Lleure

Fa alguns dies, Mercè Climent ens proposava, en el seu blog, de contestar un breu qüestionari --que a ella mateixa li havia estat formulat per un suplement-- sobre què fer en el temps lliure. Deia Mercè  que així "anem coneixent-nos una miqueta més i engrandint les possibilitats per a gaudir del nostre temps lliure". I mira, la veritat és que m'ha fet gràcia dedicar una estoneta a pensar en aquestes coses, i ací deixe la meua proposta, tal i com m'ha vingut al cap sense calfar-me'l molt:

Una pel·lícula per a vore en casa en un cap de setmana de pluja: no és fàcil triar, però si fóra ara mateix crec que començaria veient "Blade Runner" i, a continuació, "Amanece, que no es poco". Necessàriament en aquest ordre... 

Un llibre a aconsellar: més difícil, encara. Dels que més he gaudit darrerament llegint o rellegint, i deixant-me dur de nou pel que em demana el cos, quasi que diria "L'any de la mort de Ricardo Reis", de Saramago, "El siglo de las luces" de Carpentier, i qualsevol d'Enric Valor.

Un resturant: crec que em decidiré pel Raval, a Benissivà (la Vall de Gallinera). Fa temps que no hi vaig --i caldrà posar remei prompte-- però com a bon menjar, tracte exquisit i ambient acollidor, un lloc a tindre molt en compte.


Una copa i un lloc per prendre-la: ha de ser un plis-plai, precís; i per allò de variar, no és mal lloc per fer-se'l La Terreta, a Gràcia (ells, que són saforencs, li diuen burret; però no fa res)


Un espectacle: quasi que em quede amb un concert, i de qualsevol que canté en català. Per exemple: en Alcoi, entre gener i febrer, Antònia Font, Clara Andrés i Feliu Ventura.

Una escapada de cap de setmana: aprofitant les dates, jo faria cap als Ports de Morella per viure alguna de les celebracions que s'hi fan en honor a Sant Antoni; la del Forcall és una de les més conegudes i concorregudes, però a quasi tots els pobles de la comarca hi ha alguna cosa remarcable. I dels paisatges --o del menjar-- no cal ni parlar-ne, i hi són tot l'any...

La Santantonada de Forcall. Imatge de la web comarquesnord.cat

I és que, amb els temps --i els pocavergonyes-- que corren i amb tantes raons per a la frustració, el desànim i la indignació, dedicar uns minuts a pensar en les petites coses que ens fan sentir bé (que és, al remat, del que es tracta) és més necessari que mai. I dur-les a la pràctica, molt més encara...

Quilòmetre zero

          "El concepto de 'creación de cercanía' va mucho más allá de las implicaciones obvias del término sobre la localización de las diversas actividades humanas sobre el territorio. Es un concepto también, y sobre todo, aplicable a la organización de la producción y el consumo, a las formas de satisfacer mil y una necesidades y anhelos individuales y, en general, a la organización socioeconómica global.

          Una sociedad y una economía ecológicas son aquellas que emulan los principios de la Naturaleza y se adaptan a ellos, en lugar de violentarlos. Por consiguiente, valoran especialmente lo cercano, utilizan cuidadosamente todo aquello que está disponible en su entorno inmediato, y reservan los desplazamientos lejanos de personas y mercancías para resolver necesidades y deseos relevantes que no pueden ser satisfechos mediante la utilización de recursos próximos. Cualquier contribución en estas direcciones constituye una efectiva 'creación de cercanía'". 

Antonio Estevan y Alfonso Sanz, 1996, "Hacia la reconversión ecológica del transporte en España", Bakeaz

No, no parle de la Puerta del Sol, ni tampoc de cap sistema per adquirir vehicles d'ocasió. Des de fa algun temps, Quilòmetre Zero és una expressió que s’utilitza per significar que la proximitat és, per ella mateixa i des del punt de vista ecològic, un valor a promoure i defensar. Amb aquest nom, i des de fa alguns anys, els agricultors italians agrupats a Coldiretti --la principal organització agrària del país-- duen a terme una campanya que proposa la compra de productes locals i de temporada com a resposta a la creixent insosteniblitat --ambiental, econòmica i social-- de la producció agrícola globalitzada. A casa nostra, Slowfood ha fet seua també la iniciativa, promovent l'adhesió de restaurants que es comprometen a incloure en la seua carta un nombre determinat de plats confeccionats amb productes locals. La idea, en tot cas, no és en absolut nova, i es troba ja estesa a molts llocs del món. Experiències com Eat the View, els mercats de proximitat, les iniciatives dels anomenats localívors, les cooperatives de consumidors --basades en l'anomenada agricultura sostinguda per la comunitat o CSA-- o  les mateixes agrobotigues, per esmentar-ne només algunes, incideixen en el mateix concepte: una agricultura realment alternativa i sostenible no solament exigeix un canvi profund en els sistemes de producció i una dignificació de la tasca dels llauradors --fent que obtinguen uns ingressos justos per la seua activitat--sinó també considerar l'impacte ambiental que produeix el transport de molts d'aquests productes agrícoles a grans distàncies des del lloc on són cultivats fins allí on són comercialitzats i consumits.

