Caca de lluna

Aquests dies, pels racons del pati, han aparegut unes estranyes masses toves i blanquinoses que s'arrapen a pedres, branquetes i fulles seques. Tot i que el seu aspecte recorda més aïnes a un esguit d'escuma o al resultat d'haver digerit malament un iogurt, es tracta en realitat d'un ésser viu que, a més, forma part d'un dels grups més interessants i desconeguts que podem trobar a les nostres terres. Quant al nou habitant del jardí, i a falta d'una anàlisi més detallada, diria que es tracta de Mucilago crustacea; pel que fa a la seua filiació, és una de les espècies que integren allò que els britànics anomenen slime molds i que els biòlegs designen com a mixomicets, que vindria a significar 'fongs gelatinosos'. Però tot i aquest nom, i malgrat que els mixomicets van ser considerats durant molt de temps com un tipus peculiar dins el regne dels fongs, la realitat és que es tracta d'un grup de característiques realment fascinants, que s'assembla ben poc als típics xampinyons i esclata-sangs.

Només durant una petita part del seu singular cicle de vida, els mixomicets --i d'altres grups pròxims-- recorden vagament als fongs. Però aquests éssers fascinants passen la major part de la seua vida com a amebes microscòpiques, que es mouen lliurement pel sòl i la fullaraca per alimentar-se de bacteris i protozous. Quan les condicions ambientals són les adequades, aquestes amebes unicel·lulars s'hi agrupen per formar masses mucilaginoses o plasmodis com els que he trobat aquests dies al meu jardí, els quals llisquen lentament sobre el substrat --no són estranyes velocitats d'un mil·límetre per hora-- en busca d'aliment. Finalment, quan les característiques del medi esdevenen altra vegada desfavorables, el plasmodi comença a endurir-se i acaba donant lloc a petits cossos fructífers --pareguts a minúsculs fongs-- productors d'espores que, en germinar, originaran de nou les amebes que tancaran el cicle. És per aquesta peculiar combinació de característiques al llarg de la seua vida, que els mixomicets no resulten fàcils d'enquadrar entre la resta dels éssers vius. Ara com ara, i per si sou aficionats a les classificacions, l'opinió majoritària els ubica dins el regne dels protists, un dels cinc en què, segons la proposta més generalment acceptada, tendeixen a agrupar-se totes les formes vives que habiten el planeta.

Els mixomicets viuen pràcticament a tot el món. Moltes espècies són també freqüents en els nostres camps i boscos, tot i que evidentment només resulten visibles quan assoleixen la fase de plasmodi o, més sovint, quan els seus petits --i sovint acolorits-- cossos fructífers o esporocarps cobreixen fulles i branquillons. I és en aquesta fase quan les seues singulars característiques, la velocitat amb que apareixen i desapareixen, i el seu aspecte informe i no sempre fàcil de relacionar amb altres coses més familiars, els ha envoltat a molts llocs d'una aura de misteri: hi ha referències que els vinculen amb l'enigmàtica gelea d'estrelles, una substància gelatinosa que, segons la tradició, cau a la terra quan es produeixen les pluges de meteorits, i a Finlàndia s'associen algunes espècies a esperits malvats que les bruixes invoquen per espatllar la llet. Però la menció que m'ha resultat més cridanera és la d'una espècie europea i centreamericana (anomenada Enteridium lycoperdon), els cossos fructífers joves de la qual són fregits i consumits a certes zones de Mèxic. Allí en diuen cacas de luna, i m'ha semblat una forma tan poètica d'anomenar-los que ara, quan els veja aparéixer pels racons del patí, me'ls miraré d'una altra forma.

Aquest mati, fent la segona passada al pis, m'he hagut de contindre per no acabar pintant alguna paret de blau i de grana. S'ha de dir, i ben fort: anit, al Santiago Bernabeu, es va fer justícia i va guanyar el millor; i ho va fer d'una forma que, una volta més, ens fa  sentir-nos orgullosos d'aquest equip.

I, parlant de justícia, potser demà, a València, començarà també a fer-se'n i qui sap si no acabaren veient, d'ací un parell de setmanes, com els patètics protagonistes d'alguns comportaments obertament immorals han de pagar també per fets il·legals. Poc viurà qui no ho veurà. Llàstima que, posats a demanar, no hi hagen perspectives immediates de poder jutjar també --amb jurat popular, per suposat-- als responsables d'avantposar l'avarícia i els interessos misserables dels 'mercats' als drets més bàsics dels ciutadans d'açò que anomenem Europa, i que cada vegada s'assembla menys a allò que alguns creiem que hauria de ser. O, fins i tot, als irresponsables que han dilapidat, a Durban, una nova oportunitat --i ja en són massa i els temps s'esgota-- de limitar, ni que fóra tímidament, la contribució humana a la seua pròpia autodestrucció. No són bons temps, ni per al planeta, ni per a Europa, ni per a la justícia; si més no, quan no hi ha el Barça pel mig...

