Up and Down

Tal i com s'explica a la seua web, The National Trust va ser fundat el 1895 per tres filàntrops Victorians preocupats pels efectes del creixement urbà i la industrialització sobre el paisatge, el litoral i els edificis històrics. Miss Octavia Hill, reformista social, filla d'un banquer i comerciant en fallida; l'advocat londinenc Sir Robert Hunter, i el clergue, poeta i conservacionista Hardwicke Drummond Rawnsley, des de punts de vista diferents però units per una mateixa preocupació, van posar les bases d'aquesta entitat que, a hores d'ara i com ja ha estat dit, compta amb quatre milions de socis i gestiona 250.000 hectàrees de terreny, 1.200 quilòmetres de costa i més de dos-cents edificis i jardins d'elevat interés històric i paisatgístic. El seu conegudíssim principi "For ever for everyone", per sempre per a tothom, implica que la majoria de les propietats del trust són adquirides a perpetuïtat i no poden ser venudes o desprotegides, i també que es troben obertes a l'accés i l'ús públic.

La conservació  d'edificis i jardins històrics constitueix, per tant, un dels objectius bàsics de The National Trust des de la seua fundació, per la qual cosa una visita com la nostra no podia deixar de prestar atenció a aquest rellevant aspecte de l'activitat de l'entitat. De les diverses opcions disponibles (a hores d'ara, 215 edificis històrics; 47 monuments industrials i molins, a més de nombroses fàbriques i mines; 12 fars; 35 pubs i hotels; 19 castells; 49 esglésies i capelles; 57 llogarets, i 25 caserius medievals) Paul i Pat Pruden van escollir, per a aquesta ocasió, dues finques reconegudes, també, per l'interés dels seus jardins: Stourhead i Tyntesfield. La primera, una mansió del segle XVIII, antiga propietat de la família de banquers dels Hoare, d'estil neoclàssic i famosa sobretot pels seus espectaculars jardins: més de mil hectàrees del més pur estil paisatgista anglès, que inclouen un gran llac, nombrosos arbres monumentals i diverses edificacions d'interés. La segona, un casalot d'estil Gòtic Victorià, va ser bastida el segle XIX per la família Gibbs --propietària d'un imperi comercial amb forts vincles amb Madrid i Iberoamèrica-- i ha estat recentment adquirida pel trust en subhasta, després d'una campanya de captació de fons que en uns mesos els va permetre aconseguir, segons ens contaven, els vint-i-un milions de lliures necessaris. Si Stourhead (adquirida el 1947) és una de les propietats més conegudes i visitades del National Trust, Tyntesfield es troba en ple procés de reconstrucció i rehabilitació, la qual cosa ens va permetre també conéixer detalls interessants al respecte.

Però més enllà de l'innegable interés històric i arquitectònic d'aquestes propietats (i del seu contingut: habitualment, el National Trust hi adquireix, també, tot allò que alberguen, amb la qual cosa les seues col·leccions de llibres, mobles, obres d'art o estris de tota mena han assolit una rellevància excepcional), i del privilegi de poder-les visitar de la mà dels responsables del seu manteniment i gestió, hi va haver de nou alguns aspectes que no puc deixar de remarcar en aquesta personal evocació. El primer, especialment cridaner per a una mentalitat com la nostra, és el potent entramat comercial bastit al voltant d'aquestes propietats: aparcament i entrades --tots dos gratuïts per als socis-- però també botigues, restaurants (espectacular el de Tyntesfield, ubicat en els antics estables de la propietat), allotjaments en els cottages situats en les pròpies finques... En conjunt, i tenint en compte els més de cinquanta milions anuals de visitants que reben les propietats del National Trust, una font ben remarcable d'ingressos, complementada a més amb moltes altres aportacions, com les que la fundació de la National Lottery dedica a la restauració de diverses dependències de Tyntesfield. Tot i això, remarcaven els nostres guies, cal tindre present que quatre de cada cinc propietats de l'entitat són deficitàries, i que els fons que es recapten han de ser distribuïts per al conjunt. En segon lloc, i com ja s'ha dit en diverses ocasions, sorprén la implicació dels voluntaris, també en aquestes finques: des d'aquells que es dediquen al manteniment del jardins o els horts (kitchen gardens), fins als jubilats --un en cada estança-- que expliquen als visitants els principals trets dels edificis i la seua història, o aquells que treballen inventariant col·leccions o restaurant mobles, centenars de persones s'hi impliquen activament en la tasca de l'entitat; i la sensació d'orgull i satisfacció que transmeten per fer aquesta tasca no deixa de provocar un punt inevitable d'enveja i admiració.

