Beneïda innocència

De menut ja m'ho deien a casa, que hi ha voltes que peque per tendre. Fixeu-vos si no que m'estava mirant la premsa del dia, em trobe aquesta notícia --que, per cert, ja és casual que haja aparegut en tots els mitjans-- i vaig i quasi me la crec... Com si un ciudadano ejemplar com ell, que ha demostrat sobradament la seua honradesa, fóra capaç de fer aquestes coses. O molt pitjor encara: com si els valencians i valencianes estiguérem imbècils, ens xuclàrem el dit i poguérem votar a gent capaç de burlar-se de nosaltres, d'estafar a Hisenda o de buscar-li a la novia una canongia ben remunerada sense cap mirament... Vinga, home, ni que fórem uns pobres innocents.

Enyor de muntanya

"La sacralització blanca de la muntanya es concreta en dues imatges. La muntanya-refugi, refugi per als dissidents i marginals, però al mateix temps refugi de les llibertats. La segona imatge deriva del caràcter de refugi i de l'origen sagrat, és la muntanya reserva de puresa enfront de les ciutats. Aquesta antinòmia, fixada en el segle XVIII amb Rousseau, perviu àmpliament atorgant a les àrees muntanes virtuts regeneradores i guaridores, tant en el pla físic com en el moral".

Jorge Cruz Orozco

Fa dies que trobe a faltar la muntanya. No és res estrany: sempre m'ha passat quan, per la raó que siga, he hagut de distanciar més del desitjable les meues caminades per la serra. Però si a més, i també per la raó que siga, estic covant algun neguit o em trobe capficat en qualsevol desassossec ordinari o extraordinari, aquesta enyorança se'm fa encara més palesa. La muntanya sempre m'ha resultat un escenari idoni per ordenar idees, esbandir foscors i carregar energies; o almenys, per tractar de fer-ho. Per això, quan aquest matí m'han proposat --de forma tan inesperada com oportuna-- d'ajornar l'habitual treball de despatx i fer una mà en una de les captures periòdiques de voltors que fan els companys i companyes que s'hi dediquen, no he hagut de fer-li moltes voltes: feina són, totes dues, però no es pot negar que hi ha lleugers matisos que les diferencien.

Feia fred a la Creu del Gelat, en el Bovalar de Cinctorres. Tampoc els voltors no han mostrat cap disposició a col·laborar i, després d'algunes hores d'espera infructuosa, ha calgut deixar-ho per a un altre dia i millor ocasió: són coses que passen quan el treball no depén només de papers i ordinadors. Però potser el major regal que ens ha deixat el dia ha estat albirar, rere Sant Cristòfol de la Todolella i sobre les moles que tanquen els horitzons dels Ports, el perfil nevat dels Pirineus. I ha estat només amb l'evocació d'aquells cims llunyans, i amb la perspectiva d'uns altres molt més pròxims i familiars que recorreré de nou d'ací poc, que una part del neguit i del desassossec ha començat a esvair-se...

Nadal a les portes

Reconec que desembre mai m’ha resultat especialment simpàtic, i aquest no ha estat una excepció: entre sotsobres i mudances --generalment simultànies; em tem que mai no he estat seguidor fervent dels prudents consells d’Ignasi de Loiola— el mes ha anat consumint-se fins posar-nos, quasi per sorpresa, a les mateixes portes de Nadal. I un any més, com ve sent tradicional, afronte aquestes dates entranyables amb les ganes justetes, els ànims un poc minvats i un constipat considerable. Tractar de gestionar algunes pèrdues sensibles, digerir dues o tres frustracions o administrar adequadament més d’una ràbia i alguna que altra indignació, han estat activitats que m’han ocupat no poc temps aquestes darreres setmanes. Però també han estat dies de comprovar que alguns esforços acaben donant fruit, d’assentar les bases per a nous reptes i, perquè no dir-ho, de veure com el pis de València va mereixent finalment la qualificació d’habitable (i, fins i tot, de confortable). En poques paraules: hem anat vivint...