Sobre gris

Imatge de la xarxa

Dia d'ànims plomissos per tancar aquesta estranya setmana de discontinuïtats i intermitències, en la qual, irònicament, he passat quasi totes les estones lliures de què he pogut disposar pensant en colors. Pensant, i fent: a falta d'un últim esforç, el pis ja està pràcticament acabat de pintar i a punt, per tant, per a habitar-lo. Però hi ha dies, com hui, en què les petites felicitats quotidianes, que alegren i acoloreixen les diferents habitacions de la vida, no reïxen a cobrir el fons fosc i cendrós que hi havia a sota i que sovint ve de lluny i d'antic. Quan això passa, no queda cap altra solució: s'agafa la felicitat que més convinga, i es dóna una segona i generosa capa. I, si calguera, fins i tot una tercera. Bon cap de setmana!

De bon conformar

Quan busques esclata-sangs, només hi ha una cosa que faça més ràbia que tornar amb les mans buides: trobar-ne només un. I encara sort que els fredolics ho han torcat una miqueta i han evitat que la cistella tornara només amb la mostra... Es diu a la "xarxa" que per la Vall d'Alcalà o per l'Orxa estan eixint-ne bona cosa, però pels voltants de Malafí, aquest matí, la cosa no ha anat com s'esperava. Almenys, ha estat un passeig magnífic per uns paisatges al què sempre val la pena tornar. I, a més, feia temps que no veia una bandada tan nombrosa de gralles de bec roig com la que m'ha acompanyat bona part d'aquest matí radiant en el què, com molta altra gent, he fet festa malgrat no tindre res a celebrar. Diumenge, si no passa res, farem un altre intent. I convé ser positiu: només que en trobe dos, d'esclata-sangs, ja n'hauré collit el doble que hui...

Agudesa visual

Entre els molts records que em va despertar la recent lectura de “Primavera, estiu, etcètera”, de la qual parlava en una entrada anterior, hi ha el d’una de les meues sèries de televisió de culte, a la què en un dels capítols s’hi refereixen --amb merescut entusiasme-- els protagonistes de la novel·la. Segurament també vosaltres recordareu, si és que ja teniu una edat, les esbojarrades aventures de l’Escurçó Negre ("Black Adder"), una sèrie un pèl surrealista de la BBC, protagonitzada per un impagable Rowan Atkinson i que fa ja uns quants anys va emetre TV3. En aquella sèrie, el personatge de l’Escurçó Negre, acompanyat dels seus fidels Percy i Baldrick (“ets un carallot”) es dedicava, a través de diferents èpoques de la història anglesa –en les quatre temporades en què es va emetre, des de l’Edat Mitjana fins la Primera Guerra Mundial— a ordir, més aviat amb poca traça i amb resultats imprevistos, ardits i maniobres de tota classe per tal de millorar la seua posició social i enriquir-se sense cap escrúpol ni mirament.

Imatge de la xarxa

Aquest matí, esmorzant amb uns amics que --entre moltes altres coses-- són un autèntic pou d'erudició i saviesa, i a tall d'una conversa sobre la nostra esquifida memòria històrica, m’han assabentat d’alguns detalls que desconeixia respecte a un assumpte que no deixa de tindre el seu aquell. Si esteu al corrent de la història recent del País Valencià i alguns dels seus protagonistes, potser també vos resultarà cridanera  una de les notícies que apareixen en la pàgina 32 de l’edició de La Vanguardia (Española) del dia 6 de juny de 1976; deixe que endevineu de quina es tracta, i de quí parla. No és res que no se sapiguera, evidentment; però se m'ha fet curiós veure-ho tan detallat (amb àlies i tot) i negre sobre blanc en un retall de premsa, encara que la font fóra la Jefatura Superior de Policia del règim. El cas és que, mentre em mirava la notícia en qüestió i pensava sobre les vel·leïtats de la història i les voltes que fa la vida, m’ha vingut també al cap la figura de l’Escurçó Negre i les seues tèrboles i atemporals estratagemes per tal de surar al preu que fóra. I no sé molt bé a què es deurà aquesta associació d’idees, perquè està clar que es tracta de casos tan diferents com dos coses completament diferents dins d’un pot. Oi, Baldrick?

Sic transit...

...i el viu al rebost, que no ens en queda una altra. Plovisqueja, encara: em done de termini el que dure el plugim i la nuvolada, per acabar de restaurar programes, acostumar els ulls a la flamant pantalla i, sobretot, anar fent-me al nou teclat, que no sé com m'ho faig per acabar sempre amb les majúscules bloquejades quan no toca. I també per seguir redreçant la resta de desperfectes causats per una setmana que, vista en perspectiva, no em sap gens greu haver deixat arrere. Sospite que la que ve --fins i tot sense pont, o potser per això-- serà millor; i tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe...

Dient d'ànims i de redreçar: aquest matí, a Carcaixent, hem fet l'assemblea anual d'Avinença. No hi erem tots, però si molts. I sota la pluja suau, amb les finestres obertes als tarongers centenaris de l'hort del què té cura Paco Tortosa --i els seus companys i companyes--, ha estat un bon moment per retrobar amics, per avançar propostes de futur i per confirmar que, tot i les dificultats, sempre s'hi pot avançar. De vegades, molt més del que sembla quan el dia a dia no et deixa parar-te a valorar com cal la feina que fa molta gent i el camí que, a pesar de tot, va recorrent-se.

(I per a algú que m'ho ha preguntat: el bolet és --diria jo-- Bolbitius vitellinus, una espècie freqüent vista a la Vall d'Almonesir, a l'Alt Palància, la setmana passada)