 

 

Després, passejant ja pels carrers de Cheltenham, no podiem deixar de comparar la diferent percepció que tenim, els anglesos i nosaltres, sobre el paper de l'administració quan es tracta de conservació. Per a la majoria del britànics, que desconfien del govern tant com confien en la Corona i estan acostumats a una llarga història de desamortitzacions i venda de propietats públiques, el National Trust ofereix una seguretat molt major que el propi Estat quant a la pervivència del patrimoni i l'eficàcia en la seua gestió, la qual cosa explica --si més no en part-- l'èxit del seu model. Un altre assumpte, un poc més subtil, ens voltava també pel cap: rere cadascuna de les finques que haviem visitat s'endevinava una història d'amos i criats, de rics i pobres, de poderosos i treballadors --em va impressionar especialment el panell de campanetes per avisar el servei a Tyntesfield-- que, a la vista de l'actitud dels visitants, no semblava tindre massa importància. Segons ens reconeixien, podia haver algun punt fosc --mai, però, "explotació" o "esclavitud"-- en la forma en què les grans fortunes angleses adquiriren moltes d'aquestes propietats; però, al cap i a la fi, això era història passada. Allò important és que, a hores d'ara, aquestes cases, els seus jardins i les seues ostentoses col·leccions, són propietat del National Trust i, per tant, i d'alguna forma, han estat redimides: ja són de tots, i ho són per sempre.

I, entre tantes xifres i dades, impressionats per l'allau d'informació rebuda, una pregunta va quedar pendent: quants fantasmes recorren, en les fosques i boiroses nits angleses, els solitaris corredors de les finques? i, sobretot: estan en plantilla, o els han convençut perquè siguen voluntaris?

Com en les anteriors entrades --que espere que no se vos estiguen fent massa pessades, però que a mi ja em venen bé per ordenar un poc el cap i les idees--, deixe dites les fotos per si de cas, a saber: els impressionants jardins d'Stourhead, amb el seu llac; avisos del National Trust a l'entrada de la finca; els edificis principals d'Stourhead i Tyntesfield (totes dues, escenari de nombroses pel·lícules, segons ens explicàren); un castanyer de sis-cents anys de la primera, i la sala de trofeus, el 'kitchen garden' i un dels hivernacles de la segona;  i, finalment, les campanetes que feien servir els senyorets (up) per avisar el servei (down) i que sapigueren exactament on acudir.

I una última qüestió, que m'acaba de sorgir mentre escoltava les notícies: acceptarien com a fantasma, els nostres amics anglesos, a González Pons? a veure si encara fem tracte...

Enyors

Entre el cansament acumulat i el de nova collita, la setmana ha acabat per fer-se llarga, tot i que les feines que avancen i les idees que s'agiten l'han feta, també, més passadora. De tot allò que he trobat a faltar aquests dies atrafegats, sembla que només dormir s'esdevindrà en breu. Per a la pluja i d'altres enyors --de sobte m'he adonat que hi ha Euskadi, entre ells-- caldrà esperar un poc més; però potser tampoc massa... Bon cap de setmana!

...la voluntat de no oprimir ningú

i de no ser oprimits.

Aquest és el nostre orgull,

la font de tots els tresors.

Treure arbres per fer bosc

L’entorn muntanyós de la comarca andalusa d’Algesires alberga algunes de les singularitats botàniques més rellevants de tota Europa. Una d'elles, considerada pels especialistes com una relíquia de les laurisilves que cobririen la conca mediterrània fa milions d’anys, creix en els famosos canutos --barrancs llargs i estrets que arrepleguen les abundants precipitacions d'aquesta àrea, la més plujosa de la Península-- i rep el nom local d'ojaranzo, Rhododendron ponticum per als botànics. El ojaranzo, parent dels nerets pirinencs, és un arbrissó de fulles coriàcies i floració espectacular, que té la seua àrea principal de distribució en les muntanyes turques, a milers de quilòmetres per tant de les poblacions andaluses de l’espècie, les quals han estat diferenciades com a una subespècie distinta (R. ponticum ssp baeticum).

