt camí de la Pica d'Estats, prop de dos centenars de blogs i webs responien a la crida de Víctor Pàmies i 1entretants, per tal de recordar en la xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor. Tot i estar desconnectat i de vacances, em va saber greu no participar en aquesta proposta d'homenatge: com a biòleg i naturalista, però també com qualsevol persona que es commoga amb els mots i els paisatges, el meu deute amb el mestre és senzillament immens. Així que després de pensar-ho bé, amb un retard ignominiós però convençut també que el que val és la intenció i que no m'ho tindreu en compte, he decidit afegir-me tot recuperant alguns paràgrafs que vaig preparar, per a la desapareguda revista alcoiana "Imatges", quan Valor ens va deixar el gener de 2000:


I, com diuen els companys i companyes de l'1entretants, fem possibles 100 anys més de Valor!

D’ençà que vaig descobrir l’obra de Valor, sovint he pensat que els paisatges, més que una escenografia, hi són realment un personatge més. Un personatge important que, com realment succeeix a la natura, canvia al llarg del temps, és ric en matissos i perspectives, i manté amb els altres personatges de l’obra una relació intensa i recíproca. Per això, no crec desvetllar res de nou en dir que, si més no a ulls del naturalista, els evocadors paisatges de l’obra de Valor no són solament l’escenari estètic més adient a la història que desgrana: Enric Valor, a més d’emocionar-se amb els paisatges de la seua terra, gaudia sense dubte d’una capacitat excepcional per comprendre’ls. Enric Valor entenia, amb la saviesa antiga de la gent de la terra, a la què tant admirava i escoltava, els paisatges que escrivia; i els escrivia amb els millors mots possibles, per fer-los entenedors a tothom, i molt en especial a aquells que, com la llengua, hem anat oblidant a força de desídia el llenguatge universal de la Natura. També l’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura ho va entendre així en atorgar-li, fa uns pocs anys, el Premi Cavanilles, potser el més “naturalístic” dels innombrables guardons de l’escriptor.

Per això, a la indubtable i intensa emoció estètica, a l’estimul del retrobament d’aquell mot escoltat de boca dels avis i ara quasi oblidat, cal encara afegir l’excitació de poder llegir, en llegir Valor, els seus paisatges. Paisatges que parlen, a poc que se’ls escolte, quasi com ho fan els models originals, i on el Valor meteoròleg, caçador, excursionista i conversador posa en joc totes les seues dots d’observació (quasibé científica a força d’acurada) per mostrar, sense perdre mai la força de la llengua --objecte, aquesta, de la vertadera inclinació científica del Mestre--, les més íntimes relacions entre els animals i les plantes, i la pluja i les pedres, i la muntanya i la vall, el bosc i la vila. I, en mig de tot, les persones: unes persones que, com pertoca a les secularment humanitzades terres mediterrànies, no hi apareixen mai com comparses, sinó com autèntiques conformadores dels paisatges en que hi viuen: els personatges de Valor, com els arbres, les pedres i el cel, com ha estat de fet sempre, són també una part del paisatge.

Amb Enric Valor, els valencians i valencianes hem perdut un gran lingüista i un excepcional escriptor; però també hem perdut un entusiasta naturalista, un autèntic mestre per a tots aquells que tractem de comprendre i fer comprendre la nostra antiga i malmesa terra. Tan de bo el nostre País, capaç de produir figures tan colossals, humanament i intel·lectualment, com n’Enric Valor i Vives, siga capaç també, algun dia, de bandejar per sempre els enemics de la llengua i, amb ells, els de la terra. Mentre tant, ens queden, escrits per sempre, parlant-nos des dels llibres amb les mil veus de la Natura, els paisatges que tant va estimar l’escriptor; i, amb ells, pins, carrasques, coscolles, estepes, ametlers, oliveres, vinyes i anouers, esparvers, ducs, mussols i cornetes, gats servals, fagines, raboses, ginetes, terreroles, perdius, conills i llebres, pinsans, teuladins, oronetes i gaigs, pastors i llauradors, masos i planes, camins i sendes, penyes i barrancs, pluja i neu, estreles i vents.

En nom de tots ells, i de tots els valencians i valencianes que estimem aquesta terra, gràcies, senyor Valor.

Tot és començar

No està resultant gens fàcil, però a poc a poc crec que vaig aconseguint doblegar la resistència de les meues neurones, decididament obstinades a demorar-se en la indolència vacacional i a defugir les responsabilitats que els pertoquen. Si res no falla, en uns pocs dies espere haver completat amb èxit l'acoblament definitiu i durador entre el meu cervell i la resta del cos, procés del tot recomanable per tal d'evitar inoportunes i comprometedores bilocacions astrals, els efectes professionals i personals de les quals ja se sap que són sempre imprevisibles. Potser per a l'any que ve exploraré la temptadora possibilitat de deixar-me el meu doble etèric currant, i ser jo qui allargue les vacances; però ara com ara no puc fer res més que seguir aplicant-me, amb perseverància i convicció, les ancestrals tècniques recomanades pels mestres gnòstics per a casos com aquests: recitar mantres ("tinc soooooon" és el meu preferit), ingerir dosis descomunals de cafeïna, i escoltar tot el rock que em cau a les mans. Altres anys m'ha funcionat; enguany, ja vos ho contaré...