I el cas és que pensava totes aquestes coses, fa uns dies, per raons que tenen poc a veure amb l'agricultura i els agricultors: tot i que m'haguera agradat poder fer cap a altres muntanyes un poc més altes per airejar-me i treure la pols als grampons i el piolet, les circumstàncies han fet que, pel moment, m'haja hagut de limitar a recórrer algunes de les serralades que tinc més a prop; la qual cosa, és clar, tampoc no està malament, perquè fins i tot els indrets més coneguts i familiars guarden sempre alguna perspectiva nova, algun aspecte remarcable per descobrir o recordar. Ho vaig tornar a comprovar a la Serra dels Plans, en una de les caminades més estimables que de les moltes que poden fer-se per la rodalia alcoiana. A tocar de la Torre de les Maçanes, però compartida amb els termes municipals de Benifallim i Alcoi, els Plans representa la continuació, cap al nord-est, de l'eix muntanyenc que formen les serres de la Carrasqueta i la Penya Migjorn, i els 1.331 metres del seu cim constitueixen una talaia privilegiada sobre el conjunt de serralades que s'estenen per les comarques del sud valencià. A més, la serra alberga un dels carrascars més extensos i prometedors d'aquestes contrades, en ple procés de recuperació després dels últims incendis --i de segles d'explotació humana: en els vessants de la serra es va instal·lar, el 1910, una colònia destinada a posar en cultiu aquestes feréstegues terres, de la qual es conserven encara algunes cases i que mereix un comentari més detallat que deixe per a un altre moment; també la pel·lícula "Héctor", protagonitzada per Ovidi Montllor, va ser rodada en aquesta serralada.

En poques paraules: hi ha muntanyes més altes, però estan més lluny. I els Plans (o la Mariola, o el Maigmó), tan modestes com es vulga, no deixen de ser, també, muntanyes; i, a més, són muntanyes de proximitat, serralades de quilòmetre zero... si més no, d'Alcoi estant.

A la marxa

Ja veus, amb els Reis passats, només a un cap de setmana de recuperar la seguida habitual --enguany, més que mai, tan esperada com temuda-- i jo ací, encara, pensant-me per quin dels propòsits per a l'any nou convindria començar. Que no és que la llista fóra llarga, més aïnes al contrari; però potser m'hauria anat millor concretar-los una mica més, que ja se sap que les formulacions massa vagues faciliten una interpretació flexible, pero són menys efectives quan es tracta de dur-les a la pràctica... Almenys, i pel moment, allò del tabac --un clàssic-- ja està en marxa una vegada més, i tan de bo que aquesta siga la definitiva. Quant a altres intencions, projectes i objectius, ja veurem d'anar precisant-los i prioritzant-los a mesura que reprenem, de nou, el camí; i això compta, també, com a propòsit.

Llums (i ombres)

Entre el vent de la muntanya i les brises marjalenques, i amb l'ordinador oportunament desconnectat la major part del temps, ha anat discorrent aquesta primera i lluminosa setmana de l'any. Matins resplendents i vesprades diàfanes, a cavall entre la serra i la mar, amb l'avantatge --sóc persona estalviadora-- d'haver pogut reservar alguns dies de vacances per fer més passadores aquestes dates i veure de carregar piles per les batalles que s'anuncien. Les ombres, una vegada més, les posen les notícies que constaten la vertadera magnitud del saqueig al qual ha estat sotmès aquest País, i la confirmació que qui seguirà carregant amb les conseqüències de l'espoli no serà la banda de deshonrats, inútils i vividors (molts d'ells majoritàriament votats, tot s'ha de dir) que ens han portat fins ací. Pel moment, però, farem per seguir arreplegant d'ací i d'allà tanta llum com puga ser, i anirem deixant-la en el rebost per quan convinga. Ho demane en la carta que, fa una estona i com tots els anys, he posat a la burreta: tota la llum possible, per a mi i per aquells als que m'estime; i ja posats i si poguera ser, que qui ens ha portat tantes foscors acabe pagant-les a bastament i amb interessos. I la voluntat, és clar, que una camisa tampoc no sobra mai...

Bon any!

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

Miquel Martí i Pol

Que l'any que comença vos siga amable i propici. Que trobeu la felicitat allà on siga que la busqueu, i que no la deixeu escapar si és que vos surt al pas sense cridar-la. I, sobretot, que no falten mai les forces per seguir imaginant camins, trencant foscors i cercant aurores. Solc rera solc, pas rera pas.