A Anglaterra, Rhododendron ponticum és, simplement, una plaga. Introduïda en el segle XVIII pel seu innegable valor ornamental (i, segons ens explicaven, també per tal d'afavorir la cria de faisans i d'altres espècies de caça en les alterades arbredes angleses, pràcticament desprovistes de sotabosc) l'espècie ocupa, a hores d’ara, milers d’hectàrees arreu el país. A més de ser una planta tòxica, la presència de Rhododendron impedeix que hi prospere qualsevol altra espècie, la qual cosa dificulta la reconstrucció dels boscos originals de roure i grèvol que ocuparien, abans de la seua destrucció a mans humanes, gran part de les Illes Britàniques. També les brugueres àcides o heathlands, hàbitat de gran interés científic protegit per la normativa europea, s’han vist profundament alterades per la proliferació d’aquesta bellíssima espècie invasora.

Half Moon Common és una de les propietats de The National Trust en l'entorn del New Forest, la major zona forestal del sud d'Anglaterra, part de la qual està protegida com a Parc Nacional. Realment, només algunes zones del New Forest alberguen encara retalls millor o pitjor conservats de les antigues rouredes autòctones. La major part de l'àrea (també la finca que visitàrem) està ocupada per monòtones plantacions de pi escocés i bedollars, sota les quals prospera amb força el rododendre pòntic; però també hi abunden els prats –en els què pasturen els famosos ponies del New Forest— i els matollars, a més d'algunes granges. La gestió que el National Trust aplica a aquesta àrea se centra, per això, en eliminar l’omnipresent Rhododendron, controlar l'expansió de la falguera, i afavorir la substitució progressiva de les pinedes per vegetació forestal madura.

Però aquest tipus de gestió, totalment coherent des del punt de vista ambiental, pot representar un conflicte potencial amb la població local, els visitants i d'altres agents socials: tot i que el caràcter invasor del rododendre –i, per tant, la necessitat de controlar-lo i d’eradicar-lo—comença a ser acceptada per tothom, es tracta en última instància d’eliminar un paisatge característic que els habitants i els usuaris de la zona identifiquen com a propi des de fa molt de temps. I quan es tracta dels pins i altres arbres, la situació és encara pitjor. Treure uns arbres que hi han estat “des de sempre” per a plantar-ne uns altres (roures, grèvols...) que, en el millor dels casos, tardaran decennis en créixer, requereix una bona justificació i moltes explicacions. I és aquest el camp que més ens va interessar –el dels mecanismes d’informació i participació que utilitzen--, més familiaritzats com estem amb les qüestions estrictament tècniques. Al capdavall, i de tots els sistemes que fan servir (entre els quals, i com sempre, un voluntariat extens i compromés), el més eficaç resulta ser també el més complicat i el que requereix un major esforç: el contacte directe, cas per cas i cara a cara, amb totes les persones implicades.

A banda dels boscos, el National Trust també es dedica, en aquesta zona, a gestionar altres hàbitats naturals com les torberes (moorlands) o, sobre tot, les brugueres àcides (heathlands), de les què vam poder conéixer alguns exemples en la zona de Purbeck, una gran finca donada a l’entitat i que inclou a més pastures, platges, granges i fins i tot un castell (el de Corfe). En aquest cas, i tot i que els hàbitats i les espècies als què s'apliquen són diferents als nostres, es tracta de projectes que, si més no als qui ens dediquem a aquestes qüestions, ens resulten molt familiars. La qual cosa, per altra banda, va donar peu a que poguérem presumir --un poc-- de la rica biodiversitat valenciana i de moltes de les iniciatives que s'hi duen a terme per a la seua conservació. Com també ens va permetre constatar que l’entusiasme dels botànics, quan trobem una espècie interessant, ultrapassa barreres de cultura i idioma i és capaç de posar a prova la paciència i la resistència al fred de la resta dels presents no-botànics. Sort que, en aquesta ocasió, els productes locals (una esplèndida sidra produïda artesanalment per farmers del New Forest als què també haviem visitat, i un típic cream tea en el preciós poblet de Corfe Castle) van evitar mals majors. Però a mi, potser per tant de Rhododrendron ponticum o ves a saber perquè, no m'haguera importat substituir els scones --amb nata i melmelada de maduixa; ja quasi els he acabat de digerir-- per un platet de pescaíto frito al solet d'Algesires...

