"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 9 de novembre de 2011

Job, Murphy i el piset

Sabreu disculpar-me si semble superficial, tòpic i poc original. Però tot i ser cosa ben sabuda, no voldria privar-me de recordar-ho: sembla increïble fins quin punt dotar un pis de les mínimes condicions d'habitabilitat, pot esdevindre una autèntica prova per a la paciència i la determinació humanes. I això comptant que la inevitable burocràcia municipal no ha estat, en aquesta ocasió, excessivament feixuga --potser perquè ja m'havia preparat per a una situació molt pitjor-- i que compte, a més, amb professionals de confiança que em consta que estan fet tot el possible perquè els subministraments bàsics hi arriben tan aviat com siga possible. Però quan no és el comptador de la llum que està fet una merda i cal posar-ne un de nou, és un colze de plom que ajorna l'escomesa de l'aigua, aquesta paret que l'haurem de picar més del que pensàvem per passar-hi bé els cables, o l'escalfador que quasi millor comprar-ne un de nou perquè jo d'aquest no em fiaria molt... I així, esguardant amb ansietat la mirada severa i analítica de l'electricista, el fontaner o l'instal·lador mentre avaluen les dificultats de la tasca a mamprendre, pregant als déus no haver de tornar a patir l'esglai de sentir-los remugar entre dents la terrible sentència ("açò no ho veig jo gens clar..."), vaig passant aquestes setmanes mentre espere poder obtenir, dels seixanta metres quadrats del pis, tot el que aspire a treure d'ells: habitar-los. I encara done gràcies a  Murphy --beneït siga per sempre-- que, pel moment, no he trobat a la casa cap vici ocult més enllà dels que jo espere aportar quan, finalment, hi visca. Amén.


"Job esperant un pressupost", de Bonnat
(cite el nom del quadre de memòria; igual no era exactament així)



I ara deixeu-me que em pose un poc seriós: potser serà una mania meua, però em resulta inevitable, en aquests temps terribles per a tanta gent, no pensar-hi quan escric d'aquestes coses: si tot va com ha d'anar, només amb els retards i contratemps inevitables, estic a punt d'encetar una etapa nova i il·lusionant de la meua vida, quan moltíssimes persones estan lluitant per conservar el poc que tenen, o han vist ja com ho perdien a mans de l'avaricia i la immoralitat d'uns pocs. Però --deixeu-me que ho diga-- em preocupa que els "podria anar molt pitjor", "encara podem donar gràcies" o "tinc molta sort, encara faig faena" s'estiguen convertint, cada vegada més, en respostes habituals a un innocent i protocolari "com va tot?". Tindre una feina més o menys digna, disposar dignament d'un habitatge, tindre la possibilitat de governar mínimament la pròpia vida, són drets de tots i totes, i no hauriem de permetre que comencen a percebre's com a prerrogatives d'alguns afavorits per la sort o les circumstàncies. És més fàcil dir aquestes coses quan tens treball, casa i il·lusions per al futur; però no som, per això, uns privilegiats. Són uns altres, els qui ens furten la vida. I potser convindria recordar-li-ho, posem per cas, a qui pense votar el dia 20 de novembre.

8 comentaris:

  1. Si haguera la més mínima possibilitat de canviar les coses...

    ResponElimina
  2. Subscric absolutament les darreres línies de la teua entrada. Som uns privilegits qui (encara) podem alçar-se de matí amb un lloc on anar? Ens em de conformar a estar sense feina els uns i a tindre'n una en cada volta pitjors condicions els altres? Em dóna molts motius per pensar!
    Jo, llicenciada, 26 anys, lluny de casa, i becària (again) sóc una privilegiada per poder 'treballar' debades? Em considere amb sort per aquesta oportunitat, però desprès què? On està allò que ens esperàvem per al futur??...
    Pel que fa al principi: t'has mudat?
    Que no siga res!!

    ResponElimina
  3. Sí. Tal com estan les coes, sembla que les velles preocupacions de sempre,com avisar el llandero o l'electricista per fer feinetes en la nova casa, ara siguen frivolitats petitburgeses pròpies d'uns pocs privilegiats. D'ací no res quedarà fatal parlar públicament d'aquests temes

    ResponElimina
  4. Tal com va tot, i toquem fusta o ferro, és d'agrair poder divagar sobre fets petits i quotidians...tenim feina i ens podem considerar privilegiats.....no anem bé no

    ResponElimina
  5. Tan de bo, Jp, però la veritat és que costa creure-ho. Ara, que de vegades, quan sents els mitjans, també sembla com si es tractara precissament de fer-nos pensar així: que les coses no es poden canviar, que no hi ha més alternativa que la que ells imposen... Potser el mínim que podem fer és creure que si, que es pot, tot i que no encertem encara el com ni el cap a on.

    ResponElimina
  6. Cinderella, pel que fa al principi, en això estic: posant-ho a punt i, si tot va bé, en unes poques setmanes ja estaré per allí :) I quant a la resta, jo ho veig igual: és cert que els temps són complicats i que no sempre es pot escollir, però la resignació i l'acceptació s'estan escampant massa, i no m'agrada... no és solament tindre un futur difícil --que també--, és acceptar que les coses no poden ser d'altra manera i estar disposat a justificar-ho... M'has fet recordar un article de Marta Rojals que potser coneixes, però que em permet recomanar: http://www.vilaweb.cat/mailobert/3900033/creients.html
    I moltes gràcies, com sempre

    ResponElimina
  7. Veritat que si, Loles? Això és el que volia dir, que et sents un poc culpable quan penses que hi ha gent passant-ho tan malament i jo ací preocupat per arreglar-me el pis... Sé que és absurd --al remat, som treballadors i anem vivint del que fem-- però comença a passar. Ara, els que roben a mans plenes i pressumeixen de fer-ho, amb els seus iots i palauets, no semblen tindre aquests problemes (i damunt, a alguns els voten). Gràcies, salut!

    ResponElimina
  8. Això mateix, Elfreelang: no anem bé. Ahir sentia a algú a la ràdio dir que dotze empreses espanyoles de les que cotitzen a l'ibex 35 han tingut 25.000 milions d'euros de benefici entre gener i setembre. Així que potser no solament convé reinvindicar el dret a tindre problemes "normals", sinó també seguir insistint en quí són els vertaders "privilegiats", que tenen cara i noms i cognoms encara que es facen dir "mercats"

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...