Siga com siga, torna a ser Nadal, i un any més he decidit que tractaré d'ignorar, en la mesura possible, la densa capa de cursileria, hipocresia i llepacirisme que ens envaeix com una boira espessa i apegalosa, i faré per quedar-me només amb allò que puguen tindre de positiu aquestes dates: essencialment, i en el meu cas, la possibilitat de compartir-les amb la gent que m’estime i a la què no sempre dedique el temps que mereixen. I és per això, també, que un any més em prenc la llibertat de desitjar-vos que, siga el que siga el que entengueu per Nadal, el passeu de la millor manera possible. O, com se sol dir sense tant de romanç: que tingueu unes bones festes!

D'acord, com a il·lustració resulta tòpica i poc original; deu ser que el meu esperit nadalenc no presta per a més, perquè no he sabut trobar res que em semblara més escaient. A més, vist el que passa quan poses "nadal" al buscador d'imatges de Google, quasi que em done per satisfet: podria haver estat molt pitjor...

Mapes

Transitar per la vida sense mapa ni brúixola és una opció tan vàlida com qualsevol altra. De fet, no són pocs aquells que, després de passar molts anys tractant de dotar-se d'una cartografia fiable i adequada, acaben prescindint-ne per una raó o per una altra, i comencen a guiar-se només per la intuïció, o bé per vagues referències. En aquest cas, allò més recomanable és assumir que no sempre serà possible saber on ni quan acabarà la senda que s'haja finalment triat. I si fóra el cas que es comparteix amb algú algun tram de caminada, convé també fer-li saber que no és assolir una concreta destinació, ni complir cap horari, allò que ens mou: només caminar. I anar gaudint, tant com es puga, de cada moment, de cada paisatge.

Cal·lipígia

Fins i tot vista des de la distància, és evident que no és, ni de bon tros, l´única gràcia que l’adorna. Parle del que es veu, naturalment: res no puc saber, ara com ara, d’altres trets –sense dubte remarcables—de la seua persona, perquè tot el que ens uneix és l’instant efímer en què les nostres trajectòries s’encreuen, cada matí, en sortir del metro. Però és evident també que hi ha una part que, per la seua esfèrica excel·lència, destaca poderosament sobre un conjunt indiscutiblement atractiu. Intuïsc que ha de ser-ne ben conscient, atesa la seua admirable habilitat per remarcar sàviament esplendors i turgències sense perdre l’elegància ni caure en la vulgaritat. La tardor que avança ha anat encobrint, sota abrigades capes, altres contorns igualment suggeridors; però no ha aconseguit, encara, amagar la torbadora sinuositat, les rodoneses admirables, la irrebatible perfecció --tant en repòs com en harmònic moviment-- d'un cul insigne. En dies com aquests, en que els cossos s’amaguen però les pitjors vergonyes van surant sense pudor ni mesura, s’agraeix trobar recer, ni que siga només per un segon fugaç i furtiu, en la serena i devota contemplació de tanta i tan generosa bellesa. I poder recordar, mentre s’allunya majestuosament carrer enllà, els versos del poeta...

Mires la mar per la finestra oberta.

Vola una sal per les parets de l'aire.

Jo et mire el cul alíger i tendral.

Galtes de cul com mai n'havia vistes!

Avui comprenc l'encert precís del mot.

Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.

Tot i que si que sembla acceptar-se en llengües com el portugués o l'italià, no he trobat en cap diccionari català "cal·lipígia", així que sabreu perdonar-me la llicència. La paraula és una adaptació lliure del grec "Kallipygos" (Καλλίπυγος), significa "natges boniques", i s'aplica a un tipus específic d'estàtues d'Afrodita que mostren aquesta part de la seua anatomia. Com era esperable, no és l'única referència que relaciona la deesa de l'amor i la bellesa amb aquesta part del cos: els clotets de Venus són dues petites fosses que s'obren en la part inferior de l'esquena i que, tot i no ser exclusives de les dones, tenen fama de despertar grans entusiasmes entre la concurrència masculina. Els clotets representen, així mateix, els vèrtexs laterals del conegut com rombe de Michaelis, una zona amb forma de diamant estudiada en detall pel ginecòleg alemany Gustav Adolf Michaelis, a la qual també s'atribueix una gran càrrega eròtica. És el que té el cul: com a tema de conversa, sempre dóna joc...