Per si interessa: en les fotos hi ha, de dalt a baix, una flor de Rhododendron ponticum (feta allí mateix); una vista i l'indicador d'entrada a Half Moon Common; una bruguera, amb el seu aspecte característic; un dels brucs més interessants d'aquest tipus d'ecosistemes (Erica ciliaris); molses típiques de les torberes àcides; pomes esperant que s'acomplisca el seu noble destí (esdevindre sidra), i un carrer del pintoresc poblet de Corfe Castle, que forma part d'una donació al National Trust i en el què aquesta entitat gestiona les pastures comunals i té acords amb els habitants per compatibilitzar la ramaderia i les activitats de lleure.

CSI: cetacis

L'escenari, una tranquil·la platja saforenca en la matinada del cap de setmana. Els fets: aproximadament a les 03:00 a.m., una patrulla de la Guàrdia Civil avisa a la xarxa d'avarament de cetacis de l'aparició d'un dofí mort. Amb les primeres llums del dia, la Policia Local s'hi desplaça fins el lloc indicat, per tal de prendre dades sobre l'animal i procedir a retirar-lo. Però tot el que hi troba són unes poques despulles, la cua, restes de sang... i un grup d'unes deu persones ("de origen oriental", diu l'atestat) que s'allunyen apressadament de la zona.

Si atenem a les proves, podria tractar-se d'un cas de relativisme cultural aplicat a l'alimentació, o potser d'un exemple un poc extrem de gastronomia creativa. Però també podria ser un d'aquells casos en què totes les evidències apunten en una mateixa direcció però que, després d'una brillant investigació, tenen un desenllaç inesperat i sorprenent (posem, no sé, que un cop de mar especialment capritxós només s'haguera emportat algunes parts del dofí després d'esquarterar-lo...). S'admeten hipòtesis. Però Horatio Caine i el seu equip ja venen de camí; per posar-los en antecedents, hem quedat a sopar a un xinés molt bo que hi ha allí mateix, a propet de la platja...

Imatge de la xarxa

Cultivant el paisatge

He de reconéixer que la visita a Stonehenge, la primera del viatge, em va resultar especialment emocionant. D'ençà que recorde --i fa ja uns quants anys d'això-- l'enigmàtic i majestuós cercle de pedres m'ha semblat un indret fascinant del qual m'han interessat singularment les característiques de la seua construcció, la seua possible utilitat i les habilitats i coneixements astronòmics dels qui el van bastir. Un interès que encara és major ara gràcies a les recents troballes i hipòtesis, tant sobre el propi monument com sobre el que, en realitat, constitueix un conjunt molt més extens, divers i complexe del que es pensava: megàlits, necrópolis i d'altres restes, estructures i elements arqueològics, que han estat declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO. Trobar-me, finalment, davant les imponents lloses de gres, recórrer --com fan cada any centenars de milers de persones-- el passeig que les envolta, va ser un d'aquells moments que costa descriure amb paraules.

En aquest cas, però, l'interés de la visita excedia els assumptes històrics o monumentals (i, evidentment, les meues preferències emocionals i simbòliques) per centrar-se en aspectes lligats a la gestió de l'espai i el seu entorn, i és sobre això que volia dir quatre coses. D'entrada, cal assenyalar que l'espai que ocupa el monument --una milla, aproximadament-- és una propietat pública gestionada per English Heritage, l'agència governamental dedicada a la investigació, conservació i millora del Patrimoni històric. El propi funcionament i estructura d'English Heritage --oficialment denominada Historic Buildings and Monuments Commission for England-- és, en si mateix, un cas interessant: tot i el seu caràcter públic (depén del Departament de Cultura), disposa d'una notable autonomia de funcionament i una part substancial del seu finançament prové tant de donacions i ajuts privats, com dels seus membres individuals --a hores d'ara, més d'un milió--, els quals paguen una quota anual a canvi de la què poden accedir a diversos avantatges, com ara l'accés gratuït als més de 400 jaciments i llocs històrics que gestiona l'entitat.

En Stonehenge, English Heritage s'encarrega tant de la investigació i el manteniment del monument --d'acord amb el que estableix la planificació del lloc del Patrimoni de la Humanitat-- com de la gestió dels visitants: un espai molt senzill dedicat a aparcament, recepció, botiga i bar que rep prop d'un milió de visites anuals i que segons ens explicava Peter Carson, el seu responsable, representa uns ingressos per a l'entitat d'uns huit milions de lliures cada any. Tot i que és cert que Stonehenge és un cas excepcional per la seua fama i rellevància, i que cal ser molt prudent en aquestes coses --com en moltes altres-- quant es tracta de fer comparacions, a la vista d'aquestes dades i del model de funcionament que s'hi aplica és inevitable fer alguna reflexió sobre la nostra realitat i els models que fem servir, ací, per a la conservació del nostre patrimoni històric i arqueològic. O sobre els què no fem servir, si ho preferiu.

Quant al National Trust, el seu paper en aquest indret em va semblar especialment interessant: pràcticament tot l'entorn del monument és propietat de l'entitat, o bé aquesta ha arribat a acords de gestió amb els seus propietaris. L'objectiu, tal i com ens explicaren els seus responsables, és senzill: fins fa pocs anys, una part substancial del paisatge que envolta el megàlit estava ocupat per cultius, la qual cosa interferia en la imatge escènica del propi monument i en donava una percepció que no es considerava adequada. Després d'un procés de debat i discussió, va decidir-se que el paisatge més adient per a emmarcar les vistes eren els característics prats del countryside anglès, i aquesta és la feina a la què es dedica, bàsicament, el National Trust: a mantenir en les seues finques activitats compatibles amb aquesta imatge paisatgística, i a afavorir que ho facen els propietaris amb qui té establerts els acords. No és, evidentment, l'única actuació, ja que també s'hi duen a terme nombroses activitats de conservació de la biodiversitat --algunes d'elles, en col·laboració amb altres entitats com la RSPB, que disposa també d'una reserva a la zona-- o d'ús públic i recreatiu de les finques. Però la tasca principal, l'objectiu prioritari en aquest cas, és tan simple i tan complicat com això: cultivar paisatge.

El vent bufava fred, i un oportú café amb els nostres amables guies ens va servir encara per completar un poc la visió sobre aquest indret i els plans que s'hi preveu aplicar per resoldre alguns dels principals problemes: la desviació de dues carreteres que discorren molt a prop del cromlec; la necessitat de comptar amb un centre d'informació i recepció més ampli i confortable, que incloga un museu per albergar les troballes arqueològiques de la zona; o els mecanismes que fan servir per tal que els ingressos que produeix el lloc revertisquen en la població local. Per no fer-ho molt més llarg, em quede amb un dels comentaris que més em van fer pensar: fins ara, els gestors havien tractat de resoldre els problemes mitjançant projectes integrals, cars i molt ambiciosos, que no han arribat ni a aplicar-se; des de fa un temps, han optat per anar pas a pas, amb projectes molt més reduïts, parcials, consensuats i operatius, i les perspectives semblen ser també millors. No sempre els grans problemes exigeixen necessàriament grans solucions; sovint, pot ser més útil i intel·ligent optar per les accions petites, continues i coordinades. El café, per cert, terrible; i és que res no és perfecte, ni quan es tracta d'Anglaterra...

Des que vam tornar dimarts passat de la fèrtil, rica i delitosa illa d'Anglaterra, fins a hui mateix, hem aprofitat la presència en el 'UK trip' de la responsable tècnica d'ICTIB (els Impulsors de la Custòdia del Territori a les Illes Balears, dels quals ja he parlat en diverses ocasions), per segrestar-la uns dies més i recórrer amb ella algunes de les experiències de les entitats d'Avinença en diverses comarques valencianes. Podria escriure, també, moltes coses sobre aquests dies intensos i fructífers; sobre com estem, valencians i 'balears', tan lluny i tan a prop; o sobre l'evidència --que sovint oblidem-- que darrere tot hi ha sempre les persones. Però pel moment em limitaré a dir que han estat, simplement i des de tots els punts de vista, uns dies magnífics i que tardaré molt de temps en oblidar. Gràcies, Imma.